La plaça de Přemysl Otakar II en České Budějovice, de les més grans d'Europa

L'entrada d'avuí servirà per a començar una nova trilogia dedicada al lloc que durant segles ha sigut el centre de la vida de les ciutats, la plaça major. Durant aquest viatge que durarà tres setmanes intentaré donar a coneixer places majors realment boniques i que no són especialment visitades pel turisme massiu.
Hui viatgem a una ciutat txeca que frega els cent mil habitants i que s'anomena České Budějovice. El nom en txec segurament vos dirà poc però que estic segur de que el nom en alemany, Budweis vos diu alguna cosa més. Molt bé estem en la ciutat de la famosa cervesa!
Tot va començar en l'any 1265 quan el rei de Bohèmia Přemysl Otakar II funda la ciutat que aviat es va convertir en un fort baluard del poder reial en el sud de Bohèmia. Per aquest motiu el lloc més imponent de la ciutat, la plaça on es troba l'ajuntament i la catedral duu el nom d'aquest rei. Aquest quadrilater de 133 metres de costat és realment impressionant i està considerat com una de les places més grans del vell continent.

Les cases d'origen medieval tenen façanes renaixentistes i barroques degut a les remodelacions dutes a terme pels seus propietaris alemanys.

Al centre de la plaça es troba la font de Sanson, la més gran del pais.

Els edifici més destable de la plaça són l'ajuntament, projectat en estil barroc per l'arquitecte Martinelli.

I un poc fora de la plaça la catedral de Sant Nicolau d'esti barroc i la torre negra de 72 metres.

Es molt agradable passejar pel menut però impecable centre històric i trobar-se amb construccions com el medieval magatzem de la sal.

Just al costat trobaràs un monasteri dominic amb una església del segle XIV i un tranquil claustre.

El centre històric està delimitat per dos rierols, és a dir, realment és una illa, per la part sud es troba un agradable passeig i la Železná panna, torre de l'antiga muralla que de nom significa dama de ferro.

 Més que recomanable és allotjar-se enel Grandhotel Zvon, ubicat en un edifici del segle XVI en la mateixa plaça i a molt bon preu.

L'hotel budweiss té una bonica façana però no sabria dir-vos res més perque no hi em vaig hospedar

"El torico", l'origen de la ciutat de Terol

Segons conta una bonica llegenda Terol va ser fundada per uns homes que esperaven una senyal divina per a decidir el lloc on crear una ciutat. Aquesta senyal va arribar quan un bou va ser enlluernat per una estrela després de bramar. Llegenda o no el que és cert és que un bou és el símbol de la ciutat i apareix en l'escut de la ciutat i a més presideix la plaça principal coneguda com a plaça de Carlos Castel.

L'escultura del bou descansa sobre una desproporcionada columna que forma part d'una font del segle XIX, encara que en aquest lloc ha existit font des del segle XIV.
En la plaça podem trobar un dels millors exemples d'arquitectura modernista de la ciutat, la casa teixits "el torico" construida per l'arquitecte de tarraconí Pau Monguió. I coneguda amb aquest nom per que la planta baixa es dedicà durant molts anys a la venda de teixits. Hui en dia s'hi ubica una seu bancària i sols es conserva la façana de l'edifici original.

La plaça és el centre neuràlgic de la ciutat i un dia del mes de juliol uns joves li posen al "torico" un mocador roig inagurant-se d'aquesta forma les trepidants festes de l'àngel. Però la resta de l'any la plaça és un lloc deliciós per a gaudir del pas del temps i la gent.

Sempre recordaré la primera vegada que vaig sentir parlar del "torico". Jo tindria uns huit anys i  junt als meus pares i el meu germà feia el meu primer viatge. Un autobús de gent del poble es dirigia a passar un cap de setmana en Bronchales però de camí es visitaria Albarracín i Terol. Llavors el meu pare ens va dir que veurien al torico i el meu germà va preguntar si li deixarien a ell torejar-lo ja que com era un bou menut. Imagineu-vos la cara de sorpresa de mon pare. Mon pare va constestar-li que era un bou d'obra i no es podia torejar.

La sireneta de Copenhague, eixida d'un conte.

La sireneta de Copenhague està ubicada en el port de la ciutat junt al mar Bàltic. Aquesta escultura de 1,25 metres s'ha convertit en el símbol de la capital danesa, però això no l'ha lliurat dels numerosos actes vandàlics que ha hagut de suportar com són el recobriment de pintura, explosius i mutilacions. De fet el cap de l'escultura no és l'original que feu Erkensen fa més de 100 anys, és una còpia dels anys seixanta. Un braç també va ser mutilat però va ser recuperat als dos dies.

La sireneta és un homenatge a un dels contes més famosos de Christian Andersen que narra la història d'una sirena convertida en persona per amor a un home però que finalment no pogué acabar junt al seu enamorat.

http://dalcasser.wordpress.com/2014/04/02/hans-christian-andersen-un-mon-de-contes/

A pesar de ser l'escultura més famosa de la ciutat al meu parer no és la més bonica, a mi en va sorprendre més veure l'espectacular font de Gefion que es troba molt a prop de la sireneta. Aquesta font va ser un regal de la marca cervessera Carlsberg a la ciutat.

En ella podem veure la deessa Gefion llaurant amb els seus quatre fills convertits en bous. Segons una llegenda del segle IX un rei suec va oferir a Gefion tanta terra com poguera llaurar de nit i la veritat que en va ser molta perque es creà l'illa de Selàndia, on està Copenhague, i en Suècia desparegué la mateixa porció de terra amb similar forma creat-se el llac Mälaren.
Al costat de la font es troba l'esglesia neogòtica de Sant Albà del segle XIX, de ritus anglicà i misses en anglés que es va construir en l'època en la que el príncep de Gales Eduard es casava en la princesa de Dinamarca Alexandra.

En front de la sireneta i Gefion, a l'altra part del port s'inagurà al 2005 la nova Òpera de Copenhague, un edifici modern dissenyat per Hennig Larsen.

El Manneken Piss, l'habitant més famós de Brussel·les

Hui començaré una nova trilogia dedicada a xicotetes escultures que ha esdevingut amb el temps el més gran símbol d'una ciutat.
El Manneken Pis és una menuda peça de bronze de poc més de mig metre que forma part d'una font de la ciutat de Brussel·les. El seu nom, Manneken Pis, significa xicotet home pixant en flamenc, un dialecte de l'holandés.

La font està situada molt prop de l'espectacular Grand Place i encara que no ho parega té una gran historia als seus peus. L'origen de aquesta peculiar representació per a una font té varies llegendes, que si un xiquet es va perdre i després va ser trobat mentre orinava, que si un xiquet apaga la metxa d'una bomba de l'enemic mentre pixava. Hi ha constància d'una escultura de pedra al segle XV, que després de ser robada es substituiria per altra de bronze en estil rococó al segle XVIII. En 1960 va ser furtada i posteriorment substituida per l'actual.
La peça anterior a 1960 finalment va ser recuperada i hui en dia es custodia al museu de la ciutat de Brussel·les situat a Grand Place. Recomane visitar-lo però abans gaudir d'un gaufre/wafel de xocolate i fruites que fan en la pastisseria d'en front de la font.

L'edifici neogòtic on s'ubica és conegut com la casa del rei i és una reconstrucció de finals del segle XIX de l'antic edifici. En ell es poden visitar varies coleccions d'art que pertanyen a la ciutat, però el més conegut siga el fons d'armari que té aquest xicotet representant de Brussel·les puix en determinats dies de l'any es vist amb algun dels seus diminuts vestits.
http://www.museedelavilledebruxelles.be/fr/accueil/
El vestuari que més em cridà l'atenció va ser el de muixeranguer, que va servir per promocionar la candidatura de la processó de la Mare de Deu d'Algemesí a patrimoni de la humanitat.

Però aquest xiquet de Brussel·les té una amigueta des de 1987 coneguda amb el nom de Jeanneke Pis. Va ser un regal de Denis Adrien Devouvrie al seu benvolgut barri.

http://www.jeannekepisofficial.com/index.html

Méstia la capital d'Svanètia, on el temps es va parar

La regió d'Svanètia pertany l'ex-república soviètica de Geòrgia i la UNESCO la va declarar patrimoni de la humanitat pel seu entorn natural i paissatgístic i pel seu patrimoni arquitectònic medieval perfectament integrat en el sostre d'Europa, les muntanyes del Caucas.
La regió està poblada per un grup ètnic georgià conegut con els svans amb llengua pròpia, l'svanetià, que pertany a la família de les llengües caucàsiques. La primera paraula que vaig escoltar en aquesta llengua va ser "Inguri" i no sé perquè aquest mot en va traslladar a terres basques. Inguri és el principal riu de la regió i el nom de la pressa amb la pared contínua més alta que mai ha construit la humanitat.

El pantà es troba quasi on comença la remota regió d'Svanètia, així que en el moment de fer aquesta foto començava una de les més apssioants experiències que mai he viscut.

La carretera prompte començaria a estar coberta de neu, grosses pedres procedents de desprendiments, atravasseda continament per vaques, porcs, caballs, persones, i conduida pel guia Wachtang amb gran domini al volant però amb gran facilitat per a despitarse amb el mòbil per parlar i fer fotos durant la conducció. Durant les quasi quatre hores per fer poc més de 100 Km vaig sentir que mai abans havia estat tant prop de la mort.

Finalment arribarem a un pla i la carretera començà a ser més segura. Vam baixar per fer fotos al gegant Ushba una muntanya de 4700 metres, la més alta que mai havia vist.

En Mestia ens vam allotjar en una casa particular "Lia's House", baix vivia un matrimoni jove amb dos fills amb un enorme foc encés a la cuina; dalt estaven les habitacions de l'època de "Cuéntame como pasó" amb el bany fora, tot escalfat amb estufes de llum. Jo vaig demanar a Déu i tots els sants que per favor aquella nit no sentira la necessitat fisiològica d'anar al bany, era encara de dia i estàvem a -9 ºC.

El desdejuni va ser completíssim amb diversos tipus de pa georgià més a l'estil dels kebabs, peix de riu, carn guisada i trossos de marlenka, una pastís popular a Txèquia, Eslovàquia i Polònia que té l'origen en la veina Armènia.






Aquell matí vam visitar Mestia plagada de torres medievals que em recordaven les nostres d'origen musulmà que rodegen València i servien per a protegir als habitants de la zona i per a informar als de la capital del perill que s'apropava. Ací el seu ús era diferent perque van ser construides  no per defensar-se d'invasors, perque ningu mai ha envait la regió, sino per defesar-se dels veins. L'honor familiar era un bé molt apreciat i la venjança estava a flor de pell.

Una de les torres es pot visitar de franc encara que és impossible acabar sense embrutar-te de pols.

 

Ja dalt es gaudeix d'unes boniques vistes

 

Mestia, la capital de la regió però és en realitat un poble que viu volcat en les seues activitats ramaderes i en una incipient activitat turística. Aquell matí segon dia de l'any 2013 vaig voler comprar pa en una botiga, la dona de la tenda no m'entenia fins que finalment em va dir una paraula rusa "chlieb" que afortunadament coneixia de l'eslovac. No li quedava pa aixi passaria altre dia sense dinar ja que el guia conduia hores, mostrava llocs turístics fins que desapareixia a les 5 o 6 de la vesprada. Aquell dia tocaria dinar pernil a seques. Més tard vaig saber que a Mestia ningú comprà pa eixe dia perque la nit anterior el forner s'havia emborratxat. Seria aquell home gran i alcoholitzat que quasi en caigué damunt quan entrava a la botiga metre jo comprava marlenka?

Una dona d'Ucraïna, casada amb un svà mostra la seua casa convertida en museu i explica com era la dura vida fa segles. Tot un clan familiar feia vida a l'estable i dormia dalt dels animals per a aprofitar el seu calor corporal, en unes construccions de fusta ben peculiars. L'olor a fem es combatia cremant una herba aromàtica.

El museu històric i etnogràfic estava en obres, però destaca per les seues antiquíssimes icones i peces d'orfebreria. M'agradaria aclarir que en els rierols d'aquestes muntanyes encara gent es dedica a buscar or utilitzant de garbell o filtre la pell d'un corder. Considerant que estem en terres de l'antiga Còlquide, serà aquest l'origen de la història mitològica del velló d'or de Jasó i els seus argonautes?

Molt a prop hi ha una pista d'esquí, durant la pujada es gaudeix d'unes bones vistes de Mestia i les seues torres.

Aquell dia estava programada la pujada a dalt de la pista en telecadira, però a -9 ºC no era la cosa que més m'apetia. El guia parlant amb uns turistes es va assabentar que la carretera a Ushguli estava obert al trànsit i va oferir la possibilitat de visitar el poble més autèntic d'Svanètia i més alt d'Europa a més de 2500 metres. Eren 45 Km però el meu instint de conservació i supervivència va fer que abans preguntara les condicions del viatge. Tres hores per a arribar a Ushguli. I set hores per tornar de Ushguli i arribar a Kutaisi on tocava pernoctar aquell dia i ja sabeu com era la carretera i el conductor. Així que proposta refusada i guia un poc distant aquell dia per que segons el llibre de viatges-guia petit futé no es pot dir prou a un georgià que tracta d'ensenyar-te les meravelles del seu pais.

La catedral de Colònia, la gran senyora del gòtic

En la nostra ruta de patrimonis de la humanitat anem a aturar-nos en la ciutat de Colònia, la quarta ciutat més poblada d'Alemanya i amb una catedral que deixa bocabadat a tot aquell que la visita per primera vegada. És espectacular per les seues dimensions i per la riquesa de la seua arquitectura gòtica.

Es va començar a construir en el segle XIII i al segle XVI es varen aturar les obres i va quedar el suficientment acabada per a poder-se utilitzar. Però amb el creixent romanticisme i nacionalisme del segle XIX es reanudaren les obres seguint els models gòtics i es finalitzaren els pinàculs de les torres. En 1996 l'UNESCO la incorporà en la llista de patrimoni de la humanitat.

Ressulta quasi impossible fotografiar tota la seua espectacular silueta de la façana oest, flanquejada per dues esbeltes torres.

Les dues torres superen els 150 metres i durant temps foren la construcció més alta del món.
Es pot pujar a una de los torres si tens el valor de muntar no sé quants graons però que de segur que en són més de cinc-cents.







El premi de fer aquest esforç sobrehumà és el gaudir d'unes vistes meravelloses de la ciutat i del seu Rhin.

 

Visitar l'interior el dia de Pascua pot ser una verdadera operació de camuflatge i evasió. El nombre de misses és inacabable i sols està permés el pas a fidels catòlics amb ganes de sentir missa amb càntics i sermó de més d'una hora. Uns senyors germànics enormes amb túnica rogenca més propis de la saga de la guerra de la galàxia fan la selecció. Si tens una fisonomia oriental no passes, si dus camera de fotos tampoc, has de semblar un fidel que va a missa.  Però és imprescindible entrar dins per veure la magnificència de les seues tres naus i les seues vidreres. Però el tresor més apreciat del temple és un relicari romànic que segons la tradició guarda les restes mortals dels tres Reis d'Orient. Estaran dins també els regals que ens porten casa any?

  

Recorde aquell regal de reis que havia decidit fer als meus pares al 2004 i era portar-los de viatge, just a l'inrevés que quan era menut que eren ells els que em portaven a mi.
Recorde perfectament la cara de mare i el temps que trigà en poder articular paraula. Després d'aquest interval de sorpresa i silenci em va preguntar si realment era cert. I entenc la seua desconfiança perque el billet d'avió era un foli imprès ja que viatjariem en una companyia low cost.
La  meua amiga Ana que treballava de periodista aprofità la història per a escriure un article per a Las Provincias el 20 de febrer i parlar sobre les companyies low cost. Em va demanar una foto dels meus pares i jo i l'única que tenia en casa estava presa a Eivissa. Ma mare duia uns pantalons pirates encara no arreglats a la seua mida i una camiseta que li havia deixat la seua cunyada Gaude i que li venia xicoteta. Però no passava res per que estaven en terra de Hippies i ningú la coneixia.
L'article anava a ser publicat en la part de darrere de la portada i Ana abans de que açò passara en telefonà vàries vegades per a demanar el meu consentiment. Jo vivia a Formentera molt feliç i havia dies que eixia de casa de bon matí i no tornava fins a la nit deixant-me el mòbil. Finalment l'article va ser publicat!

Aquell dia ma mare no va parar d'atendre cridades de gent informant-li que havia eixit al diari, i a mon pare li ensenyaren la foto al diari al bar i tot va ser una sorpresa i una risa.

Vam tenir uns quants viatges junts que foren fantàstics, però la salut de ma mare ja no va permetre fer-ne més, si no ja no ens quedaria país que visitar.

 Ja sabeu doncs d'on me ve l'afició a viajar.

Per sempre mare!!!