Cinquena entrada dedicada a les creus i hui ens toca conéixer la creu celta que és com una creu llatina amb un cercle que rodeja la intersecció. La història d'aquest model de creu és una barreja de cultura celta i el cristianisme posterior i encara que el seu origen es podria situar en l'illa d'Irlanda també es va escampar el seu ús a l'illa de Gran Bretanya. La creu celta més gran del món es troba en la catedral de Santa Anna de Belfast que ja visitarem en 2019 (http://ferranlerma.blogspot.com/2019/10/belfast-lagradable-capital-dirlanda-del.html) la que veurem hui està ubicada al xicotet cementeri de l'església de Sant Martí de Canterbury.
Aquesta església d'origen incert no se sap si era un temple pagà de la ciutat romana que estava a meitat camí entre el port de Dover i Londinium, la Londres romana. És considerada l'església més antiga d'Anglaterra i per descomptat ha sigut declarada patrimoni de la humanitat com també les restes de l'abadia contigua i la catedral de la ciutat.
Abans d'abandonar el cementeri convé fixar-nos en altra creu de pedra que ens sorprendrà per la decoració que recorre tot el cos de la creu. Es tracta d'un conjunt d'espirals molt usats per la cultura celta.
I de l'església de Sant Martí se n'anem a l'abadia, o el que queda d'ella. Va ser fundada per Sant Agustí de Canterbury en l'any 598 que venia de Roma per a reevangelitzar als pagans de l'illa, que havien deixat de ser cristians amb la caiguda de l'Imperi Romà i la invasió dels angles.
I ara ens dirigirem cap a Queningate, una porta de muralla de les sis que va tindre la Canterbury medieval, on hi ha habilitada una zona de parquing i per on accedirem a la ciutat per a agafar una barqueta que ens tornara a traure fora. Hui no ens toca visitar el centre històric de la ciutat ni la catedral més important de la confessió anglicana.
Un bon llenç de muralla romana aixecada entre el 270 i 280 després de Crist està encara en peu per aquesta zona. En època medieval es varen aprofitar les velles muralles romanes i la Canterbury d'aquella època tenia un perímetre emmurallat de tres quilòmetres.
Agafarem el carrer Burgate per a arribar a la zona d'embarcament, però abans gaudirem de la torre de la derruïda església de Santa Maria Magdalena, el seu solar és hui un parc i als peus de la torre trobem un monument barroc.
Finalment arribarem a la vora del riu Great Stour que travessa el centre històric de la ciutat i des d'on agafarem la barqueta que ens passejarà fins als afores de la ciutat en un trajecte de 45 minuts. Des del pont del Rei es tenen unes bones vistes del riu i d'una típica casa del segle XVI.
El riu no és l'Amazones ni el Tàmesis, però navegar en ell resulta relaxant allunyat de cotxes i grups de turistes i ens permet veure la ciutat des d'altra perspectiva. Les barquetes són conduïdes per uns joves amb perxa que se semblen més a Tonet de la novel·la de Blasco Ibáñez que a un gondoler venecià.
Durant el trajecte anirem descobrint edificis històrics com és la capella de Greyfriars, antiga casa d'hostes del convent franciscà del segle XIII que s'ubicava en el que hui són uns enormes jardins i que en el segle XX s'habilità com a capella.
Però el més bucòlic de la passejada en barca segons el meu parer és el fet d'estar en contacte amb la natura. El riu Great Stour de poc més vuitanta quilòmetres és un riu ple de flora i fauna, on els arbres de ribera i les plantes subaquàtiques el converteixen en un riu verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada