Hui coneixerem l'últim model de creu d'una sèrie de set que vàrem començar a principis de febrer i ho farem en ca nostra, en la capital de l'antic Regne d'Astúries i del ja no tan jove Principat d'Astúries, L'entrada de hui ens permetrà conéixer un dels més primitius estils artístics del nostre país, l'art preromànic asturià.
Posat calcer còmode per que anem a fer una ruta a peu de cinc quilòmetres descendint per les faldes del Naranco, creuant la ciutat d'Oviedo fins a arribar al prat de Sant Julià. El punt de partida és l'església de Sant Miquel de Lillo, manada edificar pel rei Ramir I en l'any 842 per a tindre servei religiós quan estava al seu palau que es trobava al costat.
L'església era de planta basilical i tres vegades més gran del que es pot apreciar hui en dia, però una solcida de terres provocada per un riuet pròxim va enfonsar la part que falta al segle XI. Al seu interior encara es pot gaudir d'unes interessants pintures i sobretot els dos brancals de porta.
Descendirem un poc per la falda del Naranco fins a arribar al monument més important de l'art preromànic asturià, l'església de Santa Maria del Naranco. No queda massa clar si en origen era església, pavelló reial o aula règia, el que si està clar és que és una joia de l'art europeu abans de l'arribada del romànic.
L'edifici està compost de dues plantes no comunicades, a la planta inferior o cripta accedirem a través d'una porta. Ja dins gaudirem d'un espai reduït de volta de canó que es veu reforçada per senzills arcs de faixó. La planta superior o galeria és la més bonica a la que s'accedeix pujant una escala exterior.
La planta superior està oberta a l'exterior gràcies a dos miradors amb tres bonics arcs suportats per esveltes columnes de capitells corintis. en aguaitar per aquestos miradors de seguida apareix la verdor del camp asturià.
Després de veure el millor del preromànic asturià comencem el descens cap a la ciutat d'Oviedo, cal gaudir de les vistes mentre anem deixant a l'esquena el mont Naranco que es troba coronat per una escultura del Cor de Jesús que es va inaugurar en l'any 1981.
El camí de baixada està ple de xalets i segones residències, però de tant en tant es possible trobar alguna sorpresa d'arquitectura rural com són els hórreos asturians, una espècie de rebost i graner. Estan construïts en pedra i fusta i a diferència dels gallecs, són de planta quadrada.
Una vegada arribem a la ciutat d'Oviedo ens dirigirem cap a la seua catedral dedicada al Salvador, però abans, molt prop en el carrer de Santa Anna per veure des de fora, el finestral preromànic de l'església de Sant Tirso el Real, del segle IX i remodelada profundament en els segles posteriors.
I al costat està la catedral a la qual accedirem per a conéixer els seus elements preromànics que encara conserva i la creu de la victòria, el motiu de la nostra visita. La resta de la catedral la deixarem per a altra entrada.
El tresor més ben guardat de la catedral està en la Cambra Santa, en un principi era la capella del palau reial del rei Alfons II el Cast. En els pilars que sostenen la volta de canó estan esculpits els dotze apòstols i tres caps ubicats en un timpà és el que queda d'un antic calvari.
La Cambra Santa conté una de les millors i més sagrades relíquies del país, de fet era lloc de pelegrinatge molt abans del descobriment de les restes de l'apòstol Sant Jaume. Però amb el temps Santiago de Compostel·la es féu destí de pelegrinatge més important i els asturians no entenen com els pelegrins prefereixen visitar a Santiago que és un criat i no la catedral d'Oviedo del Salvador que és en realitat el senyor.
En aquesta cambra es conserven dues creus que són obres mestres d'orfebreria. La més famosa és la creu de la victòria, que va donar el rei a la catedral en l'any 908. Al seu interior guarda una creu de fusta que la tradició popular deia que era la que portava Pelai en la batalla de Covadonga de l'any 722 inici de la conquesta cristiana d'al-Àndalus. Hui és tot un símbol del Principat d'Astúries i apareix fins i tot en la seua bandera.
La creu dels àngels va ser donada a la catedral en l'any 808 pel rei Alfons II el cast. Es tracta d'una creu grega que segons la llegenda la veren fer dos àngels en una casa on era impossible veure'ls treballar per la lluentor que hi havia. La llegenda es va fer més gran quan la varen furtar i recuperar en 1977.
Però la relíquia cristiana més apreciada i venerada de la catedral és el sant sudari que va cobrir el cos mort de Jesucrist durant els tres dies que va romandre mort. Aquesta relíquia segons la tradició, arribà amb altres des de Jerusalem a Toledo i més tard es traslladaren a Oviedo per a protegir-les de la invasió musulmana.
Una altra joia de l'orfebreria preromànica és la capsa de les àgates que va ser donada a la catedral per l'infant Fruela d'Astúries, que posteriorment seria rei. Es tracta d'una capsa de fusta de xiprer ornamentada amb or que descriu arcs de mig punt i de ferradura que deixen uns buits coberts amb plaques d'àgata.
Sota la Cambra Santa es troba una cripta coneguda amb el nom de capella de Santa Leocàdia i es va construir per a recollir les despulles de dos sants màrtirs cordovesos, cap d'ells era Santa Leocàdia. No es pot visitar, però es pot veure des de la porta o des d'una gelosia preromànica del claustre.
I des del claustre es pot veure també l'exterior de la Cambra Santa, un recinte que queda menut amb les posteriors edificacions gòtiques de la catedral. Al museu també hi ha una finestra d'estil preromànic asturià.
I de la catedral se n'anem a la font de Foncalada, que està a uns sis-cents metres de la catedral ja quasi eixint de la ciutat. Es tracta d'una font d'aigua potable construïda baix el regnat d'Alfons III a la fi del segle IX i està declarada patrimoni de la humanitat, com la resta de monuments preromànics, la catedral i el centre històric d'Oviedo.
I la darrera parada de la ruta de hui és l'església de Sant Julià dels Prats, a un quilòmetre de la font de Foncalada. És un edifici de principi del segle IX, el més antic de l'art preromànic, de planta basilical i rodejada de verd que li dóna si cap més encant.
Al seu interior encara és possible gaudir d'una decoració pictòrica en excel·lent estat de conservació per al temps que tenen per què afortunadament abans de pintar els murs es va picar la pedra amb el dibuix. La gamma de colors no és extensa i recorden a les pintures romanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada