La catedral de Colònia, la gran senyora del gòtic

En la nostra ruta de patrimonis de la humanitat anem a aturar-nos en la ciutat de Colònia, la quarta ciutat més poblada d'Alemanya i amb una catedral que deixa bocabadat a tot aquell que la visita per primera vegada. És espectacular per les seues dimensions i per la riquesa de la seua arquitectura gòtica.

Es va començar a construir en el segle XIII i al segle XVI es varen aturar les obres i va quedar el suficientment acabada per a poder-se utilitzar. Però amb el creixent romanticisme i nacionalisme del segle XIX es reanudaren les obres seguint els models gòtics i es finalitzaren els pinàculs de les torres. En 1996 l'UNESCO la incorporà en la llista de patrimoni de la humanitat.

Ressulta quasi impossible fotografiar tota la seua espectacular silueta de la façana oest, flanquejada per dues esbeltes torres.

Les dues torres superen els 150 metres i durant temps foren la construcció més alta del món.
Es pot pujar a una de los torres si tens el valor de muntar no sé quants graons però que de segur que en són més de cinc-cents.







El premi de fer aquest esforç sobrehumà és el gaudir d'unes vistes meravelloses de la ciutat i del seu Rhin.

 

Visitar l'interior el dia de Pascua pot ser una verdadera operació de camuflatge i evasió. El nombre de misses és inacabable i sols està permés el pas a fidels catòlics amb ganes de sentir missa amb càntics i sermó de més d'una hora. Uns senyors germànics enormes amb túnica rogenca més propis de la saga de la guerra de la galàxia fan la selecció. Si tens una fisonomia oriental no passes, si dus camera de fotos tampoc, has de semblar un fidel que va a missa.  Però és imprescindible entrar dins per veure la magnificència de les seues tres naus i les seues vidreres. Però el tresor més apreciat del temple és un relicari romànic que segons la tradició guarda les restes mortals dels tres Reis d'Orient. Estaran dins també els regals que ens porten casa any?

  

Recorde aquell regal de reis que havia decidit fer als meus pares al 2004 i era portar-los de viatge, just a l'inrevés que quan era menut que eren ells els que em portaven a mi.
Recorde perfectament la cara de mare i el temps que trigà en poder articular paraula. Després d'aquest interval de sorpresa i silenci em va preguntar si realment era cert. I entenc la seua desconfiança perque el billet d'avió era un foli imprès ja que viatjariem en una companyia low cost.
La  meua amiga Ana que treballava de periodista aprofità la història per a escriure un article per a Las Provincias el 20 de febrer i parlar sobre les companyies low cost. Em va demanar una foto dels meus pares i jo i l'única que tenia en casa estava presa a Eivissa. Ma mare duia uns pantalons pirates encara no arreglats a la seua mida i una camiseta que li havia deixat la seua cunyada Gaude i que li venia xicoteta. Però no passava res per que estaven en terra de Hippies i ningú la coneixia.
L'article anava a ser publicat en la part de darrere de la portada i Ana abans de que açò passara en telefonà vàries vegades per a demanar el meu consentiment. Jo vivia a Formentera molt feliç i havia dies que eixia de casa de bon matí i no tornava fins a la nit deixant-me el mòbil. Finalment l'article va ser publicat!

Aquell dia ma mare no va parar d'atendre cridades de gent informant-li que havia eixit al diari, i a mon pare li ensenyaren la foto al diari al bar i tot va ser una sorpresa i una risa.

Vam tenir uns quants viatges junts que foren fantàstics, però la salut de ma mare ja no va permetre fer-ne més, si no ja no ens quedaria país que visitar.

 Ja sabeu doncs d'on me ve l'afició a viajar.

Per sempre mare!!!