La caldera de Rotorua de Nova Zelanda, un llac volcànic paradís per a les aus.

Nova Zelanda és un estat insular d'origen volcànic del Pacífic sud i lluny de qualsevol altre punt habitat, cosa que ha fet que encara es conserve en estat salvatge gran part del seu territori. Hui ens arrimarem a la ciutat de Rotorua, a la vora d'un cràter volcànic cobert d'aigua, creant un idíl·lic llac que a més té certa activitat termal, o siga, un paradís de natura i spa del que mai voldries marxar.

Iniciarem la nostra ruta de hui al Polynesian Spa, just a la voreta del llac amb piscines tant àcides com bàsiques i d'altres privades i familiars amb immillorables vistes al llac. Els quaranta-cinc minuts de piscina privada passen volant.

Caminant en direcció nord-oest i bordejant el llac es passa per una zona ajardinada on brollen aigües termals que desprenen un característic baf sulfurós que per la nit i amb l'ajuda de la iluminació adquireix un aspecte molt tenebrós.

De seguida comença un agradable passeig per una zona amb arbres que hi ha a la vora del llac de Rotorua. Són acàcies salvatges i tamarius que no són arbres autòctons, que es plantaren ací com a part dels jardins del Govern.

Al llac podem veure imponent l'illa de Mokoia, de poc menys de quilòmetre i mig quadrat rodejada de setanta-nou quilòmetres quadrats d'aigua. La llegenda diu que dos enamorats Tutanekai i Hinemoa tenien prohibit casar-se. Hinemoa va nadar fins a l'illa seguint el so de la flauta de Tutanekai. A l'illa hi ha una piscina d'aigua termal on es diu que Hinemoa es va recuperar de les agües fredes del llac.

Si aguaitem cap al llac podrem gaudir del vol de les gavines, que en aquesta zona poden ser de tres espècies, la gavina de bec vermell, la de bec negre i la dominicana. La de bec negre és endèmica de l'illa Sud de Nova Zelanda i és estrany que s'haja establert en aquesta part de l'illa Nord.

Més habitants hi ha al llac de Rotorua i en concret en aquesta zona per la que passegem que s'anomena la badia del sofre. Una parella de cignes negres i una bona població de porrons de Nova Zelanda, uns ànecs negres que els maorins anomenen papakango o matapouri.

I parlant de maorís, aquest poble va ser el primer poblador de Nova Zelanda que va arribar en la segona meitat del segle XIII, aprofitant que durant quasi mig segle els vents canviaren i varen ser favorables par a poder navegar des de la Polinèsia cap a aquestes costes. S'adaptaren d'un clima tropical a altre més continental i aprofitaren l'energia geotèrmica del terra per a cuinar. Vaig torbar un "hangi" o foguer maori en el bosc de tamarius.

I des del bosc de tamarius es distingeix un edifici construït per l'altra població que va arribar a aquestes illes al segle XIX, els britànics. Es tracta d'una antiga casa de banys que s'ha reconvertit en museu, el Museu de Rotorua. Una construcció d'entramat de vigues de fusta que ens recorda l'arquitectura anglesa Tudor de segles passats.

Si seguim el nostre camí bordejant el llac trobarem un vaixell de roda de paletees posterior com els que creuen el Mississipi. S'anomena el Lakeland Queen i navega des d'Octubre fins al febrer, la temporada de l'estiu austral el vaixell es va construir ací mateix i es va botar en l'any 1986.

I acabarem la nostra passejada al barri de Ohinemutu, que està habitat des de l'any 1350 i de fet és l'origen de la Rotorua actual. En aquest encantador barri trobarem la "Te Papaiouru Marae. És un lloc sagrat i de reunió dels maorís de la zona. Impressiona el treball de fusta de la seua entrada.

I molt prop està, també construïda en fusta l'església anglicana de Santa Fe. El seu exterior és més europeu i la seua arquitectura recorda molt els edificis d'arquitectura tudor dels segles XVI i XVII d'Anglaterra. Molt interessant és el seu interior decorat amb artesania i escultura en fusta maorí.