Tirana, despertada d'un mal son.

Europa és un continent que està destinat a estar dividit. Farà uns dos mil anys podies ser europeu de l'Imperi Romà o europeu bàrbar i desprès cristià o pagà més tard catòlic o protestant. Ara una línea imaginària divideix Europa en dos, la part  Nord sense dèficit i la Sud pendent de la prima de risc i els rescats. Però farà més d'una vintena d'anys una línea d'acer dividia el vell continent en dues parts l'occidental pròspera, capitalista i amb la veritat absoluta de com s'havien de fer les coses i la part oriental comunista i antidemocràtica.
Albània caigué dins de la part oriental però un règim polític comparable a l'actual nord-coreà va fer que durant unes dècades aquest menut país es convertirà en una aïllada i tercera Europa que canvià i molt les costums dels seus habitants. Tal i com m'explicava un guia local, tota exhibició pública de fervor religiós, d'alegria desmesurada i per supost d'ideologia política contrària al règim estava castigada. Estava prohibit ser diferent a la resta i manifestar-ho públicament. La gent idolatrava al seu lider Enver Hoxha i pensava que si en algun moment es moria el poble albanés acabaria en la misèria sense ser conscients de que la gran majoria ja ho estava.
Finalment l'adorat lider va morir i amb la caiguda del comunisme dels païssos veins Albània va ser arrastrada cap a la democràcia  per un calvari perque l'estat es va colapsar i vingué la fam i l'emigració massiva. L'ajuda internacional va salvar un poc la papeleta arrivant la relativa estabilitat i les primeres eleccions en 1991.
En 1998 la cosa es va complicar amb l'arribada dels germans kosovars que fugien de la guerra però amb més ajuda i unes estructures democràtiques afiançades el país s'obre al món i espera al darrer lloc de la cua per entrar en la Unió Europea.
Tirana és a capital i amb una població censada de més de 600.000 habitatns és la zona més habitada del país. Per a arribar a la ciutat d'una forma fàcil i segura es pot fer amb avió, aterrant a l'aeroport Mare Teresa de Calcuta que a pesar de ser macedònia era d'ètnia albanesa. Altra manera segura seria arribant en creuer o ferry a Dürres, el principal port del país i llogant una excursió. La tercera opció sensata és amb una excursió des d'alguna ciutat turísitica de païssos pròxims com són Dubrovnik en Croàcia o Kotor i Budva en Montenegro. La darrera alternativa crec que seria amb un autobús internacional que uneix Skopje, la capital macedònia amb Tirana.
Jo vaig optar per la tercera opció, vaig eixir des de Budva en Montenegro amb una guia montenegrina que parlava francés i un xòfer ucranià que sols parlava rus i ucranià. Arribar a la frontera va ser relativament còmode i ràpid, creuar-la va costar més d'una hora per que era principi d'agost, dies de retorn i vacances per als albanesos emigrats.
Els primers metres de carretera albanesa em feren veure que estava en altre país, fins i tot diria altre món. L'asfalt estava molt desgastat, unes gitanes demanaven almoina i pel costat de la carretera es veia caminar a una dona amb una vaca, estampa que es repetiria durant els 200 Km fins arribar a Tirana. Podria dir que a cada quilòmetre que feiem es veia un ram de flors recordant el punt amb algun albanès havia perdut la vida, i no era d'extranyar per la gent conduia com a boja i la vora s'utilitzava com a carril bici i peatonal fins i tot uns xiquets jugaven al baló per no parlar de com estava la carretera.
Vam passar per una ciutat anomenada Sköder  a arreplegar a un guia albanés, per prop d'una fortalesa anomenada Russafa fins arribar a Krujë. Haviem invertit ja cinc hores de viatge. Dos hores de parada en aquesta ciutat, que segurament serà altra entrada del blog i camí cap a Tirana.
La carretera continuava essent mala i cada quilòmetre podies trobar una casa particular convertida en un llavador de cotxes, segons el guia local era una forma de més de treure uns pocs diners. I després de dos hores arribarem a Tirana.
El trànsit en la capital és dens i caòtic, jo estava dels nervis però el cnductor ucranià aguantava estoicament. Finalment pararem al primer destí, el funicular que ens pujaria a la muntanya de Dajti. Una tronada es va formar just quan estaven pujant i el funicular es quedà parat un llarg i tens minut per que no sabiem si era una avaria, un tall de llum i el temps que en Albània pot tornar tot a la normalitat. Una vegada dalt van dinar a un restaurant tradicional i luxòs amb unes boniques vistes de la ciutat i de l'entorn boscós.

Com que haviem passat el dia dalt del cotxe poc vaig veure de la ciutat sols la plaça d'Skënderberg, centre neuràlgic de la ciutat i governada pel més inimaginable caos de cotxes, motos, bicis i persones.
La plaça està presidida per l'escultura de l'heroi medieval Skënderberg pare de la nació albanesa que tant la va defensar front als atacs turcs i que curiosament va ser vassall d'Alfons el Magnànim. La seua vida no va ser eterna i a la fi els turcs conquistaren la zona i els albanessos es convertiren a l'islam, religió que la majoria professen avui en dia.
 
A la plaça trobarem també la mesquita d'Ethem Bey del segle XVIII i que està decorada per uns interessants frescos d'estil italianitzant. La mesquita estigué tancada fins al 1991 que es va restablir la llibertat de culte i religió. Els musulmans de l'entrada ens convidaren a entrar molt gustossament si ens llevaven el calcer.

Prop de la mesquita estva també la torre del rellotge que no pot faltar en cap ciutat otomana.

Per completar la visita em faltava visitar el museu nacional que recull peces iliries, romanes, bizantines, otomanes i que té una fassana que recorda els temps en que el país mantenia excel·lents relacions amb la URSS d'Stalin, quan aquesta plaça s'anomenava plaça d'Stalin. Jo no vaig poder visitar el museu perque era ja tard i quedaven cinc hores de cotxe.