El temple de Zeus Olímpic, el temple més gran de la Grècia clàssica.

 Encentem any nou i com ja és habitual cada vegada que comença l'any, toca dedicar les primeres entrades a un element arquitectònic. Hem visitat torres, ponts, finestres, escales, balcons, vitralls i durant les primeres setmanes de 2023 recorrerem espectaculars llocs amb espectaculars columnes de diferents èpoques, començarem per la Grècia clàssica i acabarem en el segle XX.

Anem a fer un recorregut de dos quilòmetres per la part sud d'Atenes, des de l'Àgora romana fins a l'Estadi Panathinaikó, però la primera parada que farem serà davant d'un monument molt posterior a l'era helenística ii romana de la ciutat. Ens pararem a mirar la porta d'una madrassa otomana que és el que queda d'un antic centre d'estudis alcorànics, convertit en presó ja en l'època de la Grècia nació independent.

En direcció sud-est apareix un curiós monument en forma cilíndrica conegut amb el nom de la llanterna de Lisíscrates que es va aixecar entre els anys 335 i 334 aC per a celebrar el primer premi del teatre de Dionís amb el seu cor. Aquesta obra escultòrica de Lisícrates després de més de dos mil tres-cents cinquanta anys és de les primeres on l'ordre corinti es manifesta en l'exterior i encara ens recorda qui va guanyar aquell festival de cors.

El següent monument que ens espera és l'església bizantina de Santa Caterina que es va aixecar al segle XI en honor a Sant Teodor aprofitant columnes i altres restes d'un antic temple dedicat a la deessa grega Artemisa. Al segle XVIII l'església passà a mans del Monestir de Santa Caterina del Sinaí d'Egipte i des de llavors es coneix com a església de Santa Caterina.

Ara eixirem de l'antiga Atenes grega per a passar a l'ampliació romana de la ciutat per la coneguda porta d'Adrià o arc d'Adrià. Es tracta d'un impressionant arc de divuit metres d'alçada manat construir per l'emperador Adrià al segle II. l'emperador romà d'Adrià era un gran admirador de la cultura hel·lenista i va recórrer part de l'antiga Grècia.

I ja en l'eixample romà d'Atenes anirem a buscar un dels monuments més espectaculars de la ciutat, el temple de Zeus Olímpic. Es tractava d'una construcció destinada a ser el temple més gran de Grècia amb unes mesures de noranta-sis per quaranta que començà les seues obres al segle VI aC. No es va acabar fins al segle II dC per ordre de l'emperador Adrià.

De les seues cent quatre columnes hui en queden quinze i reconec que la seua magnificència em varen deixar bocabadat per que mesuren quinze metres d'alçada. De les desaparegudes sé que dues anaren a parar al temple de Júpiter Capitolí de Roma. Aquest fet va influir en les posteriors columnes romanes d'estil corinti. Altres dues s'utilitzaren en època otomana per a fer calç per a la mesquita Tsistaráki que ja visitàrem fa cinc anys.

I per a acabar anirem a fer una mica d'esport a l'Estadi Panathinaikó construït en un marbre blanc preciós en l'any 1895 per a celebrar els primers jocs olímpics de l'era moderna d'Atenes 1896. Ocupa el solar de l'estadi on es celebraven els jocs panatenaics en l'era hel·lenísitica.

El conjunt de l'imam Khazrati, centre històric i religiós de la ciutat de Tashkent

 Hui dia de Tots Sants, el més atípic de les darreres dècades, per les visites restringides a cementeris encetem un conjunt de sis entrades dedicades a mausoleus i panteons d'arreu del món. I començarem en Àsia Central per a gaudir de l'arquitectura persa en un dels països més interessants per a fer-ho, Uzbekistan. 

La seua capital Tashkent, queda eclipsada per les històriques ciutats de Samarcanda o Bukharà però clar que mereix una visita, en la que no cal desviar-se massa de qualsevol tour programat per què el seu aeroport és pràcticament l'únic d'entrada i sortida del país. I sobretot el conjunt històric de l'imam Khrazrati, una col·lecció d'edificis històrics i reconstruccions que no ens podem perdre.

Començarem entrant al mausoleu de Kaffal-Sashi, un poeta i filòsof del segle X, fill de manyà que es traslladà molt jove a estudiar a Bagdad, capital del califat i de la ciència i les arts en aquella època. Va arribar a ser un erudit en qüestions de lleis, llibres sagrats i llengües de l'Orient mitjà.

Ja major va tornar a la seua ciutat natal amb la fama de savi ja guanyada i a la seua mort era conegut amb el sobrenom de l'imam sant. És el sant patró de la ciutat de Tashkent i les seues despulles es guarden en aquest mausoleu que llueix l'aspecte de la renovació que es va fer al segle XVII.

Després ens traslladarem cap a la Madrassa de Barak Khan un espectacular edifici del segle XVI que estava destinat a ser escola i allotjament de joves estudiants de l'Alcor on les habitacions donaven totes a un pati central.

El lloc més sagrat d'Àsia Central potser és la Biblioteca de Moyie Mubarek, que significa els sagrats cabells. En aquest menut edifici davant la mesquita de Khast Imam es custodia una edició de l'alcorà del segle VIII, la més antiga del món. També s'hi guarden uns quants cabells del mateix profeta Mahoma.

I tancant la plaça de Khast Imam per la part est està la reconstruïda mesquita amb dos imponents minharets de cinquanta metres d'alçada i les seues dues cúpules de ceràmica blau turquesa que són en segell de l'arquitectura del país.

I en direcció sud, cap a una zona de la ciutat anomenada Chorsu, es troba el basar de Chorsu, un lloc on es celebra mercat sota una de les més imponents cúpules de la ciutat, decorada amb ceràmica típica del país.

Un lloc eternament transitat per locals i turistes on es poden adquirir productes frescos com les autòctones carlotes grogues que el president del país inclou en el seu equipatge cada vegada que ix a l'exterior.

I acabarem la ruta de hui en la Madrasa de Kukeldash que es va aixecar en l'any 1570 i estava ubicada en el que era la plaça principal de la ciutat en aquella època. Al llarg dels posteriors segles va ser destinada a altres usos com fortalesa defensiva i lloc d'execucions però hui en dia torna a ser patrimoni de professors i estudiants.

Bukhara, la ciutat més monumental d'Àsia Central.

Un més dels èxits editorials de Juli Verne narra la història de l'home correu del tsar, Miquel Strogoff, que ha de creuar tota Sibèria per a evitar la invasió dels tàrtars tramada per un militar exiliat. En aquesta novel·la es nomena la ciutat de Bukjara, per que el seu emir està del costat del traïdor de la Rússia Imperial.

Bukhara encara que no siga tan popular i famosa com la pròxima ciutat de Samarcanda, va ser capital de l'imperi samànida als segles X i XI a més de tenir una de les majors poblacions en època medieval junt amb Bagdad i Còrdova. El seu centre històric està declarat patrimoni de la humanitat i està plagat de mesquites i escoles alcoràniques que es diuen madrasses i eren com una mena d'internats.

El centre neuràlgic de la ciutat és la plaça Labi-i-Hauz, amb un estany central que dóna nom a la ciutat que agafà el nom de llac en llengua tadjik. En un extrem de la plaça es troba la madrassa de Nodir Divan Begi, un edifici del segle XVIII. 

El més curiós és la peculiar ceràmica que decora la façana principal, dos ocells de la felicitat amb un mamífer a les potes que volen cap al sol, amb cara humana. Aquesta representació d'animals i éssers humans és molt poc comú en la cultura islàmica.

Conta la llegenda que aquesta madrassa i altres edificacions varen ser construïts amb la venda d'una de les dues arracades que un marit regalà a la seua muller per a les noces. La muller havia quedat molt despagada amb el regal i el marit va vendre una de les arracades i quan la muller va obrir el joier pensava que hi havia hagut un robatori i llavors el marit li explicà tot el que s'havia pogut fer amb sols una de les arracades.

Una altra madrassa, la Kukeldash s'aixeca en la part nord de la plaça i va ser manada construir per l'emir Abdullah II en 1569. En aquella època era la més gran de tota Àsia Centra, mesura 80x60 metres i podia acollir fins a 320 estudiants.

I en la part de llevant està ubicat el Nadir Divean Begi Khanak, un edifici de principis del segle XVII, lloc de reunió dels sufís va ser el centre religiós i espiritual de la ciutat.

Si deixem la plaça i caminem en direcció nord-est de seguida ens troben en la mesquita de Magoki Attor del segle IX , la més antiga d'Àsia Central, que abans havia estat temple zoroastrista al segle V i anteriorment un temple budista.

Just per darrere comença a veure's un dels conjunts arquitectònics més interessants de la ciutat, el minaret Kalon amb la seua mesquita i la madrassa Mir-i-Arab. El minaret de l'any 1127 mesura poc menys de cinquanta metres i diu la llegenda que Guengis Khan va quedar tan meravellat que va el va salvar de la destrucció de la ciutat.

La mesquita del mateix nom és posterior ja que es va construir en el segle XVI sobre el solar de la mesquita destruïda per Guengis Khan. L'enorme esplanada és un lloc idíl·lic on passejar en les primeres hores del matí.

I el conjunt monumental es completa amb la madrassa de Mir-i-Arab, que rep el nom de la dona del visir Divan Begi i que es va quedar sense arracada per ser una parladora i dir que la seua família política no li havia fet un regal a l'altura del seu estatus econòmic.

Després de la visita monumental cal apropar-se a altre monument que és el basar Taki-Telpak Furushon, està ple de botigues de souvenirs i artesania d'Uzbekistan i just al mig el mercat de les espècies.

I en direcció nord arribem a la madrassa d'Ulugbek, la més antiga d'Àsia Central, de l'any 1427 que va ser el model per a la construcció d'altres madrasses. Ací estudiaven 80 alumnes i destacava per l'ensenyança de l'astronomia.

I queden moltes coses més que visitaren en altra ocasió

Xahrisabz, 2700 anys de ciutat a Uzbekistan

Hui fa trenta anys de la caiguda del mur de Berlín, fet propiciat per la Unió Soviètica que va propiciar el col·lapse i desmembrament de la Unió Soviètica. Quasi 2 anys més tard, un 1 de setembre de 1991 Uzbekistan es va convertir en un país independent deixant de ser república soviètica.

L'entrada de hui ens portarà a la ciutat de Xahrisabz, ciutat que es creu que té ja 2700 anys i que a més pot presumir d'haver allotjat una nit a Alexandre el Gran i ser el lloc de naixement del gran Tamerlà, un conqueridor del segle XIV que va arribar a crear un dels imperis més grans que mai ha exisitit.

La seua voluntat va ser que fóra soterrat al conjunt de Dorus-Saodat on anys abans descansaven les restes de dos fills seus que havien mort en diferents batalles. Una guerra posterior va destruir el conjunt que a poc a poc s'ha anat restaurant. Per desgràcia una forta tempesta i posterior nevada va impedir que el seu cos poguera ser traslladat des de Samarcanda.

Si està en peu el que anava a ser el seu lloc de soterrament, una cripta  més senzilla i gens ostentosa per que com segons deia era el que tocava per a un guerrer. Tamerlà més que emperador es considerava un guerrer.

Una mesquita típica amb la seua porxada de columnes de fusta es pot veure en aquest lloc, la de l'iman Mechet Khazrat.

Molt  prop del conjunt de Dorus-Saodat que significa el lloc per als poderosos, està el mausoleu Shamsitdina kulola i la mesquita de Kok-Gumbaz que destaquen per les seues cúpules de ceràmica blava.

La mesquita va ser obra d'un nét de Tamerlà Mirzo Ulugbek, gran científic i astrònom que la va fer en honor al seu pare com consta en una inscripció a l'entrada. Darrere hi ha una madrassa.

Al mausoleu encara es poden veure diverses tombes que anaven destinades als descendents de Mirzo Ulugbek. També hi ha una altra de la que els pares amb fills malalts tiraven aigua que després arreplegaven pera que els infants la begueren després i sanaren.

Caminaren pel carrer principal del centre històric d'aquesta ciutat que ha estat declarat patrimoni de la humanitat i descobriren llocs de la venda ambulant d'allò més curiosos.

De seguida ens toparem en el monument escultòric dedicat al fill més il·lustre que la ciutat mai ha tingut, el gran Tamerlà que s'aixeca majestuós sobre les restes del que va ser el seu Palau d'estiu.

I acabem la visita turística gaudint de les restes del Palau Ak-Saray que significa palau blanc. El gran Tamerlà, que tantes construccions i palaus havia manat aixecar al llarg del seu imperi i sobretot a la capital, Samarcanda, va voler fer ací, a la seua ciutat, el més espectaculars de tots. No va escatimar en res, va buscar els millors arquitectes i posà a treballar a cinc mil esclaus. la llàstima és que hui queda ben poc.

I per a recuperar forces just davant es trobava un típic bar uzbek on refrescaven de la calor els d'allí, clar això era abans de la renovació de la ciutat. De segur que hui és un lloc freqüentat per turistes i per pocs nacionals.