Medina Azahara, la ciutat més ostentosa del món caiguda en l'oblit.

 Hui ens traslladarem a uns huit quilòmetres de Còrdova per a conéixer les columnes d'art califal andalusí de la ciutat que segons diuen les cròniques va ser la més espectacular i ostentosa d'Europa. La llegenda diu que la manà construir el primer califa d'al-Andalus Abd-ar-Rahman III per a contentar a la seua concubina preferida de nom Azahara. La dona no va quedar massa contenta encara que tots els ambaixadors que venien arreu d'Europa en quedaven meravellats i el motiu era que Azahara enyorava la neu de Serra Nevada. Aleshores el califa manà plantar ametlers molt junts que quan florien semblaven camps nevats.

Però la realitat sembla ser una altra, el recentment autoproclamat califa havia de demostrar a l'Europa cristiana i al Califat fatimí creat al nord d'Àfrica que ell estava al cap de l'estat més poderós de l'occident europeu, per tant en pocs anys i amb materials de la zona es va aixecar una ciutat que deixava impressionat a tothom que la visitava. La història de Medina Azahara va ser breu, sols va durar vuitanta anys, una guerra civil la va destrossar i molts dels seus materials s'usaren per a construccions posteriors com el veí reial monestir de Sant Jeroni i fins i tot en poques generacions ja no se sabia ni por on havia estat ubicada.

Hui en dia sols s'ha desenterrat un deu per cent de la capital administrativa d'al-Andalús i residència palatina dels califes del segle X. Les ruïnes han estat declarades patrimoni de la humanitat per que és un exemple d'arquitectura califal andalusí no modificada posteriorment. Està situada als peus de Serra Morena i prop del Guadalquivir i de les entrades que tenia els turistes accedeixen per l'entrada nord, l'entrada de queviures en època medieval, que donava a un pati estret on hi havia soldats.

La zona nord era la zona més alta des d'on es tenia una perfecta visió panoràmica de la zona palatina i administrativa, articulada en dues terrasses, i la zona plana del sud, més pròxima al riu, on residia la gent del poble.

En aquesta zona nord per on entraven els queviures era també la zona on es emmagatzenaven aquestos queviures i també on es cuinaven. S'havia de donar a menjar a la gran cort del califa i als soldats així que el forn era de dimensions considerables.

Des d'aquesta zona alta per un carrer en rampa es baixava a les terrasses on estava la zona palatina i un dels palaus que millor s'ha conservat és el del primer ministre, un eunuc de nom Djafar que dedicava tot el seu temps a supervisar tots els assumptes de l'administració.

Caldrà fixar-se en les columnes de marbre coronades amb un capitell molt típic de l'art califal andalusí, el capitell de niu de vespes que passà a corrents arquitectòniques posteriors com l'art dels regnes taifes, l'art mudèjar i l'art romànic.

La gent important que venia de visita, molts d'ells ambaixadors de regnes europeus que volien estar a bones en el poderós califa de Còrdova, no entraven per la porta de servei per que ho feien per l'espectacular porta que mira a llevant, la que dona a la ciutat de Còrdova. Aquesta entrada coneguda com a gran pòrtic que té un arc de ferradura acompanyat d'arcs escarsers.

Els il·lustres visitants que ja estaven un poc impressionants per aquesta imponent entrada quedaven bocabadats per les dimensions dels salons que hi havia després, eren realment grans i en cap d'ells estava el califa esperant-los.

Per trobar-se amb el califa calia eixir d'aquestes sales i travessar un jardí que envoltava el saló ric. Cada costat d'aquest saló tenia davant una bassa plena d'aigua, un lloc agradable i fresc  on regnava la pau i la quetud.

I dins en el saló ric, amb la decoració més ostentosa de tot al-Andalus aguardava el califa enlluernat per les llampades que produïa una font plena de mercuri metàl·lic. Els visitants podien tocar aquest mercuri líquid que no banyava però si disolia totes les joies d'or. Al cap del temps el mercuri s'evaporava i quedava l'or.

La ciutat de Medina Azahara passà a ser la capital administrativa d'al-Andalús, la veïna i antiga capital, Còrdova continuaria essent el centre espiritual i religiós amb la seua imponent mesquita. Però a Medina Azahara hi vivia gent que havia d'anar a la mesquita els divendres i fer huit quilòmetres no era tan fàcil com hui. Llavors s'aixecaren tres mesquites, la mesquita major aljama si que s'ha desenterrat.

Les ruïnes de la ciutat estan hui en dia al mig de no res i a banda de recórrer-les també es pot visitar un museu que custodia peces arqueològiques recollides ací i que no porta massa temps obert. 

El barri jueu de Jerusalem, el més exclussiu de la ciutat vella.

 La tercera entrada dedicada a columnes històriques la farem a la ciutat vella de Jerusalem per conéixer de prop el seu barri jueu, una microciutat dins de l'antic recinte de muralles on podem trobar altres microciutats com són el barri armeni, el barri cristià i el barri musulmà, cadascun d'ells amb les seua indiosincràcia cultural que el continu formiguer de turistes i peregrins tracta de desdibuixar.

La ruta de hui comença en un control policial que cal passar per a accedir a la plaça del Mur de l'Oest. Cladrà fer el mateix que es fa quan es passa el control en un aeroport però si no és així no es pot accedir al lloc on es troba el mur oest que nosaltres coneguem com a mur de les lamentacions. Es tracta del lloc més sagrat per als jueus per què és el que queda en peu més pròxim al temple que va custodiar l'arca de l'aliança.

Ací ven els jueus a pregar junt al mur i a deixar per escrit en un paperet els seus desitjos cosa que també fan molts dels turistes no jueus que visiten el lloc. Si eres home i vols acostar-te al mur t'has de cobrir el cap amb una quipa que pots agafar de franc en una vitrina pròxima.

Eixirem del recinte tancat de la plaça del Mur de l'Oest a través d'unes escales i ens dirigirem cap al sud per veure una de les huit portes que tenia la muralla de la ciutat vella, la porta dels marroquins o del fem. Les muralles varen ser construïdes en temps de Soleimà I, entre 1535 i 1538 i junt amb la ciutat vella estan declarades patrimoni de la humanitat.

I vorejant la muralla ens dirigirem al cor del barri jueu per a buscar les quatre sinagogues sefardites, un conjunt sinagogal de quatre sinagigues interconectades entre elles que daten del segle XVI i que varen ser restaurades en el segle XIX. Durant la guerra de la Independència d'Israel en 1948 acabaren molt danyades i després de l'entrada de l'exèrcit jueu en la guerra dels Sis Dies es restauraren de nou.

Des d'ací no està massa lluny la plaça Ha-Khurba on es troba la Sinagoga Hurva o Gran Sinagoga, la més important de la ciutat. L'edifici històric va ser dinamitat per complet durant la guerra de 1948 des de llavors la plaça s'anomena Ha-khurva que significa la ruïna en hebreu. El que es pot veure hui és una reconstrucció de fa tretze anys.

Una menorà decora la plaça. Es tracta del canelobre jueu de set braços que segons la tradició jueva va dissenyar Deu i un artesà executà després de l'eixida d'Egipte, Cada braç representa cada dia de la creació i quan es pren a foc vol recordar l'esbarzer ardent del Mont Sinaí vist per Moises. Per desembre els jueus celebren la Hanukà i en aquesta ocasió prenen foc a un canelobre de nou braços.

Al costat de la sinagoga Hurva es pot veure el minaret de la mesquita de Sidna Omar, que ocupa una antiga església constrïda pels creuats. La mesquita està tancada des de la guerra dels Sis Dies, però en 2019 va ser restaurada per Jordània. A la plaça es troba el Rova Coffe House un lloc per a descansar i prendre bon café i pastissos i on t'atenen en castellà.

I des d'aquesta plaça comença un impressionant passeig arqueològic per l'antic cardo bizantí, construït pels romans en l'any 130 aC i ampliat sota el domini de l'Imperi Bizantí en el segle VI. Unes columnes ens acompanyaran per aquest passeig fins un mural que ens transportarà a l'època bizantina.

El cardo es transforma en un carrer medieval convertit en galeria comercial on es poden comprar articles d'artesania, pintures i visitar diverses galeries d'art. Si continuem més endavant acabarem sense adonar-nos al barri cristià.

Però visitar el barri cristià requereix altra entrada de blog així que el millor que podem fer és retrocedir i deixar-nos perdre pels carrers adjacents al cardo, els del barri jueu de la vella Jerusalem, encara que són moderns conserven l'aspecte que tenien fa segles.

Bath, antiga ciutat romana i la més elegant d'Anglaterra.

Segona entrada de l'any i segona entrada dedicada a la columna com a element arquitectònic, si la setmana passada les columnes eren gregues hui avancem en la història per a visitar columnes romanes i ho farem en una ciutat de la província romana de Britania que els romans anomenaren Aquae Sulis. Sulis era la deesa celta que tenia el seu temple en un manantial d'aigües termals que els romans aprofitaren per a construir unes termes, açò va ser el bressol de la ciutat de Bath a menys de dos.cents quilòmetres de Londres i lloc d'estiueig en l'època georgiana i victoriana.

Començarem la nostra visita en l'eixample de l'època georgiana per conéixer l'espectacular the Royal Crescent, un conjunt de vivendes del segle XVIII disposades elípticament obra de l'arquitecte John Wood el jove.

No massa juny en direcció centre de la ciutat podem trobar altre interessant exemple de l'arquitectura georgiana obra també de John Wood el Jove que hagué d'executar els dissenys de son pare, John Wood el vell per que aquest últim va morir uns messos abans de començar l'edificació. En aquest cas els edificis de tres plantes defineixen en espai circular. Algunes vivenden hagueren de ser reconstruïdes després d'un bombardeig de la Segona Guerra Mundial.

I caminant cap a l'est arriben al riu Avon que en la ciutat de Bath es veu creuat per diversos ponts, el més bonic i famós és sense cap mena de dubte el pont Pulteney, també del segle XVIII però en aquest cas va ser dissenyat per l'arquitecte Robert Adam i acabat vint-i-cinc anys després de la seua mort. Es diu que és un dels pocs ponts habitats de l món amb diversos negocis.

A mi el que més curiós em va resultar va ser la catarata escalonada que forma el riu Avon després de creuar els seus ulls. Aquestos escalons es diposen formant diverses paràboles concèntriques a les que es pot arribar amb un creuer pel riu.

A constinuació ens espera la majestuosa abadía de Bath dedicada als sants Pere i Pau, ubicada en el que va ser un monestir del segle VII. Entre els segles XII i XVI va adquirir l'impressionant aspecte actual i va ser fins i tot seu catedralícia fins l'ordre d'Enric VIII de suspressió dels monestirs. Per tant des de 1539 el bisbe es troba en la catedral de Wells, que ja visitàrem al 2019.

L'entrada al temple és de franc encara que hi ha diversos llocs on deixar la voluntat. Paga la pena entrar per gaudir d'un dels millors exemples d'Anglaterra d'arquitectura gòtica perpendicular, de naus estretes i d'alçada desafiant i amb una volta en ventalls realment espectacular.

Però la joia més preciada de la ciutat són els seus banys romans, que conjuntament amb el centre històric de la ciutat són patrimono de la humanitat. Visitar el Gran Bany en les primeres hores del matí on la tènue llum es mescla amb el vaf i tot governat pel més absolut silenci és una de les visites que mai he fet.

Pero abans d'accedir a la gran bassa es passa per la terrassa de dalt que està decorada amb escultures del segle XIX que representen emperadors romans i governadors de la Britània romana i des d'on es poden fer boniques fotos del gran bany i de l'abadia.

La visita continua per diversos espais propis d'nes termes romanes com són el caldarium format per diversos pilars de rajoles que sostenien un sol radiant calent, el manantial d'aigua calenta i el frigidarium per a pendre banys d'aigua freda.

Per diverses sales s'exposen diferents peces arqueològiques de l'època romana, a destacar l'antic temple amb un cap que els arqueòlegs no es posen d'acord, uns diuen que és el deu Neptú mentre que altres pensen que és una gorgona decapitada per Perseu. També hi podem veure el cap de la deessa celta Sulis convertida en la Minerva romana.

Els banys romans han sigut modificats al llarg dels segles, un edifici d'estil georgià els envolta i una part de l'edifici s'ha convertit en l'elegant restaurant the Pump Room on es menja be, es pot tastar l'aigua del manantial, gaudir de les vistes als banys del rei i et pots sentir un burgés del segle XIX.

I per a acabar la visita per bath cal deixar-se perdre's pels elegants carrers del centre històric i gaudir de les seues botigues, dels músics de carrer i de l'ambient apacible i alhora bulliciós que es genera cada vesprada.

I si el dia és plujós, o no ho és, es pot passejar i comprar pel mercat cobert de Green Park Station en es pot trobar de quasi tot, antiguitats, artesania, moda retro i vintage i llocs per a menjar per a tot tipus de gustos i paladars.