Els museus de Dénia, capses del temps íberes, romanes, regnes de taifa i de la burgesia dels dos segles passats.

 La nostra següent parada la farem a la capital de la Marina Alta, la ciutat de Dénia de les poques ciuats romanes que hi hagueren al nostre territori. De l'esplendor romà i decadència posterior va renàixer en època de dominació musulmana com a capital d'un regne taifa que dominava el sudest peninsular les illes Balears i quasi va conquerir l'illa de Sardenya. Ja en era contemporània amb la pança i el joguet va conéixer altre període de prosperitat. Hui visitaren els seus quatre museus per a aprendre un poc dels més de dos mil anys d'història de la Diànium romana, la Dàniya de taifes i la Dénia dels comerciants de panses.

El primer museu que visitarem serà el Museu Arqueològic de Dénia que està ubicat en el carrer cavallers de Dénia on podem trobar una bona col·ecció de cases senyorials. La més interessant, i seu del mueu és la casa de la Marquesa Valero de Palma, d'estil neoclàssic. Aquest marquesat es va car a principis del segle XX i res té a veure amb el marqués més famós de Dénia, el valid de Felip III, el duc de Lerma.

Del palau original poc es conserva però encara és possible trobar algun element decoratiu com un sotre amb frescos, una allar, algun que altre sol i l'elegant escala que uneix la planta baixa amb les plantes superiors.

Les peces que ací s'exposen es distribuixen en quate àrees històriques, l'àpoca íbera, la romana, la islàmica i la baix medieval i moderna. Veurem una bona col·lecció d'àmfores per a donar testimoni que Diànium era ciutat portuària, també ceràmica íbera, islàmica, de Manises del segle XV i italiana del segle XVIII. Llàstima va ser no poder veure els canelobres d'època islàmca, perque estaven en una exosició 'Alacant. Aquestos canelobres eren un article de luxe i provenien de diferents llocs de l'orient islàmic medieval.

Al maeix carrer cavallers es troba altre mueu, l'etnològic que ocupa una casa senyorial del segle XIX que va pertànyer a un burgés enriquit amb el comerç de la pansa. La casa no té cap desperdici amb un sòl de ceràmica de Manises a la primera planta i altre hidràulic en la planta baixa.

En la planta noble, a banda de mobiliari, pintures, i vestimentes de gent amb diners va captar la meua atenció, diversos objectes relacionats amb el joc i els casinos. Llavors vaig recordar el que m'explica fa anys un amic, que l'expressió "els collons del Montgó" ve d'aquells que havien guanyat diners amb un negoci de pansa i per la nit els havien perdut jugant-se'ls, així que eixien al carrer i veien el majestuós Montgó soltaven aquesta frase malsonant que denota cabreig.

Accedirem a la camba de l'edifici per una bonica escala, menys senyorial que la de la casa de la Marquesa però molt interessant. La cambra o andana era el lloc on es guardaven les collites i on tenien l'habitació els criats.

En la cambra hi ha una exposició dedicada a la producció i comerç marítim de la pansa. s'ha intentat reproduir la galeria darcs d'un riu-rau i el lloc on s'escaldava el raïm per a convertir-lo posteriorment en panses. La pansa de Dénia s'exortava arreu del món. Els anglesos, molt aficionats a fer pastissos amb ella la deixaren de comprar quan va aparéixer la de corinto sense pinyol.

I ara deixarem el carrer cavallers i s'enfilarem en direcció a la mar pel carrer Marqué de Campo, el carrer de les botigues i zona de passeig més important de Dénia. Edificis modernistes, arbres, comerços, bars i peatonalitzat dissabte de vesprada i diumenge, un lloc ideal per passejar sense pressa. orta el nom d'un polític i industial que va aconseguire que el tren arribara a la ciutat.

I a meitat de camí desviant-se a la dreta pel carrer de l'estació s'arriba a l'antiga estació de tren. Es va cnstruir en l'any 1884 com a destinació final d'una línea que unia Carcaixent amb Gandia i Denia, pensada per a portar productes com les taronges als ports per a ser exportats. Aquesta línea es va claussurar en 1974 i sols el tram entre Gandia i Xeraco es va aprofitar per a la línia de rodalia C1 que va de Gandia a València.

Hui en dia l'edifici s'aprofita com a sala d'exposicions i seu d'un museumolt interessant, el del joguet i és que després de la decadència de la pansa una incipient indústria joguetera començà a forjar-se i a donar prosperitat. Aprofitan les mans dels que fabricaven capses de fusta per a les panses, començaren a crear-se joguets de fusta.

Però el major impuls el va donar la família alemanya Felchen afincada a Dénia que va crear la Metalúrgia Hispano Alemana on els joguets comencen a ser de llauna. Els cotxes per a xiquets que imiten els que ja circulaven per les ciutats onduïts per rics burgesos són un èxit.

L'arribada de materials com el plàstic per a fer joguets i l'arribada del turisme entre altres factors va fer que aquesta indústria començara a decaure. Però el museu de Dénia amb l'ampla col·lecció de joguines antigues sempre estarà ahí per a recordar-nos que Dénia també va ser ciutat alacantina del joguet i no sols Ibi, Castalla i Onil.

I si arribem a la mar trobarem el darrer museu que visitarem hui, el Museu de la Mar que es va inaugurar en l'any 2019. Abans l'edfici que ocupa va ser la llotja del peix, on es venia tot el que els pescadors treien de la mar cada dia, hui en dia exposa objectes arqueològics que també s'han tret de la mar.

El més interessant del que en aqust lloc es troba exposat és la col·lecció d'àmfores des del segle II abans de Crist al segle I després de Crist. Però hi ha fins a 400 peces, moltes donacions, que ens recorden la impotància històrics del port de Dénia,

 

El Louvre, el museu més famós del món.

 El proper diumenge 8 de novembre el museu del Louvre farà dos-cents trenta-dos anys que va obrir les seues portes al públic, quatre anys després de la revolució francesa de 1789. I farà unes poques setmanes el museu passà a ser portada de tota la premsa mundial pel robatori de joies històriques que un grup de lladres no massa sofisticats perpetraren deixant en evidència les mesures de seguretat d'un dels museus amb el més ric patrimoni del nostre planeta. Per tant encetem la darrera ronda d'entrades de l'any que ens portarà per diversos museus.

Però abans d'entrar al museu just davant de l'ala oest de l'edifici ens detindrem a observar l'arc del carroussel, un arc del triomf que va manar construir Napoleó en l'any 1807. Està inspirat en l'arc del triomf romà del foro de Roma conegut amb el nom d'arc de Septimi Sever del segle III dC. L'arc del carroussel conmemora la victoria de l'exèrcit francés en la batalla d'Austerlitz.

Per darrere de l'arc podrem veure la Roue de París, una roda de fira no tan famosa ni tan gran com la London Eye, ni tan antiga com la del Prater de Viena. La que es veu hui en dia es va inaugurar en l'any 2000 en record de la Grand Roue de Paris de 1900 de l'exposició universal. Al 2019 es va posar on està ara, al jardí de Tulleries, però es va desmuntar durant els jocs olímpics del 2024. Ara torna a estar operativa.

I ara sense cap dilació entrarem al pati central on s'articulen els edificis del Museu del Louvre. Cal dir abans que Louvre abans del més de dos segles que porta de nuseu va ser palau reial des del segle XIII fins a l'any 1682 quan el rei Lluis XIV es trasllada a Versailles. Per`abans ja existia com a castell defensiu i polvorí. 

El que més capta l'atenció dels visitants del pati d'armes no és l'arquitectura renaixentista d'aquest antic palau reial, és més bé la piràmide de metall i vidre aixecada en l'any 1989 seguint el disseny l'arquitecte Ieoh Ming  Pei. Crec que amb la nova remodaleció, la piràmide polèmica des del seu primer dia, té els dies comptats. Aixì escenes cinematogràfiques històriques com la de Tom Hanks i Audrey Tautou en el Código da Vinci seran encara més de ficció.

Per a conèixer el museu més visitat del món i el més gran dedicat a l'art sols tres recomanacions. La primera és fer-ho de matí, deixar-ho per a més tard després d'haver patejat la ciutat de la llum farà que arribes a un estat de fatiga que no et deixarà gaudir de les seues meravelloses obres d'art. La segona és la d'adquirir les entrades amb antel·lació, pot ser que arribes sense entrada i ja no la pugues ni comprar. I la tercera i última és documentar-te i sel·lecionar aquelles obres que més t'interessen. Després ja sols queda entrar i quedar-se esbalaït del seu contingut i també del continent.

La meua selecció no podia deixar de banda el quadre més famós del món, la Monna Lisa o la Gioconda. Una de les obres mestres de l'art universal feta pel genial Leonardo da Vinci en els primers anys del segle XVI. La seua fama a banda de l'excel·lent tènica del mestre Leonardo, és el misteri de l'expressió de la dama italiana i el fet que va ser robada a principis del segle XX. Ara la Gioconda té una sala per a ella sola i cal fer una miqueta de cua per a visitar-la. Amb la pròxima remodelació, estarà en una sala separada que permetrà visitar-la a més calma.

Però la Gioconda no és l'única obra de Leonardo da Vinci al museu, ni tampoc l'únic retrat de damisel·la renaixentista, altra dama la belle Ferrionière també està ací. Aquesta dona burgesa va ser amant del rei Francesc I de França. Leonardo li va fer altre retrat més famós que es troba a un museu de Cracòvia on apareix la jove acaronant un ermini.

De pintura francesa no em podia perdre de cap manera quatre quadres, el primer és obra de Eugène Delacrois de nom la llibertat guiant al poble. El va pintar en l'any 1830 i simbolitza la revolució francesa de 1789, un alçament encapçalat per una dona, la llibertat.

El segon quadre de pintura francesa me'l va recomanar la búsqueda en google i s'anomena el rai de la Medusa. En ell es representa de la manera més cruel el sofriment dels nàufrags del vaixell Medusa davant de les costes del Senegal quan estan a punt de ser rescatats. Aquesta obra la va realitzar el pintor Théodore Géricault en 1818.

El tercer era del meu interés per que representa un moment històric, la coronació com a emperador per part del papa Pius VII, o sense pendre cap partit, de Napoleó Bonaparte. Per que a la fi va ser ell el qui es va co·locar la corona. Aquest quadre va ser encomanat pel matetix Napoleó al pintor Jacques-Louis David i em recorda la història que una amiga en va contar sobre sa mare. La mare havia sigut fallera major feia anys i amb el 50é aniversari de la falla va eixir a la presentació junt altres històriques falleres majors, però no va deixar que el president de la falla, amb qui no es parlava, li posara la banda. Per tant va ser ella mateixa la que es posà la banda de fallera major.

El darrer quadre francés que tenia en llista és la mort de Marat no per la seua bellesa, més bé per que apareixia al llibre d'història de 1r BUP i me recordava una classe amb la professora Carmen Yago. Ens explicava que Marat un dels més influents polítics de la revolució va acabar assassinat dins la banyera on passava moltes hores per que patia d'unes picors que suportava millor estant en remulla. Aquest quadre anomenat la mort de Marat és també obra de Jacques-Lois David.

No sols de pintura viu el Louvre per que a les seues sales podem trobar també obres escultòriques, dues d'elles són de fama mundial. La primera, anomenada la Victòria de Samotracia, representa una deessa grega portant la victòria sobre la proa d'una nau. És del segle II abans de Crist i hui es troba presidint una monumental escala del Louvre. En l'any 2013 va ser el ninot gran de la falla municipal de l'ajuntament de València. Carmen Janeiro, la Jesulina, quan la va veura va dir que era un àngel i li van explicar que era Niké la deesa de la victòria.

 I no tan espectacular per ser de dimensions reduïdes però si d'una perfecció i bellesa incomparable és la segona escultura, la Venus de Milo, uuna escultura de la grècia clàssica del segle II abans de Crist que representa a Venus o Afrodita, la deesa de l'amor.

I després de fer un repàs a la millor o més famosa pintura i escultura del museu, passarem a veure una obra de la tercera gran de les arts, l'arquitectura. No és del propi edifici del Louvre, era part d'un palau que teniem a casa nostra, al el cap i casal, . On hui està el mercat de Mossen Sorell en el barri del Carme hi havia abans un palau gòtic del segle XV que es va cremar al segle XIX. La seua portalada gòtica de pedra es pot veure ací a mil quilòmetres d'on estava. 

El Museu del tresor Imperial de Vienna, joies i relíquies que enlluernen.

 La darrera entrada de la sèrie ddicada a creus transcorre en la ciutat de Vienna, aquella ciutat que va ser le meua preferida, tant que vaig prometre escriure cada any sobre ella la blog i ja estem quasi a final d'any i ja no me'n recordava. Aquest any tornarem a visitar la residència imperial dels Habsburg al centre de la ciutat per conéixer el museu del tresor imperial, però he de reconéixer que ja no me queda massa coses que contar d'aquesta ciutat, després de fer-ho durant tretze. Em tocara tornar i decobrir nous indrets de la capital d'Aústria.

Del palau de Hofburg ja vos he parlat en dues ocasions, primer visitant el balcó on Hitler feu el seu famós discurs i després recorreguent els apartaments imperials on s'exposen objectes pertanyents als Habsburg i sobre tot a Sissi. Nosaltres entrarem al museu del tresor per la part més antiga del palau, el pati Schweizerhof, que es va aixecar al segle XIII i que rep aquest nom perque una guàrdia real suïssa el va proegir durant vint-i-dos anys. Una bonica porta, l'Schweizertor del segle XVI dóna.

La primera sorpresa que ens regala aquesta part més antiga del palau és el sostre pintat de la porta Suïssa. Estan representats els escuts d'Aústria i dels territoris que pertanyien en aquella època a Ferran I, emperador del Sacre Imperi i germà de Carles I d'Espanya.

Les primeres grans joies que ens van a sorprendre són les que formen part del conjunt de la Corona Imperial Austiaca formades per una corona, un cetre i un orbe. La corona va sr encarregada per l'emperador Rodolf II per a ús propi  ja que la del Sacre Imperi es custodiava centenars de quilòmetres, al castell de Nürmberg.

Altre element propi de les coronacions reials és el mant de l'Imperi Austriac que està confeccionat en vellut roig, seda i pell blanca d'ermini. Està brodat en fil dor on es representa l'àguila bicèfala, símbol de la casa dels Hasburg.

Els Habsburg, que tant en tant eren emperadors del Sacre imperi quan el prínceps electors ho havien elegit, eren reis de Bohèmia, el que hui en dia és la República Txeca i a aquest museu podem veure un mant reial amb guants, cetre i orbe del rei de Bohèmia. Però la corona de Sant Wenceslao i altres joies es custodien a la catedral de Sant Vito de Praga,

Més espectacular resulta la corona del príncep de Transilvània, que no s'assembla gens a les corones de les cases reials europees per que la van fer uns orfebres otomans. Va ser un obsequi de l'Imperi Otomà a un tal Esteve Bocskai, un noble hongarès de Transilvània que es va rebelar contra als Habsburg en Eslovàquia, l'Hongria no ocupada els otomans. Arrivà a ser Voivoda, és a dir príncep de Transilvània. Acabà en Viena després de la seua mort en l'any 1609.

Una de les esmeraldes més grans del món la podem trobar tallada en forma de cap d'elefant. Amb quasi mig quilògram es tracta d'un recipient per a ungüents que va encomanar l'emperador Ferran II, que és l'únic habsburg no enterrat a Viena. El seu espectacular mausoleu està a la ciutat de Graz que ja visitàrem fa anys,

Altra gran sorpresa que trobarem ja dins de l'Schwartzkammer, nom que en alemany significa la cambra del tresor, és la corona imperial de l'antic Sacre Imperi Romanogermànic. La corona es va forjar al segle X durant el regnat de l'emperador Otó I. Se sap que des de l'any 1424 fins l'any 1794 est´gué al castell de Nuremberg que ja vàrem visitar. Ara està a Vienna, el lloc en es va abolir el Sacre Imperi Romanogermànic i es va proclamar l'Imperi Austrohongarès.

Resuta curiós trobar un bressol dins un museu dedicat a l'orfebreria, però és que aquest va ser regalat conegut amb el bressol del rei de Roma va ser un regal de la ciutat de Paris per al fill de Napoleó i la seua segona dona, Maria Lluisa d'Aústria. Està decorada en plata i or,

I en una vitrina podem trobar una de les relíquies més sagrades de la cristiandat. No és el lignus cruzis, un tros de creu on va ser crucificat Jesucrist i que hi han molts repartits arreu del món com a Almussafes, Llombai, Sueca i Cullera. És la punta de la llañça que es creu que va utilitzar el soldat romà Longinos per a acabar d'arrebatar-li la seua primera vida a Jesucrist, Però el que més impressiona és la creu imperial per la seua magnitud i quantitat de pedres precioses.

El sabre de Carlemany és l'ultima pesa que veurem, data del segle X i es diu que el va treure l'emperador Otó I de la mateixa tomba de Carlemany. Estigué en Aquisgrà i acabà en Viena per a que no fora furtat pels francesos. Hitler el traslladà al castell de Nürmberg i quan va acabar la segona guerra mundial tornà a Viena. La Joyeuse, la famosa espasa del rei franc si que està a França al museu del Louvre de Paris.