De Santa Maria del Fiore al Palazzo Vecchio de Florència, visita obligada per a tot mortal.

Itàlia és una nació forjada al segle XIX per la fusió de territoris governats per reis borbons i Habsburg, ducs i el Papa. El resultat d'aquesta unificació fou un regne que va durar fins a la dictadura feixista de Mussolini en 1922. En 1946, després de la segona guerra mundial Itàlia es va convertir en una república que serà la nostra tercera parada en aquest tour dedicat a repúbliques.

En aquest procés d'unificació, la capital del jove estat italià anà canviant de lloc, en 1861 Torí es va declarar la capital de la recentment proclamada Itàlia Unida, quatre anys més tard la capital es va traslladar a Florència, ciutat que visitarem hui i finalment Roma esdevingué capital en l'any 1871.

Florència va desenvolupar un paper important en la història en els primers anys de la Itàlia Unida però si ha passat a ser part dels llibres d'història universal ha sigut per l'època d'esplendor que va viure des del segle XIV al segle XVI, essent un gran centre difusor de ciència i art renaixentista.

Començaren la nostra ruta per un dels monuments més importants del renaixement europeu, la catedral de Santa Maria del Fiore un temple construït al segle XIII. Es va tombar l'església de Santa Reparata per a poder construir una catedral que poguera competir amb bellesa i magnificència amb les catedrals de les ciutats estat de Pisa i Siena. I ho va aconseguir perque hui en dia sols la superen en grandària al vell continent la Basílica de Sant Pere del Vaticà, la catedral de Londres i la catedral de Sevilla.

L'espectacular façana de marbre del segle XIX no convida a pensar amb una austera nau gòtica, però els espectaculars frescos renaixentistes de Vasari i Zuccari que cobreixen l'interior de la cúpula de Brenelleschi ens dissuadiran de qualsevol queixa. La temàtica, el judici final, és molt socorreguda a l'època.

Gràcies a l'entrada de llum des dels noranta metres d'alçada de la cúpula , es projecta en el sòl de la capella de la Santa Creu una el·lipse des de maig fins a finals de juliol, al voltant de migdia. Aquesta projecció amb els marbres que es van col·locar en el seu dia serveixen de rellotge astronòmic. Però més conegut és el seu rellotge mecànic del segle XV que gira en sentit antihorari i que marca les vint-i-quatre hores del dia.

Però l'obra mestra és la famosíssima cúpula de Filippo Brunelleschi acabada en 1438. Va ser la primera octogonal que es va construir al món i la més gran en el seu moment. És més alta que el mateix campanar de la catedral per això les vistes de les quals gaudir des d'ella són meravelloses.

El campanar, eclipsat en altura per la cúpula, mesura els gens menyspreqbles vuitanta-dos metres i es va ser començat per Giotto en 1334 i acabat en 1360 després de la pesta per Andrea Pisano i Francesco Talenti. Té la particularitat de no estar adossat a la catedral i estar totalment recobert de marbres procedents de Carrara, Siena i Prato combinats de forma harmoniosa per a donar un disseny tricolor que segles més tard es copià per a concloure la pròpia façana de la catedral.

Exempt també de la catedral trobarem el baptisteri de Sant Joan. En una època en la qual els no batejats podien entrar en esglésies, es va aixecar aquest edifici, és de planta octogonal i les seues façanes segueixen el mateix disseny que el campanar i la façana de la catedral. Les portes de l'edifici estan decorades amb panells de bronze obra de l'escultor Ghiberti. L'artista Michelangelo quedà tan meravellat que les anomenà portes del paradís, les originals hui en dia es troben al Museu dell'Opera del Duomo al costat de la catedral.

Jo em vaig quedar meravellat pel daurat mosaic que recobreix la cúpula del baptisteri. Representa també el judici final i va ser realitzat per artistes venecians desconeguts seguint el model del pintor florentí Coppo di Marcovaldo.

Per la Via dello Studio que naix en el braç dret de la nau en forma de creu de la catedral arribarem al Museu Casa di Dante, ubicada en una torre i conjunt de cases medievals on en alguna d'elles va tindre la residència la família Alighieri. El seu membre més reconegut és Dante Alighieri, poeta italià considerat un dels màxims exponents de la literatura universal.

I per la Via dei Magazzini caminarem fins a la Piazza della Signoria, el centre de poder de la República de Florència on trobarem la Loggia della Signoria, un edifici gòtic del segle XIV amb arcs de mig punt que ens indiquen la transició del gòtic al renaixement. En aquest lloc es reunia l'assemblea de la República Florentina.

A la fi del segle XVI es va crear el Gran Ducat de la Toscana i les institucions republicanes desaparegueren i la Loggia es va convertir en una espècie de museu escultòric. L'obra més important que hi podem trobar és el Perseu amb el cap de Medusa, esculpida per Benvenuto Cellini porta en aquest lloc més quatre-cents anys.

El Duc Cosme I de Mèdeci va establir la seua residència en el palazzo Vecchio que es va construir al segle XIII per als magistrats de la ciutat que formaven part del consell ciutadà, durant un el breu període que Florència fou capital d'Itàlia també va ser la seu del Govern. De la seua façana destaca la torre d'Arnolfo aixecada en 1310.

L'entrada principal que dóna a la plaça està coronada per un bonic frontispici d'època republicana que diu que Crist és rei, perquè tothom sàpiga que cap governant mortal pot tindre poder absolut. Cal destacar les dues escultures, l'Hèrcules i Caco de Bandinelli i una còpia del David de Michelangelo, l'original està al Galleria dell'Academia des de 1873.

Només entrar passarem al conegut com a primer pati dissenyat al segle XV per Michelozzo però redecorat amb estil manierista al segle XVI amb motiu de les noces del fill de Cosme I de Mèdici amb la germana de l'emperador Maximilià II.

La joia del palau és un enorme recinte conegut com a Salone del Cinqueccento, és la sala més gran de Florència mesura 54 metres de llarg, 22 d'ample i 17 metres d'alçada. L'escultura més destacada que decora la sala és la victòria, obra de Michelangelo.

Les parets estan decorades amb frescos que s'encarregaren a Michelangelo i Leornardo da Vinci però que foren acabats per Giorgio Vasari en 1565. Representen les victòries de la ciutat sota altres ciutats rivals com Pisa i Siena.

Però a mi el que més em va fascinar d'aquest lloc és l'imponent sostre, un artesanat de fusta ornamentada amb pintures emmarcades en relleus daurats que representen l'exaltació del Duc Cosme I. Una verdadera joia.

Aquest sostre és el més espectacular de tot el palau però no és l'únic, hi trobem una gran selecció de sostres de diferents estils i èpoques que abracen el període gòtic i el renaixement.

L'altar de la capella d'Elionor de Toledo té una interessant pintura d'Agnolo di Cosimo conegut amb el malnom d'Il Bronzino. Representa el descendiment de Crist que va encarregar el duc Cosme I però que l'artista acabà regalant a un cardenal francés. Per tant li tocà fer una segona còpia que s'instal·là en la capella privada de la duquessa consort. Es tracta d'una de les millors obres pictòriques de la fi del renaixement.

I acabarem la ruta de hui on hem gaudit d'alguns dels millors exponents de l'art universal en la font de Neptú, obra de Bartomeu Ammannati de la segona meitat del segle XVI. El déu Neptú era d'un marbre tan blanc que és conegut amb el nom d'il Biancone i com no podia ser d'altra manera el seu rostre està inspirat amb el del duc Cosme I.