Les places de la Independència i Amir Temur deTashkent, la renovada capital d'Uzbekistan

Hui visitarem la ciutat de Tashkent, capital d'Uzbekistan, una de les antigues repúbliques soviètiques de l'Àsia Central que va assolir la seua independència en l'any 1991. A diferència de les dues capitals que hem visitat les darreres setmanes, Sant Petesburg i Washington, Tashkent no va ser creada fa poc per a ser capital, més aviat té més de 2200 anys. De la històrica ciutat queda molt poc perquè en 1966 un terratrémol va assolar més de vuitanta mil edificis i la reconstrucció va ser en plena era soviètica amb una estètica molt diferent de l'arquitectura persa típica d'aquesta regió.
Hui farem una passejada per un dels centres de la ciutat, amb arquitectura molt nova, de l'Uzbekistan independent i carregada de símbols i monuments que alimenten la identitat nacional.

Començarem la nostra ruta en l'hotel Uzbekistan, un imponent edifici de l'era soviètica vingut a menys però amb unes meravelloses vistes de la plaça Amir Temur.

Jo em vaig quedar en aquest hotel la primera nit. El conductor que m'havia arreplegat en l'aeroport, va parar  un poc abans del pàrquing de l'hotel a fi d'evitar càmeres de seguretat i així pagar-li la part que en faltava dels serveis que em prestaria l'agència de viatges durant la meua estada a Uzbekistan. De seguida vaig penar que aquest era el país més corrupte i mafiós que mai havia estat.

Si decideixes allotjar-te en aquest hotel has de saber que algun jovenet vailet de l'hotel s'entestarà en pujar-te les maletes a l'habitació i et demanarà si vols canviar diners a un preu molt més interessant que el que ofereix la banca. Si dius que si sàpigues que estàs fent la il·legalitat que fan tots els turistes, i que la ridícula comissió que cobrarà aquest jovenet en aquestes transaccions de segur que és una part important del seu sou.

Jo vaig cometre la gran errada de dir-li al vailet que pot ser més tard, així que tres hores més tard, el so del timbre de l'habitació em despertava de les males hores de son que estava tenint i a l'obrir aquest jove em preguntava que quants diners volia canviar. Després de donar-li 100 o 200 euros, no recorde, vaig haver d'esperar una mija hora fins que altre jove, que acabava d'entrar en el nou torn, aparegué amb la quantitat més gran de bitllets que mai havia vist en el meu poder. Cada bitllet de 1000 soms, els de més valor després dels de 5000, equivalia a un terç d'euro.

L'hotel Uzbekistan està ubicat en un lloc privilegiat de plaça Amur Temir, que està dedicada al personatge històric més important de la història del país, el gran Tamerlà que va crear un vast imperi en Àsia Central al segle XV. Aquest heroi nacional era descendent de Genguis Khan per via materna.

En aquesta plaça no podia faltar un museu dedicat a Tamerlà, i per això es va construir un edifici rematat amb la típica cúpula blau turquesa de les construccions uzbekes.



Altre edifici que bordeja la plaça és el Dom Forum, una espècie de centre de congressos decorat amb les figures de tigre que decoren la madrassa de Sher Dor de la plaça Registan de Samarcanda, la joia més preada del país.

Molts més són els edificis blancs, envidrats i moderns al voltant de la plaça, però el millor ens espera en la Mustaqillik Maydoni o plaça de la Independència. Un palau modernista construït a finals del segle XIX va sobreviure a la piqueta demolidora soviètica, al gran terratrémol de 1966 i a la febre constructora del govern del nou país. Aquest palau conegut amb el nom del palau del príncep Romanov va ser la residència d'un net del tsar Nicolau I que hagué d'exiliar-se ací. El seu interior és una joia que atresora moltes peces d'art, la llàstima és que sols el visiten els convidats pel ministeri d'afers estrangers.

En el lloc on estava l'estàtua de Lenin hui trobem una gran bola de món amb una mare i un xiquet que representen la mare pàtria d'aquest jove estat.

Més simbologia referent a la independència recent del país es pot veure en aquesta plaça i és un arc amb columnes, una per cada any d'independència i coronat amb cigonyes.

També hi ha un monument dedicat a la mare patidora que va veure com el seu fill, un dels quatre-cents mil que marxaren durant la segona guerra mundial a lluitar contra l'Alemany nazi. Enfront una espècie de rebosts amb els noms escrits dels soldats que marxaren  i una flama eterna dedicada als que caigueren que no foren tots, perque alguns referen la vida en el centre d'Europa i hui gràcies a les xarxes socials s'han trobat molts familars.

I acabarem de caminar per aquestes descomunals places cobertes de jardins i escultures nacionals davant de l'edifici del senat que de nit amb la llum i l'aigua de les fonts resulta d'allò més vistós.

Si volem tornar a l'hotel Uzbekistan es pot fer amb metro que resulta ser tota una experiència, ja que com passa a Moscou i Sant Petersburg, cada estació ací és un monument. La llàstima és que no es poden fer fotos perquè es consideren instal·lacions militars i de segur que algun policia dels molts que vetlen per la seguretat dels turistes la farà esborrar.  Des de la plaça de la Independència agafarem el metro fins a la plaça Amir Temur.

El Nacional Mall de Washington, el foro de l'imperi americà

Amb l'entrada de hui viatgem a altra ciutat creada per a ser capital i que a pesar de no tindre un gran bagatge històric, l'empeny i els dòlars americans l'han convertit en una ciutat monumental i quasi perfecta. Així que calceu-vos de forma còmoda que anem a fer una passejada quilomètrica per Washington DC, la capital dels Estats Units.

Des de Filadèlfia o Nova York, antieriorment capitals, és accesible amb tren i la veritat és que paga la pena fer-ho per conéixer i gaudir de la seua monumental Union Station Whashington DC inaugurada en 1907 i d'estil neoclàssic molt acord amb allò què veurem en la ciutat.

Al seu interior sorprén i molt la seua grandiosa volta i la decoració i no cal dir que al ser una de les més transitades del país ofereix tot tipus de serveis.

A un breu passeig s'arriba al centre de poder del que està considerada la primer potència mundial, es tracta ni més ni menys que del seu magnífic capitoli, un dels edificis més omnipresents en cinema i televisió i seu del govern. Però deixaren la seua visita per a altra ocasió i sols gaudiren de la seua fastuosa façana coronada per un grandiosa cúpula que no vaig poder veure perque estava en obres.

Des de l'estany  que hi ha enfront del capitoli comença el quilomètric National Mall on es troben els millors museus del país com són el Museu Nacional d'Història Natural, la National Gallery of Art, National Air and Space Museum, National Museum of American History o el Smithsonian Castle, un castell d'estil victorià que és el centre d'informació d'una important institució cultural.

Continuant el nostre camí i ens aturarem en una de les construccions més altes de la ciutat, senzilla però imponent, es tracta del monument a Washington, el primer president del país i que donà nom a la ciutat creada per a ser capital a finals del segle XVIII. Abans la capitalitat havia estat a Filadèlfia i Nova York. L'obelisc mesura 170 metres i es pot pujar fins a dalt de forma gratuïta com moltes coses en aquesta ciutat, el que cal és sol·licitar-ho prèviament.

Però no sols Washington té el seu monument, a mà esquerra i a un passeig del National Mall es troba un templet neoclàssic dedicat a la memòria de Jefferson el tercer president del país. El lloc és molt bucòlic, ja que està vora a un llac artificial i el riu Potomac.

La capital dels Estats Units, fundada en 1791 va anar engalanant-se durant tot el segle XIX i XX amb espectaculars edificis i aquesta tendència no ha parat, en el segle XXI, en 2004 s'inaugura un complex de fonts, templets i escultures en memòria dels soldats que participaren en la segona guerra mundial.

I per fi arribem a l'altre extrem del National Mall, després de recórrer 1,6 intensíssims quilòmetres. Ací trobem el Lincoln Memorial, altre temple neoclàssic construit a principis del segle XX on podem trobar una escultura sedent del setzé president.

Són moltes les construccions entorn al National Mall que honren la memòria d'importants personatges de la breu història dels Estats Units com Martin Luther King, Franklin D. Roosevelt itambé memorials als soldats de diferents guerres com la del Vietnam, però nosaltres tornarem cap a l'estació passant el més prop possible d'altra de les icones de la ciutat com és la Casa Blanca, la residència del president.

Hui està plena de gent perque al ser pasqua els Obama han convidat a una multitud de xiquets a buscar ous i conills de pasqua pels seus jardins. Faran el mateix els Trump?

La fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, el bressol de Sant Petersburg

Va ser un  9 de juny de 1672 quan va nàixer Pere I el gran, el més poderós dels tsars que Rússia mai ha tingut. Durant la seva joventut va freqüentar els barris d'estrangers de Moscou i atret per les cultures occidentals europees va fer de l'occidentalització de Rússia el seu objectiu prioritari. A més era gran amant de la navegació i pensava que la marina russa necessitava una modernització. Així un 16 de maig de 1703 va fundar, Sant Petersburg, una nova ciutat destinada a ser la nova capital de l'imperi.
La nova capital havia d'obrir-se a Europa així que el lloc triat va ser la desembocadura del riu Nevà en la part oriental del Bàltic. El disseny dels carrers copiarien el sistema de canals de la ciutat holandesa d'Amsterdam i els edificis seguirien les línies artístiques de moda en el vell continent, el barroc i el neoclassicisme posteriorment. Així va nàixer Sant Petersburg, la més europea de les ciutats russes.

La zona triada era molt pantanosa i inestable per tants s'hagueren de tallar milers de milions de troncs per a donar estabilitat, però la mà d'obra va ser abundant i barata i en pocs anys Rúsia havia creat un miracle.
La primera zona a crear-se va ser la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau en l'illa de Zàiatxi, que en un primer moment era de fust, mai va desenvolupar les tasques militars pròpies d'una fortalesa. Hui en dia podem contemplar un bell complex dissenyat per Domenico Trezzini.

Per a visitar-la podem arribar en vaixell, ja que les línies de transport fluvial paren just al costat. i l'altra opció és en metro, l'estació en forma d'OVNI de Grokovskaya és la més pròxima.

De camí del metro a la fortalesa un curiós edifici que imita l'arquitectura persa de les madrasses d'Uzbekistan crida l'atenció. És una mesquita inaugurada en 1921 i durant la segona guerra mundial va ser utilitzada de magatzem.

Caminarem fins al riu però ens desviarem a la dreta per poder conéixer el primer edifici de la ciutat i que encara es conserva tal com era fa més de tres-cents anys. Es tracta de la caban de Pere el gran, una casa de fusta on va viure el tsar de forma austera i des d'on controlava els avanços en la construcció de la seua nova capital.

El tsar era un gran amant de la navegació i en la que va ser la seua primera casa a la ciutat de Sant Petersburg encara és possible veure la barca que utilitzava en els seus moments d'esbarjo.

Més gran i impressionant és el creuer Aurora que entrà al servei de la Rússia tsarista en 1903. A les 9:40 d'un 25 d'octubre de 1917 donà el senyal per a atacat el palau d'hivern, la residència dels tsars, iniciant la revolució. Durant el setge de la ciutat per part dels alemanys, el creuer va haver de ser afonat i en 1944 tornà a surar de nou fins a convertir-se en museu en 1950.

I ja seguint el passeig fluvial s'arriba a la fortalesa de Sant Pere i Sant Paul on una elegant porta de 1740 ens dóna la benvinguda.

Però la més bonica de totes és sens dubte la porta de Sant Pere, dissenyada per Domenico Trezzini que està coronada per l'àguila bicèfala i Sant Jordi, els símbols dels Romanov.

La porta del Nevà era tristament coneguda amb el nom de porta de la mort perque els presoners que anaven a ser executats l'havien de travesar.

L'edifici més imponent i espectacular de tot el complex és la catedral de Sant Pere i Sant Pau, una de les set que té la ciutat. És d'estil barroc, obra de Domenico Trezzini i té una espectacular agulla daurada que arriba fins als 122 metres. Fins 1960, quan es va construir una antena de televisió, era la construcció més alta de la ciutat.

La façana de la catedral no segueix les línies constructives de les esglésies russes i és una construcció barroca que resulta molt elegant.

L'interior és una explosió de daurat amb un iconoclast poc propi de les esglésies ortodoxes però respectant que les imatges de sants siguen taules pintades i no escultures.

La família de Nicolau II, el darrer tsar i alguns criats estan soterrats en la catedral des de 1998 i darrere hi ha un mausoleu per als grans ducs, que eren parents directes dels Romanov i no arribaren a regnar.

La fortalesa té molts espais més com la casa de la moneda, una platja fluvial, diferents museus, la casa del comandant o la dels enginyers.

El bastió Naryshkin on tancaven als presoners polítics, un d'ells Alexis, fill de Pere el gran, acusat de traïció.

Una passejada per dalt del bastió Naryshkin ens permetrà gaudir d'unes espectaculars vistes de la ciutat.

I per tornar a la part sud de la ciutat res millor que creuar l'espectacular pont de la Trinitat, Troitskiy most, d'estil art nouveau.

Vigeland Park, un museu escultòric a l'aire lliure.

Per a tancar la trilogia dedicada als museus res millor que viatjar a la ciutat d'Oslo que té un bon grapat de museus i puc dir que després de visitar-ne molts arreu dels meus viatges, és ací a Oslo on he trobat alguns dels que més m'han impactat per la seua originalitat o per les peces que exposava.
http://ferranlerma.blogspot.com.es/2015/06/norsk-folkemuseum-el-millor-museu-doslo.html

Hui visitarem el parc Frogner, el més gran de la capital de Noruega on es troben ubicats tres museus, el Vigeland park, Bymuseet o museu de la ciutat d'Oslo i el Vigeland museum. Però he de dir que el que més interessa d'aquesta voràgine de museus és en realitat el Vigeland park que ostenta el títol de ser el parc escultòric més gran del món realitzat per un sol artista, Gustav Vigeland.

Però anem per parts, el parc Frogner abans de ser parc va ser una explotació agrícola on hi havia una granja del segle XVIII. Hui és el museu de la ciutat d'Oslo, Bymuseet, que està dedicat a la ciutat i els seus habitants després que l'ajuntament de Kristiania la comprara per a fer un parc i el cementeri nou. Christiania era el nom que tenia la ciutat d'Oslo i que ve del rei Christian IV que la va refundar després de l'incendi de 1624.

El Vigeland museet es troba ubicat en l'estudi que l'Ajuntament li va proporcionar a l'artista en l'any 1919 a canvi de que quedar-se totes les seues obres i esbossos que s'exposarien a la seua mort en el parc que ell aniria dissenyant. L'estudi de l'escultor, és a dir, el Vigeland museet, recull els esbossos i les escultures de fang realitzats des de 1919 fins a la seua mort en 1943. Podríem dir que és un museu més del que estem acostumats on es pot apreciar millor l'evolució creativa de l'artista.

I deixe per al final una de les passejades artístiques més gratificants de la meua existència, el Vigeland park, on vaig gaudir de les obres de l'escultor de la humanitat, per què esculpia principalment figures humanes, en un espai obert i ple d'exuberant vegetació.
La seua crativitat no va ser sempre molt apreciada pels seus coetanis, puix durant molts anys va malviure en altre estudi treballant en fusta fins que va ser descovert per l'escultor Brynjulf Bergslien que l'ajudà en realitzar estudis en les escoles d'art.

Entraren al parc per la seua porta principal i caminarem al llarg del pont de granit que travessa un estany. Aquest pont té 52 escultures de bronze realitzades entre 1926 i 1933 que representen les etapes de la vida.

La primera part està relacionada a la infantesa, la més tendra edat on poder gaudir de l'home balancejant a un xiquet xicotet.

Però no tot és tendresa i alegria en els xiquets, de tant en tant aquestos agafen les seues rebequeries i la millor escultura que representa aquest moment és la del xiquet enfadat. És sens dubte la més buscada pels turistes per a fer la foto.

Però si tots pensem quan eren petits de segur que ens ve a la memòria els grans moments gaudint de jocs infantils amb amics, i a mi l'obra dels xiquets corrents amb els braços alçats cap al cel em varen fer memòria.

En l'adolescència comença el culte al cos i voler manifestar-se bell i atractiu, les impressions que causem als demés importen i molt. La xica ballant i el xic dret són un reflex d'aquesta etapa de la vida.

Però el cicle de la vida continua i el nostre paper de fills es canvia quan som pares, una època que no sempre és fàcil, sinó que li ho pregunten a l'home perseguint quatre genis.

Creuat ja el pont arribem a la font, i cal anomenar-la així sense cap qualificatiu més. Aquesta font havia consagrat a Vigeland com el millor escultor del país recentment independitzat. S'havia d'ubicar davant del parlament, després davant del palau reial fins que 30 anys més tard acabà al parc, acompanyada de vint grups escultòrics d'arbres amb gent. Aquestes escultures ens recorden que estem al món de pas formant part d'un cicle de vides i morts.

I en el punt més alt de tot el parc es pot veure l'impressionant monòlit de granit de 14,6 metres d'alçada que consta de ni més ni menys 121 figures. Ací el que es vol representar no és el cicle de la vida, més baviat és l'anhel humà cap a l'espiritualitat i les coses divines que sempre associem amb el cel.

Acabem aquesta visita als museus gaudint de la roda de la vida, una escultura acabada en 1934 on un home, una dona i xiquets delimiten un cercle de l'eternitat, un viatge des de la vida a la mort a través de la felicitat, el dolor, l'esperança, la fantasia i els desitjos.