El castell de Chillon, la pressó popularitzada per Lord Byron

El castell de Chillon es troba en una illa rocosa d'un dels extrems del llac suís de Leman. Es pot arribar fàcilment i còmodament amb els hiperpuntuals trens suïssos des de Lausana o fins i tot des de Ginebra amb un preciós trajecte que ofereix unes meravelloses vistes del llac i dels Alps.

De fet el castell més conegut de Suïssa té parada de tren pròpia que es situa molt pròxima a l'entrada i no hi  ha cap pèrdua perque només baixar et trobes l'imponent construcció medieval.

El castell va ser construit al segle XI pels comtes de Savoia, però el seu aspecte actual es deu a una reconstrucció duta a terme al segle XIII. Sempre ha estat una important plaça militar per la seua situació i per la seua dificultat a l'hora de ser ocupat.

El castell ha tingut diversos senyors durant la història com són els comtes i posteriorment ducs de Savoia i els batles de Berna que de segur gaudiren de festes i banquets en algú dels seus quatre salons nobles.

Però el seu habitant més conegut no era ni duc ni batle, era més bé un presoner de nom François Bonivard que a pesar de ser d'origen savoià s'oposà a l'ocupació de Ginebra per part dels savoians. Els suïssos el consideren un heroi nacional, Rousseau el nomena com amic de la llibertat a la seua novela "Nouvelle Eloïsse". Però pot ser siga el poeta anglés Lord Byron qui haja convertit aquest home en llegenda amb el seu poema anomenat "El pressoner de Chillon"
Als seus soterranis, hi trobem una sala on el sol és la pròpia roca on s'assenta el castell i el sostre és una galeria d'arcades gòtiques on va estar Bonivard empressonat suportant unes condicions de fred i humitat inhumanes.

Després de sis anys de pressó, del 1530 al 1536, Bonivard va ser alliberat per les tropes de Berna i Ginebra que assetjaren el castell en 1536. Aquesta última ciutat li donà una renda mensual i càrrec de conseller. Va escriure la història de la ciutat en 1542 però no va ser publicada fins al segle XIX.

Per a mi el més captivador del castell, més que la seua impecable arquitectura medieval, és la fusió que aquest sufreix amb les aigües del llac i l'entorn on s'ubica.

El monestir de Novodièvitxi, el lloc destinat a les dones nobles i problemàtiques de Moscou

Va ser un 12 de setembre de 1689 quan la filla del tsar Aleix I, Sofia Alekséyevna Románova va haver de renunciar a ser la regent del cada vegada més poderós imperi rus i deixar governar al seu germà Pere I que ja havia complit els 17 anys. Però la seua entrada en la regència set anys abans no havia estat del tot legal i consensuada que digam i va haver de fer-se servir dels sanguinaris streltsí que eren un grup militar al servei del tsar des de temps d'Ivan el terrible. El que vull dir en açò és que la zarevna Sofia podia ser un perill per a les pretensions al tron del seu germà Pere el gran així que la va obligar a pendre els hàbits al monasteri de Novodièvitxi, lloc on històricament havien anat a parar aquelles dones dela noblesa rusa amb forta personalitat que intentaven infiltrar-se en el món de la política o posar en dubte els principis de l'església.
 Amb aquesta entrada iniciaré una nova trilogia dedicada a llocs històrics i amb encant que han servit de pressó o desterrament a personatges històrics.
El monasteri va ser fundat en l'any 1524 pel Gran duc Vassili III per comemorar la victòria dels rusos en la ciutat d'Smolensk contra els lituans i el lloc triat va ser en una curva que fa el riu Moscova al sud de la ciutat. D'aquesta manera el monestir serviria per a protegir aquesta part de la ciutat ja que anava totalment fortificat com era habitual en l'època. La veritat és que la visió del riu, les muralles i les cúpules típiques de l'arquitectura rusa dels segles XVI i XVII és per a gaudir-la una bona estona.

Aquest lloc, un recés del riu, és també un recés de pau en mig de la ciutat amb el trànsit més caòtic que mai he visitat. Molt a prop es troba un espctacular skyline ja habitual en totes les grans metròpolis siguen d'occident o d'orient.

L'accés al recinte monacal és fa a través  espectacular entrada que conté l'església barroca  de la transfiguració que va ser acabada en 1688.

Ja dins desconcerta a tot el visitant de l'Europa occidental el gran nombre d'esglésies tan comú als kremlins i monestirs rusos.

La més destacable és la catedral de la Mare de Deu d'Smolensk que és la més antiga de totes ja que es va començar a construir al mateix temps que el convent, en l'any 1524.

El seu interior és visitable si pagues la corresponent entrada a la taquilla de la porta d'accés al monestir i que és necessari fer per a gaudir del seu imponent iconoclast de cinc files i les meravelloses pintures murals de 1684.

El campanar de 72 metres mai va poder ser l'edifici més alt de Moscou perque havia de ser més menut que el d'Ivan el terrible en el Kremlin. La seua construcció es va haver de modificar per a contenir l'enorme campana. Desgraciadament es va cremar en març de 2015, espere que les autoritats restauren aviat aquesta joia del barroc moscovita.

L'església de la intercessió es troba sota l'altra entrada que té el monestir i es creu que es va construir durant la segona meitat del segle XVII.

L'església de l'Assumpció va ser manada construir per la zarevna Sofia en la década de 1680 quan encara era regent i no monja i té contigu un refectori.

A més d'esglésies hi ha diversos palaus construits per a ser residència de les importants dones de la família del tsar que acabaren ací els seus dies. A més al costat del monestir es troba el cementeri de Novodiévitxi que s'ha convertit en el lloc més exclusiu per als difunts de Rúsia, figures com Txékhov, Boris Ieltsin o Aleksandr Oparin tenen l'honor d'estar ací soterrats.
El conjunt és patrimoni de la humanitat des de l'any 2004

Palència, la bella desconeguda

Aquella tardor de fa uns quants anys vaig decidir visitar en un cap de setmana la província de Palència i van ser uns quants els que em preguntaven "a Palència?, a qué?". Jo després d'haber-me documentat sabia que l'escapada m'aportaria més d'un racó del que gaudir.
Aquell dissabte de bon matí em vaig plantar en la capital quan encara no eren les vuit del matí, els carrers no estaven ni posats i no es veia ni un ànima fins i tot va ser difícil trobar un lloc obert per a pendre un café. Però poc a poc la ciutat anà despertant i anà mostrant tota la seua bellesa.
El primer monument destacable que es va presentar a la meua vista va ser l'església-convent de Sant Francesc que en aquells dies el servei religiós era donat per la ordre dels jesuïtes però no sempre havia estat així. Es va construir al segle XIII per a l'ordre dels franciscans que el va enriquir fins ocupar una extensió considerable i fins i tot fou seu d'unes corts de Castella. En la guerra de la independència tingué un ús militar fins que finalment el bisbat el va cedir als jesuïtes després de ser readmitits en Espanya.

Aquest convent va arribar a tindre quatre claustres i ocupava també l'altual convent de Santa Clara que té una bonica porta d'estil gòtic isabelí.

Però els jesuïtes s'establiren en la ciutat molt abans, en el segle XVII, en l'anomenada església de la companyia que presenta un estil típicament barroc jesuïta. Al segle XVIII foren expulsats i hui en dia l'església conté la imatge de la patrona de la ciutat la verge de la Calle.

A part de les històriques esglésies també es pot gaudir a Palència d'altres tipus de racons, recomane el bulliciós carrer major en hores comercials.

El Museu de Palència situat a la Casa del Cordó poseeix una col·lecció de restes arqueològiques celtes, romanes, visigodes, àrabs i cristianes.

Un agradable passeig per dins del parc l'Horta del Guardià condueix a l'ermita romànica de Sant Joan que fou traslladada ací per evitar que la inundaren les aigües d'un nou pantà.

Altre convent realment esplendorós de la ciutat és el dominic de Sant Pau, fundat pel propi Sant Doménec de Guzman. La façana de l'església no fa justícia amb el seu imponent altar major.

Junt al riu Carrión podem trobar una torre defensiva que no és ni menys ni més que el campanar de l'església de Sant Miquel.

Però l'església de les esglésies de Palència és la seua catedral coneguda com la bella desconeguda, per que a pesar de la seua magnificència està fora de totes les principals rutes turístiques de Castella i Lleó.

El seu interior és meravellós a destacar el seu magnífic cor amb un conjunt escultòric veritablement impressionant.

No es pot eixir sense visitar el claustre i sobre tot la mística cripta de Sant Antolí que ens transporta al segle VII quan el rei Wamba va traslladar les relíquies del sant des de Narbona fins ací i va manar construir un temple del que encara podem apreciar tres arcs visigots que es troben al fons.