Méstia la capital d'Svanètia, on el temps es va parar

La regió d'Svanètia pertany l'ex-república soviètica de Geòrgia i la UNESCO la va declarar patrimoni de la humanitat pel seu entorn natural i paissatgístic i pel seu patrimoni arquitectònic medieval perfectament integrat en el sostre d'Europa, les muntanyes del Caucas.
La regió està poblada per un grup ètnic georgià conegut con els svans amb llengua pròpia, l'svanetià, que pertany a la família de les llengües caucàsiques. La primera paraula que vaig escoltar en aquesta llengua va ser "Inguri" i no sé perquè aquest mot en va traslladar a terres basques. Inguri és el principal riu de la regió i el nom de la pressa amb la pared contínua més alta que mai ha construit la humanitat.

El pantà es troba quasi on comença la remota regió d'Svanètia, així que en el moment de fer aquesta foto començava una de les més apssioants experiències que mai he viscut.

La carretera prompte començaria a estar coberta de neu, grosses pedres procedents de desprendiments, atravasseda continament per vaques, porcs, caballs, persones, i conduida pel guia Wachtang amb gran domini al volant però amb gran facilitat per a despitarse amb el mòbil per parlar i fer fotos durant la conducció. Durant les quasi quatre hores per fer poc més de 100 Km vaig sentir que mai abans havia estat tant prop de la mort.

Finalment arribarem a un pla i la carretera començà a ser més segura. Vam baixar per fer fotos al gegant Ushba una muntanya de 4700 metres, la més alta que mai havia vist.

En Mestia ens vam allotjar en una casa particular "Lia's House", baix vivia un matrimoni jove amb dos fills amb un enorme foc encés a la cuina; dalt estaven les habitacions de l'època de "Cuéntame como pasó" amb el bany fora, tot escalfat amb estufes de llum. Jo vaig demanar a Déu i tots els sants que per favor aquella nit no sentira la necessitat fisiològica d'anar al bany, era encara de dia i estàvem a -9 ºC.

El desdejuni va ser completíssim amb diversos tipus de pa georgià més a l'estil dels kebabs, peix de riu, carn guisada i trossos de marlenka, una pastís popular a Txèquia, Eslovàquia i Polònia que té l'origen en la veina Armènia.






Aquell matí vam visitar Mestia plagada de torres medievals que em recordaven les nostres d'origen musulmà que rodegen València i servien per a protegir als habitants de la zona i per a informar als de la capital del perill que s'apropava. Ací el seu ús era diferent perque van ser construides  no per defensar-se d'invasors, perque ningu mai ha envait la regió, sino per defesar-se dels veins. L'honor familiar era un bé molt apreciat i la venjança estava a flor de pell.

Una de les torres es pot visitar de franc encara que és impossible acabar sense embrutar-te de pols.

 

Ja dalt es gaudeix d'unes boniques vistes

 

Mestia, la capital de la regió però és en realitat un poble que viu volcat en les seues activitats ramaderes i en una incipient activitat turística. Aquell matí segon dia de l'any 2013 vaig voler comprar pa en una botiga, la dona de la tenda no m'entenia fins que finalment em va dir una paraula rusa "chlieb" que afortunadament coneixia de l'eslovac. No li quedava pa aixi passaria altre dia sense dinar ja que el guia conduia hores, mostrava llocs turístics fins que desapareixia a les 5 o 6 de la vesprada. Aquell dia tocaria dinar pernil a seques. Més tard vaig saber que a Mestia ningú comprà pa eixe dia perque la nit anterior el forner s'havia emborratxat. Seria aquell home gran i alcoholitzat que quasi en caigué damunt quan entrava a la botiga metre jo comprava marlenka?

Una dona d'Ucraïna, casada amb un svà mostra la seua casa convertida en museu i explica com era la dura vida fa segles. Tot un clan familiar feia vida a l'estable i dormia dalt dels animals per a aprofitar el seu calor corporal, en unes construccions de fusta ben peculiars. L'olor a fem es combatia cremant una herba aromàtica.

El museu històric i etnogràfic estava en obres, però destaca per les seues antiquíssimes icones i peces d'orfebreria. M'agradaria aclarir que en els rierols d'aquestes muntanyes encara gent es dedica a buscar or utilitzant de garbell o filtre la pell d'un corder. Considerant que estem en terres de l'antiga Còlquide, serà aquest l'origen de la història mitològica del velló d'or de Jasó i els seus argonautes?

Molt a prop hi ha una pista d'esquí, durant la pujada es gaudeix d'unes bones vistes de Mestia i les seues torres.

Aquell dia estava programada la pujada a dalt de la pista en telecadira, però a -9 ºC no era la cosa que més m'apetia. El guia parlant amb uns turistes es va assabentar que la carretera a Ushguli estava obert al trànsit i va oferir la possibilitat de visitar el poble més autèntic d'Svanètia i més alt d'Europa a més de 2500 metres. Eren 45 Km però el meu instint de conservació i supervivència va fer que abans preguntara les condicions del viatge. Tres hores per a arribar a Ushguli. I set hores per tornar de Ushguli i arribar a Kutaisi on tocava pernoctar aquell dia i ja sabeu com era la carretera i el conductor. Així que proposta refusada i guia un poc distant aquell dia per que segons el llibre de viatges-guia petit futé no es pot dir prou a un georgià que tracta d'ensenyar-te les meravelles del seu pais.

La catedral de Colònia, la gran senyora del gòtic

En la nostra ruta de patrimonis de la humanitat anem a aturar-nos en la ciutat de Colònia, la quarta ciutat més poblada d'Alemanya i amb una catedral que deixa bocabadat a tot aquell que la visita per primera vegada. És espectacular per les seues dimensions i per la riquesa de la seua arquitectura gòtica.

Es va començar a construir en el segle XIII i al segle XVI es varen aturar les obres i va quedar el suficientment acabada per a poder-se utilitzar. Però amb el creixent romanticisme i nacionalisme del segle XIX es reanudaren les obres seguint els models gòtics i es finalitzaren els pinàculs de les torres. En 1996 l'UNESCO la incorporà en la llista de patrimoni de la humanitat.

Ressulta quasi impossible fotografiar tota la seua espectacular silueta de la façana oest, flanquejada per dues esbeltes torres.

Les dues torres superen els 150 metres i durant temps foren la construcció més alta del món.
Es pot pujar a una de los torres si tens el valor de muntar no sé quants graons però que de segur que en són més de cinc-cents.







El premi de fer aquest esforç sobrehumà és el gaudir d'unes vistes meravelloses de la ciutat i del seu Rhin.

 

Visitar l'interior el dia de Pascua pot ser una verdadera operació de camuflatge i evasió. El nombre de misses és inacabable i sols està permés el pas a fidels catòlics amb ganes de sentir missa amb càntics i sermó de més d'una hora. Uns senyors germànics enormes amb túnica rogenca més propis de la saga de la guerra de la galàxia fan la selecció. Si tens una fisonomia oriental no passes, si dus camera de fotos tampoc, has de semblar un fidel que va a missa.  Però és imprescindible entrar dins per veure la magnificència de les seues tres naus i les seues vidreres. Però el tresor més apreciat del temple és un relicari romànic que segons la tradició guarda les restes mortals dels tres Reis d'Orient. Estaran dins també els regals que ens porten casa any?

  

Recorde aquell regal de reis que havia decidit fer als meus pares al 2004 i era portar-los de viatge, just a l'inrevés que quan era menut que eren ells els que em portaven a mi.
Recorde perfectament la cara de mare i el temps que trigà en poder articular paraula. Després d'aquest interval de sorpresa i silenci em va preguntar si realment era cert. I entenc la seua desconfiança perque el billet d'avió era un foli imprès ja que viatjariem en una companyia low cost.
La  meua amiga Ana que treballava de periodista aprofità la història per a escriure un article per a Las Provincias el 20 de febrer i parlar sobre les companyies low cost. Em va demanar una foto dels meus pares i jo i l'única que tenia en casa estava presa a Eivissa. Ma mare duia uns pantalons pirates encara no arreglats a la seua mida i una camiseta que li havia deixat la seua cunyada Gaude i que li venia xicoteta. Però no passava res per que estaven en terra de Hippies i ningú la coneixia.
L'article anava a ser publicat en la part de darrere de la portada i Ana abans de que açò passara en telefonà vàries vegades per a demanar el meu consentiment. Jo vivia a Formentera molt feliç i havia dies que eixia de casa de bon matí i no tornava fins a la nit deixant-me el mòbil. Finalment l'article va ser publicat!

Aquell dia ma mare no va parar d'atendre cridades de gent informant-li que havia eixit al diari, i a mon pare li ensenyaren la foto al diari al bar i tot va ser una sorpresa i una risa.

Vam tenir uns quants viatges junts que foren fantàstics, però la salut de ma mare ja no va permetre fer-ne més, si no ja no ens quedaria país que visitar.

 Ja sabeu doncs d'on me ve l'afició a viajar.

Per sempre mare!!!

Berna, la capital suïssa captivadora

El títol que la UNESCO otorga a determinats indrets del nostre món per a preservar-los durant segles i segles es coneix com a "Patrimoni de la Humanitat". Aquest títol em resulta d'allò més evocador per que aquestes poques paraules estan diguent que el lloc és realment especial i així ho ha decidit un grup de persones expertes en temes d'art, història, cultura i medi ambient. Però a mi el que més m'emociona d'aquesta combinació de mots és que m'indueix a pensar que tots els habitants del món som iguals amb els mateixos drets i que si un lloc és patrimoni de la humanitat el podem gaudir tots, sense cap tipus de distinció. Així que hui començaré un nova trilogia dedicada a espais especials que tota persona nascuda en aquest món pot visitar i gaudir.

Berna va ser fundada en el 1191 i en l'any 1353 passà a formar part de la Confederació Suïssa. Al segle XV era ja una de les ciutats més importans del Nord dels Alps i per això el seu patrimoni arquitectònic medieval és dels més interessants del centre d'Europa cosa que va fer que la UNESCO declarara el seu centre històric patrimoni de la humanitat.

Si arribes amb els excel·lents i puntuals trens de la xarxa ferroviària de Suïssa el primer monument que et cridarà l'atenció caminant de l'estació al centre històric és el Zytglogge. Una torre medieval amb un rellotge que data del segle XVI.  La torre va ser pressó de porstitutes i molt abans funcionà com a porta occidental de la muralla.

Així que una vegada has travessat la torre et trobes en el centre històric de la ciutat, peatonal i comercial en qualsevol època de l'any. Si el fred, la neu o la pluja apreten pots transitar resguardan-te baix els sis quilòmetres d'arcades que hi ha per l'antiga ciutat medieval.

Ressulta d'allò més curiòs veure que moltes de les botigues del centre estan per davall de terra, amb una escala d'entrada un poc perillosa.

Et sorprendrà la quantitat de xicotetes fonts que hi ha al mig dels carrers i places principals, totes elles de pedra policromada. Aquesta coneguda con zähringer brunnen representa un òs, símbol de la ciutat,amb armadura portant l'estandart del fundador, Berthold von Zähringer.

L'edifici més imponent de la ciutat és el Münster, o siga la catedral, que es va començar al segle XV i s'acabà dos-cents anys després. La torre campanar és la més alta del país amb els seus cent metres i en ella encara hi resideixen campaners.

Es possible pujar a la torre i la veritat és que seria imperdonable si no ho feres perque les vistes de la ciutat són meravelloses.

El timpà de la porta principal és una xoia de l'escultura gòtica. Representa el judici final. A l'esquerra els redimits i a la dreta els condemnats.

El segon monument en importància de la ciutat és el Rathaus o ajuntament. Es tracta d'un edifici gòtic del sege XV amb una escalinata elegant que puja fins una menuda lògia. Al costat de l'ajuntament és troba la neogòtica església de Sant Pere i Sant Pau construida a finals del segle XIX per als catòlics.

El Bärengraben és un fossat molt pròxim al riu Aar on viuen cautius ossos. Des de quasi la seua fundació que a la ciutat hi han ossos als fossats i són el símbol de la ciutat i li donarem el nom.








Per als amants de la ciència recomane una visita al pis on va viure Albert Einstein mentre treballava l'oficina de patents, hui convertit en museu.

El castell de Montesa, alcàsser, monestir i cantera.

Des de l'autovía que va cap a l'interior es mostra imponent dalt d'una enorme mola al costat del poble de Montesa. Però després d'observar-lo detingudament uns quants segons es dedueix que aquest castell ha hagut de patir molt el pas de la història.
L'origen de la construcció es remonta a l'època islàmica, convertint-se en un alcàsser que controlava el pas des del Mediterrani a la Meseta castellana. Jaume I conquerí Xàtiva i el seu castell en 1244 però va permetre viure en el de Montesa als musulmans.
Després d'una revolta dels musulmans originada en aquest castell el rei Pere el Gran l'hagué de conquerir incorporant-lo a la Corona d'Aragó.
Jaume II el just, després de ser dissolta l'arxipoderosa ordre militar dels Templaris, al Regne de València en creà una de nova per a protegir al rei i al regne, i la seu casa mare s'ubicà en el propi castell, així l'ordre passà a nomenar-se Ordre de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d'Alfama, en l'any 1317. El castell es va convertir en un monestir per tant la seua arquitectura combina els dos tipus de construccions.
El darrer maestre de l'ordre fou Pere Lluis Garceran de Borja, el germanastre de Sant Francesc de Borja. El castell-monestir vaser la seua pressó durant deu anys ja que va ser acusat de vida poc decorosa i sodomia per un amant proxeneta de nom Marti de Castro. Després de complir amb la justícia les fortes disputes dins l'ordre propiciaren que l'ordre passara a mans del rei en l'any 1587 incrementant el seu patrimoni. També s'evità així que la poderosa família Borja emparentara amb la realesa portuguesa.
Al monasteri continuaren vivint monjos fins que dos terratrèmols acabaren en la vida de molt d'ells i amb la magnificència d'un dels monuments valencians més autèntics en l'any 1748.
http://dalcasser.wordpress.com/2013/03/23/el-gran-terratremol-de-montesa/
El derruit castell fou cantera per a la construcció de cases en el poble de Montesa, però en 1925 fou declarat monument nacional i a finals del segle passat començaren les restauracions i reconstruccions.

Al castell s'accedeix a través d'un pont de pedra i que et trasllada d'immediat a l'època medieval

El seu pati d'armes recorda més un monasteri que un establiment militar.

Les escases restes del claustre encara transmeten la pau i tranquilitat necessària per a la reflexió.

La sala capitular, el lloc de reunió i de presa de decissions ha sigut recentment reconstruida.

Des del castell les vistes del poble amb la seua església de l'Assumpció son espectaculars.

El museu parroquial ubicat en una casa del segle XVIII conserva totes aquelles peces artístiques que es pogueren recuperar del desastrós terratrèmol. L'església és del segle XVIII  i l'ajuntament amb un menut porxe data del segle XVII.