Trebujeni, un bonic poble de Moldàvia on perdre's per cap d'any

La darrera entrada de l'any i darrera parada per les antigues repúbliques de l'URSS la farem en Moldàvia  que és país independent des de l'any 1991 i abans de per descomptat pertànyer a l'Imperi Rus va ser part de l'Imperi Otomà. El país és considerat com el més pobre d'Europa i potser siga el motiu de la poca afluència de turistes, encara que a poc a poc les coses van canviant i amb un incipient turisme rural i etnològic.

El poblet que hui visitarem s'anomenaTrebujeni i es situa dins de la zona arqueològica del Vell Orhei que espera ser declarada patrimoni de la humanitat. L'espectacular paisatge del meandre del riu Raut amb les típiques cases de poble i les restes del passat fan d'aquest lloc un destí turístic obligatori si se visita el país.

Abans de baixar cap al poble s'aturarem en el pujol que conté les restes d'una fortalezsa otomana, ací les vistes són espectaculars, no podem dir el mateix del castell, sols resten els fonaments que vàren ser pèssimament restaurats en era soviètica. Es creu que abans va haver ací una fortalesa dàcia.

De camí al poble toca aturar-se per a veure les bucòliques restes dels banys tàrtars que poca diferència tenen amb els banys turcs, hereus dels banys romans, amb la seua sala freda, vestuari i sala de vapor.

Aquestos banys es troben just a la voreta del riu raut que era el subministrador d'aigua i al mateix temps el destructor en temps de riuades.

I l'altra banda del riu es poden veure unes coves que de pensament et traslladen a la prehistòria i la veu d'un guia et trasllada al segle XX quan et diu que varen ser excavades en era soviètica per a magatzems agrícoles.

Ja en el poble cal gaudir de la seua arquitectura rural, a mi el que més en va sorprendre són els pous i les creus que es troben pels carrers.

I al centre del poble l'edifici més imponent, l'església de la Mare de Déu, amb les seues peculiars cúpules que et traslladen als orientals contes de les mil i una nits.

Kozelets, la ciutat cosaca d'Ucraïna

Anem a fer la penúltima parada per les repúbliques que fins fa trenta anys encara formaven part de l'URSS. Hui visitarem un bonic poble d'Ucraïna, que des de la seua independència en l'any 1991, és el segon país més gran d'Europa.

Les relacions amb Rússia es varen complicar quan el govern d'aquest país va fer un gir pro-Unió Europea. De fet es pot dir que el govern de Kíev està tècnicament en guerra amb els separatistes pro-russos de les províncies de l'est i la històrica regió de Crimea ja forma part de Rússia, encara que no ho reconeguen la majoria dels països de l'ONU.

El lloc que hui coneixerem, Kozelets està lluny d'aquesta zona est en conflicte i per tant la seua visita resultarà del tot pacífica sobre ser des del segle XVII un regiment militar de cosacs. Aquest poble nòmada procedent d'Àsia Central que es va establir per l'Europa de l'Est, va acabar formant part de milícies al servei del sobirà del territori. Amb els diners guanyats com a soldats i els saqueigs en períodes de guerra construïren a principis del segle XVIII la catedral de la Nativitat de la Mare de Déu, una joia del barroc ucraïnés.

Aquest exhuberant temple en realitat està format per dos esglésies, la de dalt, més bonica i monumental i la de Baix, més recollida i senzilla que s'utilitza en hivern quan les temperatures passen per davall de zero.

Però cal gaudir de la monumentalitat de la nau de l'església de dalt, i per això cal pujar unes escales que els fidels amb mobilitat reduïda no poden i en estiu escolten missa al jardí. De seguida que accedim quedarem bocabadats del retaule barroc realitzat en fusta en Itàlia.

La catedral està rodejada d'un agradable jardí que en estiu s'ompli de flors, a més el campanar també està envoltat de jardí per que en les esglésies ortodoxes sol ser exempt.

Resulta molt curiós el pou d'aigua beneïda que es troba al jardí, que en aquesta catedral és molt gran i està decorat per icones de sants.

I de la catedral a altra església hi ha un agradable passeig entre cases enjardinades. L'església de Sant Nicolau és de finals del segle XVIII i va ser dels últims monuments  que es construïren en estil barroc ucraïnés.

Marxem de nou cap a la catedral per que a la part de darrere de l'absis es troba l'Ajuntament, ubicat en l'edifici seu del Regiment Cancel·lar cosac ja amb unes línies més neoclàssiques.

I  en direcció nord podem gaudir d'alta església, la de l'Ascensió, de la segona meitat del segle XIX amb dos campanars inclosos en la façana principal i una bonica cúpula verda.

I acabarem la nostra ruta en l'edifici de l'administració provincial de Kozelets, per que aquest poble és capital d'una província integrada en la regió de Txerníhiv. Aquesta construcció és d'era soviètica amb línies rectes que trenca amb l'esplendor del barroc i del neoclàssic dels edificis que abans hem visitat.

Trakai, el millor castell de Lituània

Lituània va pertànyer a l'Imperi Rus des de 1795 fins després de la primera guerra mundial, quan va declarar la seua independència. Però en 1940, en plena segona guerra mundial, va ser incorporada a l' URSS com una república més. Poc durà aquest nou estatus, perque l'Alemanya Nazi l'ocupà en 1941 fins que va ser de nou recuperada per l'URSS en 1944.

A finals dels anys huitanta un moviment nacionalista lituà va anar guanyant força a nivell polític i social i finalment en l'any 1990 Lituània encetava un nou període de país independent acompanyat de les altres dues repúbliques bàltiques, Letònia i Estònia.

Hui visitarem un dels pobles més bonics i bucòlics de Lituània, rodejat per frondosos boscos i llacs, presidit per un imponent castell i habitat per caraïtes, que encara mantenen viva la seua arquitectura i gastronomia jueva des del segle XIV.

El poble de Trakai és un poble sense quasi carrers, la major part del seu territori urbà està ocupat per cases amb enormes jardins. Moltes de les seues cases, les de tres Finestres, responen a l'arquitectura que uns jueus de Crimea, vinguts com a presoners del rei Vitautas en el segle XIV, portaren a aquesta part septentrional d'Europa.

La millor manera d'entrar en contacte amb la cultura jueva caraïta d'aquest poble és tastar la seua gastronomia que es pot degustar en diversos restaurants que es pot trobar al llarg del carrer Karaimu, una autèntica espina dorsal de la península lacustre on s'assenta el poble. Tastar les típiques panades de carn i verdures és quasi una obligació.

En l'àmbit monumental cal destacar l'església ortodoxa de la Nativitat de la Mare de Déu, sufragada per la tsarina Maria Aleksandrovna amb una aportació de sis mil rubles. L'església es va acabar en 1863 i pertany a la comunitat ortodoxa rusa.

Més al nord podem gaudir d'altra església, aquesta de confessió catòlica, la majoritària al país. L'església de la visitació de la Mare de Déu ja existia al segle XV encara que l'aspecte actual correspon al barroc del segle XVIII.

Al seu interior es pot gaudir d'una interessant mostra d'altars barrocs, orfebreria i la imatge d'una Mare de Déu que presideix l'altar major amb fama de molt miraculosa.

I ara anem a deixar la península per a arribar a l'illa del castell, una illa en mig del llac Galve. Un bucòlic pont de fusta uneix la península amb l'illa.

Aquest castell del segle XIV construït en pedra i rajola roja va ser restaurat al segle XX, durant l'ocupació dels alemanys en la primera guerra mundial i finalment acabaren en plena era soviètica en l'any 1961.

El lloc més impactant per a mi va ser el pati interior o pati del Palau, una rectangular edificació de rajoles de color roig i balcoanades i galeries de fusta quasi negra. És com estar en l'era medieval.

Es pot passar tot un matí descobrint les seues sales o s'exposa tota mena de mobiliari d'època, ceràmica, joies i un llarg etc.

I si et queda temps i ganes cal gaudir del llac, amb un banyet, passeig en barca o fent esporta amb canoa.

Uplistsikhe, la ciutat rupestre de Geòrgia.

Hui viatgem als confins del continent europeu per a visitar l'ex-república soviètica de Geòrgia que va declarar la seua independència en 1991 i des de llavors les relacions amb Rússia mai han anat massa bé. El recolzament de Moscou a les forces separatistes d'algunes regions del país caucàsic i fins i tot una guerra russo-georgiana en 2008 fa per ara impossible la connexió diplomàtica entre els dos països, així que Geòrgia cada vegada més mira cap a l'altre confí d'Europa.

Ens traslladarem a la regió de Kartli, la més extensa del país i visitarem la ciutat més antiga, Uplistsikhe, tallada literalment en la roca d'un promontori a la ribera del Kura, un riu que naix en Turquia i desemboca en la costa de la mar Càspia d'Azerbaidjan.

D'aquesta ciutat es pensa que va ser fundada en el segon mil·leni abans de Crist i  va ser una parada clau en la legendària ruta de la seda. Però la seua decadència arribà de la mà de les invasions dels mongols que provocaren el total abandó per part dels seus ciutadans. El cop més fort per a la seua rica arquitectura el va donar un terratrémol en 1920.

Aquest màgic lloc està proposat per a ser patrimoni de la humanitat per la quantitat de restes arqueològiques que abracen tres mil·lenis d'història on es poden trobar temples pagans on es feien tota classe de rituals dedicats al déu Sol i la deessa Nana.

Geòrgia va ser el segon país del món en abraçar el cristianisme, que arribà de la mà Santa Nina, una jove de la Capadòcia neboda de Sant Jordi. Les esglésies començaren a substituir els temples pagans en el segle IV. L'únic edifici que queda en peu d'aquesta ciutat és la basílica cristiana del segle IX.

El fet que els seus vint mil habitatns viviren en coves no vol dir que es descuidaren els elements estètics i decoratius, encara que no queda massa rastre de la policromia, podem gaudir de coses realment boniques com el sostre d'aquest edifici.

En altre lloc es va tallar en la pròpia pedra un entramat de línies rectes i paral·leles que sens cap mena de dubte tractaven d'imitar les bigues de fusta.

Elements de la vida domèstica poden distingir-se encara en algunes cases, com pot ser el tradicional forn que en aquesta part de l'orient està sota terra i no al damunt.

Per a acompanyar un bon rostit de carn fa falta un bon vi i en aquesta ciutat se'n fabricava com es pot veure en els forats destinats a sostenir les tenalles on fermentava el suc de raïm.

Si el menjar cuinat en el forn o l'excés de vi produïa mal de panxa o una digestió difícil de segur que en la farmàcia es podia trobar algún remei per a pal·liar els símptomes.

A través d'un túnel prou profund es comunicava la part alta de la ciutat amb la part baixa i es podia accedir amb facilitat a la mateixa voreta del riu per a recollir aigua o fugir.

Hui en dia hi ha un camí que discorre bordejant el Kura i que convida a un fer una agradable passejada gaudint de la remor de les seues aigües cristal·lines.

La platja de Pirita en Tallin, natura i història

Estònia hui en dia és de les tres Repúbliques Bàltiques que està perfectament integrada en la Unió Europea i que fins i tot ha adoptat l'euro com a moneda, però fa trenta anys era una República Soviètica més que es donà a conéixer al món amb els jocs olímpics de Moscou de 1980, al ser triada com subseu olímpica per a les competicions de vela.

La projecció internacional d'aquest trosset de l'antiga URSS no va ser tan important com calia esperar, el boicot de més de 60 països als jocs olímpics de Moscou per la invasió soviética d'Afganistan va ser el motiu. Hui en dia el port és el lloc d'ancoratge d'un gran nombre de iots i on es respira un cert aire de nostàlgia.

Just al costat està l'extensíssima i popular platja de Pirita, que mesura dos quilòmetres i que per descomptat que està guardonada amb la bandera blava per la qualitat de les aigües del mar Bàltic.

Ara ja és hora  de retornar al centre de la ciutat per un agradable camí de vianantsl i ciclista amb vistes al mar i entre bosc. Un passeig molt bonic encara que faça fred.

Però abans cal anar a buscar les bucòliques restes del Monestir medieval de Santa Brígida i el cementeri adjacent amb creus lapidàries. Aquest edifici va ser aixecat gràcies al finançament dels comerciants a principis del segle XV.

Molt prop de la mar es troba el monument al Russalka, esculpit en bronze que tracta d'honrar a tots els mariners que van morir després que el vaixell de guerra rus amb el mateix nom s'afonara de camí a la veïna ciutat de Helsinki en 1893.

De tornada ala ciutat passarem per davant del Palau de Kadriorg. Aquest edifici d'estil barroc era una antiga mansió d'estil holandés que Pere el Gran va adquirir en 170, després de conquerir la ciutat a Suècia. Més tard arribaren les reformes de Nicolau I de Rusia.

Als jardins del Palau podem gaudir de moltes coses, una d'elles l'oficina del president de la República d'Estònia que està custodiada per soldats que fan canvi de guàrdia.

Un modern edifici s'ha aixecat per a ser la seu del Kumu, el kunstimuuseum que va rebre el premi de museu de l'any en 2008. Ací es podem gaudir d'obres d'art que van del segle XVIII al segle XXI.