Krujë, la ciutat medieval d'Albània

 Hui viatjarem a Albània que va pertanyer primer a l'Imperi Romà fins al segle IV i després a l'Imperi Bizantí fins al segle XIII. Però cal aclarir que els il·liris, la tribu que habitava l'actual Albània abans de la conquesta romana, poc els va quedar dels segles de dominació romana i bizantina, L'albanés és una llengua prerromana que deriva de la llengua que parlaven els il·liris. A més és dels pocs estats europeus de majoria msulmana junt a Bòsnia, Kosovo i Azerbaian, herència dels segles de dominació otomana. Albània en llengua local es diu Shqipëria que significa terra d'àguiles, la seua bandera té un àguila bicèfala herència, ara si de l'era bizantina,

La meua primera incursió en terres albaneses va ser d'allò més memorable. Era el més de juliol de 2012 i aquell estiu volia descobrir més països dels Balcans, així que vaig volar a Sarajevo i després de visitar Mostar vaig passar a Croàcia visitant Split, Korcula i Dubrovnik. De Croàcia vaig creuar la frontera a Montenegro i vaig establir el meu campament a Budva, En aquesta ciutat hi havia una agència de viatges que organitzava excursions d'un dia a Tirana, l'amo era un ucraïnés que no parlava anglés per tant havia de contractar els serveis d'un guia, però després de creuar la frotera d'Albània altre guia ens esperava. Així que al cotxe estava jo amb el conductor i dos guies. La primer parada va a la ciutat de Krojë, que coneixerem més profundament en l'entrada de hui.

Krujë és una bonica ciutat que conserva tot l'encant i sabor otomà que es plena de turistes cada vegada que un creuer atraca en el port de Durrës, està molt prop de la capital del país, Tirana i a més el seu castel va ser la residència de l'heroi local Skanderberg que va repelir els atacs otomans durant dos dècades. Aquest home era vasall del rei aragonés Alfons el magnànim. A la seua mort la seua vídua emigrà a València i un fill seu està soterrat al monestir de la Trinitat del cap i casal.

Finalment la ciutat caigué en mans otomanes en l'any 1478 i el soldà Mehmet II manà construir una mesquita, tres anys després. Una tormenta va fer que colapsara en 1917 i la desidia durant la dictadura d'Enver Hoxa h fet que hui sols es puga veure part del seu minaret.

Un museu dedicat a la figura d'Skanderberg va ser aixecat en 1982 seguint els plans dissenyats per la filla i el gendre del dictador Enver Hoxa, Aquest edifici d'aspecte medieval mostra la història de la resistència dels albanesos sota les ordres de Jordi Kastrioti conegut com Skanderberg i l'ajuda rebuda per reis de païso catòlics com Alfons V.

Altre museu molt interessant tant per la històrica casa on està ubicat com per les peces que exposa ñes el Museu Etnogràfic Nacional. A través de diverses sales trobarem objectes quiotidians de les cases albaneses de segles passats, eines del camp, armes i moltes coses més.

En tota ciutat otomana no pot faltar el seu bulliciós bassar. En Krujë el bassar s'ha convertit en botigues per als turistes de creuer que visiten la ciutat en menys de dos hores, però els carrers on està ubicat recorden encara a un bassar turc.

Altre edifici històric que conserva la ciutat i que ens transporta a l'Imperi Otomà de l'edat moderna és ela mesquita de Murad Bey. Durant la dictadura laica d'Enver Hoxa va ser tancada al culte i el seu minaret destruït. En 1991 es va rehabilitar i hui és monument nacional.

Després de visitar Krujë anarem a Tirana, la ciutat de trànsit més caòtic que he vist després de Moscou quan comença el cap de setmana. I la tornada fins a arribar a Montenegro es va fer molt llarga, calor, cinc en un cotxe, hores de cua en l'aduana colapsada d'albanesos que tornaven de les seues vacànces cap a Europa Central i una autovia de vegades carretera sense asfaltar on cada pocs quilòmetres es recordava amb flors a algun mort per accident de trànsit. Vaig entrar a l'hotel de Budva passada la mitjanit. L'ucraïnés que conduïa ja no donava més de si.

Pogradec, turisme de sol i llac en Albània.

 Acabarem la darrera entrada de l'any, i ja en van quatre-centes, en un dels països més desconeguts d'Europa, Albània. Durant la segona guerra mundial estigué ocupat per les tropes italianes i a molts albanessos no els va importar massa per què habien aconseguit el somni de la Gran Albània, Aquest somni consistia en unificar tots els territoris de majoria albanessa com eren Albània, Kosovo. 

Quan Mussolini caigué vingueren els nazis però llavors els comunistes liderats per Enver Hoxa ja havie començat un procés guerriller nacionalista que acabà amb l'eixida dels alemanys de Hiler i amb la creació de l'estat comunista més hermètic després de Corea del Nord. El dictador Enver Hoxa va duar fins a l'any 1985 i esstiuejava en aquesta ciutat de platges a la vora del cristal·li i fred llac Ohrid un dels més antics del nostre planeta.

Amb cotxe i passaport amb estampeta, un billet de deu euros passàrem la frontera entre Macedònia del Nord i Albània amb moltíssima rapidesa.El llac és patrimoni de la humanitat en la seua part macedònia i es pot recòrrer en un dia fent diverses parades que ja he comentat en el blog com són el monestir de Sant Naum i Lin. 

Progradec és el Benidorm de l'Albània del llac Ohrid, el seu passeig marítim o millor dit llacustre és el paradís de pescadors de canya que pesquen l'apreciat koran, la truita endèmica d'aquest llac que es pot degustar en els seus restaurants

En aquest passeig hi ha un monument dedicat al més il·lustre dels fills de Pogradec el màxim exponent de la literatura en albanés del segle XX , Lasgush Poradeci. Aquest home de lletres es va formar a les universitats de Bucarest i Graz i destaca també per ser un gran poeta. 

Com no pot ser d'altra manera, la part més animada d'aquesta ciutat ex-otomana i religió majoritària musulmana és el seu mercat al carrer, encara que el seu nom Progradec ve de les llengües eslaves meridionals. Cal passejar-se per ell per que es troba quasi de tot.

Deixar-se perdre pels seus carrers descuidats amb cert aire de decàdència però amb molta vitalitat i encant és altra de les opcions. Ací descobrirem curiosses botigues com per exemple les de vestits de boda. Les famílies albaneses utilitzen aquesta cerimònia per a mostrar el seu poder adquisitiu.

I abans d'anar-se'n a dinar farem l'últim passeig per un carrer que recorda al Hollywoog Boulevard, però amb molt menys glamour que esstem en Albània. No veurem estreles veurem plaques rectangulars amb el nom de personatges il3lustres. Coneixes a aquestos dos?

I ara agafarem el cotxe en direcció nord  i dotze minuts ens aturarem a dinar en el restaurant Malo. Evidentment el seu nom no tindrà res a veure amb el que significa malo en castellà per que ací es dina molt bé i a molt bon preu per que estem en Albània. Del tot recomanable les truitres del llac Ohrid acabades de pescar i a la brasa.

I si tens ocasió ja siga per necessitat o per curiositat entra al servei que a banda de lavabo i escusat trobaràs un bidet, jo mai ho havia vist en un restaurant però es veu que en els restaurants bons d'aquesta zona d'Albània no és extrany.

Lin, un poblet albanès on perdre's

A punt de celebrar-se les eleccions al parlament europeu, res millor que fer un circuit al llarg de sis països aspirants a convertir-se en membres d'aquest projecte d'unió i germanor que encara no acaba de collar.

Albània, durant la guerra freda estava dins del bloc comunista, però les relacions del seu primer ministre Enver Hoxa amb la URSS, varen anar refredant-se i l'estat abanè, a poc a poc es va convertir en la década dels huitanta del segle passat, en el país més hermètic d'Europa. La figura del president era quasi venerada i es considerava el salvador del mal que podia arribar de l'exterior i les fronteres estaven totalment tancades i barrades.

Les coses han canviat molt, i encara que Albània és el segon país més pobre d'Europa, el turisme ja ha arribat de ple a moltes zones costaneres i a les impressionants reserves naturals de l'interior. En el 2009 va sol·licitar l'ingrés en la Unió Europea, però l'economia, la corrupció i el fet que siga un país islàmic dificulta la seua entrada.

Hui visitarem un encantador poble de pescadors que es troba a la vora del llac d'Ohrid, una espècie de mar interior d'aigües dolces i cristal·lines compartit per Albània i Macedònia del Nord. A nivel monumental no hi trobarem gran cosa, encara que hi hauran sorpreses. El més interessant és deixar-se predre pels seus autèntics carrers solitaris.

L'arquitectura de les cases és molt mediterrània amb parets fetes amb blocs de pedra i teulades de teules, no moruna, com les nostres, però teules.

L'edifici més interessant des del punt de vista arquitectònic és l'església de Santa Bàrbara, que dóna servei religiós a la important comunitat de cristians ortodoxos macedonis que hi viuen al poble. Aquest temple ocupa el solar d'una església bizantina del segle VI, de la que s'han trobat mosaics.

Seguint passejant pel poble trobem el seu carrer més estret i a la vegada intransitable, perquè és en realitat una séquia que desemboca en el llac.

Altres carrers també molt bonics ens permetran accedir a la vora del llac d'Ohrid i gaudir de la immensitat de les aigües clares i dolces.

En el nostre passeig també hi trobarem una mesquita. Els albanesos van abraçar la fe islàmica amb l'ocupació otomana de la zona dels Balcans que va arribar fins a la mateixa ciutat de Budapest.

Abandonant el poble trobem un búnquer antinuclear, dels molts que es construïren al país, per ordre del primer ministre  Enver Hoxa, persona molt temerosa de patir un atac nuclear.

I per a gaudir del llac res millor que seure i prendre un autènctic cafè albanès en la Terrassa palafit de l'hotel Leva mentre es pon el sol i gaudir de la pau i quetut de les aigües tranquil·les del llac.

Tirana, despertada d'un mal son.

Europa és un continent que està destinat a estar dividit. Farà uns dos mil anys podies ser europeu de l'Imperi Romà o europeu bàrbar i desprès cristià o pagà més tard catòlic o protestant. Ara una línea imaginària divideix Europa en dos, la part  Nord sense dèficit i la Sud pendent de la prima de risc i els rescats. Però farà més d'una vintena d'anys una línea d'acer dividia el vell continent en dues parts l'occidental pròspera, capitalista i amb la veritat absoluta de com s'havien de fer les coses i la part oriental comunista i antidemocràtica.
Albània caigué dins de la part oriental però un règim polític comparable a l'actual nord-coreà va fer que durant unes dècades aquest menut país es convertirà en una aïllada i tercera Europa que canvià i molt les costums dels seus habitants. Tal i com m'explicava un guia local, tota exhibició pública de fervor religiós, d'alegria desmesurada i per supost d'ideologia política contrària al règim estava castigada. Estava prohibit ser diferent a la resta i manifestar-ho públicament. La gent idolatrava al seu lider Enver Hoxha i pensava que si en algun moment es moria el poble albanés acabaria en la misèria sense ser conscients de que la gran majoria ja ho estava.
Finalment l'adorat lider va morir i amb la caiguda del comunisme dels païssos veins Albània va ser arrastrada cap a la democràcia  per un calvari perque l'estat es va colapsar i vingué la fam i l'emigració massiva. L'ajuda internacional va salvar un poc la papeleta arrivant la relativa estabilitat i les primeres eleccions en 1991.
En 1998 la cosa es va complicar amb l'arribada dels germans kosovars que fugien de la guerra però amb més ajuda i unes estructures democràtiques afiançades el país s'obre al món i espera al darrer lloc de la cua per entrar en la Unió Europea.
Tirana és a capital i amb una població censada de més de 600.000 habitatns és la zona més habitada del país. Per a arribar a la ciutat d'una forma fàcil i segura es pot fer amb avió, aterrant a l'aeroport Mare Teresa de Calcuta que a pesar de ser macedònia era d'ètnia albanesa. Altra manera segura seria arribant en creuer o ferry a Dürres, el principal port del país i llogant una excursió. La tercera opció sensata és amb una excursió des d'alguna ciutat turísitica de païssos pròxims com són Dubrovnik en Croàcia o Kotor i Budva en Montenegro. La darrera alternativa crec que seria amb un autobús internacional que uneix Skopje, la capital macedònia amb Tirana.
Jo vaig optar per la tercera opció, vaig eixir des de Budva en Montenegro amb una guia montenegrina que parlava francés i un xòfer ucranià que sols parlava rus i ucranià. Arribar a la frontera va ser relativament còmode i ràpid, creuar-la va costar més d'una hora per que era principi d'agost, dies de retorn i vacances per als albanesos emigrats.
Els primers metres de carretera albanesa em feren veure que estava en altre país, fins i tot diria altre món. L'asfalt estava molt desgastat, unes gitanes demanaven almoina i pel costat de la carretera es veia caminar a una dona amb una vaca, estampa que es repetiria durant els 200 Km fins arribar a Tirana. Podria dir que a cada quilòmetre que feiem es veia un ram de flors recordant el punt amb algun albanès havia perdut la vida, i no era d'extranyar per la gent conduia com a boja i la vora s'utilitzava com a carril bici i peatonal fins i tot uns xiquets jugaven al baló per no parlar de com estava la carretera.
Vam passar per una ciutat anomenada Sköder  a arreplegar a un guia albanés, per prop d'una fortalesa anomenada Russafa fins arribar a Krujë. Haviem invertit ja cinc hores de viatge. Dos hores de parada en aquesta ciutat, que segurament serà altra entrada del blog i camí cap a Tirana.
La carretera continuava essent mala i cada quilòmetre podies trobar una casa particular convertida en un llavador de cotxes, segons el guia local era una forma de més de treure uns pocs diners. I després de dos hores arribarem a Tirana.
El trànsit en la capital és dens i caòtic, jo estava dels nervis però el cnductor ucranià aguantava estoicament. Finalment pararem al primer destí, el funicular que ens pujaria a la muntanya de Dajti. Una tronada es va formar just quan estaven pujant i el funicular es quedà parat un llarg i tens minut per que no sabiem si era una avaria, un tall de llum i el temps que en Albània pot tornar tot a la normalitat. Una vegada dalt van dinar a un restaurant tradicional i luxòs amb unes boniques vistes de la ciutat i de l'entorn boscós.

Com que haviem passat el dia dalt del cotxe poc vaig veure de la ciutat sols la plaça d'Skënderberg, centre neuràlgic de la ciutat i governada pel més inimaginable caos de cotxes, motos, bicis i persones.
La plaça està presidida per l'escultura de l'heroi medieval Skënderberg pare de la nació albanesa que tant la va defensar front als atacs turcs i que curiosament va ser vassall d'Alfons el Magnànim. La seua vida no va ser eterna i a la fi els turcs conquistaren la zona i els albanessos es convertiren a l'islam, religió que la majoria professen avui en dia.
 
A la plaça trobarem també la mesquita d'Ethem Bey del segle XVIII i que està decorada per uns interessants frescos d'estil italianitzant. La mesquita estigué tancada fins al 1991 que es va restablir la llibertat de culte i religió. Els musulmans de l'entrada ens convidaren a entrar molt gustossament si ens llevaven el calcer.

Prop de la mesquita estva també la torre del rellotge que no pot faltar en cap ciutat otomana.

Per completar la visita em faltava visitar el museu nacional que recull peces iliries, romanes, bizantines, otomanes i que té una fassana que recorda els temps en que el país mantenia excel·lents relacions amb la URSS d'Stalin, quan aquesta plaça s'anomenava plaça d'Stalin. Jo no vaig poder visitar el museu perque era ja tard i quedaven cinc hores de cotxe.