L'Àgora, el cor polític d'Atenes

Va ser un 14 d'abril de 1931 quan en Espanya s'instaurava per segona vegada en la història una república, un règim polític que sols hi ha collat dues vegades en aquest país. La primera vegada va ser en l'any 1871 i sols durà onze mesos, el segon intent anà de 1931 a 1939 i els tres darrers anys entelats sota una cruel guerra civil. La resta d'anys des de la romanització d'Hispània hem tengut emperadors, reis, emirs o califes com a caps de l'Estat. En aquests dies on l'omnipresent coronavirus eclipsa la baixa popularitat de la nostra monarquia dedicaré les pròximes entrades fins a l'arribada de l'estiu a ciutats ubicades en actuals repúbliques.

Segons el diccionari normatiu valencià una república és una forma d'organització d'un Estat en què la màxima autoritat o persona que n'ocupa la presidència és elegida pels ciutadans o pel parlament per un període determinat. Perquè hi haja República hi ha d'haver democràcia i un dels primers exemples que tenim en la història és la de les polis de la Grècia clàssica i en especial la d'Atenes que va nàixer al voltant del segle V abans de Crist.

           
El seu lloc exacte de naixement és el turó de Pnyx, on es reunien uns sis mil atenesos quaranta vegades a l'any per a escoltar discursos i prendre decisions polítiques. No era com ara, on les decisions sols les prenen els polítics elegits pel poble, però tampoc la democràcia d'Atenes era la situació ideal, on sols una part de la població formava part de l'Ekklesia o assemblea de ciutadans. Dones i forasters quedaven exclosos.

En aquesta zona, gaudirem de les espectaculars vistes a l'Acròpolis  i coses encara visibles com el bema o plataforma on oradors com Pèricles i Demòstenes feren els seus discursos i el monument a Filopapo, construït al segle II abans de Crist en honor al cònsul romà Juli Antíoc Filopapo.

El centre de la vida social, política i comercial de l'Atenes clàssica era sense cap mena de dubte la seua Àgora que es va començar a desenterrar en la meitat del segle XIX i va implicar la demolició de més de tres-centes cases. L'únic edifici conservat en estat original és el temple d'Hefest, del segle V abans de Crist.

Un altre edifici destacable és la stoà d'Àtal, un regal que va fer el rei Àtal II de Pèrgam a la ciutat d'Atenes en l'any 160 aC. El que veiem hui és una reconstrucció de 1953 que aprofità els fonaments de la construcció original i els diners d'un Rockefeller.

Es tracta d'un gran porxo de columnes dòriques en la planta baixa i jòniques a la primera planta. En aquest lloc hi havia botigues que llogava el govern de la ciutat, hui en dia és un museu que recull peces arqueològiques desenterrades en la zona de l'Àgora.

Molt poc queda de l'odèon d'Agripa, un lloc destinat a la música que es va aixecar entre el 20 i el 10 aC per ordre del general romà Marc Vipsani Agripa. El més destacable són les escultures de tritó que decoraven la seua façana.

I ja d'època bizantina cal visitar l'església dels Sants Apòstols, un temple aixecat a finals del segle X on es comença a utilitzar la planta de creu inscrita que va ser tan popular fins a la fi de l'Imperi Bizantí.

Al seu interior encara es poden veure alguns frescos que daten del segle XVII i que varen ser complementats amb altres procedents d'esglésies pròximes.

I en direcció nord-oest està l'antic barri alfarer de kerameikós, que envoltava l'antiga necròpolis que data del segle XI aC que va ser descoberta durant les obres d'una carretera.

Al recinte  podem trobar el Museu arqueològic del Ceràmic que exposa diferents esteles funeràries que marcaven el lloc de soterrament d'una persona.

Molt interessant resulta aquesta estela del segle IV aC que representa l'adéu amb apretó de mans, tan prohibit en temps de coronavirus.

Menys espectaculars i treballats però amb la mateixa funció que les esteles són els cips funeraris, que podien ser columnes o pilars i tenien poca alçada.

I una de les joies del museu és el bou que representa al déu Dionís i que s'aixecava sobre la tomba d'un tresorer. Hui en dia l'original està al museu i al lloc de soterrament s'ha col·locat un d'escaiola.

El sud de Brussel·les, el més desconegut

La darrera parada de la nostra tournée per la francofonia serà la ciutat de Brussel·les, capital de Bèlgica i capital de la Unió Europea. El francés és en aquesta ciutat la llengua del 85 % de la població però no sempre ha estat així. La ciutat històricament ha format part de la regió de Flandes on es parla flamenc, varietat lingüística de l'holandés.

Però des del segle XVIII amb l'ajuda de la noblesa que parlava francés, la immigració de gent francòfona procedent de la regió de Valònia i l'oficialitat del francés com a llengua institucional al segle XIX l'assimilació del francés per part dels parlants del flamenc va anar creixent fins als anys seixanta del segle XX.

Brussel·les hui és considerada una illa bilingüe, en un país dividit en dues regions lingüístiques Flandes i Valònia, on és quasi impossible fer política com passa en la Unió Europea amb una forta diferència entre els països del Nord i del Sud. La seu del Parlament Europeu es troba al sud-est de la ciutat des d'on començarem la nostra ruta.

El Parlament Europeu és un conjunt d'edificis moderns visitables on està el conegudíssim pel seu hemicicle, el segon amb diputats democràtics més gran del món, amb 705 diputats, 46 menys després del brèxit, sols és superat pel parlament de l'Índia.

I caminant cap al centre històric de la ciutat arribarem a la plaça Reial on està el palau del Coudenberg, seu del museu arqueològic a una banda i el Tribunal de Comptes a l'altra banda. Al mig trobem l'estàtua de Godofred de Boullion, un cavaller croat que va conquerir Jerusalem al segle XI.

Presidint la plaça podem trobar l'església de Sant Jaume del segle d'estil neoclàssic de la segona meitat del segle XVIII. Està ubicada sota el solar d'una antiga abadia medieval, hui en dia és la catedral de les forces armades belgues.

De la plaça Reial ixen dos grans carrers, el de la Regència que va cap al sud, alberga el Museu Reial de Belles Arts, que en realitat són sis museus, en aquest edifici podem trobar-ne tres, el d'antics mestres, el d'art modern i el de fi de segle.

Si caminarem fins que el carrer Regència s'acabara, arribaríem al palau de Justícia, un espectacular edifici neoclàssic i neobarroc de les darreres dècades del segle XIX. El que més crida la nostra atenció és la seua espectacular cúpula daurada que s'aixeca a més de cent metres i que s'hagué de reconstruir després de l'incendi que provocaren les tropes nazis.

Nosaltres caminarem en sentit descendent cap al centre de la ciutat per a gaudir d'una vista molt bonica del centre històric que hi ha des del Mont des Arts, un bonic jardí amb mirador amb l'escultura eqüestre del rei Albert I.

En aquest lloc està el modern carrilló du Mont des Arts, construït en 1964 consta de dotze figures rematades per Jacquemart que toca els dotze tocs pegant a una campana de 1750 Kg.

Si continarem en direcció sud buscant l'estació de Bruxelles Chapelle al llarg del Boulevard de l'Empereur, trobaríem una de les poques restes del que queda de la muralla medieval, la torre d'Annessens de principis del segle XIII.

Continuant el nostre camí descendent i cap al centre històric ens trobarem amb l'església de Santa Maria Magdalena. Es tracta d'un temple gòtic del segle XIII amb la façana de la capella barroca de Santa Anna. Va passar a mans protestants en 1576 i bombardejat pels francesos en 1695.

Agafarem cap al sud la rue Duquesnoy i després cap a l'oest la rue du Lombard per a conéixer el personatge belga de ficció més famós del món, es tracta de Tintin. Aquest jove periodista acompanyat del seu inseparable gos Milú va nàixer en 1929 de la mà de George Remi, conegut com Hergé. Un mural de l'heroi belga dels còmics podem torbar girant a l'esquerra des de la rue du Lombard per la rue de l'Etube.

I per a prendre forces després d'haver caminat quilòmetres s'asseurem a dinar en qualsevol restaurant del centre on t'oferiran la trilogia belga per a turistes, clòtxines, cervesa i creïlles fregides inventades ací.

Le vieux Montréal, un racó europeu en Canadà

La tercera parada per la francofonia ens porta a l'altra part de l'Atlàntic on els francesos començaren a establir-se a principis del segle XVII. En 1642 un grup de cinquanta desembarcaren en una illa formada pels rius Ottawa i Sant Llorenç i construïren un fort que es va anomenar Ville Marie de Montréal que hui amb més de quatre milions d'habitants és la quarta ciutat més poblada de parla francesa.

De l'estació subterrània Gare Centrale eixirem al carrer a conéixer la catedral de Santa Maria Reina del Món. Es va construir a finals del segle XIX com una imitació reduïda de la Basílica de Sant Pere de Roma però ací, coronant l'edifici trobem els sants patrons de les parròquies que hi havia a la ciutat en comptes dels dotze apòstols i Jesucrist.

A l'interior quedarem sorpresos pel baldaquí a escala reduïda del famosíssim baldaquí obra de Bernini que es pot veure en la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

En l'any 1763 la regió de Quebec passà a formar part de l'Imperi Britànic i l'anglicanisme es va estendre en aquesta regió, En la segona meitat del segle XIX es va aixecar en estil neogòtic la Christ Church Cathedral, després de l'incendi que va arrasar el temple anterior.

Molt prop, hi podem trobar altre temple neogòtic, el de Sant Jaume fet en l'any 1889 per a donar cabuda a la comunitat Església Unida del Canadà, la comunitat protestant més gran del país. L'edifici té una façana espectacular i va ser declarat monument nacional en 1996.

Canadà és terra d'immigrants  i des de l'any 1817 el nombre de catòlics irlandesos anava en continu ascens. Com que la seua llengua no era l'anglés i el temple de Notre-Damme-de-Bon-Secours es quedava xicotet, en 1843 es començaren les obres de la Basílica de Sant Patrici per a donar cabuda a una comunitat de més de sis mil fidels.

I visitats els llocs més emblemàtics del Centre Ville anirem cap al riu a descobrir l'encant el vell Mont-real un entramat de carrers on encara es potden veure edificis i habitatges que varen ser la llavor d'aquesta gran metròpolis que és hui en dia la ciutat de Mont-real.

El cor del centre històric és sense cap mena de dubte la plaça d'armes, allí podem trobar un grapat d'edificis  més vells de la ciutat com el Vell Seminari de Sant Sulpici, de la segona meitat del segle XVII o el Banc de Mont-real fundat en 1817, el banc més antic del Canadà.

Però la joia de la plaça i tot Mont-real és la Basílica de Notre-Dame, començada en 1672 i ampliada en 1708. L'edifici actual és una remodelació neogòtica de la primera meitat del segle XIX amb inspiració de la Catedral de Notre-Dame de Paris.

I si entrem dins gaudirem d'una decoració governada per un ample espectre de blaus i amb pintures i escultures que són un reflex dels 350 anys d'història de catolicisme. Un espectacle de música i llums enlluerna la nau cada dia  del qual no vaig poder gaudir.

I si caminem cap al nord al llarg de la Rue Notre-Dame est arribarem a l'Hôtel de Ville o Ajuntament, un edifici d'estil neorenaixentista francés de finals del segle XIX inspirat en l'Ajuntament de la ciutat francesa de Tours.

I just davant està el castell Ramezay, el primer edifici considerat monument històric de Quebec. Es tracta d'una residència de principis del segle XVIII destinada al governador de la ciutat Claude de Ramezay. En 1776 va rebre la visita de Benjamin Franklin per a intentar que els de Quebec s'uniren als Estats Units, altra opció era la compra.

A l'interior del castell trobem una interessant col·lecció de peces i obres d'art que conté cinc-cents d'història canadenca, dels primers pobladors natius, els primers europeus fins als nostres dies.

                                           

I si caminem cap al riu ens trobarem amb l'imponent edifici del mercat de Bonsecours coronat per una enorme cúpula. L'edifici va ser inaugurat en 1847 i hui en dia acull diferents botigues d'artesania i restaurants. Un bon lloc per a comprar el tradicional xarop d'auró.

Per aquesta zona encara trobarem algun bucòlic carrer amb cases de pedra del segle XVII i XVIII que ens faran pensar que estem en alguna xicoteta població del nord de França.

I el darrer monument que visitarem serà la capella de Notre-Dame-de-Bon-Secours fundada per una monja d'origen francés, Margalida de Bourgeoys, canonitzada en 1982. L'església actual és de 1711 i va donar servei religiós als irlandesos, abans de la construcció de la Basílica de Sant Patrici i també als mariners que li donaren el nom de Mare de Déu del Bon Auxili.

I si la climatologia ho permet començarem un agradable passeig pel port vell de la ciutat de Mont-Real, on han instil·lat una gran nòria.