De Santa Maria del Fiore al Palazzo Vecchio de Florència, visita obligada per a tot mortal.

Itàlia és una nació forjada al segle XIX per la fusió de territoris governats per reis borbons i Habsburg, ducs i el Papa. El resultat d'aquesta unificació fou un regne que va durar fins a la dictadura feixista de Mussolini en 1922. En 1946, després de la segona guerra mundial Itàlia es va convertir en una república que serà la nostra tercera parada en aquest tour dedicat a repúbliques.

En aquest procés d'unificació, la capital del jove estat italià anà canviant de lloc, en 1861 Torí es va declarar la capital de la recentment proclamada Itàlia Unida, quatre anys més tard la capital es va traslladar a Florència, ciutat que visitarem hui i finalment Roma esdevingué capital en l'any 1871.

Florència va desenvolupar un paper important en la història en els primers anys de la Itàlia Unida però si ha passat a ser part dels llibres d'història universal ha sigut per l'època d'esplendor que va viure des del segle XIV al segle XVI, essent un gran centre difusor de ciència i art renaixentista.

Començaren la nostra ruta per un dels monuments més importants del renaixement europeu, la catedral de Santa Maria del Fiore un temple construït al segle XIII. Es va tombar l'església de Santa Reparata per a poder construir una catedral que poguera competir amb bellesa i magnificència amb les catedrals de les ciutats estat de Pisa i Siena. I ho va aconseguir perque hui en dia sols la superen en grandària al vell continent la Basílica de Sant Pere del Vaticà, la catedral de Londres i la catedral de Sevilla.

L'espectacular façana de marbre del segle XIX no convida a pensar amb una austera nau gòtica, però els espectaculars frescos renaixentistes de Vasari i Zuccari que cobreixen l'interior de la cúpula de Brenelleschi ens dissuadiran de qualsevol queixa. La temàtica, el judici final, és molt socorreguda a l'època.

Gràcies a l'entrada de llum des dels noranta metres d'alçada de la cúpula , es projecta en el sòl de la capella de la Santa Creu una el·lipse des de maig fins a finals de juliol, al voltant de migdia. Aquesta projecció amb els marbres que es van col·locar en el seu dia serveixen de rellotge astronòmic. Però més conegut és el seu rellotge mecànic del segle XV que gira en sentit antihorari i que marca les vint-i-quatre hores del dia.

Però l'obra mestra és la famosíssima cúpula de Filippo Brunelleschi acabada en 1438. Va ser la primera octogonal que es va construir al món i la més gran en el seu moment. És més alta que el mateix campanar de la catedral per això les vistes de les quals gaudir des d'ella són meravelloses.

El campanar, eclipsat en altura per la cúpula, mesura els gens menyspreqbles vuitanta-dos metres i es va ser començat per Giotto en 1334 i acabat en 1360 després de la pesta per Andrea Pisano i Francesco Talenti. Té la particularitat de no estar adossat a la catedral i estar totalment recobert de marbres procedents de Carrara, Siena i Prato combinats de forma harmoniosa per a donar un disseny tricolor que segles més tard es copià per a concloure la pròpia façana de la catedral.

Exempt també de la catedral trobarem el baptisteri de Sant Joan. En una època en la qual els no batejats podien entrar en esglésies, es va aixecar aquest edifici, és de planta octogonal i les seues façanes segueixen el mateix disseny que el campanar i la façana de la catedral. Les portes de l'edifici estan decorades amb panells de bronze obra de l'escultor Ghiberti. L'artista Michelangelo quedà tan meravellat que les anomenà portes del paradís, les originals hui en dia es troben al Museu dell'Opera del Duomo al costat de la catedral.

Jo em vaig quedar meravellat pel daurat mosaic que recobreix la cúpula del baptisteri. Representa també el judici final i va ser realitzat per artistes venecians desconeguts seguint el model del pintor florentí Coppo di Marcovaldo.

Per la Via dello Studio que naix en el braç dret de la nau en forma de creu de la catedral arribarem al Museu Casa di Dante, ubicada en una torre i conjunt de cases medievals on en alguna d'elles va tindre la residència la família Alighieri. El seu membre més reconegut és Dante Alighieri, poeta italià considerat un dels màxims exponents de la literatura universal.

I per la Via dei Magazzini caminarem fins a la Piazza della Signoria, el centre de poder de la República de Florència on trobarem la Loggia della Signoria, un edifici gòtic del segle XIV amb arcs de mig punt que ens indiquen la transició del gòtic al renaixement. En aquest lloc es reunia l'assemblea de la República Florentina.

A la fi del segle XVI es va crear el Gran Ducat de la Toscana i les institucions republicanes desaparegueren i la Loggia es va convertir en una espècie de museu escultòric. L'obra més important que hi podem trobar és el Perseu amb el cap de Medusa, esculpida per Benvenuto Cellini porta en aquest lloc més quatre-cents anys.

El Duc Cosme I de Mèdeci va establir la seua residència en el palazzo Vecchio que es va construir al segle XIII per als magistrats de la ciutat que formaven part del consell ciutadà, durant un el breu període que Florència fou capital d'Itàlia també va ser la seu del Govern. De la seua façana destaca la torre d'Arnolfo aixecada en 1310.

L'entrada principal que dóna a la plaça està coronada per un bonic frontispici d'època republicana que diu que Crist és rei, perquè tothom sàpiga que cap governant mortal pot tindre poder absolut. Cal destacar les dues escultures, l'Hèrcules i Caco de Bandinelli i una còpia del David de Michelangelo, l'original està al Galleria dell'Academia des de 1873.

Només entrar passarem al conegut com a primer pati dissenyat al segle XV per Michelozzo però redecorat amb estil manierista al segle XVI amb motiu de les noces del fill de Cosme I de Mèdici amb la germana de l'emperador Maximilià II.

La joia del palau és un enorme recinte conegut com a Salone del Cinqueccento, és la sala més gran de Florència mesura 54 metres de llarg, 22 d'ample i 17 metres d'alçada. L'escultura més destacada que decora la sala és la victòria, obra de Michelangelo.

Les parets estan decorades amb frescos que s'encarregaren a Michelangelo i Leornardo da Vinci però que foren acabats per Giorgio Vasari en 1565. Representen les victòries de la ciutat sota altres ciutats rivals com Pisa i Siena.

Però a mi el que més em va fascinar d'aquest lloc és l'imponent sostre, un artesanat de fusta ornamentada amb pintures emmarcades en relleus daurats que representen l'exaltació del Duc Cosme I. Una verdadera joia.

Aquest sostre és el més espectacular de tot el palau però no és l'únic, hi trobem una gran selecció de sostres de diferents estils i èpoques que abracen el període gòtic i el renaixement.

L'altar de la capella d'Elionor de Toledo té una interessant pintura d'Agnolo di Cosimo conegut amb el malnom d'Il Bronzino. Representa el descendiment de Crist que va encarregar el duc Cosme I però que l'artista acabà regalant a un cardenal francés. Per tant li tocà fer una segona còpia que s'instal·là en la capella privada de la duquessa consort. Es tracta d'una de les millors obres pictòriques de la fi del renaixement.

I acabarem la ruta de hui on hem gaudit d'alguns dels millors exponents de l'art universal en la font de Neptú, obra de Bartomeu Ammannati de la segona meitat del segle XVI. El déu Neptú era d'un marbre tan blanc que és conegut amb el nom d'il Biancone i com no podia ser d'altra manera el seu rostre està inspirat amb el del duc Cosme I.

El Parlament de Lituània i la seua meteòrica carrera d'europeització.

La segona parada de la tournée republicana serà en la ciutat de Vílnius, capital de Lituània. Aquesta República Bàltica era part de l'estat més gran de l'Europa del segle XIV, el Gran Ducat de Lituània que abastava Bielorússia, Ucraïna i Polònia. Amb Polònia continuà vinculada durant dos segles fins a la fi del segle XVIII quan passà a formar part de l'Imperi Rus. Annexionada pels nazis i després per la Unió Soviètica, ha sabut conservar la seua llengua i tradició catòlica.

La seua carrera  per a integrar-se en una Unió Europea cada vegada més fallida, ha sigut de les més ràpides que es coneixen, tenint en compte que fins a l'any 1990 encara era una República Socialista Soviètica. Es va independitzar en març del 90 i va ser un estat membre europeu en l'any 2004, el 2009 Vílnius va ser capital cultural europea i al 2015 l'euro va ser la moneda oficial del país.

Començarem la ruta de hui a l'església de Sant Constantí i Sant Miquel que dóna servei litúrgic ortodox als russos que representen un 8 % de la població del país. Aquest edifici es va aixecar en 1913 per a commemorar els tres-cents anys de dinastia Romanov com a tsars de l'Imperi Rus.

Al seu interior trobarem el que és habitual torbar en qualsevol església ortodoxa russa, un iconòstasi, icones, espelmes que encenen els devots que se senyen repetidament i al revés de com ho fan els catòlics, per què passen del muscle dret a l'esquerre.

Un gran parc ubicat en el pujol conegut com a Tauro Kalnas està molt prop. Travessarem aquest parc fins a arribar al pont liubarto que travesa el riu Neris. Aquest pont de formigó no té cap interés arquitectònic però les pintures de dues cariàtides resulten molt encertades. Les verdaderes columnes cariàtide formen part de la façana de la Facultat d'Arquitectura de la ciutat.

Només creuar el riu ens trobarem amb la kenesa de Vílnius. Una kenesa és una sinagoga d'una branca del judaisme coneguda amb el nom de caraisme. Els caraïtes de Lituània provenen de la península de Crimea, són jueus i parlen turc i el més curiós és que porten en Lituània més de sis-cents anys encara que la hui en dia en queden molt pocs.

La kenesa es va començar a construir en 1911 però les obres es paralitzaren durant la primera guerra mundial. En la primera meitat dels anys vint va ser acabada i inaugurada però els anys de culte van durar poc, durant l'era soviètica va ser convertida en arxiu i no va retornar als seus propietaris originals fins l'any 1993.

Si mirem cap al nord de seguida veurem les espectaculars cúpules de l'església de la Mare de Déu del Signe, un temple ortodox rus construït en 1903 per a donar servei a una zona nova de la ciutat habitada per cristians ortodoxos.

Aquest temple està inspirat en les esglésies bizantines i es va aixecar gràcies a les donacions dels fidels de Vílnius i altres ciutats i un comerciant que va donar el terreny.

L'interior és ampli i lluminós amb un interessant iconòstasi i cúpula però a mi el que més em va cridar l'atenció va ser l'enorme làmpada de colorits cristalls.

I ara anirem cap al centre històric de la ciutat travessant el riu Neris pel pont Zverynas, de principis del segle XX i renovat després de les destrosses de la segona guerra mundial.

Només deixar el pont, a mà esquerra, està el modern edifici del parlament lituà conegut amb el nom de Lietuvos Respublicos Seimas. L'edifici té aspecte soviètic per què es va construir en 1976 per a ser la seu del Govern de la República Socialista Soviètica de Lituània.

I just al costat està la Biblioteca Nacional de Lituània que va nàixer com a institució en l'any 1919. Un acord signat l'any 2008 havia de renovar l'edifici abans de 2011 però la crisi econòmica mundial va fer que s'allargara fins al 2016.

Continuarem caminant cap al centre per l'avinguda Gedimino, la principal artèria de la ciutat i ens detindrem davant l'edifici on es troben les ambaixades d'Espanya i Azerbaian. La façana es troba coronada amb l'escultura d'Atles subjectant el cel.

I girant a l'esquerra i caminarem fins a l'església de Sant Felip i Sant Jaume Apòstols un interessant temple barroc de façana roja, quan jo el vaig visitar i construït al segle XVII per als dominics que havien de soterrar als pobres de forma gratuïta al cementeri veí.

L'església va ser molt danyada durant la segona guerra mundial i convertida en magatzem en l'era soviètica. En 1992 va tornar a mans dels dominics. Al seu interior podem trobar un espectacular púlpit barroc.

Tornarem de nou a l'avinguda Gedimino i caminarem cap al centre històric i poc abans d'arribar a la catedral que ja vàrem visitar en altra entrada, ens detindrem davant del Teatre Dramàtic Nacional Lituà per conéixer l'escultura de les tres muses que fan una miqueta de por.

L'Àgora, el cor polític d'Atenes

Va ser un 14 d'abril de 1931 quan en Espanya s'instaurava per segona vegada en la història una república, un règim polític que sols hi ha collat dues vegades en aquest país. La primera vegada va ser en l'any 1871 i sols durà onze mesos, el segon intent anà de 1931 a 1939 i els tres darrers anys entelats sota una cruel guerra civil. La resta d'anys des de la romanització d'Hispània hem tengut emperadors, reis, emirs o califes com a caps de l'Estat. En aquests dies on l'omnipresent coronavirus eclipsa la baixa popularitat de la nostra monarquia dedicaré les pròximes entrades fins a l'arribada de l'estiu a ciutats ubicades en actuals repúbliques.

Segons el diccionari normatiu valencià una república és una forma d'organització d'un Estat en què la màxima autoritat o persona que n'ocupa la presidència és elegida pels ciutadans o pel parlament per un període determinat. Perquè hi haja República hi ha d'haver democràcia i un dels primers exemples que tenim en la història és la de les polis de la Grècia clàssica i en especial la d'Atenes que va nàixer al voltant del segle V abans de Crist.

           
El seu lloc exacte de naixement és el turó de Pnyx, on es reunien uns sis mil atenesos quaranta vegades a l'any per a escoltar discursos i prendre decisions polítiques. No era com ara, on les decisions sols les prenen els polítics elegits pel poble, però tampoc la democràcia d'Atenes era la situació ideal, on sols una part de la població formava part de l'Ekklesia o assemblea de ciutadans. Dones i forasters quedaven exclosos.

En aquesta zona, gaudirem de les espectaculars vistes a l'Acròpolis  i coses encara visibles com el bema o plataforma on oradors com Pèricles i Demòstenes feren els seus discursos i el monument a Filopapo, construït al segle II abans de Crist en honor al cònsul romà Juli Antíoc Filopapo.

El centre de la vida social, política i comercial de l'Atenes clàssica era sense cap mena de dubte la seua Àgora que es va començar a desenterrar en la meitat del segle XIX i va implicar la demolició de més de tres-centes cases. L'únic edifici conservat en estat original és el temple d'Hefest, del segle V abans de Crist.

Un altre edifici destacable és la stoà d'Àtal, un regal que va fer el rei Àtal II de Pèrgam a la ciutat d'Atenes en l'any 160 aC. El que veiem hui és una reconstrucció de 1953 que aprofità els fonaments de la construcció original i els diners d'un Rockefeller.

Es tracta d'un gran porxo de columnes dòriques en la planta baixa i jòniques a la primera planta. En aquest lloc hi havia botigues que llogava el govern de la ciutat, hui en dia és un museu que recull peces arqueològiques desenterrades en la zona de l'Àgora.

Molt poc queda de l'odèon d'Agripa, un lloc destinat a la música que es va aixecar entre el 20 i el 10 aC per ordre del general romà Marc Vipsani Agripa. El més destacable són les escultures de tritó que decoraven la seua façana.

I ja d'època bizantina cal visitar l'església dels Sants Apòstols, un temple aixecat a finals del segle X on es comença a utilitzar la planta de creu inscrita que va ser tan popular fins a la fi de l'Imperi Bizantí.

Al seu interior encara es poden veure alguns frescos que daten del segle XVII i que varen ser complementats amb altres procedents d'esglésies pròximes.

I en direcció nord-oest està l'antic barri alfarer de kerameikós, que envoltava l'antiga necròpolis que data del segle XI aC que va ser descoberta durant les obres d'una carretera.

Al recinte  podem trobar el Museu arqueològic del Ceràmic que exposa diferents esteles funeràries que marcaven el lloc de soterrament d'una persona.

Molt interessant resulta aquesta estela del segle IV aC que representa l'adéu amb apretó de mans, tan prohibit en temps de coronavirus.

Menys espectaculars i treballats però amb la mateixa funció que les esteles són els cips funeraris, que podien ser columnes o pilars i tenien poca alçada.

I una de les joies del museu és el bou que representa al déu Dionís i que s'aixecava sobre la tomba d'un tresorer. Hui en dia l'original està al museu i al lloc de soterrament s'ha col·locat un d'escaiola.