Prizren, la perla de Kosovo

La tercera parada pro europea la farem en la històrica ciutat de Prizren, sense cap mena de dubte la més bonica de Kosovo.

Abans de la invasió otomana Kosovo era el centre espiritual de l'església ortodoxa de Sèrbia. En l'any 1455, després de la batalla de Kosovo, el territori passà a mans turques. Posteriorment començà l'emigració dels kosovars, de llengua albanesa i religió islámica, cap a  aquest territori.
En el segle XVII els Habsburg ocuparen Kosovo, però un contraatac otomà els va fer retrocedir. Llavors va començar un període de fortes represàlies per a la població sèrbia ortodoxa que habitava aquest trosset dels Balcans i molts van emigrar cap al cristià Imperi Austrohongarès. Aleshores els kosovars es convertiren en la majoria ètnica del territori considerat històricament llavor de la patria Sèrbia.

Després de la desmembració de Iugoslàvia una cruel guerra entre serbis i kosovars va esclatar als darrers anys del segle XX on va haver d'intervenir l'OTAN fins que en la primera dècada del segle XXI Kosovo es va convertir en el país més jove d'Europa, afavorit pels Estats Units i en aquell temps president Bill Clinton. La Unió Europea es va sumar a aquesta declaració llevat de 5 països que són Romania, Eslovàquia, Xipre, Espanya i Grècia.

Romania i Eslovàquia es neguen a reconéixer Kosovo com a país per que al seu territori tenen zones a majoria ètnica  hongaresa. Xipre tampoc el reconeix per que la zona nord de l'illa de la quual no té el control, és de majoria étnica turca. En Espanya parlar d'independència de territoris és un tema polèmic, de Grècia no sé el motiu. La bona qüestió és que Kosovo està en llista d'espera per a entrar en la Unió Europea i ja té una passa feta per que la seua moneda és l'euro.

Arribarem a Prizren en autobús des de la capital Pristina. I després d'una bona passejada ens aturarem a gaudir de l'exterior de l'església de la Mare de Déu de Ljevis. Construïda al segle XII en estil bizantí, el temple es va convertir en mesquita durant l'ocupació otomana. Va ser tornada a la comunitat ortodoxa a principis del segle XX. En el 2004 va ser cremada per albanesos i des d'aquell succés està tancada esperant la seua restauració a pesar de ser patrimoni de la humanitat.

Molt prop està la torre del rellotge, que no pot faltar en cap ciutat otomana per a indicar les hores per a resar. Coneguda com a Sahat kula es va acabar de construir en 1870.

Paral·lels al riu caminarem fins a la mesquita d'Emin Pasha, aixecada en l'any 1831, són espectaculars les seues pintures murals.

Un històric recinte de banys turcs o hamman es troba just al costat. És del segle XVI i funcionaren fins a l'any 1926. Llavors es convertiren en magatzem agrícola. La restauració arribà en l'any 1968.

També del segle XVI és la propera mesquita de Bajrakli o Gazo Mehmet Pasha. Cal destacar els porxes de fusta i la biblioteca que possiblement va ser madrassa.

I ara ens dirigirem cap al riu per a visitar l'altra part de la ciutat, però abans ens detindrem a observar el fabulós minaret de la despareguda mesquita Arasta de 1526.

Travessarem el riu i ens pararem a observar l'elegant i esvelt pont otomà fet de pedra. Conegut com el vell pont de pedra sobre el riu Pec Bristrica.

Des del pont gaudirem de la vista del castell conegut amb el nom de Kalaja que per estar massa alt ni hi pujarem. Es té ja constància de la seua existència en època bizantina.

Un altre monument molt elevat és Monestir del Salvador, una espectacular obra medieval que va ser seriosament danyada durant la insurrecció albanesa de 2004.

Les vistes de la ciutat des d'ací són realment espectaculars i cal descansar una estona per a gaudir-les en aquest racó de pau.

Baixarem de nou i visitarem, just a la vora del riu, la mesquita de Sinan Pasha, construïda en el segle XVII i decorada amb unes pintures murals molt elegants. Als seus peus brolla una font d'aigua molt fresca.

Seguirem el nostre recorregut fins a la catedral de Sant Jordi. Es tracta d'un temple del segle XIX durant la dominació otomana. Està vigilat per la policia local per que les ferides de la guerra encara no s'han tancat.

Just davant està l'església de Sant Nicolau, del segle XIV. Destruïda en el 2004 va ser restaurada un any després amb finçament de la Unió europea.

I per a acabar anirem a la catedral católica de la Mare de Déu del Perpetu Socors, que curiosament com que no està associada a Sèrbia no necesita protección oficial. el temple és de l'any 1870 i els frescos representen l'heroi albanés Skandenberg que lluità contra els turcs. Un fill seu està soterrat a la Trinitat de València.