El monasteri de Gelati, centre espiritual i del saber en Geòrgia

Hui acabem la ronda de visites a monasteris que vam començar fa dos setmanes i per això he triat un dels llocs més impressionants i místics que mai he visitat, el monasteri de Gelati a 11 Km de la segona ciutat de Geòrgia, Kutaisi.
No sóc sols jo el que pensa que aquest lloc és realment especial, puix la UNESCO el va declarar patrimoni de la humanitat en l'any 1994. Els més importants reis de Geòrgia com són David el Constructor, la reina Tamar i Bragat III estan soterrats ací. Els monjos formaven part de la cort reial i a més va ser la seu del patriarcat de la Geòrgia Occidental.
El monasteri va ser creat al segle XII pel rei David el constructor, i a part de monasteri era una acadèmia on s'estudiava filosofia, gramàtica, música i un llarg etc... Els més importants savis georgians s'establien ací després de la seua estada en la millor escola de Constantinoble.

El recinte del monasteri està amurallat i sols té una porta d'entrada.

A l'interior del monasteri els monjos desenvolupen feines de supervivència com és la ramaderia i l'agricultura.


 

També compleixen amb Déu ja que hi ha tres esglésies amb tres cúpules georgianes que junt a la del campanar en sumen quatre.

L'edifici més imponent és l'església dedicada a la mare de Déu que data del segle XII i el seu interior està decorat amb frescos d'estil bizantí i mosaics, un d'ells de 2,5 mil·lions de peces. El seu estat de conservació no és el més òptim ja que el monasteri va ser cremat pels turcs al segle XV.

Eixint d l'església es troba una porxada on està enterrat el rei David el Constructor, aquesta porxada era abans la porta d'entrada al monestir i la sepultura del rei del segle d'or georgià era trepitjada per tots.

La segona església en grandària és la de ant Jordi, que va ser construida a l'igual que la de la Mare de Déu, al segle XII.

L'eglésia més menuda és la dedicada a Sant Nicolau que va ser construida al segle XIV  i resulta curiosa per la seua escala exterior que serveix per a accedir a l'entrada.

La quarta cúpula del recinte és la del campanar, que com mana la tradició ortodoxa, ha d'estar exent de l'església. En moltes esglésies on s'esgotaren els diners per a la construcció és sols un andami de fustes i ferro que sostenen les campanes, ací a Gelati és de pedra.

Baix d'ell es troba una porxada i un manantial que és l'únic punt d'abastiment d'aigua dels monjos del segle XXI que ací viuen.

Quan vaig visitar el monasteri com que era dia de cap d'any, els monjos s'alçaven tard i no venien souvenirs. La meua sorpresa va ser veure a un d'ells amb sotana negra i barba llarga retirant gel de la font i llavant-se la cara. Perque ací al monestir ni llum ni aigua calenta.
Sols queda per visitar l'antiga acadèmia un edifici reconstruit i destartalat que  ja no té els seus valuosos llibres i manuscrits antics perque s'han traslladat a un museu de Tbilisi.

El monasteri està en mig de les muntanyes i des d'ací es pot gaudir d'una bonica vista.

El monasteri de Dragalevtsi, refugi de l'heroi nacional búlgar

No sabria explicar-te ben bé com arribar a aquest monasteri per que realment mai vaig saber com ho vaig fer.
En tramvia s'arriba a un dels barris perifèrics de Sofia i des d'allí cal agafar un bus, el 64, 93 o 98. El conductor no ven billets ni tampoc et cobra res, vas de polissó en tot moment. Llavors el bus comença a muntar per una de les vessants del mont Vitosha i s'acaba la ciutat i comença un territori de carretera que es perfila en mig d'un dens bosc.
Si tens sort i mostres una foto del monasteri de la guia de viatge a un dels ancians que viatja en l'autobús aquest t'explicarà molt amablement en búlgar com arribar i t'indicarà en quan has de baixar.
Una vegada baix i com que no has entés res de l'explicació de com arribar en una llengua eslava, l'instint de supervivència et fa pujar cap amunt per un camí amb l'esperança d'aconseguir una orientació al tindre vista en altura.
Llavors comences un deliciós passeig a través d'arbres i rierols on sols tu i el cant dels ocells delaten la presència de vida animal.

Ja portes un bon temps caminant costera amunt, et trobes cansat i els mals pensaments comencen a dominar la teua ment, pot ser estàs caminant cap a ninguna part i després cal tornar perque l'avió ix a la vesprada.
Finalment decideixes caminar uns minuts més, pot ser una miqueta més alt els arbres ja no t'impediran divisar alguna cosa que t'oriente cap al monestir. I voilà, a través del dens bosc distingeixes una edificació blanca i roja que reconeix la teua ment gràcies a les fotos de la guia de viatge!!!

El monasteri de Nostra Senyora va ser fundat pel tsar Ivan Aleksandur al segle XIV, però al cap d'uns anys va ser abandonat i destruit per culpa de l'ocupació Otomana de Sofia.
No va ser fins al segle XV que tornà a ser reconstruit gràcies al noble local Radislav Mavar i són d'aquesta època les impressionants pintures al fresc que decoren un dels murs de l'església.

Al segle XIX el monestir va refugiar en varies ocasions a un dels herois nacionals de Bulgària, el revolucionari independentista Vasil Levski conegut com l'apóstol de la llibertat i va ser elegit en un programa de televisió búlgar del 2007 com el més gran búlgar de tots els temps.

En 1873 va ser captura i executat pels otomans, però com ell deia. "Si perd, perd jo, si guanye guanya tot un poble" I el poble búlgar guanyà en l'any 1878 quan s'independitzà dels turcs.

Sant Jeroni de Cotalba, el desconegut

A uns huit quilòmetres de la ciutat de Gandia sobre un tossal anomenat Cotalba s'alça un antic monasteri jerònim misteriós i desconegut que a pesar d'haver patit durament el pas dels anys es mostra encara imponent.

Per arribar res millor que agafar la carretera que uneix Gandia amb L'Olleria, la CV-60 des d'on es pot gaudir d'una bonica vista ja que el monasteri es troba en alt en un entorn de gran bellesa entre l'horta, el bosc i les muntanyes.

El primer que es pot veure després de travessar l'arc d'entrada són unes antigues cases morisques, els primers moradors de la zona que foren desplaçats quan el duc Alfons el Vell, marqués de Dénia comprà aquest llogaret per a que els frares jerònims de Xàbia segrestats per pirates s'instal·laren després de pagar un gran rescat tot al segle XIV.

 Però el que més destaca de tot el conjunt és la torre major o de les campanes, que ja no té campanes perque es troben en l'església de Xeresa.

Incrustada en la torre trobem la primera pedra o làpida fundacional del cenobi de jerònims, allà en l'any 1388.

De l'interior tot no es pot visitar perque cal dir que el monasteri pertany a la família Trenor des de temps de la desamortització de Mendizabal.

L'església ha perdut la major part dels seu esplendor i hui en  dia sembla més un magatzem destartalat que un temple però encara conserva alguns elements decoratius en el cor , la cúpula i part del pis ceràmic.

 

La peça més interessant del monestir és sens dubte el senzill claustre amb galeria d'arcs gòtic-mudéjars fet en rajoles de fang no cuites, estil repetit en altres construccions de la Safor com l'església de La Font d'en Carròs i la de Palma, en aquesta última perduts per filtracions.

L'aula capitular s'ha convertit en una capella neogòtica d'ús particular de la família Trenor, on destaca per dalt de tot una escala de cargol gòtica similar a la que es poden trobar a la llotja de València o al Col·legi d'Art Major de la Seda.

La sala capitular, actual capella està presidida per la imatge de la Mare de Deu de la Salut d'Onil, que va arribar al monasteri en temps de desesperació degut a una epidèmia en l'any 1751. Com que el remei fou efectiu la imatge va adquirir fama de miraculosa i finalment va anar a parar a la població de Rótova després d'un llarg procés de discussió entre el poble i la família Trénor. Així que hui en dia el monestir poseeix una còpia.

Cal remarcar de la sala capitular un sepulcre en pedra que conserva part de la seua policromia original on estan les restes de dos dels fills d'Alfons el Vell, net de Jaume I i primer duc de Gandia.

Tornant a eixir fora del cenobi ens trobem amb un elegant jardí romàntic afegit al segle XIX quan el cenobi era lloc de descans de la família Trenor.

         

En el jardí es pot apreciar l'impressionant aqüeducte gòtic de més de 5 Km que es va construir per a abastir d'aigua al monestir. Cal aclarir que tota aquesta impressionant obra sols era per a conduir i sostindre una tuberia ceràmica.

 

Hui en dia es poden visitar altres estances més domèstiques com l'almàssera, la cavallerissa i la cuina on es troba un atrevit fresc pintat a carbó del Sant Sopar, obra d'un dels monjos, Fra Nicolau que feu amb edat avançada important-li poc inquissicions i censures. Si no mira la dona que està al costat de Jesús i la descaradesa dona àngle de l'ança d'un pitxer.

Aquest cenobi hui en dia tan desconegut, va ser molt important en el passat, i personatges il·lustres com la família d'Ausiàs March, Felip II i Felip III es deixaren caure per ací.

http://www.cotalba.es/val/ 

El Cabanyal, el modernisme de la gent del poble

El barri del Cabanyal va nàixer com un barri de pescadors i calafatadors ben a prop de la platja. Va ser municipi independent durant seixanta anys compressos entre 1837 i 1897

Al principi el barri estava format per modestes barraques de sostre vegetal que s'articulaven en carrers en forma reticular però els incendis de 1796 i 1875 acabaren amb aquest tipus de construccions, conservant-se hui en dia sols aquesta distribució en quadrícula de les cases.


Va ser a finals del segle XIX i principis del XX quan els habitants de El Cabanyal i nouvinguts, que desitjaven viure un peu en la mar i altre en l'horta, construiren cases adosades de dos plantes que acabaren decorant-se amb el corrent que imperava en aquella època, el modernisme.

 

Criden molt l'atenció aquelles que tenen la façana completament recoberta amb rajoles ceràmiques de vius colors.

El barri ha estat declarat bé d'interés cultural per la seua distribució tan quadriculada i per la quantitat d'edificis modernistes que encara es conserven, però un nou pla d'ordenació urbana de l'ajuntament de València vol fer arribar l'avinguda de Blasco Ibáñez a la mar i crear un gran boulevard perpendicular.

Aquest polèmic pla ha dividit la gent del barri, uns consideren que regenerarà el tan degradat entorn, altres el veuen com un estratègia urbanística de treure diners. El que és ben cert és que el barri quedarà dividit en dos, s'assolaran una gran quantitat de cases modernistes i es pedrà en part l'estructura reticular.
La lluita entre l'ajuntament i la plataforma "Salvem el Cabanyal" ja porta anys en mans de tot tipus de jutges i encara no ha acabat. Per ara s'ha aconseguit salvar un dels edificis històrics del barri, l'antiga llotja del peix, de l'any 1900.

Altre edifici interessant com és l'antic matader ha sigut restaurat i convertit en un centre de salud, curiosa transformació.

L'església de la Mare de Déu dels Àngels és un edifici entre barroc i neoclàssic que va perdre part del seu esplendor durant la guerra civil i la riuada del 57, però sempre ha sigut un referent per als mariners, una de les seues torres va ser utilitzada com a far durant anys.

Passetjar per aquest barri és una delicia,en cap moment notaràs que estàs en la ciutat de fet la seua gent encara diu "me'n vaig a València", quan han d'anar al centre. Descobriràs interessants racons i cases emanen creativitat i color.