Kutaisi, la 2a ciutat de Geòrgia i capital de La Còlquida

Hui acompanyem Jasó en aquell viatge que va fer cap a La Còlquida junt als seus argonautes en busca del velló d'or. La Còlquida es trobava a la zona occidental de l'ex-república soviètica de Geòrgia i la seua capital Kutaia és hui la ciutat de Kutaïsi. Si l'heroi de la mitològia grega es passejara pels seus carrers  res trobaria que li fera pensar que fa més de dos mil cinc-cents anys aquesta era una ciutat pròspera pel fet de posseir el tan preciat velló d'or regal dels deus. Sols una impressionant font al centre de la ciutat vella, en la plaça Agmashenebeli evoca un poc la llegenda per que està feta de còpies d'escultures trobades a les excavacions de l'antiga ciutat de Vani.

No massa lluny, més enllà dels tossals que rodegen la ciutat comença l'agreste regió del Gran Caucas amb muntanyes que poden arribar fins al cinc mil metres. Enl'actualitat, en algun dels seus rierols, algun vell encara busca or filtrant l'aigua amb la pell d'un corder possible origen de la llegenda del velló d'or.

Jasó amb l'ajuda de Medea s'emportà el velló d'or i supose que la prosperitat abandonaria aquest regne. Però del que estic segur és que una nova època d'esplendor es visqué per la zona al voltant de l'any mil. Kutaisi va ser durant uns cent anys capital del medieval i unificat Regne de Geòrgia i el rei Bragat III va construir una impressionant catedral coneguda com a catedral de Bragati o de la dormició de la Verge.

L'edifici va perdre la seua cúpula al segle XVII per una explosió duta a terme pels turcs, pero l'aspecte actual és magnífic perque no fa massa anys que s'ha reconstruit.

 L'edifici és patrimoni de la humanitat segons el criteri IV, és a dir, és exemple eminent d'un tipus de construcció il·lustrador d'un període de la història de la humanitat, resumint-ho diriem que és un dels millors exemples de l'arquitectura medieval georgiana que res té a veure en el romànic de l'Europa occidental.











Altra època daurada es va viure als anys seixanta del darrer segle, quan Kutaisi era una important zona industrial de la Unió Soviètica. Però també era el major centre d'actuació de la "Vory v zakonye" que es tradueix com a "lladres dins la llei", grup de crim organitzat que com arribava fins on la KGB no arribava i col·laborava amb aquesta va tindre certa impunitat.
Un acudit diu que el ministre d'afers extrangers soviètic i després president georgià Chevardnadzé viatjava en avió amb els seus homòlegs europeus per tota la Unió Soviètica i traient el braç de l'avió sabia en quina ciutat estava. En arribar a Valdivostok tragué el braç i encertà on estava amb la sorpresa dels seus acompanyants que li preguntaren com ho havia sabut. Ell respongué que era fàcil, perque feia molt de fred. Quan l'avió parà en kutaïsi i tornà a encertar la ubicació els seus homòlegs li feren la mateixa pregunta, i ell va dir que havia estat molt fàcil perque li havien furtat el rellotge de pulsera.
A mi no em va desapareixer res però si que em vaig creuar amb un grup de gent amb prou mala pinta que observaven com un d'ells feia trompos amb un esportiu importat del Japó en una rodona davant del nou edifici del Parlament del país. Aquest aspirant a Fernando Alonso va predre el control i va destroçar el cotxe del guia. De seguida ens vam veure rodejats del grup de mafiosos i vam viure una situació tensa que acabà amb una breu conversa entre el guia i el pseudo-pilot. Després el guia Wachtang, tot un professional va preguntar si ja estava la foto del parlament i al dir que si vam marxar ben lluny a l'hotel que regenta Lali conegut com a Argo Palace. Al dia següent fora de tota tensió li vaig preguntar al guia com havia quedat l'assumpte del cotxe i em va dir que després de reunir-se amb el jove mafiós aquest li havia dit que li pagaria les despeses.

El parlament georgià recorda molt al nostre hemisfèric i la seua construcció és el centre de moltes crítiques pel seu elevat cost i la despesa que implica traslladar als parlamentaris des de la capital del país Tbilisi fins ací, puix són més tres hores i mija per 230 Km de carretera georgiana que és el mateix que dir en un estat lamentable. Kutaisi no alça el cap des del colapse de la Unió Soviètica, a pesar de ser seu parlamental i de tindre un nou aeroport i renovat centre històric per això molta gent ha hagut d'emigrar.

Part de la comunitat jueva ho ha fet cap Israel més per pobresa que no per antisemitisme que no hi ha per aquestes terres. Sols la sinagoga principal està oberta al culte al barri jueu.








Altre grup religiós important a la ciutat és la comunitat ortodoxa armènia, cal aclarir que al segle IV Armènia i Georgia reconegueren el cristianisme com a religió oficial abans de que es fera a l'Imperi Romà i sempre han estat desvinculats del papa de Roma.

L'església ex-armènia de Sant Jordi és altre dels pocs monuments que es podem trobar a la ciutat vella.








La comunitat catòlica continua essent important en aquesta regió de majoria ortodoxa georgiana i prova d'acò és l'església de Santa Maria de Kutaïsi més semblant a les nostres i ubicada junt al riu Rioni.

Els catòlics reclamen la seua possessió per que des de 1990, any de la independència de la URSS, l'esglèsia ortodoxa se la va apropiar amb el visiplau del govern que veu a l'esglèsia ortodoxa georgiana com un dels pilars de la identitat nacional.







I és tan important  l'església ortodoxa en la Geòrgia actual que la nit de cap d'any del 2012 que vaig passar en la ciutat el seu president i el seu papa van ser els únics afortunats que pogueren parlar i desitjar supose que feliç any nou al canal de televisió nacional.

El meu sopar de cap d'any fou molt georgià al menjador de l'hotel que més bé semblava un xalet. A les vuit de la vesprada, hora que havia pactat amb Lali que no parlava anglés, vaig baixar al menjador i no hi havia ningú al menjador ni crec que a l'hotel i tot el que havia per a sopar estava deixat damunt la taula.






Deesprés un comte enrere televisiu que no campanades tres hores abans que si havera estat a ma casa, entrava en el 2013. Llavors el cel de Kutaïsi s'enlluernà de coets que tirava la gent i que abans havia comprat a l'impressionant i enorme mercat que hi ha entre els carrers Lermontov i Paliachvili.

Les vistes des del meu hotel just al costat del parc Bessiki al que es pot accedir en telefèric eren impressionants. Així vaig amaneixir el primer dia de l'any de 2013.

Perpinyà, catalana a França i capital de la Corona de Mallorca

Perpinyà va pertànyer a la Corona d'Aragó des de l'any 1175 fins al tractat dels Pirineus en 1659.  Durant aquestos cinc segles la ciutat va viure moments d'esplendor amb Generalitat pròpia i essent capital de la Corona de Mallorca, regne creat per Jaume I per al seu fill Jaume II i que estava format per les Illes Balears i els territoris catalans per dalt dels Pirineus. El somni de ser capital reial s'acabà amb la mort del darrer rei Jaume III, moment en que els territoris s'integraren a la Corona d'Aragó.
D'aquest passat medieval es conserven numerosos monuments en el centre històric de la ciutat i la seua personalitat catalana no ha arribat a extingir-se

El primer que et trobes abans d'accedir al casc antic és el Castillet, antiga entrada de les enderrocades muralles construit en 1368 en rajola i pedra. L'edifici hui és un museu etnològic i els que et venen les entrades encara parlen català.











 Una vegada dins de l'antic recinte amurallats podràs passejar per una succeció de carrerons i carrers medievals habilitats per als peatons i plens de terrasses amb gent, passejar per ací no és massa diferent a passejar pels carrers històrics d'alguna ciutat catalana i més quan veges la Llotja del Mar i l'Ajuntament, tots dos edificis al més pur estil gòtic tant nostre.

Llotja del mar

Ajuntament

Molt a prop pots visitar la catedral de Sant Joan construida entre els segles XIV i XVI en pedra i rajoles de color roig, un estil local molt present en les edificacions del Rosselló










L'edifici no es pot considerar com una de les grans catedrals del gòtic mediterrani però sopren encara el Camp Sant ubicat junt a ella que dóna una de les més boniques estampes de la ciutat.

 Més són els monuments tant de caràcter civil com religiós que estan repartits pel cor de la ciutat però el que més em va sorprende i més em va agradar va ser el Palau dels Reis de Mallorca. El edifici encara que deteriorat i en obres eternes de restauració conserva  la seua majestuositat. Al visitar-lo per dins em va teletransportar a llocs com el Palau Reial de Barcelona o l'Almudaina de Palma.

Les vistes des de la Torre de l'homenatge et fan sentir l'amo i senyor de la ciutat i arriben fins a la mar.

I per acabar aconsellar-te que et deixes predre pels bulliciosos i altres no tan bulliciosos carrers del centre històric. Seu en alguna terrassa i observa la gent que per aquestes latituds gaudeix més de la vida al carrer perque l'oratge no sempre els acompanya.

Bucarest, somniant quan era el Paris dels Balcans

Durant un any de la meua vida jo vaig viure al coret del vell continent i considerava Europa el meu barri i el tren i una companyia de baix cost anomenda Skyeurope eren per a mi com la xarxa municipal de transport. Aquesta companyia quebrà just uns dies després d'agafar el meu darrer vol amb ella, mai vaig patir cap cancel·lació però si llarguíssims retards. No obstant em va apropar llocs i racons que mai havia pensat poder-los visitar.
Un cap setmana corrent del mes de maig vaig agafar un vol dissabte de matí a Viena per a anar a Bucarest la caòtica capital de Romania.
M'havien advertit de tres tòpics desagradables que em trobaria en la ciutat.
El primer era l'excés de cablejat pels carrers que en ocasions podien tapar la llum del dia, i així va ser però sols si te n'eixies del carrers restaurats del centre.
El segon tòpic que trobaria seria el fet de ser perseguit per algun gos de carrer fins a la meua desesperació, i si no recorde mal sols un em va acompanyar a la terrassa on dinava però cap va pegar darrere de mi. Vos informe que en la ciutat hi poden haver-ne més que d'habitants i que en una ocasió foren quasi tots capturats per a ser sacrificats però una efectiva campanya de Brigitte Bardot ho va impedir i acabaren alliberats.
El tercer i últim del que ja venia preparat per a evitar-ho era el de ser rodejat per una colla de xiquets gitanos demanant-me diners. Però açò no em va passar, així que no vaig posar en marxa la frase màgica per a disudir-los que m'havia ensenyat un filòleg eslovac que coneixia més de deu llengües entre elles el romanés. El miraculós remei consistia en dir una frase en romanés per a espantar-los fent-los creure que eres indígena del país i no extranger. La frase "dute dracului" que es tradueix com a "veste'n amb el dimoni" no la vaig utilitzar.
Vaig arribar a l'aeroport més pròxim i menut de la ciutat conegut en aquella època el nom de
Băneasa, el seu nom actual és Aurel Vlaicu i la primera dificultat va ser trobar un lloc en l'aeroport on comprar el billet del bus que et portava al centre de la ciutat. Una estúpida dependenta d'un modern quiosc de premsa de l'aeroport en va constestar en un correctíssim anglés que no ho sabia. Vaig pensar que seria al mateix conductor de l'autobús qui vendria els billets i em vaig equivocar. No obstant el conductor em deixà pujar i vaig viajar sense billet fins que el temor de ser pillat per un revisor i el fet d'estar davant d'un edifici singular que no estava a una distància desorbitada de l'hotel em feren apear-me.

Aquest edifici era el Palatul Presei libere, edifici stalinista, construit en 1950 per a ser la seu del partit comunista.








Caminant per amples avingudes delimitades per explendorosos xalets modernistes convertits en ambaixades s'arriba a l'arc del trionf eregit en 1992 per commemorar la victòria de la primera guerra mondial.

La bandera romanesa en va traslladar de nou a Bucarest, amb els xalets, les amples avingudes i l'arc m'havien tralladat a Paris.







Fnalment i després d'una llarga caminata vaig arribar al centre de Bucarest governat pel trànsit i per edificis stalinistes que s'imposen sobre els edificis romàntics dels segles XIX i principis del XX època en la que la ciutat era coneguda com la Paris dels Balcans.



Es conserven algunes menudes esglésies ortodoxes amb pintures murals interessants però la majoria reclamen una restauració. A mi la que em va deixar bocabadat va ser la Biserica Stavropoleos construida al segle XVIII i amb frescos molt bonics, un pòrtic de pedra treballada i un deliciós claustre on descansar.

 


















 






El monument més antic que es conserva són les restes del palau del Voivoda eregit al segle XV, reformat al segle XVIII i posteriorment abandonat i ocupat per gentola. Hui en dia s'ha restaurat el que s'ha pogut i pagant una simbòlica entrada es pot visitar.










Però l'edifici més representatiu i conegut de la ciutat és el faraònic Palatul Parlamentului, manat construir per Ceauşescu, el dictador comunista amic dels occidentls, per a controlar al major nombre de funcionaris que ací treballaven. És un edifici de dimensions escandaloses sols superat pel pentàgon i amb més de 1100 habitacions, búnquer antinuclear i connexió en metro mai posada en marxa cap a l'aeroport i tren, sorpren a tot visitant. Està construit en materials 100 % romanesos i conté tant de marbre que en l'època de construcció pocs podien pagar-lo per a la seua làpida i hagueren d'utilitzar-se altres materials per a aquest fi.

 Jo per desgràcia no vaig poder visitar-lo perque una manifestació d'extrema dreta avançava per darrere de mi i la policia habia tallat l'accés, perque el palau és hui la seu dels òrgans de govern del país.

 Per a acabar recomane deixar-se caure per la seu del patriarcat de l'església ortodoxa romanesa, lloc on viu i oficia els actes litúrgics en la catedral el patriarca o papa de la segona església ortodoxa més nombrosa del món sols superada per la rusa.

 



















Però Bucarest és molt més i en cap de setmana no dóna per a tant però si em dóna per altra entrada.

Arévalo, essència castellana

Arévalo amb poc més de vuit mil habitants és la segona ciutat de la província d'Àvila. A ella es pot accedir fàcilment amb tren i una agradable passejada d'un quart d'hora des de l'estació fins a la ciutat travessant un alt pont sobre el riu Adaja.
Dos són els motius principals de visita d'aquesta població, el primer és la seua arquitectura mudéjar i el segon és la seua gastronomia.
El patrimoni monumental de la ciutat és impressionant perque arribà a tindre més de deu esglésies, muralles, castell i palau reial. El palau reial desaparegué als anys setenta, de les muralles sols queda un tram , el castell ha hagut de ser en part reconstruit i al casc antic sols sobreviuen set esglésies.

 Però anem per parts, venint de l'estació i abans d'entrar al recinte amurallat ens trobem amb dos esglésies, la del Salvador actualment visitable per l'exposició "las edades del hombre" i la parroquial de Sant Domènec. Aquesta última, barreja de gòtic, mudéjar, renaiximent i barroc, és l'única que fa la funció d'església i està situada en la plaça del Raval.






Ara ja toca endinsar-se dins del recinte amurallat i el millor punt per a fer-ho és l'arc d'Alcocer on es troba ubicat un museu barreja d'arqueològic, del cereal i de la natura.

 

Deprés de travesar l'arc apareix la plaça del Real on es troba l'ajuntament ubicat en un antic palau i era on es trobava el palau reial dels Trastámara on es crià la reina Isabel la catòlica. Hui sols queda l'església de Sant Joan l'antiga església de palau.

Però el tresor d'Arévalo es troba seguint el carrer Santa Maria que ix de la plaça la Real des de l'Ajuntament i que arriba a la plaça de la Villa just fins a un arc baix l'espectacular torre de l'església de Santa Maria, reoberta per l'exposició, i que és un dels millors exemples del mudéjar local.

 La plaça de la Villa és sens dubte una de les millors places d'arquitectura tradicional castellana que podem trobar. Es troba perfectament restaurada però li falta vida i bullici, bé siga per que el centre neuràlgic estiga ara en la plaça del Raval o bé perque era diumenge de tardor plujós quan la vaig visitar.

 

En aquesta plaça a part de l'església de Santa Maria es troba  la Casa dels Sexmos que era una antiga casa on es reunia el govern comarcal i és d'origen medieval.

Però sens dubte l'edifici més destacable és l'església de Sant Martí amb dos impressionants torres mudéjar i una porxada romànica. L'interior és hui una sala d'exposicions i encara conserva l'interessant altar major d'estil barroc i alguns frescos.







L'últim gran monument d'Arévalo que ens queda per visitar és el castell ubicat en un triangle delimitat pels rius Adaja i Arevalillo que es fussionen just enfront. L'origen del castell és antiquíssim però el que hui podem observar és la impressionant torre de l'homenatge d'estil mudejar i la lliure reconstrucció dels anys cinquanta del segle anterior. Es pot accedir al pati d'armes però per veure l'interior de la torre de l'homenatge sols es pot fer amb una visita guiada.

Després d'aquesta borratxera d'història i art cal tornar al poble per a recuperar forces i la mllor manera es fer-ho per l'avinguda del castell i així ens trobarem en singulars construccions com són el pont mudéjar de Medina, les restes de la muralla i l'església de sant Miquel.

Per les immediacions de la plaça del Raval trobaràs molts restaurants on degustar el famós "Tostón asado", un porc menudet a l'ast cruixent per fora i tendríssim per dins.

Et recomane visitar aquesta  ciutat durant la nova edició de "las edades del hombre" anomenada "Credo" que romandrà oberta fins al 3 de novembre (http://www.lasedades.es/images/pdf/credo.pdf
plano de la ciutat.)

La Cova de Neptú, meravella sarda junt al mar

Per a arribar a aquesta joia natural situada en le Cap Caccia a pocs quilòmetre de l'Alguer es pot fer de dues maneres, una marítima i altra terrestre. Si optes per l'opció marítima, un petit vaixell et portarà des de l'Alguer fins a l'entrada de la cova en vint minuts. La via terrestre consisteix en conduir uns 25 Km.
 www.grottedinettuno.it/‎

Jo vaig optar per aquesta segona opció bordejant una preciosa badia i recorrent tot el cap Caccia fins arribar al far de cap Caccia a 186 metres sobre la mar. Les vistes de la badia des del cap són espectaculars.

La gran recomanació que et faig és que matines per a arribar a la primera visita abans de que els vaixells i autobussos ompliguen de turistes el lloc i hages de fer la visita guiada com si estigueres en mig d'un ramat. La visita a la cova és cara i sols es pot fer amb guia.

Ara que ja has arribat al far has de saber que estàs a 186 metres sobre el nivell de la mar als peus del far de cap Caccia un dels més visibles de l'illa. Ara et toca descendre l'escala del cabirol per a arribar a l'entrada de la cova que està a un metre sobre el nivell de la mar. Has fet mentalment la resta? Has de baixar 185 metres a través de 654 graons. Però si eres una persona previsora et vindrà al cap que més mal serà quan els hages de pujar!









Aquesta cova va ser descoberta al segle XVIII per un pescador alguerés. En 1959 es va acabar de construir l'escala del cabirol. L'entrada a la cova està molt a prop de la mar i en dies de marejada és

impossible entrar tant si vens per la ruta marítima com si ho fas per la via terrestre.

 

El primer que impressiona a la vista és el gran llac Lamarmora d'aigua salada que entra dins la cova a través de l'entrada en dies de fort onatge o bé per l'efecte sifó amb la mar. El llac de més de 100 metres de longitud es podia creuar amb barquetes i s'enlluernava amb espelmes però tot açò va acabar per que cal conservar aquest lloc que tants anys ha tardat la natura en esculpir.

 Ja dins t'espera un paissatge de roca, aigua i llum que et traslladarà a  un món de fantasia on les roques et transformen en animals terrorífics o en belles formes artístiques com són la boca de la bèstia o l'orgue.

 

En 1713 després del tractat d'Utrecht l'illa que havia estat en mans de la Corona d'Aragó quasi 400 anys passa a Aústria i cinc anys més tard passa a la casa de Saboia i comença una saga de reis de Cerdenya. Doncs els reis de Cerdenya celebraven concerts de música en el llac Lamarmora i per a acondicionar-lo es tallaren moltes estalactites. Recorda que una estalactita creix un centímetre per segle, així que durant la visita tens prohibit tocar-les.

I per finalitzar tens un desnivell de quasi dos-cents metres a través de 654 graons que gràcies a Déu són amples i poc alts així que la pujada és dura però no extenuant i ve acompanyada de precioses vistes al mar.

Els Tatra, la serralada més menuda d'Europa.

Una serralada és un conjunt de muntanyes més llarg que ample amb pics de considerable altura. Entre Polònia i Eslovàquia es troba un exemple d'aquest tipus de formació que es considera la més menuda d'Europa i és coneguda en l'idioma local com a Tatry.

Hui vos propose un recorregut pels Visoké Tatry (els alts Tatra) situats en Eslovàquia on es combina a la perfecció el desenvolupament turístic per als esports d'hivern amb la conservació de paisatges alpins i d'alta muntanya i tot en un espai reduit i accessible perque recorda que es trobem en la serralada més menuda del continent europeu.
La millor manera d'accedir a aquestes muntanyes és en tren o en avió fins la ciutat de Poprad la capital dels Visoké Tatry. Ja en Poprad es pot arribar als llocs més interessants de la serralada amb un tren elèctric còmode, ràpid i barat que transcorre por llocs idílics.

Són dos les línies de tren elèctric que transcorren per aquesta zona, la primera va de Poprad fins al complexe turístic de Štrbské Pleso passant per Starý Smokovec, altre complex turístic on naix la segona línia que et porta fins a Tatranská Lomnica.



En primer lloc visitarem  Štrbské Pleso, pleso significa llac de muntanya en eslovac, i al voltant d'ell s'han situat una sèrie d'hotels que s'omplin en temporada d'esquí. És un trajecte de poc més d'una hora en el tren elèctric a través de paissatges idíl·lics.

Es pot fer una agradable passejada al voltant del llac sempre i quan la quantitat de neu ho permeta, perque hi ha una senda que el rodeja.





Des de la zona dels hotels es pot disfrutar  d'aquestes meravelloses vistes mentre et prens un "varené vino", que és un vi calent i especiat molt popular en el païssos centreeuropeus.

Si no has queda saciat d'alta muntanya el millor és que agafes el tren i et baixe en Starý Smokovec per fer un breu tranbordament i enfilar-te a Tatranská Lomnica, una xicoteta població transformada en un gran resort d'esquí durant el segle passat. El trajecte total és de poc més d'una hora.

La població està vigilada per el Lomnický štít, la segona muntanya més alta d'Eslovàquia que s'eleva fins als 2634 metres d'altitud i que va ser coronada per primera vegada en la segona meitat del segle XVIII per un sabater anomenat Štefan Fábry. No va ser fins a l'any 1891 quan aquesta gesta es pogué fer en ple hivern.

 

Avui en dia arribar al cim està a l'abast de tothom qui puga pagar els 15 € que val el telefèric fins a un menut llac de nom Skalnaté Pleso i després pagar-ne 24 € més per arribar fins a la cafeteria ubicada en el punt més alt del segon sotre d'Eslovàquia. La velocitat que assoleix aquest enginy tecnològic és tal que la pared quasi vertical de la muntanya s'acosta tan ràpidament que dóna la sensació de que anem a estavellar-nos.



Quan arribes dalt sols et deixen mija hora per a disfrutar de les vistes i la veritat és que és suficient preque sols tens dues opcions, romandre la menuda cafeteria o fer una curta passejada per uns caminets meitat senda meitat metall que s'han habilitat al voltant d'ella