La torre blanca de Kamenets, la fortificació més antiga de Bielorrusia.

 La següent parada en estats ocupats per les tropes nazis ens porta a la ciutat de Komenets a pocs quilòmetres de la frontera amb Polònia i a un tir de pedra del parc nacional de Bialowieza compartit pels dis països veins. Hui en dia en la ciutat hi ha nou mi habitants, abams de l'arriba de les tropes del tercer Reich molts d'ells eren jueus, però la majoria varen ser assassinats durant la segona guerra mundial.

La primera notícia de la que es té constància és de 1276, quan el príncep Vladimir Vasilkovich manà construir en aquest lloc un castell per a protegir la frontera oriental del seu principat, el de Volínia ubicat en el que hui és Bielorrúsia, Polònia i Ucraïna. Hi ha un monument on apareix el noble i un bisó europeu, símbol de la regió.

El que queda d'aquell castell és la torre cilíndrica de l'homenatge, hui convertida en part del museu històric de Brest. Aquesta imponent construcció de trenta metres d'alçada és una de les construccions històriques més important del país que forma part del patrimoni mundial. La seua arquitectura és una anomalia per que està feta amb rajola cosa poc popular al segle XIII i en estil occidental.

Molt prop de la torre trobem un caràcterístic edifici que és la seu de la biblioteca de la ciutat i davant d'ella uns curiosos tòtems de fusta que representen figures humanes d'allò més diverses i que recorden prou a les escultures que en fusta es fan en les Repúbliques Bàltiques. Cal recordar que aques territori va format part durant segles del Gran Ducat de Lituània.

I en un pujol veí s'aixeca des de l'any 1912 l'església de Sant Simeó l'estilita. Els estilites eren uns homes que decidien dedicar la seua vida a l'oració i no es tancaven en convents ni coves, preferien viure en plataformes col·locades dalt de columnes.

Des del pujol on està l'eglésia es veu altra eglésia, la catòlica de Sant Pere i Sant Pau. L'edifici actual és una reconstrucció de les darreres dècades del segle passat, el temple catòlic anterior que tenia ja tres segles va desaparéixer.

Praspiekt niezaliežnasci o avinguda de la independència de Minsk, un fòssil de l'era soviètica

La penúltima entrada republicana serà en la capital de Bielorússia, un estat que durant l'edat mitjana i moderna va estar unit a Lituània i Polònia però que a finals del segle XVIII acabà formant part de l'Imperi Rus transformat en Unió Soviètica en 1917. És un estat sobirà des del col·lapse de l'URSS en 1990 però a hui en dia és el país més lligat i unit a Rússia. 

El nostre recorregut sols recorrerà tres del quinze quilòmetres del carrer principal, Praspiekt niezaliežnasci o avinguda de la independència, que conté una gran quantitat d'edificis d'arquitectura estalinista i que es vol proposar per a que siga declarada patrimoni de la humanitat. Nosaltres partirem de la seu del Govern de Bielorússia un edifici d'era soviètica encara presidit per una estàtua de Lenin.

De seguida ens trobarem en una descomunal plaça de la independència sota la qual hi ha un centre comercial i sobre la qual es troba l'església catòlica de Sant Simó i Santa Helena, Es tracta d'un edifici de rajola roja de principis del segle XX.

Durant l'era comunista es va convertir en un estudi cinematogràfic i més tard Museu del Cinema de Bielorússia. En 1990 tornà a mans dels fidels després de dues vagues de fan d'activistes catòlics. Rep el nom dels dos fills morts d'Eduard Voinilovich qui va finançar la seua construcció i per això la seua despulla i la de la seua dona es troben en aquest temple.

En el cantó de la plaça altre edifici soviètic captarà la nostra atenció, es tracta de l'hotel Minsk que es va aixecar en 1958 i ha estat renovat en dues ocasions. Va ser el primer quatre estreles del país.

I just davant altre edifici d'era soviètica que hui és el ministeri de comunicació i informació de Bielorússia, sense cap mena de dubte l'estat menys democràtic d'Europa amb un president Aleksandr Lukashenko que es perpetua com a president des de 1994. Per a molta gent Bielorússia és la darrera dictadura del vell continent.

L'avinguda de la independència de Minsk és molt llarga però també molt ampla amb molts carrils per a cotxes, es tracta d'una carretera de quinze quilòmetres de llarg que uneix el centre amb el nord-est de la ciutat.

Uns quants centenars de metres més endavant està l'antiga casa del KGB hui en dia seu del Comité de Seguretat de l'Estat de la República de Bielorússia. L'edifici d'estil neoclàssic soviètic és dels més elegants de l'avinguda.

Davant està un dels Vasiliki, una cadena de restaurants estesa per tota la ciutat de Minsk que serveix una extraordinària cuina tradicional bielorussa.

I continuarem caminant cap al nord i cap a l'est seguint aquesta especial avinguda fins a arribar a la plaça d'octubre. Ací trobarem un grapat d'edificis interessants com el palau de la República, un edifici de línies rectes de finals de l'era soviètica i principis de la Bielorússia independent.

Però resulta molt més elegant i vistós el palau de Cultura de Sindicats, una construcció de 1956 amb una interessant decoració escultòrica. Cada any és la seu de més de cinc-cents esdeveniments culturals de tota classe.

I a pocs i metres, a l'altra part de l'avinguda es pot gaudir de l'edifici redó del Circ Nacional de Bielorússia, Es va construir en l'any 1952 i va ser el primer fet en pedra de tota la Unió Soviètica i encara hui està obert oferint espectacles circenses.

Ara creuaren un riu de nom Svíslach que recorre de tan plàcidament la ciutat, eixamplant-se de tant en tant que sembla que el riu siga un llac.

A l'altra part del riu ens apareixerà la tercera gran plaça que travessa el Praspiekt niezaliežnasci, es tracta la plaça de la Victòria on està la seua de la televisió i ràdio nacional i la casa dels matrimonis, lloc on s'enregistren els matrimonis civils. Per això no és d'estranyar veure a parelles recentment casades fer-se fotos en aquest lloc. La plaça està presidida per la columna de la Victòria que mesura quaranta metres.

I si ens desviem cap a l'esquerra seguint el curs del riu arribarem a l'apartament on Lee Harvey Oswald es va allotjar durant la seua estada a l'URSS. Aquest marine nord-americà va renunciar a la seua nacionalitat en 1959 i en l'any 1962 la va tornar a demanar. En 1963 es va fer famós per pegar-li un tir al president John F. Kennedy.

Ens acomiadarem de la ciutat de Minsk amb l'agulla d'un edifici que encara conserva l'estrela de l'ordre de la victòria,  la condecoració militar més alta que donava el règim comunista. En aquest país encara es mira amb nostàlgia l'era soviètica i els seus símbols ni s'amaguen ni despareixen.

Fortalesa de Brest, monument a les víctimes de la Guerra Pàtria en Bielorússia

La segona ex-república soviètica que anem a visitar és Bielorússia que potser siga per a nosaltres el país més desconegut del vell continent. Les relacions diplomàtiques amb aquest país es feien a través de l'ambaixada de París per que no fa massa temps que aquest país té ambaixada a Madrid. L'estabilitat econòmica que viu gràcies en part a l'excel·lent relació amb Rusia d'on arriben importants inversions i el règim polític més pròxim a la dictadura de tota Europa, no afavoreix la migració de bielorussos cap als països de la Unió. Així que és complicat tenir alguna idea o estereotip del que és el poble bielorús. Jo amb quatre dies al país, amb una población que no parla anglés i amb un xòfer que sols deia el que era exclussivament necessari, no vaig aprendre res dels bielorussos.

Hui visitarem la fortalesa d'una ciutat molt important del país, Brest. La seua importància li ve bàsicament de la seua posició estratégica, just en la frontera amb Polònia país al que va pertànyer durant molt de temps. De fet la línia de tren que uneix Moscou amb Varsòvia passa per ací on es fan les operacions necessàries per a adaptar els ferrocarrils a l'ample de la via russa.

La fortalesa de Brest va ser la més gran de tota la Unió Soviètica, amb més de 4 quilòmetres quadrats i es va començar a construir en el segle XIX en les illes delimitades pels rius Buh Occidental, Mujavets i els seus canals.

L'entrada principal es fa a través d'una enorme porta fabricada en gris i trist formigó que té forma d'estrella i que ens transporta de seguida a l'era soviètica.

La fortalesa s'ha convertit en un espai per a la memòria dels herois que lluitaren contra l'ocupació dels nazis duran la Segona Guerra Mundial així que no és d'estranyar que ens trobem amb armament de l'època com aquestos tancs.

L'assedegat és una tètrica escultura que representa un home que intenta agafar l'aigua del riu per a beure. És un homenatge als darrers soldats que van resistir l'ocupació del castell pels nazis en 1941.

I si arribem a la plaça de cerimònies ens quedarem bocabadats per la magnificència dels monuments que allí trobarem. En primer lloc ens pararem a observar l'obelisc baioneta que mesura cent metres d'alçada i que és visible des de qualsevol racó de la fortalesa.

El monument al coratge és un gran bloc de ciment que mesura trenta-tres metres i ens conta la història heroica de la defensa de la fortalesa a través de diferents figures esculpides en el ciment.

Abans d'arribar als peus del monument al coratge està la flama eterna i una graderia on apareix el nom de totes les ciutats soviètiques que patiren i lluitaren durant la Segona Guerra Mundial.

I per darrere del monument al coratge s'ha recuperat l'antiga església ortodoxa de Sant Nicolau que es va aixecar en el segle XIX.

El lloc més bucòlic del castell de Brest és sense cap mena de dubte la porta de Kholm, que dóna a un braç del riu Mujavets. Aquesta porta d'estil neoclàssic feta amb rajoles al segle XIX va resistir estoicament l'atac de l'exèrcit Alemany i llueix orgullusament les ferides de guerra.

Al castell es pot visitar dos museus un d'ells dedicat a la guerra amb objectes de l'època, també hi ha un restaurant i botiga de souvenirs.