El castell de Bratislava, poder i vistes sobre el Danubi

La darrera de les entrades dedicades a  repúbliques havia de ser en Eslovàquia aquell estat que va ser el meu país durant un any i que cada dia em pregunte decebut perquè no hi vaig estar més. Durant el segle XX Eslovàquia va ser part de l'Hongria integrada des de la batalla de Mohacs, en 1526, en l'Imperi Austrohongarés. Després de la primera guerra mundial passà a formar part de l'artificial estat de Txecoslovàquia. De 1939 a 1945 la República Eslovaca va ser un estat titella del nazisme que després de la segona guerra mundial s'integrà de nou amb Txèquia formant la Txecoslovàquia comunista del pacte de Varsòvia. En 1993 trencà palletes amb Txèquia i es consolida l'Eslovàquia independent que s'integra en la Unió Europea en el 2004 i el primer dia de l'any del 2009 vivint jo allí, adopta l'euro com a moneda. Per tant puc dir que he viscut dues entrades a l'euro, des de la pesseta i des de la corona eslovaca.

Començarem el recorregut en la catedral de Sant Martí, d'origen romànic el temple actual d'estructura gòtica es va aixecar en el segle XV i ha patit diverses renovacions i com digué la meua amiga Marta, en quant a bellesa és una catedral prou justeteta, però des de 1563 fins a 1830, temps en que els turcs dominaven Budapest, era ací on es coronaven als reis d'Hongria.

Al seu interior podrem gaudir d'un espai plenament gòtic amb tres naus i unes boniques vidrieres l'absis que donem llum i color a l'interior de l'edifici.

Cal destacar del seu interior, el sepulcre de Sant Joan l'almoiner, un patriarca d'Alexandria molt venerat per les esglésies ortodoxes que acabà en Bratislava i també l'escultura de Sant Martí del segle XVIII.

Sota el sòl de la nau principal hi podem trobar diverses catacumbes amb les despulles de diversos membres del clero eslovac i membres de la família nobiliària dels Pálffy, molt vinculada a la ciutat de Bratislava.

Un pla urbanístic dels anys seixanta del segle passat va acabar amb una gran sinagoga del segle XIX i moltes cases d'origen medieval i va retallar també part de la muralla. Però de muralla i de cases medievals encara en queden per l'entorn de la catedral.

I travessant l'autopista per un túnel arribem al barri del castell, un entramat de carrers costeruts i cases antigues on també s'ubicava el barri jueu. Una de les primeres edificacions que ens rep és la casa rococó del bon pastor. Rep aquest nom per una escultura de Crist amb un corder i ara és la seu d'una col·lecció de rellotges històrics del Museu Nacional d'Eslovàquia.

Cal destacar d'aquesta zona l'església de Sant Nicolau, construïda en el segle XVII en estil barroc senzill per la vídua d'un Pálffy, encara que estudis arqueològics situen un lloc de culte cristià en aquest lloc ja en el segle XI. En 1936 passà a mans de l'església catòlica grega d'Eslovàquia, catòlics sota el mandat del papa de Roma però amb ritus i calendari ortodox.

I al costat de l'església trobarem una peculiar escultura situada en un parc que tothom coneix com la bruixa i que convida a fer-se fotos absurdes.

I un poc més amunt entrarem per fi al recinte del castell per la seua porta amb més valor artístic la porta gòtica tardana de Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic casat amb la reina Maria d'Hongria i per descomptat d'Eslovàquia.

De la fortalesa medieval del segle X que dominava el pas de vaixells pel Danubi no queda res, al segle XVIII es fa una remodelació total que li dóna l'aspecte palatí. Al segle XIX inicia un procés de degradació tal que en l'any 1950 s'inicia la seua reconstrucció. Molts diuen d'ell que sembla una taula de sofà que un gegant a posat en posició de potes amunt.

Però des del seu mirador gaudiren d'unes vistes espectaculars de la ciutat de Bratislava i el gran riu Danubi que la divideix en dos i la comunica amb altres ciutats com són Ratisbona, Linz, Viena, Budapest o Belgrad. 

Al seu interior està ubicat el Museu Nacional d'Eslovàquia que si no tens ganes de visitar entra almenys de forma gratuïta al seu pati d'armes i gaudeix de la magnificència d'aquest edifici que allotjava als reis d'Hongria, Àustria i Bohèmia quan visitaven la ciutat.

I just a la vora del castell, en un edifici de nova planta està el parlament d'Eslovàquia, l'edifici de l'església de la Trinitat era massa menut per a acollir a tots els parlamentaris.

Baixant cap al riu en direcció Àustria es troben les restes d'un cementeri jueu que es pogueren salvar de la construcció d'un túnel amb un monument dedicat al rabí Chatam Sófer un dels més influents del segle XIX. Si teniu fam podeu baixar de nou cap a la catedral al restaurant Modrá Hviezda (estrela blava) i gaudir del tradicional plat de tardor i hivern d'Eslovàquia, l'oca al forn servida amb col fermentada i coques de blat.

Praspiekt niezaliežnasci o avinguda de la independència de Minsk, un fòssil de l'era soviètica

La penúltima entrada republicana serà en la capital de Bielorússia, un estat que durant l'edat mitjana i moderna va estar unit a Lituània i Polònia però que a finals del segle XVIII acabà formant part de l'Imperi Rus transformat en Unió Soviètica en 1917. És un estat sobirà des del col·lapse de l'URSS en 1990 però a hui en dia és el país més lligat i unit a Rússia. 

El nostre recorregut sols recorrerà tres del quinze quilòmetres del carrer principal, Praspiekt niezaliežnasci o avinguda de la independència, que conté una gran quantitat d'edificis d'arquitectura estalinista i que es vol proposar per a que siga declarada patrimoni de la humanitat. Nosaltres partirem de la seu del Govern de Bielorússia un edifici d'era soviètica encara presidit per una estàtua de Lenin.

De seguida ens trobarem en una descomunal plaça de la independència sota la qual hi ha un centre comercial i sobre la qual es troba l'església catòlica de Sant Simó i Santa Helena, Es tracta d'un edifici de rajola roja de principis del segle XX.

Durant l'era comunista es va convertir en un estudi cinematogràfic i més tard Museu del Cinema de Bielorússia. En 1990 tornà a mans dels fidels després de dues vagues de fan d'activistes catòlics. Rep el nom dels dos fills morts d'Eduard Voinilovich qui va finançar la seua construcció i per això la seua despulla i la de la seua dona es troben en aquest temple.

En el cantó de la plaça altre edifici soviètic captarà la nostra atenció, es tracta de l'hotel Minsk que es va aixecar en 1958 i ha estat renovat en dues ocasions. Va ser el primer quatre estreles del país.

I just davant altre edifici d'era soviètica que hui és el ministeri de comunicació i informació de Bielorússia, sense cap mena de dubte l'estat menys democràtic d'Europa amb un president Aleksandr Lukashenko que es perpetua com a president des de 1994. Per a molta gent Bielorússia és la darrera dictadura del vell continent.

L'avinguda de la independència de Minsk és molt llarga però també molt ampla amb molts carrils per a cotxes, es tracta d'una carretera de quinze quilòmetres de llarg que uneix el centre amb el nord-est de la ciutat.

Uns quants centenars de metres més endavant està l'antiga casa del KGB hui en dia seu del Comité de Seguretat de l'Estat de la República de Bielorússia. L'edifici d'estil neoclàssic soviètic és dels més elegants de l'avinguda.

Davant està un dels Vasiliki, una cadena de restaurants estesa per tota la ciutat de Minsk que serveix una extraordinària cuina tradicional bielorussa.

I continuarem caminant cap al nord i cap a l'est seguint aquesta especial avinguda fins a arribar a la plaça d'octubre. Ací trobarem un grapat d'edificis interessants com el palau de la República, un edifici de línies rectes de finals de l'era soviètica i principis de la Bielorússia independent.

Però resulta molt més elegant i vistós el palau de Cultura de Sindicats, una construcció de 1956 amb una interessant decoració escultòrica. Cada any és la seu de més de cinc-cents esdeveniments culturals de tota classe.

I a pocs i metres, a l'altra part de l'avinguda es pot gaudir de l'edifici redó del Circ Nacional de Bielorússia, Es va construir en l'any 1952 i va ser el primer fet en pedra de tota la Unió Soviètica i encara hui està obert oferint espectacles circenses.

Ara creuaren un riu de nom Svíslach que recorre de tan plàcidament la ciutat, eixamplant-se de tant en tant que sembla que el riu siga un llac.

A l'altra part del riu ens apareixerà la tercera gran plaça que travessa el Praspiekt niezaliežnasci, es tracta la plaça de la Victòria on està la seua de la televisió i ràdio nacional i la casa dels matrimonis, lloc on s'enregistren els matrimonis civils. Per això no és d'estranyar veure a parelles recentment casades fer-se fotos en aquest lloc. La plaça està presidida per la columna de la Victòria que mesura quaranta metres.

I si ens desviem cap a l'esquerra seguint el curs del riu arribarem a l'apartament on Lee Harvey Oswald es va allotjar durant la seua estada a l'URSS. Aquest marine nord-americà va renunciar a la seua nacionalitat en 1959 i en l'any 1962 la va tornar a demanar. En 1963 es va fer famós per pegar-li un tir al president John F. Kennedy.

Ens acomiadarem de la ciutat de Minsk amb l'agulla d'un edifici que encara conserva l'estrela de l'ordre de la victòria,  la condecoració militar més alta que donava el règim comunista. En aquest país encara es mira amb nostàlgia l'era soviètica i els seus símbols ni s'amaguen ni despareixen.

El centre de Chișinău, el CAP i casal de Moldàvia

La següent parada toca en el territori que va ser una república soviètica i que hui en dia és un país independent que es coneix amb el nom de Moldàvia o República de Moldàvia. El rus continua essent llengua oficial encara que la gran majoria de la població parla romanés i de fet hi han hagut moviments a favor de la unificació amb Romania, però la majoria de la població prefereix mantenir la sobirania nacional.

Governada per partits com el comunista que convertien Moldàvia en un país satèl·lit de Rússia, després de diverses crisis i revolucions el govern actual mira cap a la Unió Europea, de fet un espanyol hi pot accedir amb el DNI. Iniciarem la ruta de hui des del Chișinău Circus, un monument d'era soviètica construït per a acollir representacions de circ que en estat d'abandó no té clar el seu futur.

Al costat es troba l'església dels Sants Emperadors, Santa Elena i el seu fill Constantí que l'església ortodoxa si el considera sant. Es va construir al segle XVIII i és dels pocs edificis que queden en peu després del terratrémol de 1940 i la segona guerra mundial.

Però l'edifici més antic de la ciutat és l'església de Măzărache, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i construïda en l'any 1752. És un dels pocs temples que no es va tancar al culte durant l'era soviètica.

Caminant cap al centre pel carrer Vasile Alecsandri s'arriba a les ruïnes del que va ser la sinagoga Yeshiva que rep el nom del rabí que formava part del govern de Moldàvia i que va morir en el bombardeig dels nazis.

 I no massa lluny està la Catedral Metropolitana de la Nativitat, que es va construir en el segle XIX en estil neoclàssic. Va ser bombardejada en la segona guerra mundial i el seu interior encara està en restauració.

El campanar està exempt de la catedral com és habitual en els temples ortodoxos. La seua construcció és més recent, de 1997 per que l'anterior campanar que no va destruir ni el terratrémol ni la guerra ho varen fer els comunistes locals en l'any 1962.

Davant de la catedral es va aixecar un arc del triomf on en el seu interior ondeja la bandera de la República de Moldàvia. És de 1840 i commemora la victòria de l'Imperi Rus contra l'Imperi Otomà.

Creuant el bulevard Stephan cel Mare hi ha un parc amb l'estàtua del rei nacional que dóna nom al bulevard. El rei Esteve III, considerat fins i tot sant pels ortodoxos d'aquest país, va viure al segle XV i va mantenir Moldàvia, independent del regne d'Hongria.

En direcció nord es troba la catedral catòlica de la Divina Providència, un temple neoclàssic de 1836 finançat pel tsar Nicolau I que va ser nacionalitzat en l'any 1963 i tornat a mans de l'església catòlica 30 anys més tard.

A la part del famós bulevard es troben unes construccions d'era soviètica, una d'elles és la seu del poder de la República de Moldàvia, el partament o parlamentul en llengua local.

Un altra de les edificacions és el palau presidencial, es va construir entre 1984 i 1987, sota el solar que ocupava una església luterana de 1830. 

I al costat l'Òpera-Ballet Nacional de Moldàvia un edifici d'era soviètica que comptava amb les millors instal·lacions. Des de l'any 2012 rep el nom de la cantant Maria Biesu.

Per a dinar tastarem l'autèntica cuina de Moldàvia en el restaurant Las Taifas amb bon menjar i decoració típicament etnològica. Aquest lloc rep locals i  turistes que en aquest país en són ben pocs.

Després de dinar es pot visitar l'església de Santa Teodora de la Sihla, d'estil neobizantí, es tracta d'una antiga capella de col·legi de xiques convertida en catedral de l'església ortodoxa de Bessaràbia.

I a poca distància hi ha alguns museus nacionals, a destacar el Museu Nacional d'Història de Moldàvia 

que no he visitat per dins però que està en un edifici que promet molt. La lloba Luperca alletant a Ròmul i Rem rep a tots els visitants.

I la millor posta de sol de la ciutat es pot gaudir en la coneguda Scara Carcadeor, una monumental cascada que dóna a l'artificial llac Valea Morilor. Aquest llac de trenta-quatre hectàrees es va construir en 1952 en plena era soviètica.