La regió està poblada per un grup ètnic georgià conegut con els svans amb llengua pròpia, l'svanetià, que pertany a la família de les llengües caucàsiques. La primera paraula que vaig escoltar en aquesta llengua va ser "Inguri" i no sé perquè aquest mot en va traslladar a terres basques. Inguri és el principal riu de la regió i el nom de la pressa amb la pared contínua més alta que mai ha construit la humanitat.
El pantà es troba quasi on comença la remota regió d'Svanètia, així que en el moment de fer aquesta foto començava una de les més apssioants experiències que mai he viscut.
La carretera prompte començaria a estar coberta de neu, grosses pedres procedents de desprendiments, atravasseda continament per vaques, porcs, caballs, persones, i conduida pel guia Wachtang amb gran domini al volant però amb gran facilitat per a despitarse amb el mòbil per parlar i fer fotos durant la conducció. Durant les quasi quatre hores per fer poc més de 100 Km vaig sentir que mai abans havia estat tant prop de la mort.
Finalment arribarem a un pla i la carretera començà a ser més segura. Vam baixar per fer fotos al gegant Ushba una muntanya de 4700 metres, la més alta que mai havia vist.
En Mestia ens vam allotjar en una casa particular "Lia's House", baix vivia un matrimoni jove amb dos fills amb un enorme foc encés a la cuina; dalt estaven les habitacions de l'època de "Cuéntame como pasó" amb el bany fora, tot escalfat amb estufes de llum. Jo vaig demanar a Déu i tots els sants que per favor aquella nit no sentira la necessitat fisiològica d'anar al bany, era encara de dia i estàvem a -9 ºC.
El desdejuni va ser completíssim amb diversos tipus de pa georgià més a l'estil dels kebabs, peix de riu, carn guisada i trossos de marlenka, una pastís popular a Txèquia, Eslovàquia i Polònia que té l'origen en la veina Armènia.
Aquell matí vam visitar Mestia plagada de torres medievals que em recordaven les nostres d'origen musulmà que rodegen València i servien per a protegir als habitants de la zona i per a informar als de la capital del perill que s'apropava. Ací el seu ús era diferent perque van ser construides no per defensar-se d'invasors, perque ningu mai ha envait la regió, sino per defesar-se dels veins. L'honor familiar era un bé molt apreciat i la venjança estava a flor de pell.
Una de les torres es pot visitar de franc encara que és impossible acabar sense embrutar-te de pols.
Ja dalt es gaudeix d'unes boniques vistes
Mestia, la capital de la regió però és en realitat un poble que viu volcat en les seues activitats ramaderes i en una incipient activitat turística. Aquell matí segon dia de l'any 2013 vaig voler comprar pa en una botiga, la dona de la tenda no m'entenia fins que finalment em va dir una paraula rusa "chlieb" que afortunadament coneixia de l'eslovac. No li quedava pa aixi passaria altre dia sense dinar ja que el guia conduia hores, mostrava llocs turístics fins que desapareixia a les 5 o 6 de la vesprada. Aquell dia tocaria dinar pernil a seques. Més tard vaig saber que a Mestia ningú comprà pa eixe dia perque la nit anterior el forner s'havia emborratxat. Seria aquell home gran i alcoholitzat que quasi en caigué damunt quan entrava a la botiga metre jo comprava marlenka?
Una dona d'Ucraïna, casada amb un svà mostra la seua casa convertida en museu i explica com era la dura vida fa segles. Tot un clan familiar feia vida a l'estable i dormia dalt dels animals per a aprofitar el seu calor corporal, en unes construccions de fusta ben peculiars. L'olor a fem es combatia cremant una herba aromàtica.
El museu històric i etnogràfic estava en obres, però destaca per les seues antiquíssimes icones i peces d'orfebreria. M'agradaria aclarir que en els rierols d'aquestes muntanyes encara gent es dedica a buscar or utilitzant de garbell o filtre la pell d'un corder. Considerant que estem en terres de l'antiga Còlquide, serà aquest l'origen de la història mitològica del velló d'or de Jasó i els seus argonautes?
Molt a prop hi ha una pista d'esquí, durant la pujada es gaudeix d'unes bones vistes de Mestia i les seues torres.
Aquell dia estava programada la pujada a dalt de la pista en telecadira, però a -9 ºC no era la cosa que més m'apetia. El guia parlant amb uns turistes es va assabentar que la carretera a Ushguli estava obert al trànsit i va oferir la possibilitat de visitar el poble més autèntic d'Svanètia i més alt d'Europa a més de 2500 metres. Eren 45 Km però el meu instint de conservació i supervivència va fer que abans preguntara les condicions del viatge. Tres hores per a arribar a Ushguli. I set hores per tornar de Ushguli i arribar a Kutaisi on tocava pernoctar aquell dia i ja sabeu com era la carretera i el conductor. Així que proposta refusada i guia un poc distant aquell dia per que segons el llibre de viatges-guia petit futé no es pot dir prou a un georgià que tracta d'ensenyar-te les meravelles del seu pais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada