El Parlament de Lituània i la seua meteòrica carrera d'europeització.

La segona parada de la tournée republicana serà en la ciutat de Vílnius, capital de Lituània. Aquesta República Bàltica era part de l'estat més gran de l'Europa del segle XIV, el Gran Ducat de Lituània que abastava Bielorússia, Ucraïna i Polònia. Amb Polònia continuà vinculada durant dos segles fins a la fi del segle XVIII quan passà a formar part de l'Imperi Rus. Annexionada pels nazis i després per la Unió Soviètica, ha sabut conservar la seua llengua i tradició catòlica.

La seua carrera  per a integrar-se en una Unió Europea cada vegada més fallida, ha sigut de les més ràpides que es coneixen, tenint en compte que fins a l'any 1990 encara era una República Socialista Soviètica. Es va independitzar en març del 90 i va ser un estat membre europeu en l'any 2004, el 2009 Vílnius va ser capital cultural europea i al 2015 l'euro va ser la moneda oficial del país.

Començarem la ruta de hui a l'església de Sant Constantí i Sant Miquel que dóna servei litúrgic ortodox als russos que representen un 8 % de la població del país. Aquest edifici es va aixecar en 1913 per a commemorar els tres-cents anys de dinastia Romanov com a tsars de l'Imperi Rus.

Al seu interior trobarem el que és habitual torbar en qualsevol església ortodoxa russa, un iconòstasi, icones, espelmes que encenen els devots que se senyen repetidament i al revés de com ho fan els catòlics, per què passen del muscle dret a l'esquerre.

Un gran parc ubicat en el pujol conegut com a Tauro Kalnas està molt prop. Travessarem aquest parc fins a arribar al pont liubarto que travesa el riu Neris. Aquest pont de formigó no té cap interés arquitectònic però les pintures de dues cariàtides resulten molt encertades. Les verdaderes columnes cariàtide formen part de la façana de la Facultat d'Arquitectura de la ciutat.

Només creuar el riu ens trobarem amb la kenesa de Vílnius. Una kenesa és una sinagoga d'una branca del judaisme coneguda amb el nom de caraisme. Els caraïtes de Lituània provenen de la península de Crimea, són jueus i parlen turc i el més curiós és que porten en Lituània més de sis-cents anys encara que la hui en dia en queden molt pocs.

La kenesa es va començar a construir en 1911 però les obres es paralitzaren durant la primera guerra mundial. En la primera meitat dels anys vint va ser acabada i inaugurada però els anys de culte van durar poc, durant l'era soviètica va ser convertida en arxiu i no va retornar als seus propietaris originals fins l'any 1993.

Si mirem cap al nord de seguida veurem les espectaculars cúpules de l'església de la Mare de Déu del Signe, un temple ortodox rus construït en 1903 per a donar servei a una zona nova de la ciutat habitada per cristians ortodoxos.

Aquest temple està inspirat en les esglésies bizantines i es va aixecar gràcies a les donacions dels fidels de Vílnius i altres ciutats i un comerciant que va donar el terreny.

L'interior és ampli i lluminós amb un interessant iconòstasi i cúpula però a mi el que més em va cridar l'atenció va ser l'enorme làmpada de colorits cristalls.

I ara anirem cap al centre històric de la ciutat travessant el riu Neris pel pont Zverynas, de principis del segle XX i renovat després de les destrosses de la segona guerra mundial.

Només deixar el pont, a mà esquerra, està el modern edifici del parlament lituà conegut amb el nom de Lietuvos Respublicos Seimas. L'edifici té aspecte soviètic per què es va construir en 1976 per a ser la seu del Govern de la República Socialista Soviètica de Lituània.

I just al costat està la Biblioteca Nacional de Lituània que va nàixer com a institució en l'any 1919. Un acord signat l'any 2008 havia de renovar l'edifici abans de 2011 però la crisi econòmica mundial va fer que s'allargara fins al 2016.

Continuarem caminant cap al centre per l'avinguda Gedimino, la principal artèria de la ciutat i ens detindrem davant l'edifici on es troben les ambaixades d'Espanya i Azerbaian. La façana es troba coronada amb l'escultura d'Atles subjectant el cel.

I girant a l'esquerra i caminarem fins a l'església de Sant Felip i Sant Jaume Apòstols un interessant temple barroc de façana roja, quan jo el vaig visitar i construït al segle XVII per als dominics que havien de soterrar als pobres de forma gratuïta al cementeri veí.

L'església va ser molt danyada durant la segona guerra mundial i convertida en magatzem en l'era soviètica. En 1992 va tornar a mans dels dominics. Al seu interior podem trobar un espectacular púlpit barroc.

Tornarem de nou a l'avinguda Gedimino i caminarem cap al centre històric i poc abans d'arribar a la catedral que ja vàrem visitar en altra entrada, ens detindrem davant del Teatre Dramàtic Nacional Lituà per conéixer l'escultura de les tres muses que fan una miqueta de por.