El balcó de la casa de Julieta, el lloc més visitat de Verona

Hui fa cinc anys que vaig començar a escriure aquest blog amb la intenció de donar-vos a conéixer espais en els que m'he sentit molt satisfet de visitar i que he arribat a gaudir. Són ja dos-cents llocs que he intentat mostra-vos al llarg de tres continents i quaranta-quatre països i espere continuar al llarg de molts més.

Començarem l'any eixint al balcó per veure passar la vida i les històries que aquest 2018 ens té preparades, visitarem balcons que per algun fet tenen cert protagonisme en la ciutat o s'ubiquen i no se m'ocorre millor manera que obrir les entrades del recentment destapat any en la ciutat de l'amor italiana, Verona.

Verona entra dins dels tours turístics que les agències de viatge organitzen al llarg d'Itàlia i és que la ciutat té un ric patrimoni monumental romà, medieval, renaixentista i barroc, declarat patrimoni de la humanitat, per descomptat. Però el que crec que més atreu els turistes de la ciutat és el fet que Shakespeare ambientara ací la tràgica història d'amor entre Romeu i Julieta. Hui sols visitarem la zona sud de l'enorme centre històric, al que hi accedirem a través de la porta nuova.

La majestuosa piazza Bra' és el primer que veurem només travessar-la, i el seu edifici més interessant i impressionant és l'Arena, un amfiteatre romà de quasi dos mil anys d'història.

Cal entrar-hi i deixar-se perdre per les seues galeries i si es té ocasió gaudir d'un espectacle d'opera del famós festival de Verona, l'acústica té fama de ser molt bona.

Darrere de l'Arena agafarem la via anfiteatro i després la via stella fins arribar a la via Capello. Ací es troba la casa di giuletta, sense haver-hi cap constància que aquesta casa fóra propietat dels Capulet el lloc està abarrotat de turistes, essent difícil fer-se una foto al balcó al quual va pujar Romeu a la recerca de la seua amada Julieta.

Al seu interior hi ha un xicotet museu i diverses sales, alguna d'estil renaixentista i es conserven interessants frescos.

Els turistes omplin el pati de la casa i la tradició és tocar el pit a l'escultura de Julieta per a tindre sort en l'amor. Moltes parelles escriuen el seu nom en els murs del passadís que comunica el pati amb el carrer.

Caminant endavant per la via Capello arribem a la majestuosa piazza Erbbe, lloc de mercat des dels romans amb una font amb una escultura romana.

I per a gaudir de les millors vistes de Verona cal muntar a la torre dei Lamberti en el palazzo della Ragione, que es va començar a construir a finals del segle XII. Hui en dia pertany a la ciutat i és seu d'exposicions.

Tornarem a la plaça Bra' i agafarem la via Roma cap a l'esquerra en direcció al Castelvecchio, però abans ens detindrem en l'arc dei Gaví, un arc romà construït al principi de la via Postumia al segle I i que va ser utilitzat com a porta de muralla en l'era medieval.

El meravellós edifici que trobem al costat és el Castelvecchio, un castell gòtic manat construir per la família de l'Scala i hui en dia convertit en museu.

De vora el castell naix el ponte Scalgero, construït amb el mateix tipus de maons que el castell i que travessa el riu Fiume.

Continuarem el nostre camí vora riu fins a la basílica de San Zeno Maggiore, és sens dubte el monument religiós més interessant de Verona per ser l'església romànica més decorada del nord d'Itàlia. Cal visitar el seu claustre i fixar-se en els panells de bronze que decoren la porta de l'església.

És realment un lloc màgic.

Sota l'altar major es troba la cripta on està la tomba de Sant Zenó i on la tradició popular situa el casament de Romeu i Julieta.

Marianka, el lloc dels miracles en Eslovàquia

Per acabar aquesta trilogia de santuaris marians i per tancar l'any a 15 Km del lloc d'on el començaren, Bratislava, ens n'anirem a un xicotet municipi de la regió de la capital eslovaca, Marianka.

La terminació -ka és el diminutiu en moltes llengües eslaves com són el rus, el polonés o l'eslovac, la paraula vodka és el diminutiu de voda que vol dir aigua. Així que marianka vol dir marieta i pot ser vinga de la xicoteta imatge de Maria que ací es venera o bé de la forma en diminutiu que utilitzen els habitants d'aquest país per a anomenar als seus familiars i amics.

Es té ja costància escrita com a destinació de pelegrinatge des del segle XIV, essent el primer del pais i el santuari marià més antic de l'antic regne d'Hongria que abraçava països com l'actual Hongria, Eslovàquia i part de Romania i els Balcans. Tal com em va dir un company quan feia feina allà, Marianka és com el Lourdes eslovac. Segons la tradició oral molta gent s'ha curat amb l'aigua del seu pou sagrat i rierol i tenint en compte el bosc que el rodeja, aquesta tradició de bosc sagrat i aigua miraculosa vinga de l'era precristiana.

Dues llegendes diferents expliquen l'aparició de la Mare de Déu en aquest bosc, la més autèntica i original explica que les primeres curacions que hi van haver van ser la dels dos fills d'un sanguinari roder que per càstig de Déu havien nascut més semblants a animals que a persones, allà pel segle XI. La piadosa mare de les criatures va pregar a la Mare de Déu i després de llavar als xiquets en el rierol van deixar de semblar bèsties.

Des de llavors la xicoteta imatge de la verge es conserva en aquest lloc encara que va ser amagada en un castell durant les incursions otomanes que arribaren fins a les portes de Viena i de 1945 fins a 1989, en plena era comunista, es va prohibir qualsevol acte religiós.

L'interior de l'església és d'un exuberant barroc molt típic del centre d'Europa i el que més fascina és el seu espectacular sostre decorat amb pintures i estucs.

Amb el creixent nombre de pelegrins l'església va quedar menudeta i es varen construir capelles com la de Santa Anna i la del Pou Sagrat. Aquesta última és de planta redona amb interior barroc i davant d'ella estan les escultures de Sant Antoni i Sant Pau l'ermità. Són còpies de les originals que es troben a la galeria nacional eslovaca i que procedien del taller de Rafael Donner, un dels millors escultors d'Àustria.

I per a acabar de gaudir del lloc el que toca és seguir qualsevol dels camins que s'enfilen al bosc, et trobaràs amb un calvari, una cova xicoteta convertida en ermita i podràs sentir la pau i la calma que transmeten aquestos arbres i el so del rierol.

Meritxell, el santuari nacional d'Andorra

La següent parada del tour de santuaris marians ens porta a un dels països més menuts del món, Andorra, al cor dels Pirineus.

Un dia de reis un grup de feligresos es dirigien cap a l'església de Canillo per a sentir missa però els va sorprendre veure florit un roser silvestre sobre la neu. Quan s'hi acostaren van trobar una talla de fusta policromada de poc més de 80 cm de la Mare de Déu. La imatge va ser traslladada a l'altar major de l'església de Canillo però al següent dia havia desaparegut.

Finalment va ser trobada en el lloc on havia aparegut i en ser portada a l'església d'Encamp d'on també va desapereixer i apareixent posteriorment en el lloc original. Llavors els andorrans van interpretar que la Mare de Déu volia estar prop d'on havia estat trobada i així van construir la primer capella.

Del santuari original romànic queda ben poc perque va ser remodelat en estil barroc segles després. En l'any 1972, la nit del 8 al 9 de setembre, després de la diada es va cremar i va desaparèixer fins i tot la talla romànica de la Verge esculpida al segle XII.

La imatge actual de la Mare de Déu és obra de l'escultor andorrà Jaume Rossa que va intentar reproduir l'original el màxim possible. Hui en dia la Mare de Déu de Meritxell és venerada en el nou santuari.

L'obra nova del santuari respon a un disseny de l'arquitecte català Ricard Bofill d'estil contemporani però amb elements que evoquen el passat com sols les voltes de canó o la planta de creu grega.

Si t'has quedat en ganes de gaudir de l'arquitectura romànica del Pirineu, carretera amunt cap al nord es troba el poble de Canillo amb la seua espectacular església de Sant Joan de Caselles, del segle XII on podràs de gaudir de frescos de la mateixa època en l'interior.

Częstochowa, el cor espiritual de Polònia

Un dia després d'una de celebracions marianes més importants del calendari catòlic començarem un viatge amb tres parades per visitar santuaris dedicats a la Mare de Déu que són els més importants i que més peregrins reben en el país on estan ubicats.

Anirem amb un tren polonés que de segur que va amb retard fins a una ciutat de nom impronunciable i també difícil d'escriure, Czestohowa.

Molt prop de l'estació ens espera un agradable passeig de 2,5 quilòmetres al llarg de l'avinguda de la santíssima Verge Maria que està flanquejada per arbres i per edificis interessants. A la fi de l'avinguda ens espera el monestir de Jasna Góra.

El monestir va ser fundat al segle XIII per uns frares vinguts d'Hongria i convidats pel duc Wladyslaw d'Opole qui probablement donaria la icona de la Mare de Déu que ací es venera.

Dins del recinte monàstic trobem la basílica de la Santa Creu i la Nativitat de la Verge Maria, d'estil barroc amb un sostre profusament decorat. Es va construir entre els segles XVII i XVIII.

Però el lloc més sagrat del monestir és la capella del quadre miraculós. És ací on es venera la imatge de la verge negra pintada segons la devoció popular pel mateix Sant Lluc i que el duc donà als frares paulins.

Impressiona i molt veure la devoció de la gent que entra ací amb gran recolliment i silenci i sobretot la col·lecció d'exvots, fruit de donacions populars.

Són moltes més les coses que es poden visitar al monestir com el tresor, el museu del 6é centenari, la sala dels cavallers, el refectori però no podem oblidar el curiós claustre amb la capella del sant sopar.

Tornarem a l'estació de nou desfent el camí que hem fet abans, però ara ens aniré detenint en curiosos i històrics edificis que abans no ens havien parat ni tan sols a contemplar. El primer d'ells és l'antiga església ortodoxa de Sant Jaume.

Molt a prop trobem un edifici rosa amb una torre que resulta molt original i és l'ajuntament d'aquesta ciutat. L'edifici es va construir al segle XIX, quan les dues ciutats que formen hui en dia Czestohowa ja s'havien fusionat.

I ja prop de l'estació ens espera un dels temples més grans de Polònia, la catedral de la Sagrada Família, construïda a principis del segle XX en estil neogòtic durant l'esplendor industrial de la ciutat.

El drac del Patriarca que va atemorir als habitants de la ciutat de València.

Per a acabar aquesta trilogia dedicada a la por i al terror hui ens quedarem en la ciutat de València per visitar al monstre, que segons diu la llegenda, va atemorir als valencians. Aquesta espècie de drac vivia en la zona del mercat aprofitant un antic ramal fangós del Túria que passava per aquest lloc. Tot aquell que es trobara prop en hores en que el drac tenia fam corria el perill de ser devorat.
Els jurats de la ciutat van decidir acabar amb el problema però no van trobar cap home lliure en tota la ciutat que s'atrevira a combatre amb el monstre fins que un presoner s'oferí a lluitar a canvi de la llibertat.
El presoner es va vestir amb una armadura d'espills que va enlluernar tant al drac que quedà una mica marejat cosa que va ser aprofitada pel valent home per a clavar-li l'espasa i matar-lo. El cos del temut drac va ser dipositat a l'entrada del col·legi del Corpus Christi, més conegut com el Patriarca.

Però deixarem de banda la llegenda i tornarem a la realitat. Aquest drac no és més que un caiman de l'Orinoco, un riu de Veneçuela, que va ser regalat a l'arquebisbe de València, Joan de Ribera. Aquest rèptil mai va atemorir als valencians perque va viure plàcidament en una finca que tenia el Patriarca a l'Horta de València i quan va morir va ser dissecat.
La casa actual del caiman és hui en dia l'edifici renaixentista més interessant de tota la ciutat que va ser construït en plena onada contrareformista i per tant dedicat a la comunió. El seu nom és el Reial Col·legi del Corpus Christi però els valencians l'anomenen el Patriarca en honor al seu fundador que era arquebisbe de València i Pariarca d'Antioquia.

El claustre és un dels elements més interessants del col·legi i sembla haver vingut directament de la Itàlia del renaixement. I en certa mesura és així perque les columnes van ser esculpides a Gènova per a la duquessa de Pastrana però després d'esperar molt de temps en el port de Cartagena, el Patriarca les comprà per al seu col·legi.

Al centre del claustre podem gaudir d'una de les millors obres de Benlliure, una escultura de marbre, feta en bloc que sols li falta parlar.

En un dels cantons del claustre hi ha una porta que dóna pas a una escala que puja fins a la biblioteca i sales d'estudi, perque aquest edifici és en realitat un seminari.

L'església del reial col·legi està tota decorada amb frescos, la major part d'ells són obra de Bertomeu Matarana.

L'obra més destacable de l'església està a l'altar major, és un Sant Sopar de Ribalta que va ser dut a França durant l'ocupació francesa i que hagués de ser tornat per que la pintura ja havia sigut catalogada. Aquesta pintura desapareix cada divendres per descobrir la talla d'un crist que va ser triada personalment pel mateix Patriarca.

A l'edifici trobem també una capella més privada, la capella de la Concepció, coneguda abans de la restauració de l'església de Sant Nicolau, com a la capella sixtina valenciana. A banda dels seus impressionants frescos cal destacar la col·lecció de tapissos flamencs del segle XVI.

L'altar major està presidit per una talla barroca de Gregori Fernández dedicada a la Immaculada. Els que l'han pogut veure de prop diuen que el mant esculpit en fusta sembla una tela reial.

Al xicotet museu podem trobar obres dels més brillants pintors de la història de la pintura com són Joan de Joanes, Van de Wayden, el Greco, Caravaggio i molts més.

Un manuscrit espiritual de l'humanista Tomàs Moro es pot observar al museu. Va ser enviat abans que aquest fóra executat en Anglaterra. La familia d'altre humanista, Lluís Vives tenia una casa de varies plantes a la part de darrere de l'edifici, els seus habitants foren cremats al ser acusats de jueus i en el solar hui hi ha un enreixat i l'espai es coneix com plaça de la creu nova.

En el carrer la nau es troba el primitiu edifici de la Universitat de València que va ser fundada a finals del segle XIV per ordre del papa Alexandre VI i Ferran el catòlic. En les obres participà el millor arquitecte de l'època, Pere Comte. El gran pati central actual data del segle XIX i està presidit per una escultura de Lluís Vives.