El museu Thyssen-Bornemisza, un dels millors de Madrid

 Tancarem l'any i la ronda de visites a museus en Madrid on es pot gaudir d'una de les col·leccions d'art més interessants del món, la de la família Thyssen-Bornemisza. La història col·leccionista de la família començà en l'any 1906, amb la compra directa de dues escultures a l'artista Rodin, però les adquissicions més importants es donaren aprofitant les crisis econòmiques del crack de 1929 i les guerres mundials. Gràcies a que l'anterior baró Hans Heinrich, tenia interés en reagrupar l'obra familiar, que la seua dona Carmen Cervera tenia il·lusió de que les obres estigueren en Espanya i l'oferta del govern espanyol d'exposar-les en el preciós palau neoclàssic de Villahermosa molt prop del museu del Prado, hui podem gaudir d'aquesta fabulosa pinacoteca en el centre de Madrid.

Les primeres obres les van adquirir el matrimoni Heinrich Thyssen i la baronesa Margit Bornemisza, que centraren la sua atenció en obres del gòtic al neoclassicisme, deixant de banda els moderns corrents que aparegueren al segle XIX. Una de les pintures més antigues ésobra del mestre de la Magdalena que representa a la Mare de Déu amb el seu fill, rodejada d'àngels, Sant Martí i Sant Doménec, del segle XIII.

En una pinacoteca tan important com la dels Thyssen- Bormenisza no podia faltar el retrat d'una dama italiana del Renaiximent i aquest lloc l'ocupa Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, obra del pintor Domenico Ghirlandaio datada al final del quattrocento.

Renaixentista també però de l'escola flamenca del segle XV podem veure el díptic de l'anunciació de Jan van Eyck, on es representen dues escultures una de l'arcàngel Gabriel i l'altra de la Mare de Déu que de lluny poden despistar i fer-nos creure que són dues escultures de marbre i no pintures.

Canvien de segle i evolucionem a un renaiximent més marienista però continuem en l'esola flamenca per a conèixer un dels seus millors exponenets, Jan de Beer, pintór d'Anvers que amb va representar la Nativitat de la Mare de Déu en una casa del Flandes del segle XVI.

I del mateix segle i del mateix estil però fet a Castella podem gaudir de les peculiars pinzellades del pintor grec afincat en Toledo, Domínikus Theokópulos, El Greco, en la seua representació de Crist abrançant a la creu.

Deixarem darrere el renaiximent i ens introduïrem en el barroc de la mà del segon pintor més famòs de la nostra terreta després de Sorolla, Josep Ribero l'Spagnoletto, nascut a Xàtiva en l'any 1591. Va desenvolupar la seua tasca professional a Nàpols on li posaren el malnom. El seu Sant Jeroni és un pintura tenebrista més dels retrats que va fer de sants i persones grotesques.

El màxim exponent del tenebrisme és sense cap mena de dubte el pintor italià nascut a Milà, Michelangelo Merisi da Caravaggio. La seua Santa Caterina representada amb vestmenta del segle XVII i la roda amb punxes i l'espasa que la va matar es pot veure en aquest museu.

D'un estil molt semblant trobem Santa Casilda, que sembla més un personatge de la cort els Aústries que una santa musulmana convertida al cristianisme. Es tracta d'una obra del pintor barroc per excel·lència de sants, mare de deus i altres personatges religiosos, el gran mestre de Francisco de Zurbaran. 

Obra de Tintoretto és l'enorme llenç de quasi cinc metre d'ample més de metre i mig d'alçada anomenat "el paraís". Es tracta d'un esbòs d'un concurs que va haver a la fi del segle XVI per a triar qui pintaria el sostre de de la sala del Consell del palau Ducal de Venècia que feia poc que havia patit un incendi.

I un dels quadre qe més me va impressionar, per com representa la lluentor d'un cressol sobre les cares dels personatges és "el sopar d'Emaús. Aquesta pintura barroca de l'escola holandesa és obra de Matthias Stom que desenvolupà la seua tasca artística al sud d'Itàlia.

I per acabar recorrerem altres estils d'art més contemporanis i innovadors gràcies a les aportacions que ferenHans Heinrich Thyssen.Bornemisza i la seua dona Carmen Cervera. Gràcies a ells la col·lecció va adquirir un toc de modernitat. La peça més cara del museu és el Mua Mua, obra de Paul Gaugin en la seua etapa de pintar en la Polinèsia.

De la mateixa època, és a dir de final del segle XIX és el quadre de Van Gogh "Les vessenots en Auvers", Es tracta d'un paissatge de camps de blat al costat d'un xicotet poble de cases velles. Podem observar les típiques pinzellades ondulants de l'última època del Van Gogh.

I ja del segle XX podem gaudir d'una obra del rus Wassily Kamdinsky anomnada Murnau, cases en l'Obermarkt. En aquesta pintura es representen un conjunt d'acolorides cases d'un poble alpí. Curiosament esté conjunt de cases que l'artista pintà en l'any 1908 encara està en peu i es pot apreciar si visites Murnau.

El museu Thyssen-Bornemisza va ser tot un descobriment quan buscava en Madrid un lloc on protegir-me del calor sufocant d'agost. En va permetre conéixer una xicoteta mostra de l'art des del gòtic fins al segle XX de diversos païssos en u espai no massa immens com el Prado, Louvre i Hermitatge on acabes enfitat de tant d'art.

Móstoles, el primer poble que s'alçà en contra de la invasió Napoleònica

 La primera setmana de juliol està plagada de països que celebren el dia de la seua independència. Burundi i Canadà l'1 de julipl, el 3 de juliol Bielorrúsia, el 4 els Estats Units i el 5 Argèlia entre altres. El nostre país té cap dia assignat a celebrar la independència, de fet la nostra festa nacional celebra tot el contrari, el dia 12 d'octubre el dia del descobriment d'Amèrica i inici de la colonització d'altres terres que a l'independitzar-se si que tenen com a festa un dia de la independència. Però Espanya va ser ocupada per tropes napoleòniques en la primera dècada del segle XIX, i un 2 de maig de 1808 els alcaldes de Móstoles s'alçaren en contra d'aquesta ocupació. Hui en dia el 2 de maig, el dia de l'alçament és la festa nacional de la Comunitat de Madrid i començarem la ruta estival de països que s'han independitzat en la ciutat de Móstoles, el poble de l'alçament.

Arribarem a l'estació Móstoles Central i s'enfilarem cap al seu centre històric i la primera parada serà l'escultura de Don Pedro Serrano, el postillón. Un postillón era una home que a cavall portava el correu fins a la fonda següent en el camí. Aquest home va dur fins a Badajoz el bando dels alcaldes de Móstoles del 2 de maig on es convidava a alçar-se en armes contra els francesos.

La següent parada ens por al museu Centro de Arte 2 de Mayo (CA2M), ubicat en un edifici que aprofita l'estructura d'una històrica vivenda coneguda com a la Casona on s'ha afegit una construcció més moderna per a convertir-lo en un dels millors museus d'art modern de la Comunitat de Madrid.

El museu atressora més de 1500 obres d'art modern que pertanyen a la Comunitat de Madrid,  tres-centes d'elles procedeixen de la prestigiosa mostra ARCO. Una delícia passejar per les sales on es despengen aquestes complicades obres d'art.

I de la modernitat del segle XXI retrocedim uns quants segles endarrere per conéixer l'edifici més antic de la població, l'església de l'Assumpció. De l'orignal temple mudéjar sols queda en peu un preciós absis de rajola i un lluidor campanar.

Molt a prop es troba l'altra joia històrica i arquitectònica de Móstoles, l'Ermita de Nostra Senyora dels Sants, dels segles XVII i XVIII que ocupa el solar de l'antiga casa de la família dels Rojas. L'esteriro presenta un modest estil barroc.

Però cal accedir al seu interior per a gaudir de l'exuberant decoració del seu altar major, presidit per la patrona de la villa, la Mare de Déu dels Sants. És d'estil xurrigueresc amb les típiques columnes salomòniques.

El dos de maig està molt present en Móstoles, no sols l'escultura de Pedro Serrano ens recorda la fita, en la propera plaça del Pradillo hi ha un monument dedicat a l'alçament que va inaugurar el rei Alfons XIII en 1908, quan feia cent anys d'aquest alçament. Està fet en granit procedent de Segòvia, sobre el montícul d'aquesta roca que representa els Pirineus un àguila imperial que representa França intenta agafar una corona, que representa Espanya.

La següent parada serà la casa-museu de l'alcade Andrés Torrejón, un dels que va alçar la veu en contra dels invasors francesos. Aquesta casa del segle XIX, on va viure l'alcalde, ha canviat però intenta recrear com era la vida a principis del ssegle XIX.

I acabarem la visita en el Museu de la ciutat ubicat en l'antiga Casa de Postes, és d'estil neomudéjar i totalment gratuït. A banda de la històrica construcció recull objectes de totes les èpoques de la dilatada història de Móstoles.

Getafe, la catedral més jove de Castella

El mes de maig sempre comença amb la festa més internacional idependent de qualsevol credo i religió, el dia internacional del treballador. Tot s'inicià amb les imortants vagues que secundaren molts treballadors de Chicago per a reclamar una jornada laboral de huit hores. La cosa va anar embrutant-se i tres dies més tard, algus liders sindicalistes foren penjats en la forca i són recordats com els màrtirs de Chicago.  Gràcies a ells no sols tenim festa l'ú de maig, també s'instaurà una jornada laboral de huit hores.

En aquella època era papa Lleó XIII, que passà a la història com un dels papes més preocupats per la política social i els drets del treballador i per si fora poc aquest més el govern aprova la jornada lavoral de set hores i mitja i des de fa dos dies que tenim un no papa, que és de Chicago i ha adquirit el nom de Lleó XIV.  Estem davant un canvi històric en els drets de treballador?. Ja se sabrà més endavnt però no se m'ocorre millor fil conductor que llocs on es treballa per a les properes sis entrades de blog. I hui s'inicia en la capitaleta del sud de Madrid, Getafe.

Molt prop de l'estació de renfe de rodalies de Getafe es troba el Teatre Federico García Lorca, inaugurat en 1998. Hui en dia els principals treballadors a banda del personal que el manté i gestiona, són els artistes que fan representacions però no sempre ha estat així. L'edifici aprofita l'estructura d'una històrica fàbrica de faina de més de cent anys on operaris feien la seua jornada laboral de huit hores fins a l'any 1950.

Continuarem caminant cap al centre pel carrer Ramon y Cajal i ens detidrem en la plaça del General Palacio per a fer una foto a la font de la Cibelina.  La primera font, molt més discreta es va posar en aquesta plaça en l'any 1977.  Fa divuit anys que es va remodelar i s'afegiren unes colosals escultures de lleons i una carrossa. La escultura de la divinitat Cibele del segle passat queda massa xicoteta sobre estar per damunt dels lleons i carrossa de marbe blanc. En el 2007 el Sevilla guanyà al Getafe la Copa del Rei i en el 2008 va ser el València qui va fer el mateix, per tant els seguidors de l'equip de futbol local encara no han celebrat ací cap títol.

Si agafem en direcció sud el carrer Madrid arribem a la parròquia de la Immaculada, un interessant temple d'estil barroc tardà madrileny aixecada en la segona meitat del segle XVIII que destaca per l'esvelt campanar. Està unit a les dependències del col·legi dels escolapis amb el qui forma un bonic conjunt urbà.

I a molt poca distància trobem altre edifici històric de Getafe, l'Hospitalet de Sant Josep. Es va aixecar al segle XVI i funcionà donant servei sanitari fins a la meitat del segle passat. Hui en dia és el centre de serveis socials de l'ajuntament.

I agafant el carrer de la Magdlena cap al sud trobarem l'escultura sedent del primer bisbe de la diòcesis de Getafe, Francisco José Pérez y Fernández Golfin. La diòcesis de Getafe es va cear en l'any 1991, junt amb la d'Alcalà a partr de la de Madrid que sols tenia cent anys. Aquest home té oberta una causa per a ser beatificat.

Davant està la catedral de Magdalena que es va aixecar en la segona meitat del segle XVI per a donar cabuda a tota la població que durant dos-cents anys havia augmentat molt. La façana prinipal que dona a la plaça de la Magdlena destaca pel capitel de pissarra que el remata que es va aixecar en 'any 1660.  No va ser catedral fins a l'any 1991.

I pel carrer Calvario que transcorre per un lateral de la catedral de Santa Maria Magdalena arribem a la base del campanar on encara es possible veure restes de la primitiva església d'estil mudéjar, del segle XIV.

Molt prop podem robar altre edifici històric, l'antiga reial presó, un edifici manat construir perl rei Felip III en l'any 1617,  La planta baixa estava destinada a retindre presoners, el primer pis era l'almodí per a guardar gra. Hui en dia és una biblioteca municipal.

I si entren dins de la tercera catedral més jove del país, les de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa daten del 2004, quedarem esbalaits per l'amplitud de la gran nau de saló dividida en tres esais per imponents columnes toscanes. El traçat d'aquesta catedral és obra de l'important arquitecte renaixentista Alonso de Covarrubias, mestre d'obres de les catedrals de Toledo i Baeza.

 

Les voltes bufades o voltes de mocador de la nau central són el resultat de la intersecció d'una esfera amb quatre plans verticals, les lateras són voltes de canó i estan decorades amb un elegant disseny d'algeps d'estil barroc.

En el creuer s'aixeca sobre les quatre petxines una falsa cúpula sense tambor decorada amb frescos que crea la sensació d'estar sota una gran cúpula digna d'un imponent temple de l''època del renaiximent. En les petxies es representen els quatre evangelistes i e la cúpula huit àngels amb instruments de la passió de Crist.

L'altar major es va realitzar sobre fusta policromada en la primera meitat del segle XVII i és un dels millors exemples de retaule barroc de la Comunitat de Madrid. Mesura uns tretze metres d'alçada i està presidit per la titular del temple, la Magdalena,

 Hi ha dos retaules al costat del retaule central, el de la Mare de Deu de la Pau i el del Sant nom de Jesús amb llenços atribuits a Aloso Cano. Interessant és també el retaule barroc de la Mare de Déu dels Dolors i la capella del baptisteri.