Sant Jeroni de Cotalba, el desconegut

A uns huit quilòmetres de la ciutat de Gandia sobre un tossal anomenat Cotalba s'alça un antic monasteri jerònim misteriós i desconegut que a pesar d'haver patit durament el pas dels anys es mostra encara imponent.

Per arribar res millor que agafar la carretera que uneix Gandia amb L'Olleria, la CV-60 des d'on es pot gaudir d'una bonica vista ja que el monasteri es troba en alt en un entorn de gran bellesa entre l'horta, el bosc i les muntanyes.

El primer que es pot veure després de travessar l'arc d'entrada són unes antigues cases morisques, els primers moradors de la zona que foren desplaçats quan el duc Alfons el Vell, marqués de Dénia comprà aquest llogaret per a que els frares jerònims de Xàbia segrestats per pirates s'instal·laren després de pagar un gran rescat tot al segle XIV.

 Però el que més destaca de tot el conjunt és la torre major o de les campanes, que ja no té campanes perque es troben en l'església de Xeresa.

Incrustada en la torre trobem la primera pedra o làpida fundacional del cenobi de jerònims, allà en l'any 1388.

De l'interior tot no es pot visitar perque cal dir que el monasteri pertany a la família Trenor des de temps de la desamortització de Mendizabal.

L'església ha perdut la major part dels seu esplendor i hui en  dia sembla més un magatzem destartalat que un temple però encara conserva alguns elements decoratius en el cor , la cúpula i part del pis ceràmic.

 

La peça més interessant del monestir és sens dubte el senzill claustre amb galeria d'arcs gòtic-mudéjars fet en rajoles de fang no cuites, estil repetit en altres construccions de la Safor com l'església de La Font d'en Carròs i la de Palma, en aquesta última perduts per filtracions.

L'aula capitular s'ha convertit en una capella neogòtica d'ús particular de la família Trenor, on destaca per dalt de tot una escala de cargol gòtica similar a la que es poden trobar a la llotja de València o al Col·legi d'Art Major de la Seda.

La sala capitular, actual capella està presidida per la imatge de la Mare de Deu de la Salut d'Onil, que va arribar al monasteri en temps de desesperació degut a una epidèmia en l'any 1751. Com que el remei fou efectiu la imatge va adquirir fama de miraculosa i finalment va anar a parar a la població de Rótova després d'un llarg procés de discussió entre el poble i la família Trénor. Així que hui en dia el monestir poseeix una còpia.

Cal remarcar de la sala capitular un sepulcre en pedra que conserva part de la seua policromia original on estan les restes de dos dels fills d'Alfons el Vell, net de Jaume I i primer duc de Gandia.

Tornant a eixir fora del cenobi ens trobem amb un elegant jardí romàntic afegit al segle XIX quan el cenobi era lloc de descans de la família Trenor.

         

En el jardí es pot apreciar l'impressionant aqüeducte gòtic de més de 5 Km que es va construir per a abastir d'aigua al monestir. Cal aclarir que tota aquesta impressionant obra sols era per a conduir i sostindre una tuberia ceràmica.

 

Hui en dia es poden visitar altres estances més domèstiques com l'almàssera, la cavallerissa i la cuina on es troba un atrevit fresc pintat a carbó del Sant Sopar, obra d'un dels monjos, Fra Nicolau que feu amb edat avançada important-li poc inquissicions i censures. Si no mira la dona que està al costat de Jesús i la descaradesa dona àngle de l'ança d'un pitxer.

Aquest cenobi hui en dia tan desconegut, va ser molt important en el passat, i personatges il·lustres com la família d'Ausiàs March, Felip II i Felip III es deixaren caure per ací.

http://www.cotalba.es/val/ 

El Cabanyal, el modernisme de la gent del poble

El barri del Cabanyal va nàixer com un barri de pescadors i calafatadors ben a prop de la platja. Va ser municipi independent durant seixanta anys compressos entre 1837 i 1897

Al principi el barri estava format per modestes barraques de sostre vegetal que s'articulaven en carrers en forma reticular però els incendis de 1796 i 1875 acabaren amb aquest tipus de construccions, conservant-se hui en dia sols aquesta distribució en quadrícula de les cases.


Va ser a finals del segle XIX i principis del XX quan els habitants de El Cabanyal i nouvinguts, que desitjaven viure un peu en la mar i altre en l'horta, construiren cases adosades de dos plantes que acabaren decorant-se amb el corrent que imperava en aquella època, el modernisme.

 

Criden molt l'atenció aquelles que tenen la façana completament recoberta amb rajoles ceràmiques de vius colors.

El barri ha estat declarat bé d'interés cultural per la seua distribució tan quadriculada i per la quantitat d'edificis modernistes que encara es conserven, però un nou pla d'ordenació urbana de l'ajuntament de València vol fer arribar l'avinguda de Blasco Ibáñez a la mar i crear un gran boulevard perpendicular.

Aquest polèmic pla ha dividit la gent del barri, uns consideren que regenerarà el tan degradat entorn, altres el veuen com un estratègia urbanística de treure diners. El que és ben cert és que el barri quedarà dividit en dos, s'assolaran una gran quantitat de cases modernistes i es pedrà en part l'estructura reticular.
La lluita entre l'ajuntament i la plataforma "Salvem el Cabanyal" ja porta anys en mans de tot tipus de jutges i encara no ha acabat. Per ara s'ha aconseguit salvar un dels edificis històrics del barri, l'antiga llotja del peix, de l'any 1900.

Altre edifici interessant com és l'antic matader ha sigut restaurat i convertit en un centre de salud, curiosa transformació.

L'església de la Mare de Déu dels Àngels és un edifici entre barroc i neoclàssic que va perdre part del seu esplendor durant la guerra civil i la riuada del 57, però sempre ha sigut un referent per als mariners, una de les seues torres va ser utilitzada com a far durant anys.

Passetjar per aquest barri és una delicia,en cap moment notaràs que estàs en la ciutat de fet la seua gent encara diu "me'n vaig a València", quan han d'anar al centre. Descobriràs interessants racons i cases emanen creativitat i color.

Viena, el zenit del corrent secessió

Viena encara que per a mi no siga la ciutat més bonica d'Europa, no deixa de ser preciosa i és la meua ciutat preferida perque és on m'agradaria viure. Hui visitarem la zona sud atrets per aquell estil artístic de nom modernisme del que ja parlarem en l'entrada de la semana passada.
Acabant el segle XIX era la capital de l'imperi més gran del centre d'Europa. Semblava estar dissenyada pels millors arquitectes on tots els seus carrers i edificis eren elegants. Però en 1897 un grup d'artistes ja cansats del conservadurisme historicista de la Wiener Künstlerhaus desenvoluparen un art trencador amb el que hi havia en aquell moment que va ser una verdadera secessió.
L'artista més universal d'aquest nou corrent fou el pintor Gustav Klimt i el millor lloc per a veure la seua obra és el barroc Palau Belvedere molt prop de la Südbanhof (Estació del Sud) que actualment està essent reconstruïda.
El Palau Belvedere el manà construir el príncep Eugeni de Savoia després de derrotar als turcs. Posseeix en estiu uns bonics jardins i s'articula amb dos edificis principals, l'alt i el baix.

És a l'alt Belvedere on podem contemplar les obres més conegudes de Klimt i altres artistes destacats de l'època. Qui no coneix "El bes" o "Judith"?

Después de creuar el palau Belvedere i els seus jardins s'arriva a l'anomenada Swarzenbergplatz que és d'allò més interessant perque té un monument dedicat a l'exèrcit soviètic que alliberà Aústria del poder nazi, però la deixà a l'altre costat del teló d'acer. Altre edifici curiós és l'embaixada francesa que t'indicarà el camí cap a Karlsplatz, el centre neuràlgic de l'arquitectura secessió vienesa.


 

En Karlsplatz es troba la impressionant església de Sant Carles del segle XVIII en honor al sant protector de les epidèmies. Va ser construïda per ordre de l'emperador després de que la pesta matara 8000 persones en la ciutat. El que més crida l'atenció és la seua cúpula i sobretot les dues columnes que inspirant-se arquitectònicament amb la columna trajana de Roma narren la vida del sant.

Aun extrem de la plaça està l'edifici secessió vienesa per excel·lència, el Pavelló de la Secessió de malnom la col daurada. és obra de Joseph Maria Olbrich i decorat al seu interior amb l'enorme fris de Beethoven pintat per Klimt.

I des de aquest cridaner edifici caminant en direcció sud s'arriba al mercat de Naschmarkt, amb 120 llocs de venda, molts d'ells elegants restaurants. És dels pocs llocs on pots comprar peix fresc. Jo ho vaig fer després de messos sense tastar-lo i menys mal que em vaig adonar que aquells cartells que assenyalaven preus similars als de casa nostra, eren en realitat preus de 100 g i no de Kg. Així que vaig tornar en tren cap a Bratislava amb 100 g de buttenfisch i un conill criat a casa. Per cert el peix el vaig trobar exquisit.

I ara toca tornar i dir allò de fins l'any que bé que hi haurà una nova entrada de la ciutat  imperial i la millor forma d'anar-se'n és amb el metro. A Karlsplatz hi ha una estació que com no podia ser d'altra manera és d'estil art secessió dissenyat per Otto Wagner.

Riga, la capital de l'art nouveau

Hui comencem una trilogia de viatges per a descobrir aquell estil innovador que va néixer a finals del segle XIX i que va perdurar fins ben entrat el segle XX. Ací a casa nostra és més conegut com modernisme, en els Països Nnòrdics i Alemànya l'anomenen jugendstyl, en França art nouveau, en Aústria sezession i rep molts noms més i tots ells fan referència a la innovació i modernitat.

Riga, la capital de Letònia que va viure la seua època daurada entre els segles XIX i XX, dins de l'imperi tsarista Rus. Llavors el boom urbanístic va ser impressionant dotant a la ciutat de la major concentració d'edificis art nouveau del món. La major part d'ells estan ubicats en el Centrs, i la UNESCO els va declarar patrimoni de la humanitat junt al seu centre històric.

Tres són els corrents d'estil art nouveau que es desenvoluparen en la ciutat, la més matinera va ser l'ecléptica, carregada d'asimetries, ornamentació simbòlica i detalls extrets de la natura. Aquest edifici situat a Elisabetes iela 33 es obra de Mikhail Eisenstein, defensor d'aquest corrent i el més conegut arquitecte de la ciutat.

A partir de 1906 comença a desenvolupar-se el corrent racionalista o perpendicular de projecció vertical de la façana amb entrants i relleus que incloen diversos pisos.

El romanticisme nacional és el darrer corrent i incorpora elements típics de l'arquitectura popular letona com elements decoratius propis del folclore nacional.

Si estiguera obligat a triar quin és l'edifici art nouveau de riga que més m'agrada, ho tindria difícil i després de molt destriar em quedarien dos finalistes.

Jo diria que el subcampió d'aquesta tria seria l'ubicat al carrer Strelnieku iela 4a, del ja esmentat arquitecte Mikhail Eisenstein.

Aquestes senyoretes amb corona de llorer representen la victòria i són un dels elements ornamentals eclèctics més fotografiats de la Riga art nouveau.

I el campió d'aquesta balàfia de creativitat seria l'edifici ubicat a Elisabetes iela 10 b dels mateix arquitecte.

Les figures que el decoren i els taulellets blaus de ceràmica fan que aquesta façana siga una de les millors de Riga.

 

https://www.youtube.com/watch?v=bNDCiNSEGcA

http://moleskinearquitectonico.blogspot.com.es/2011/06/art-noveau-en-riga-letonia.html

Topkapi sarayi, el centre de poder, del luxe i la devoció de l'imperi Otomà

Poc després de l'ocupació otomana de Constantinoble, en l'any 1459 el sultà Mehmet II manà construir el seu palau que es convertiria en el centre de govern del poderós imperi Otomà fins que el sultà Abdul Mecid I es traslladà al palau de Dolmabahçe en 1853.

La conquesta de Constantinoble va ser un dels grans triomfs de l'expansió de l'islam i per això els otomans es convertiren en la nació islàmica més poderosa del món. Però les ciutats sagrades de l'islam, Medina i La Meca es trobaven en la península aràbiga, molt lluny de Topkapi, aixi que tots els sultans van intentar adquirir les relíquies més sagrades de l'islam fins convertir Istambul un nou centre de pergrinació. Hui aquestes relíquies s'exposen en el palau de Topkapi que és alhora un museu i un dels monuments més visitats de la ciutat.

Per a entrar al palau cal pagar una o dues entrades, en el cas de voler visitar l'harem, i travesar l'elegant porta de la salutació.

El palau s'articula en quatre bonics patis delimitats per construccions que tracten de recordar els campaments de nòmades d'on provenen els turcs.

Al primer pati es troba un pavelló conegut com el divan que era el lloc de reunió dels visirs, de vegades el sultà els escoltava amagat en un espai secret. La decoració interior i la porta daurada són espectaculars.

Les cuines imperials també estan ubicades al primer pati i contenen una col·lecció de ceràmica i cristall, jo les vaig pillar en procés de restauració així que observant els seus fumerals em vaig fer una idea de la seua magnitud.

Al segon pati es trobava la biblioteca d'Ahmet III, aquesta impressionant font formava part de la seua decoració.

 

En un pavelló del segon pati s'exposen una col·leció de les més ostentoses joies del món que pertanyia als sultants i també els seus rics vestits, però està prohibit fer fotografies.

En el saló privat conegut com el pavelló del mantell sagrat s'exposen relíquies d'allò més venerades per a la religió islàmica com són un mantell,una dent, pels de la barba,una petjada i l'espasa de Mahoma com també l'espasa de David o el bastó de Moises.

 

El tercer pati ofereix vistes molt boniques de l'estret del Bòsfor i conté el pavelló de Bagdad un dels més profussament decorats. Aquest pavelló es va constrair per celebrar la conquesta d'aquesta ciutat per part dels otomans.

 

Cal gaudir de la impressionant panoràmica del barri de Beyoglu coronat per la Torre Galata, si tens sort amb menys boira de la que em vaig trobar jo.

Sols et queda visitar l'harem, un conjunt laberíntic de 300 habitacions on s'han perpetrat i conspirat multitud  de crims per part de les concubines del sultà que tractaven que el seu fill ascendirà al poder. Jo per falta de temps no ho vaig fer i sols m'emportí de record la panoràmica dels seus fumerals.