Hui ens traslladarem a uns huit quilòmetres de Còrdova per a conéixer les columnes d'art califal andalusí de la ciutat que segons diuen les cròniques va ser la més espectacular i ostentosa d'Europa. La llegenda diu que la manà construir el primer califa d'al-Andalus Abd-ar-Rahman III per a contentar a la seua concubina preferida de nom Azahara. La dona no va quedar massa contenta encara que tots els ambaixadors que venien arreu d'Europa en quedaven meravellats i el motiu era que Azahara enyorava la neu de Serra Nevada. Aleshores el califa manà plantar ametlers molt junts que quan florien semblaven camps nevats.
Però la realitat sembla ser una altra, el recentment autoproclamat califa havia de demostrar a l'Europa cristiana i al Califat fatimí creat al nord d'Àfrica que ell estava al cap de l'estat més poderós de l'occident europeu, per tant en pocs anys i amb materials de la zona es va aixecar una ciutat que deixava impressionat a tothom que la visitava. La història de Medina Azahara va ser breu, sols va durar vuitanta anys, una guerra civil la va destrossar i molts dels seus materials s'usaren per a construccions posteriors com el veí reial monestir de Sant Jeroni i fins i tot en poques generacions ja no se sabia ni por on havia estat ubicada.
Hui en dia sols s'ha desenterrat un deu per cent de la capital administrativa d'al-Andalús i residència palatina dels califes del segle X. Les ruïnes han estat declarades patrimoni de la humanitat per que és un exemple d'arquitectura califal andalusí no modificada posteriorment. Està situada als peus de Serra Morena i prop del Guadalquivir i de les entrades que tenia els turistes accedeixen per l'entrada nord, l'entrada de queviures en època medieval, que donava a un pati estret on hi havia soldats.
La zona nord era la zona més alta des d'on es tenia una perfecta visió panoràmica de la zona palatina i administrativa, articulada en dues terrasses, i la zona plana del sud, més pròxima al riu, on residia la gent del poble.
En aquesta zona nord per on entraven els queviures era també la zona on es emmagatzenaven aquestos queviures i també on es cuinaven. S'havia de donar a menjar a la gran cort del califa i als soldats així que el forn era de dimensions considerables.
Des d'aquesta zona alta per un carrer en rampa es baixava a les terrasses on estava la zona palatina i un dels palaus que millor s'ha conservat és el del primer ministre, un eunuc de nom Djafar que dedicava tot el seu temps a supervisar tots els assumptes de l'administració.
Caldrà fixar-se en les columnes de marbre coronades amb un capitell molt típic de l'art califal andalusí, el capitell de niu de vespes que passà a corrents arquitectòniques posteriors com l'art dels regnes taifes, l'art mudèjar i l'art romànic.
La gent important que venia de visita, molts d'ells ambaixadors de regnes europeus que volien estar a bones en el poderós califa de Còrdova, no entraven per la porta de servei per que ho feien per l'espectacular porta que mira a llevant, la que dona a la ciutat de Còrdova. Aquesta entrada coneguda com a gran pòrtic que té un arc de ferradura acompanyat d'arcs escarsers.
Els il·lustres visitants que ja estaven un poc impressionants per aquesta imponent entrada quedaven bocabadats per les dimensions dels salons que hi havia després, eren realment grans i en cap d'ells estava el califa esperant-los.
Per trobar-se amb el califa calia eixir d'aquestes sales i travessar un jardí que envoltava el saló ric. Cada costat d'aquest saló tenia davant una bassa plena d'aigua, un lloc agradable i fresc on regnava la pau i la quetud.
I dins en el saló ric, amb la decoració més ostentosa de tot al-Andalus aguardava el califa enlluernat per les llampades que produïa una font plena de mercuri metàl·lic. Els visitants podien tocar aquest mercuri líquid que no banyava però si disolia totes les joies d'or. Al cap del temps el mercuri s'evaporava i quedava l'or.
La ciutat de Medina Azahara passà a ser la capital administrativa d'al-Andalús, la veïna i antiga capital, Còrdova continuaria essent el centre espiritual i religiós amb la seua imponent mesquita. Però a Medina Azahara hi vivia gent que havia d'anar a la mesquita els divendres i fer huit quilòmetres no era tan fàcil com hui. Llavors s'aixecaren tres mesquites, la mesquita major aljama si que s'ha desenterrat.
Les ruïnes de la ciutat estan hui en dia al mig de no res i a banda de recórrer-les també es pot visitar un museu que custodia peces arqueològiques recollides ací i que no porta massa temps obert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada