El Louvre, el museu més famós del món.

 El proper diumenge 8 de novembre el museu del Louvre farà dos-cents trenta-dos anys que va obrir les seues portes al públic, quatre anys després de la revolució francesa de 1789. I farà unes poques setmanes el museu passà a ser portada de tota la premsa mundial pel robatori de joies històriques que un grup de lladres no massa sofisticats perpetraren deixant en evidència les mesures de seguretat d'un dels museus amb el més ric patrimoni del nostre planeta. Per tant encetem la darrera ronda d'entrades de l'any que ens portarà per diversos museus.

Però abans d'entrar al museu just davant de l'ala oest de l'edifici ens detindrem a observar l'arc del carroussel, un arc del triomf que va manar construir Napoleó en l'any 1807. Està inspirat en l'arc del triomf romà del foro de Roma conegut amb el nom d'arc de Septimi Sever del segle III dC. L'arc del carroussel conmemora la victoria de l'exèrcit francés en la batalla d'Austerlitz.

Per darrere de l'arc podrem veure la Roue de París, una roda de fira no tan famosa ni tan gran com la London Eye, ni tan antiga com la del Prater de Viena. La que es veu hui en dia es va inaugurar en l'any 2000 en record de la Grand Roue de Paris de 1900 de l'exposició universal. Al 2019 es va posar on està ara, al jardí de Tulleries, però es va desmuntar durant els jocs olímpics del 2024. Ara torna a estar operativa.

I ara sense cap dilació entrarem al pati central on s'articulen els edificis del Museu del Louvre. Cal dir abans que Louvre abans del més de dos segles que porta de nuseu va ser palau reial des del segle XIII fins a l'any 1682 quan el rei Lluis XIV es trasllada a Versailles. Per`abans ja existia com a castell defensiu i polvorí. 

El que més capta l'atenció dels visitants del pati d'armes no és l'arquitectura renaixentista d'aquest antic palau reial, és més bé la piràmide de metall i vidre aixecada en l'any 1989 seguint el disseny l'arquitecte Ieoh Ming  Pei. Crec que amb la nova remodaleció, la piràmide polèmica des del seu primer dia, té els dies comptats. Aixì escenes cinematogràfiques històriques com la de Tom Hanks i Audrey Tautou en el Código da Vinci seran encara més de ficció.

Per a conèixer el museu més visitat del món i el més gran dedicat a l'art sols tres recomanacions. La primera és fer-ho de matí, deixar-ho per a més tard després d'haver patejat la ciutat de la llum farà que arribes a un estat de fatiga que no et deixarà gaudir de les seues meravelloses obres d'art. La segona és la d'adquirir les entrades amb antel·lació, pot ser que arribes sense entrada i ja no la pugues ni comprar. I la tercera i última és documentar-te i sel·lecionar aquelles obres que més t'interessen. Després ja sols queda entrar i quedar-se esbalaït del seu contingut i també del continent.

La meua selecció no podia deixar de banda el quadre més famós del món, la Monna Lisa o la Gioconda. Una de les obres mestres de l'art universal feta pel genial Leonardo da Vinci en els primers anys del segle XVI. La seua fama a banda de l'excel·lent tènica del mestre Leonardo, és el misteri de l'expressió de la dama italiana i el fet que va ser robada a principis del segle XX. Ara la Gioconda té una sala per a ella sola i cal fer una miqueta de cua per a visitar-la. Amb la pròxima remodelació, estarà en una sala separada que permetrà visitar-la a més calma.

Però la Gioconda no és l'única obra de Leonardo da Vinci al museu, ni tampoc l'únic retrat de damisel·la renaixentista, altra dama la belle Ferrionière també està ací. Aquesta dona burgesa va ser amant del rei Francesc I de França. Leonardo li va fer altre retrat més famós que es troba a un museu de Cracòvia on apareix la jove acaronant un ermini.

De pintura francesa no em podia perdre de cap manera quatre quadres, el primer és obra de Eugène Delacrois de nom la llibertat guiant al poble. El va pintar en l'any 1830 i simbolitza la revolució francesa de 1789, un alçament encapçalat per una dona, la llibertat.

El segon quadre de pintura francesa me'l va recomanar la búsqueda en google i s'anomena el rai de la Medusa. En ell es representa de la manera més cruel el sofriment dels nàufrags del vaixell Medusa davant de les costes del Senegal quan estan a punt de ser rescatats. Aquesta obra la va realitzar el pintor Théodore Géricault en 1818.

El tercer era del meu interés per que representa un moment històric, la coronació com a emperador per part del papa Pius VII, o sense pendre cap partit, de Napoleó Bonaparte. Per que a la fi va ser ell el qui es va co·locar la corona. Aquest quadre va ser encomanat pel matetix Napoleó al pintor Jacques-Louis David i em recorda la història que una amiga en va contar sobre sa mare. La mare havia sigut fallera major feia anys i amb el 50é aniversari de la falla va eixir a la presentació junt altres històriques falleres majors, però no va deixar que el president de la falla, amb qui no es parlava, li posara la banda. Per tant va ser ella mateixa la que es posà la banda de fallera major.

El darrer quadre francés que tenia en llista és la mort de Marat no per la seua bellesa, més bé per que apareixia al llibre d'història de 1r BUP i me recordava una classe amb la professora Carmen Yago. Ens explicava que Marat un dels més influents polítics de la revolució va acabar assassinat dins la banyera on passava moltes hores per que patia d'unes picors que suportava millor estant en remulla. Aquest quadre anomenat la mort de Marat és també obra de Jacques-Lois David.

No sols de pintura viu el Louvre per que a les seues sales podem trobar també obres escultòriques, dues d'elles són de fama mundial. La primera, anomenada la Victòria de Samotracia, representa una deessa grega portant la victòria sobre la proa d'una nau. És del segle II abans de Crist i hui es troba presidint una monumental escala del Louvre. En l'any 2013 va ser el ninot gran de la falla municipal de l'ajuntament de València. Carmen Janeiro, la Jesulina, quan la va veura va dir que era un àngel i li van explicar que era Niké la deesa de la victòria.

 I no tan espectacular per ser de dimensions reduïdes però si d'una perfecció i bellesa incomparable és la segona escultura, la Venus de Milo, uuna escultura de la grècia clàssica del segle II abans de Crist que representa a Venus o Afrodita, la deesa de l'amor.

I després de fer un repàs a la millor o més famosa pintura i escultura del museu, passarem a veure una obra de la tercera gran de les arts, l'arquitectura. No és del propi edifici del Louvre, era part d'un palau que teniem a casa nostra, al el cap i casal, . On hui està el mercat de Mossen Sorell en el barri del Carme hi havia abans un palau gòtic del segle XV que es va cremar al segle XIX. La seua portalada gòtica de pedra es pot veure ací a mil quilòmetres d'on estava. 

El Museu del tresor Imperial de Vienna, joies i relíquies que enlluernen.

 La darrera entrada de la sèrie ddicada a creus transcorre en la ciutat de Vienna, aquella ciutat que va ser le meua preferida, tant que vaig prometre escriure cada any sobre ella la blog i ja estem quasi a final d'any i ja no me'n recordava. Aquest any tornarem a visitar la residència imperial dels Habsburg al centre de la ciutat per conéixer el museu del tresor imperial, però he de reconéixer que ja no me queda massa coses que contar d'aquesta ciutat, després de fer-ho durant tretze. Em tocara tornar i decobrir nous indrets de la capital d'Aústria.

Del palau de Hofburg ja vos he parlat en dues ocasions, primer visitant el balcó on Hitler feu el seu famós discurs i després recorreguent els apartaments imperials on s'exposen objectes pertanyents als Habsburg i sobre tot a Sissi. Nosaltres entrarem al museu del tresor per la part més antiga del palau, el pati Schweizerhof, que es va aixecar al segle XIII i que rep aquest nom perque una guàrdia real suïssa el va proegir durant vint-i-dos anys. Una bonica porta, l'Schweizertor del segle XVI dóna.

La primera sorpresa que ens regala aquesta part més antiga del palau és el sostre pintat de la porta Suïssa. Estan representats els escuts d'Aústria i dels territoris que pertanyien en aquella època a Ferran I, emperador del Sacre Imperi i germà de Carles I d'Espanya.

Les primeres grans joies que ens van a sorprendre són les que formen part del conjunt de la Corona Imperial Austiaca formades per una corona, un cetre i un orbe. La corona va sr encarregada per l'emperador Rodolf II per a ús propi  ja que la del Sacre Imperi es custodiava centenars de quilòmetres, al castell de Nürmberg.

Altre element propi de les coronacions reials és el mant de l'Imperi Austriac que està confeccionat en vellut roig, seda i pell blanca d'ermini. Està brodat en fil dor on es representa l'àguila bicèfala, símbol de la casa dels Hasburg.

Els Habsburg, que tant en tant eren emperadors del Sacre imperi quan el prínceps electors ho havien elegit, eren reis de Bohèmia, el que hui en dia és la República Txeca i a aquest museu podem veure un mant reial amb guants, cetre i orbe del rei de Bohèmia. Però la corona de Sant Wenceslao i altres joies es custodien a la catedral de Sant Vito de Praga,

Més espectacular resulta la corona del príncep de Transilvània, que no s'assembla gens a les corones de les cases reials europees per que la van fer uns orfebres otomans. Va ser un obsequi de l'Imperi Otomà a un tal Esteve Bocskai, un noble hongarès de Transilvània que es va rebelar contra als Habsburg en Eslovàquia, l'Hongria no ocupada els otomans. Arrivà a ser Voivoda, és a dir príncep de Transilvània. Acabà en Viena després de la seua mort en l'any 1609.

Una de les esmeraldes més grans del món la podem trobar tallada en forma de cap d'elefant. Amb quasi mig quilògram es tracta d'un recipient per a ungüents que va encomanar l'emperador Ferran II, que és l'únic habsburg no enterrat a Viena. El seu espectacular mausoleu està a la ciutat de Graz que ja visitàrem fa anys,

Altra gran sorpresa que trobarem ja dins de l'Schwartzkammer, nom que en alemany significa la cambra del tresor, és la corona imperial de l'antic Sacre Imperi Romanogermànic. La corona es va forjar al segle X durant el regnat de l'emperador Otó I. Se sap que des de l'any 1424 fins l'any 1794 est´gué al castell de Nuremberg que ja vàrem visitar. Ara està a Vienna, el lloc en es va abolir el Sacre Imperi Romanogermànic i es va proclamar l'Imperi Austrohongarès.

Resuta curiós trobar un bressol dins un museu dedicat a l'orfebreria, però és que aquest va ser regalat conegut amb el bressol del rei de Roma va ser un regal de la ciutat de Paris per al fill de Napoleó i la seua segona dona, Maria Lluisa d'Aústria. Està decorada en plata i or,

I en una vitrina podem trobar una de les relíquies més sagrades de la cristiandat. No és el lignus cruzis, un tros de creu on va ser crucificat Jesucrist i que hi han molts repartits arreu del món com a Almussafes, Llombai, Sueca i Cullera. És la punta de la llañça que es creu que va utilitzar el soldat romà Longinos per a acabar d'arrebatar-li la seua primera vida a Jesucrist, Però el que més impressiona és la creu imperial per la seua magnitud i quantitat de pedres precioses.

El sabre de Carlemany és l'ultima pesa que veurem, data del segle X i es diu que el va treure l'emperador Otó I de la mateixa tomba de Carlemany. Estigué en Aquisgrà i acabà en Viena per a que no fora furtat pels francesos. Hitler el traslladà al castell de Nürmberg i quan va acabar la segona guerra mundial tornà a Viena. La Joyeuse, la famosa espasa del rei franc si que està a França al museu del Louvre de Paris.

Žilina la joia renaixentista d'Eslovàquia i la quarta ciutat més poblada

 El nostre passeig per les creus ens porta hui a la ciutat eslovaca de Žilina, situada al nord del país i aun tir de pedra de Txèquia i Polònia. Amb poc més de huitanta ml habitants, es poden recòrrer a peu els seus punts d'interés i està comunicada amb tren amb la capital del país, Bratislava.

Arribarem des de la capital, Bratislava a Žilina en tren, la seua estació es va inaugurar en l'any 1871 i és un nus de comunicació entre les dues ciutats més importants del país, Bratislava i Košice. Però aquesta línia de tren s'allarga fins a Kíev en Ucraïna per l'oest i fins a Venècia en Itàlia per l'est, De l'edifici molt interessants són els seus acolorits vitralls.

La imatge i símbol de la ciutat són les dues imponents torres, una és el campanar de la catedral i l'altra és l'anomenada torre Burian, que actuaran com a fars per a arribar a la notra primera parada, la plaça Adreja Hinku, on es trobava el castell i que ofreix una bona vista de l'absis de la catedral.

La catedral, primerament dedicada a Santa Maria, hui porta el sobrenom de la Santíssima Trinitat i es va aixecar en XIV, però l'aspecte actual de fortalesa el va adquirir al segle XVI i es va arrematar en estil renaixentista. A l'exterior es pot veure una xicoteta capella dedicada al calvari on un mosaic ens mostra les figures de la Magdalena, la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista consternats davant la Sanata Creu, és extrany però no apareix la imatge de Crist.

I junt a la torre campanar de la catedral i competint amb ella amb bellesa i port trobem la Torre Burian, a la que es pot muntar per veure les millors imatges de la Žilina medieval, La torre que també té campanes és d'estil renaixentista i mesura quaranta-sis metres.

 Si la silueta de les dues torres són el símbol i la típica imatge de la ciutat de Žilina, la seua joia arquitectònica al meu parer és la Marianske Namestie. Una plaça quasi quadrada rodejada de porxes que a sobre té boniques cases de colors d'estil renaixentista.

És obligatori fer una foto en aquesta plaça en el punt on encara es distingeixen les dues punxes que rematen les cúpules bulboses de metall del campanat de la catedral de la Santíssima Trinitat i de la torre Burian. 

En la plaça podem trobar l'edifici de l'antic ajuntament, un edifici del segle XVI amb caràcter renaixentista que encara conserva els cellers gòtics de l'antiga casa que es va comprar per a fer la seu del govern municipal.

Però l'edifici més imprtant de la plaça és l'antic monstir i església de la conversió de Sant Pau. Un conjunt d'estil barroc del segle XVIII que aixecaren ací els jesuïtes un segle després d'haver-se establert en la ciutat. L'edifici va passar a les monges filles de l'anor cristià de Sant Vcent de Paül un segle més tard que el convertiren en hospici i va acollir a xiquets jueus durant l'ocupació nazi. Durant la segona guerra mundial fou hospital i durant el comunisme escola de medicina i centre d'exosicions, Hui en dia torna a tindre monges de nou. L'església té una bonica façana rematada amb dos campanars bessons.

I al centre de la plaça trobem una bonica font i un pedestal amb escultura que recorda a una columna de la pesta però en aquest cas no celebra la fi de cap epidèmia, simplement reconeix la recatolització o simplement la contrarreforma catòlica, que està coronada amb la imatge de la Immaculada Concepció,

El nord de Còrdova, el de les esglésies i els palaus.

 Continuem visitam creus i hui no anem massa lluny per que visitarem la històrica ciutat andalusa de Còrdova. De ciutat romana a capital califial convertint-se en una de les més importants del món. Diuen que va arribar a ser habitada per més d'un milió de ciutadans, cosa que als primers segles de l'era medieval té moltíssim mèrit.

Emtrarem al centre històric per l'arc de la muralla que s'aixeca al costat de l'anomenada "torre de malmuerta". Aquesta torre de panta octogonal es va construir al segle XV per protegir una de les entrades nord de la ciutat. El nom tan curiós té associat una llegenda que diu que un cavaller va matar a la seua esposa, pensant-se que era adúltera i com a penitència de l'errada hagué d'aixecar la torre.

La nostra següent destinació és la plaça de Colom on s'ubica el complex arquitectònic del palau i l'església de la Merced. L'edifici és actualment la seu de la diputació i es va construir al segle XVIII amb el millor estil barroc de la ciutat. A l'interior es pot gaudir de patis amb columnes i del millor retaule barroc de tota Còrdova.

I molt poca distància es troba una solitària plaça amb pis geomètric de cudols de riu que s'anomena la plaça dels caputxins, però l'element més representatiu és "el cristo de los faroles" una escultura de cist en la creu amb fanals. Una pel·lícula d'Antonio Molina es titula amb el nom de l'escultura.

Altre racó pintoresc de la capital d'Al-Andalús és la cuesta del Bailío que dóna al palau del Bailío, un edifici del segle XV però que des de la conquesta del rei cristià Ferran III el sant que en aquest lloc s'aixeca un palau. Hui en dia l'edifici és seu de la Biblioteca Viva de Al-Andalús. 

Però el palau més majestuós de la ciutat de Còrdova després del reial alcàsser és sense cap mena de dubte el palau de Viana. Amb més de deu patis construïts entre els segles XV i XX, impresionen no sols per la seua arquitectura si no per la seua decoració vegetal i de fonts.

Si caminem cap al sud ens trobarem amb la façana de l'església de Sant Pau. Abans ací estigué el circ roma de Corduva i un palau almohade. Després de la conquesta de la ciutat per part del rei Ferran III, els dominics s'establiren en aquest lloc. La façana prou deteriorada és d'estil barroc.

I molt prop en distància, ubicat en el cor del centre històric es troben les elegants columnes del temple romà que formava part del foro provincial. Es va construir per ordre de l'emperador Claudi al segle primer i es va descubrir en l'anu 1951.

Altra gran sorpresa s'emportarem en la prpera església, la de Sant Miquel, d'estil gòtic fernandí que destaca per la porta de moltes arquivoltes i una porta lateral d'estil andalusí, que seria d'època califal i que formaria part d'una mesquita.

I acabarem la ruta en l'església de Sant Joan dels cavallers on s'establí l'ordre dels cavallers de Jerusalem després de la conquesta cristiana. el més curiós de l'església no deixa de ser el seu campanar que en realitat és l'alminar de la mesquita que hi havia al solar de l'actual església.