Saint-Denis, Paris però amb ambient de poble

Si vos demanara que enumerareu les ciutats més grans d'Europa segur que dirieu Paris. Però la ciutat amb poc més de dos mil·lions d'habitants és superada en habitants per ciutats com Londres, Madrid o Berlín però cal tenir present que l'àrea metropolitana supera els once mil·lions d'ànimes.

És en l'àrea metroplitana i 9,5 quilòmetres de la capital francesa, on està Saint-Denis  que amb més de cent mil habitants, una forta immigració africana i  estar literalment pegada a Paris va ser on vaig descobrir un ambient de poble inexistent en la resta de llocs que havia visitat de la ciutat de la llum.

Jo vaig arribar ací un diumenge de matí amb la línea 13 de metro i la primera cosa que em va sorprendre  va ser que quan ja quedaven tres parades per a arribar a l'estació Basilique de Saint-Denis-Hôtel de Ville tota la gent que havia al vagó era d'origen africà. Només baixar també en va ressultar extrany que al carrer hi haguera més gent i ambient comercial que feia uns minuts abans a la zona del Louvre.
El meu objectiu era visitar la basílica de Sant Donís d'estil gòtic i amb una llarga història . Cal dir que ja ací hi havia un cementeri romà, també es diu que fou en aquest lloc on el bisbe Sant Donís, continua lluitant decapitat i amb el cap a les mans per això al segle V quan es va construir el primer temple.
Per visitar l'església vaig haver d'esperar a que acabara la missa que per cert no era massa multitudinària. Aprofitant el moment en que la gent eixia vaig entrar i fer una bona ullada al temple que s'inicià al segle XII acabant-se al XIV i és espectcular per les seues dimensions, les vidrieres i pels impressionants sepulcres de quasi tots els reis francesos que han sigut enterrats en aquest lloc.

Els sepulcres i mausoleus reials formen part d'un museu i en realitat no guarden els cossos dels reis francessos per que van ser assaltats durant la revolució. Napoleó va ser qui manà restaurar-los i posar-ho tot en ordre i així sense haver-se inventat els anàlisis d'ADN els ossos acabaren en una fossa comuna.
La torre nord de l'església va haver de ser derruïda a meitat del segle XIX pels importants clavills que presentava i com a conseqüència d'aquest fet es va plantejar incloure en la formació d'arquitectes de l'escola de Belles Arts els coneiximents necessaris per a la restauració d'edificis.

Com que havia fet una bona ullada de l'església vaig pensar que no era necessari perdre temps i diners per visitar el museu dels mausoleus i vaig anar al bistro d'enfront amb la gent que havia eixit de missa i vestida de diumenge prenia l'aperitiu en una terrassa coberta mentre els xiquets jugaven a la plaça. Em va semblar un moment molt bucòlic.
Ja de tornada em vaig trobar amb l'Hôtel de ville o ajuntament que recorda el de Paris i de segur que el de moltes ciutats franceses.

Tirana, despertada d'un mal son.

Europa és un continent que està destinat a estar dividit. Farà uns dos mil anys podies ser europeu de l'Imperi Romà o europeu bàrbar i desprès cristià o pagà més tard catòlic o protestant. Ara una línea imaginària divideix Europa en dos, la part  Nord sense dèficit i la Sud pendent de la prima de risc i els rescats. Però farà més d'una vintena d'anys una línea d'acer dividia el vell continent en dues parts l'occidental pròspera, capitalista i amb la veritat absoluta de com s'havien de fer les coses i la part oriental comunista i antidemocràtica.
Albània caigué dins de la part oriental però un règim polític comparable a l'actual nord-coreà va fer que durant unes dècades aquest menut país es convertirà en una aïllada i tercera Europa que canvià i molt les costums dels seus habitants. Tal i com m'explicava un guia local, tota exhibició pública de fervor religiós, d'alegria desmesurada i per supost d'ideologia política contrària al règim estava castigada. Estava prohibit ser diferent a la resta i manifestar-ho públicament. La gent idolatrava al seu lider Enver Hoxha i pensava que si en algun moment es moria el poble albanés acabaria en la misèria sense ser conscients de que la gran majoria ja ho estava.
Finalment l'adorat lider va morir i amb la caiguda del comunisme dels païssos veins Albània va ser arrastrada cap a la democràcia  per un calvari perque l'estat es va colapsar i vingué la fam i l'emigració massiva. L'ajuda internacional va salvar un poc la papeleta arrivant la relativa estabilitat i les primeres eleccions en 1991.
En 1998 la cosa es va complicar amb l'arribada dels germans kosovars que fugien de la guerra però amb més ajuda i unes estructures democràtiques afiançades el país s'obre al món i espera al darrer lloc de la cua per entrar en la Unió Europea.
Tirana és a capital i amb una població censada de més de 600.000 habitatns és la zona més habitada del país. Per a arribar a la ciutat d'una forma fàcil i segura es pot fer amb avió, aterrant a l'aeroport Mare Teresa de Calcuta que a pesar de ser macedònia era d'ètnia albanesa. Altra manera segura seria arribant en creuer o ferry a Dürres, el principal port del país i llogant una excursió. La tercera opció sensata és amb una excursió des d'alguna ciutat turísitica de païssos pròxims com són Dubrovnik en Croàcia o Kotor i Budva en Montenegro. La darrera alternativa crec que seria amb un autobús internacional que uneix Skopje, la capital macedònia amb Tirana.
Jo vaig optar per la tercera opció, vaig eixir des de Budva en Montenegro amb una guia montenegrina que parlava francés i un xòfer ucranià que sols parlava rus i ucranià. Arribar a la frontera va ser relativament còmode i ràpid, creuar-la va costar més d'una hora per que era principi d'agost, dies de retorn i vacances per als albanesos emigrats.
Els primers metres de carretera albanesa em feren veure que estava en altre país, fins i tot diria altre món. L'asfalt estava molt desgastat, unes gitanes demanaven almoina i pel costat de la carretera es veia caminar a una dona amb una vaca, estampa que es repetiria durant els 200 Km fins arribar a Tirana. Podria dir que a cada quilòmetre que feiem es veia un ram de flors recordant el punt amb algun albanès havia perdut la vida, i no era d'extranyar per la gent conduia com a boja i la vora s'utilitzava com a carril bici i peatonal fins i tot uns xiquets jugaven al baló per no parlar de com estava la carretera.
Vam passar per una ciutat anomenada Sköder  a arreplegar a un guia albanés, per prop d'una fortalesa anomenada Russafa fins arribar a Krujë. Haviem invertit ja cinc hores de viatge. Dos hores de parada en aquesta ciutat, que segurament serà altra entrada del blog i camí cap a Tirana.
La carretera continuava essent mala i cada quilòmetre podies trobar una casa particular convertida en un llavador de cotxes, segons el guia local era una forma de més de treure uns pocs diners. I després de dos hores arribarem a Tirana.
El trànsit en la capital és dens i caòtic, jo estava dels nervis però el cnductor ucranià aguantava estoicament. Finalment pararem al primer destí, el funicular que ens pujaria a la muntanya de Dajti. Una tronada es va formar just quan estaven pujant i el funicular es quedà parat un llarg i tens minut per que no sabiem si era una avaria, un tall de llum i el temps que en Albània pot tornar tot a la normalitat. Una vegada dalt van dinar a un restaurant tradicional i luxòs amb unes boniques vistes de la ciutat i de l'entorn boscós.

Com que haviem passat el dia dalt del cotxe poc vaig veure de la ciutat sols la plaça d'Skënderberg, centre neuràlgic de la ciutat i governada pel més inimaginable caos de cotxes, motos, bicis i persones.
La plaça està presidida per l'escultura de l'heroi medieval Skënderberg pare de la nació albanesa que tant la va defensar front als atacs turcs i que curiosament va ser vassall d'Alfons el Magnànim. La seua vida no va ser eterna i a la fi els turcs conquistaren la zona i els albanessos es convertiren a l'islam, religió que la majoria professen avui en dia.
 
A la plaça trobarem també la mesquita d'Ethem Bey del segle XVIII i que està decorada per uns interessants frescos d'estil italianitzant. La mesquita estigué tancada fins al 1991 que es va restablir la llibertat de culte i religió. Els musulmans de l'entrada ens convidaren a entrar molt gustossament si ens llevaven el calcer.

Prop de la mesquita estva també la torre del rellotge que no pot faltar en cap ciutat otomana.

Per completar la visita em faltava visitar el museu nacional que recull peces iliries, romanes, bizantines, otomanes i que té una fassana que recorda els temps en que el país mantenia excel·lents relacions amb la URSS d'Stalin, quan aquesta plaça s'anomenava plaça d'Stalin. Jo no vaig poder visitar el museu perque era ja tard i quedaven cinc hores de cotxe.

Maastricht la ciutat del tractat

Maastricht és una ciutat holandesa a 220 Km d'Amsterdam, enclavada entre la Bèlgica valona i Alemània. El fet de que va ser ací on es firmà en 1992 un dels tractats clau en la configuració de la Unió Europea ha fet que la ciutat siga coneguda per tothom.
Però és poca gent la que coneix que Maastricht pot ser siga la ciutat més antiga dels Païssos Baixos, i que en ella estigueren els romans, que li donaren el seu nom actual "Mosae Trajectum" que significa travessar el riu Maas que parteix en dos la ciutat. Cal fer-ho si s'arriba a la ciutat amb tren i es vol visitar el centre històric i comercial. Per arribar-hi des de l'estació de tren s'ha de fer un agradable  passeig de vint minuts i creuar el riu Mosa pel pont medieval de Sant Servasi.

 

Una vegada s'arriba al centre històric començaran les molt grates sorpreses que té preparades la ciutat. En primer lloc cal dir que el centre és peatonal i està ple de tendes on pareix que hagen treballat els millors escaparatistes, i de segur que és el paradís del turista amant de les compres. Per al turista que busca cervessa i coffeshops cal que sàpiga que aquesta zona no és precissament la més recomanable.

 

.

Per aquell turista amant de la història i l'art no ha de deixar de visitar la basílica de l'Assumpció, Onze-Liebe-Vrouwebasiliek, amb mil anys de vida i amb un imponent aspecte exterior a castell sense oblidar l'interior auster i fosc.
                 



De visita obligada és també la basílica de Sant Servasi construida junt al cementeri romà on va ser enterrat en el 384 dC el cristianitzador de la ciutat  el bisbe Sant Servasi.

Però abans d'entrar ens detindrem en la veïna església de Sant Joan, gòtica del segle XIII i protestant des del segle XVII amb un campanar que resulta d'allò més curiós pel seu color roig que segons vaig entendre a un matrimoni que es troba a l'entrada es deu a que la qualitat del material amb el que va ser construit no era massa bo i es degué de fer u tractament que ha convertit la torre en un símbol de la ciutat.











 Després la típica foto toca accedir a la basílica de Sant Servasi. El conjunt està  format per una  església, un claustre i un museu d'art sacre amb tresor inclòs que és realment impressionant.

Jo vaig quedar impressionat amb la gòtica pòrtica Bergportaal que encara conserva la policromia.

Després d'aquesta borratxera d'art cal desconnectar i la millor forma de fer-ho és buscar la plaça de l'ajuntament, gran, tranquila i transitada i agafar forces en una terrassa.

Ara anirem a buscar al turista que disfruta del shopping per a dir-li que no s'oblide de comprar els típics bombons decorats amb imatges d'edificis de la ciutat i de les galletes holandeses que són boníssimes. I amb ell se n'aniren a buscar a la plaça de l'ajuntament a l'altre i tots plegats visitarem la Selexyz bookstore  que  amb tota probabilitat és la llibreria més bonica del món. I és per que les enormes prestatgeries omplin l'església d'un antic convent del segle XIII

Hrad Devin, carregat d'història, històries i sensacions.

Devin és una xicoteta població de Bratislava que està situada a uns 15 Km de la ciutat. Per a arribar a aquest indret es pot fer d'una forma ràpida, sols 18 minuts, des del centre de la ciutat amb la línia 28 d'autobús o d'una forma més lenta i bucòlica que és  navegant a través del Danubi amb un vaixell que sols ix en els messos d'estiu.
El més conegut de la població és un castell en ruïnes que es troba sobre un tossal d'uns 200 metres junt a la fusió de dos rius, el Danubi i el Morava, on la història ha estat sempre molt present. En la prehistòria aquest tossal ja estava habitat després els romans establiren ací un lloc de defensa del seu campanent Carnutum que es troba en Austria a molts pocs quilòmetres. En els segles IX i X el lloc es convertirà en un important assentament militar de l'efímer Imperi de la Gran Moràvia. Durant els segles posteriors servirà de defensa occidental del regne d'Hongria i resistirà els atacs dels turcs. Finalment serà Napoleó qui el manarà destruir a principis del segle XIX deixant-lo en ruines. Anys després aquestes romàntiques ruïnes seran un símbol per als nacionalistes eslovacs recordant el seu passat independent com a eslaus dins l'imperi de la Gran Moràvia i que ara es senten doblement atrapats pel regne d'Hongria dins de l'Imperi Austrohongarès.

Però aquest castell guarda moltes històries algunes amb final feliç i altres amb final tràgic. Durant la guerra freda tot aquell que feia un creuer pel Danubi el primer que es trobava al creuar el teló d'acer era aquest castell amb soldats txecs carregats amb una arma. Era la forma de vigilar, no als que entraven si no als que intentaven escapar del comunisme buscant una vida millor creuant el riu per un lloc on es suposa que té menys profunditat. Molts no ho aconseguiren i el seu nom està escrit en un monument als peus del castell de vora el gran Danubi.

 

.

Juli Verne també contà una gran història en el seu llibre "El castell dels Càrpats", encara que ambientada en altres terres acabà inspirant-se en aquest castell.
També hi ha una història d'enamorats a l'estil Paris i Helena de Troia. Ell segresta a ella. El dia de la boda  l'exèrcit de la pàtria d'ella ataca el castell i els soldats que el defensen de seguida l'abandonen. Ell i ella es refugien en la torre però ell cau mort i ella  es  llança al riu Danubi des la torre i mor.








Devin per a mi m'ha provocat sensacions i vivències que encara recorde. Va ser ací on vaig fer la meua primera escapada en solitari d'aquell any que vaig viure intensament en Eslovàquia. El lloc em va semblar tan meravellós que vaig pensar que la gent que estime l'havia de conéixer. I així va ser, vaig vindre amb Carles, Marta, Rafel, Mari Carmen i Anna. En estiu varen vindre els meus pares, Jesús, Amparo, Julià i Empar. A l'any següent vaig passar en vaixell de camí a Viena amb el meu germà Alejandro i Maria José i les meues excel·lents companys Pilar, Encarna, Magda i el seu home Paco.
Vindre a Devin és trovar-se amb la història, la natura i disfrutar d'aquestes espectaculars vistes d'on el Morava petit i d'aigües negres es fusiona amb al gran Danubi d'aigües verdes.