Skopje des de les altures, una forma diferent de visitar-lo

Hui viatgem a la República del Macedònia del Nord, un país aspirant a formar part de la Unió Europea després de ser preguntat al poble en un poc participatiu referèndum i de la retirada del veto del govern grec a l'adhesió.

El perquè aquest país estava vetat per Grècia per a entrar en la unió era qüestió de nom. Abans del referèndum s'anomenava Macedònia a seques i el poble grec no podia tolerar aquest nom, perquè aquesta terra no es correspon al lloc on va nàixer un dels personatges més importants de la Grècia clàssica, Aleixandre el Gran. Amb el canvi de nom a Macedònia del Nord, sembla que s'ha solventat el problema.

Aquest país va formar part de l'Imperi Bizantí i després va ser poblat i controlat pels eslaus de Bulgària que li donaren la llengua, fins que va ser ocupat per l'imperi otomà. Després de la primera guerra mundial acabà baix la sobirania de Sèrbia, formant part de Iugoslàvia i més tard Tito tingué la brillant idea convertir-la en república autònoma com eren Croàcia, Bòsnia-Hercegovina o Montenegro entre altres i així evitar un possible renàixer de sentiments pro búlgars. No sé com estan els ànims per a l'annexió a Bulgària en aquest país, però un búlgar em va dir que amb compte amb anar amb una samarreta d'aquest país en hores de trobar búlgars alcoholitzats perquè podrien ser violents.

Començarem la nostra visita muntant en funicular a la creu del mil·lenni, aixecada per a commemorar el 2000 aniversari de Crist sota el cim del Vodno a més de mil metres d'alçada. La creu a la que encara no es podia pujar durant la meua estada, mesura 66 metres i és la més gran del món. Cal dir que les vistes són molt impressionants.

I a 5 Km per una bonica carretera de muntanya s'arriba al poble de Grozno Nerezi que té una església bizantina del segle XII dedicada al sant metge Sant Pantaleó de Nicomèdia que va ser proposada pel poble macedoni per a ser patrimoni de la humanitat.

Les pintures murals del seu interior són una autèntica joia i varen ser restaurades després d'un fort terratrémol i posteriors pintures per damunt. Es tracta d'un estil de pintures bizantines molt poc freqüents similars a les del Monestir de Latomou de Tessalònica.

I per a l'esbarjo dels visitants s'ha construït un poble imitant l'arquitectura típica de Macedonia heretada dels turcs on hi ha botigues i restaurants.

Dunkled, un bucòlic poblet d'Escòcia

Escòcia forma part del Regne Unit que encara no ha acabat d'eixir de la Unió Europea, però  si Escòcia s'independitzara del Regne Unit de segur que es convertiria en un ferm candidat a formar-ne part, per que els escocesos són clarament europeistes.

Hui visitarem un deliciós i bucòlic poble situat a les portes de la regió coneguda com Highlands una zona d'Escòcia que s'ha de visitar si o si. Dunkled i Birnam formen un mateix municipi i estan separats pel riu Tay, però en realitat units per un bonic pont del segle XIX.

El paisatge verd format per un paradisíac bosc de ribera a la voreta del riu és un lloc tranquil que convida al passeig i que cal trepitjar-lo si es disposa de temps.

L'edifici històric més important i bonic és la catedral que es va començar a construir en el segle XII i després d'algunes ampliacions es va acabar al segle XVI. Les guerres posteriors van afectar molt la seua estructura i sembla un bucòlic edifici en ruïnes.

La part est està millor conservada per que va ser restaurada i mostra amb orgull el característic gòtic que es va fer en les Illes Britàniques.

Es pot visitar el seu interior de franc, on trobarem una espaiosa nau amb grans finestres, una vidriera però amb escassa decoració, molt típic en els temples protestants.

I vista la catedral ens deixarem dur per l'encant dels bonics carrers de cases emblanquinades que formen aquest encantador poble de les Highlands. Moltes d'elles han estat restaurades per la National Trust for Scotland que té una botiga en aquestos carrers.

I arribarem fins a quasi l'entrada del poble per veure la neogòtica font Altholl Memorial, es va construir en 1866 amb el propòsit de donar aigua corrent al poble i de rendir homenatge a la família ducal d'Atholl.

Prizren, la perla de Kosovo

La tercera parada pro europea la farem en la històrica ciutat de Prizren, sense cap mena de dubte la més bonica de Kosovo.

Abans de la invasió otomana Kosovo era el centre espiritual de l'església ortodoxa de Sèrbia. En l'any 1455, després de la batalla de Kosovo, el territori passà a mans turques. Posteriorment començà l'emigració dels kosovars, de llengua albanesa i religió islámica, cap a  aquest territori.
En el segle XVII els Habsburg ocuparen Kosovo, però un contraatac otomà els va fer retrocedir. Llavors va començar un període de fortes represàlies per a la població sèrbia ortodoxa que habitava aquest trosset dels Balcans i molts van emigrar cap al cristià Imperi Austrohongarès. Aleshores els kosovars es convertiren en la majoria ètnica del territori considerat històricament llavor de la patria Sèrbia.

Després de la desmembració de Iugoslàvia una cruel guerra entre serbis i kosovars va esclatar als darrers anys del segle XX on va haver d'intervenir l'OTAN fins que en la primera dècada del segle XXI Kosovo es va convertir en el país més jove d'Europa, afavorit pels Estats Units i en aquell temps president Bill Clinton. La Unió Europea es va sumar a aquesta declaració llevat de 5 països que són Romania, Eslovàquia, Xipre, Espanya i Grècia.

Romania i Eslovàquia es neguen a reconéixer Kosovo com a país per que al seu territori tenen zones a majoria ètnica  hongaresa. Xipre tampoc el reconeix per que la zona nord de l'illa de la quual no té el control, és de majoria étnica turca. En Espanya parlar d'independència de territoris és un tema polèmic, de Grècia no sé el motiu. La bona qüestió és que Kosovo està en llista d'espera per a entrar en la Unió Europea i ja té una passa feta per que la seua moneda és l'euro.

Arribarem a Prizren en autobús des de la capital Pristina. I després d'una bona passejada ens aturarem a gaudir de l'exterior de l'església de la Mare de Déu de Ljevis. Construïda al segle XII en estil bizantí, el temple es va convertir en mesquita durant l'ocupació otomana. Va ser tornada a la comunitat ortodoxa a principis del segle XX. En el 2004 va ser cremada per albanesos i des d'aquell succés està tancada esperant la seua restauració a pesar de ser patrimoni de la humanitat.

Molt prop està la torre del rellotge, que no pot faltar en cap ciutat otomana per a indicar les hores per a resar. Coneguda com a Sahat kula es va acabar de construir en 1870.

Paral·lels al riu caminarem fins a la mesquita d'Emin Pasha, aixecada en l'any 1831, són espectaculars les seues pintures murals.

Un històric recinte de banys turcs o hamman es troba just al costat. És del segle XVI i funcionaren fins a l'any 1926. Llavors es convertiren en magatzem agrícola. La restauració arribà en l'any 1968.

També del segle XVI és la propera mesquita de Bajrakli o Gazo Mehmet Pasha. Cal destacar els porxes de fusta i la biblioteca que possiblement va ser madrassa.

I ara ens dirigirem cap al riu per a visitar l'altra part de la ciutat, però abans ens detindrem a observar el fabulós minaret de la despareguda mesquita Arasta de 1526.

Travessarem el riu i ens pararem a observar l'elegant i esvelt pont otomà fet de pedra. Conegut com el vell pont de pedra sobre el riu Pec Bristrica.

Des del pont gaudirem de la vista del castell conegut amb el nom de Kalaja que per estar massa alt ni hi pujarem. Es té ja constància de la seua existència en època bizantina.

Un altre monument molt elevat és Monestir del Salvador, una espectacular obra medieval que va ser seriosament danyada durant la insurrecció albanesa de 2004.

Les vistes de la ciutat des d'ací són realment espectaculars i cal descansar una estona per a gaudir-les en aquest racó de pau.

Baixarem de nou i visitarem, just a la vora del riu, la mesquita de Sinan Pasha, construïda en el segle XVII i decorada amb unes pintures murals molt elegants. Als seus peus brolla una font d'aigua molt fresca.

Seguirem el nostre recorregut fins a la catedral de Sant Jordi. Es tracta d'un temple del segle XIX durant la dominació otomana. Està vigilat per la policia local per que les ferides de la guerra encara no s'han tancat.

Just davant està l'església de Sant Nicolau, del segle XIV. Destruïda en el 2004 va ser restaurada un any després amb finçament de la Unió europea.

I per a acabar anirem a la catedral católica de la Mare de Déu del Perpetu Socors, que curiosament com que no està associada a Sèrbia no necesita protección oficial. el temple és de l'any 1870 i els frescos representen l'heroi albanés Skandenberg que lluità contra els turcs. Un fill seu està soterrat a la Trinitat de València.

La nova Tbilissi, capital de la Geòrgia del segle XXI

Geòrgia és un estat europeu que mira cada vegada més cap a Europa i els Estats Units després d'abandonar la Comunitat d'Estats Independents, una associació d'estats i repúbliques que abans formaven part de l'URSS. En 1998 aquest país del mar Negre va patir una guerra amb milícies de zones separatistes del seu territori com són Ossètia del Sud i Abàsia, ajudades per Rússia, des de llavors Rússia i Geòrgia no tenen cap mena de relació ni comercial ni diplomàtica i la Unió Europea és el principal soci comercial d'aquesta exrepública soviètica.

Anem a començar el nostre recorregut per la ciutat nova en el monument més imponent de la ciutat encara que farem alguna que altra incursió al centre històric. Aquest edifici tan opulent és la catedral de la Santíssima Trinitat o Sameba.

La seua construcció es va iniciar en l'any 1995, després de la caiguda del comunisme i la independència del país. Es volia commemorar el 1500 aniversari de la d'autocefàlia de l'església ortodoxa georgiana, vol dir que té papa propi, i els 2000 anys de cristianisme. Geòrgia va ser el segon estat, després d'Armènia en declarar el cristianisme en religió oficial.

Només entrar a mà esquerra trobem un elegant campanar que ben bé ens podría fer pensar que és altra església o ermita. Com mana la tradició ortodoxa els  campanars de les esglésies han d'estar exempts.

Es pot dir que aquesta catedral és la tercera ortodoxa més alta del món i per tant es veu des de qualsevol punt de la ciutat.

Prop de Sameba està el Palau presidencial amb la seua cúpula de vidre en forma d'ou que va ser inaugurat en el 2009. I just al costat l'original i moderna sala de concerts.

En direcció sud, està el parc Rike, on es pot agafar el telefèric i passejar pel pont de la pau. Un pont de viannants de 150 metres que travessa el riu Kurà, donant un toc de modernitat a la ciutat vella de Tbilissi.

Un modern Tbilissi, imitant la clàssica arquitectura georgiana heretada dels turcs, està construïnt-se prop de la destartalada plaça d'Europa.

I en un xicotet Pujol vora al riu Kurà, s'aixeca l'església de l'Assumpció o església de Metehki. Aquest temple d'origen medieval es va restaurar als anys vuitanta, gràcies a la vaga de fam que va fer el president de la República Zviad Gamsakhurdia en plena era soviètica.

Una espectacular escultura eqüestre del rei Vakhtang I Gorgasali rendeix homenatge al rei sant que va salvar el regne de la invasió persa al segle V.

Una bucòlica capella  està baixant unes escales quasi quasi a la mateixa voreta del riu i que es coneix com la capella baix Metekhi.

Al crear el riu està ja el Tbilissi històric, caminant al llarg del carrer Kote Afkhazi arribarem a una església armènia del segle XV, que va ser biblioteca en era comunista i ara és disputada pels ortodoxos armenis i ortodoxos georgians.

Molt prop s'ha restaurat molts edificis i carrers i la zona s'ha convertit en el millor lloc per a anar a menjar i de copes. Una popular escultura representa a un tamada, Mestre de cerimònies i de brindis en un sopar o dinar familiar o d'amics en Geòrgia.

I a un llarg passeig està la plaça de la llibertat, presidida per una enorme columna que sosté a un daurat Sant Jordi que dóna nom al país. Abans estava l'escultura de Lenin.

Un bonic edifici neomorisc del segle XIX destaca per damunt de tota la resta d'edificis que formen la plaça i que hui en dia està ocupat per botigues.

I la ruta d'avui acaba passejant vora el poc que queda de les antigues muralles medievals de la ciutat de Tbilissi, que de poc valgueren per que la ciutat va ser ocupada per molts imperis invasors.