Pogradec, turisme de sol i llac en Albània.

 Acabarem la darrera entrada de l'any, i ja en van quatre-centes, en un dels països més desconeguts d'Europa, Albània. Durant la segona guerra mundial estigué ocupat per les tropes italianes i a molts albanessos no els va importar massa per què habien aconseguit el somni de la Gran Albània, Aquest somni consistia en unificar tots els territoris de majoria albanessa com eren Albània, Kosovo. 

Quan Mussolini caigué vingueren els nazis però llavors els comunistes liderats per Enver Hoxa ja havie començat un procés guerriller nacionalista que acabà amb l'eixida dels alemanys de Hiler i amb la creació de l'estat comunista més hermètic després de Corea del Nord. El dictador Enver Hoxa va duar fins a l'any 1985 i esstiuejava en aquesta ciutat de platges a la vora del cristal·li i fred llac Ohrid un dels més antics del nostre planeta.

Amb cotxe i passaport amb estampeta, un billet de deu euros passàrem la frontera entre Macedònia del Nord i Albània amb moltíssima rapidesa.El llac és patrimoni de la humanitat en la seua part macedònia i es pot recòrrer en un dia fent diverses parades que ja he comentat en el blog com són el monestir de Sant Naum i Lin. 

Progradec és el Benidorm de l'Albània del llac Ohrid, el seu passeig marítim o millor dit llacustre és el paradís de pescadors de canya que pesquen l'apreciat koran, la truita endèmica d'aquest llac que es pot degustar en els seus restaurants

En aquest passeig hi ha un monument dedicat al més il·lustre dels fills de Pogradec el màxim exponent de la literatura en albanés del segle XX , Lasgush Poradeci. Aquest home de lletres es va formar a les universitats de Bucarest i Graz i destaca també per ser un gran poeta. 

Com no pot ser d'altra manera, la part més animada d'aquesta ciutat ex-otomana i religió majoritària musulmana és el seu mercat al carrer, encara que el seu nom Progradec ve de les llengües eslaves meridionals. Cal passejar-se per ell per que es troba quasi de tot.

Deixar-se perdre pels seus carrers descuidats amb cert aire de decàdència però amb molta vitalitat i encant és altra de les opcions. Ací descobrirem curiosses botigues com per exemple les de vestits de boda. Les famílies albaneses utilitzen aquesta cerimònia per a mostrar el seu poder adquisitiu.

I abans d'anar-se'n a dinar farem l'últim passeig per un carrer que recorda al Hollywoog Boulevard, però amb molt menys glamour que esstem en Albània. No veurem estreles veurem plaques rectangulars amb el nom de personatges il3lustres. Coneixes a aquestos dos?

I ara agafarem el cotxe en direcció nord  i dotze minuts ens aturarem a dinar en el restaurant Malo. Evidentment el seu nom no tindrà res a veure amb el que significa malo en castellà per que ací es dina molt bé i a molt bon preu per que estem en Albània. Del tot recomanable les truitres del llac Ohrid acabades de pescar i a la brasa.

I si tens ocasió ja siga per necessitat o per curiositat entra al servei que a banda de lavabo i escusat trobaràs un bidet, jo mai ho havia vist en un restaurant però es veu que en els restaurants bons d'aquesta zona d'Albània no és extrany.

Prerov, històrica ciutat amb una de les places més boniques de Txèquia.

 La República Txeca que durant el periode d'entreguerres era part de Txecoslovàquia va ser un dels primers països invaïts per les tropes de l'Alemanya nazi. La població germànica d'aquestes terres era una de les minories més importants i la intenció de Hitler era ocupar tots els territoris on es parlava alemany. En Prerov residien alemanys que durant l'ocupació de l'exèrcit soviètic en l'any 1945 van haver de marxar i uns dos-cents cinquanta foren assassinats, setanta eren xiquets.

La ciutat hui en dia compta amb uns cinquanta mil habitants i és un important nus de cominicacions ferroviriàries entre Viena i Bratislava amb Varsòvia i Brno. El tren arribà ací en l'any 1841 i encara que hui en dia és una moderna estació encara es pot contemplar l'edifici de finals del segle XIX reconstruït.

De l'estació anirem a la seua plaça más gran travessant els carrers peatonals d'adoquins del seu centre històric. La zona ja va estar trepitjada per caçadors de mamuts però es té constància escrita del seu habitament en un document escrit del bisbe d'Olomuc en el segle XII. El rei Ottokar II de Bohèmia li dóna el privilegia de ser ciutat reial al segle XIII.

La ciutat reial de Prerov té un castell que visitarem més tard ¡ i encara conserva algun tram de les muralles que es varen aixecar al llarg del segle XV. En algun lloc aquestos murs arribaven fins una alçada d'uns deu metres.

Però la joia d'aquesta ciutat és amb tota seguretat la seua plaça major coneguda amb el nom de Horní Namestí. Es tracta d'una de les places més boniques de la regió de Moràvia amb cases de renaixentistes i barroques amb façanes de diferents colors.

Al coatat de la plaça es troba el castell de Prerov, encara que es té constància d'ell des del segle XII i podem veure un edifici d'estil renaixentista de façanes blanques amb torre i pati d'armes que és museu des de fa més d'un segle.

L'altre monument de la plaça és l'església de Sant Llorenç, un xicotet temple barroc del selg XVIII amb un bonic campanar rematat amb cúpula bulbosa de color verd, per al culte catòlic encara que al davant també podem trobar la capella de la Mare de Déu dels Dolors.

La torre blanca de Kamenets, la fortificació més antiga de Bielorrusia.

 La següent parada en estats ocupats per les tropes nazis ens porta a la ciutat de Komenets a pocs quilòmetres de la frontera amb Polònia i a un tir de pedra del parc nacional de Bialowieza compartit pels dis països veins. Hui en dia en la ciutat hi ha nou mi habitants, abams de l'arriba de les tropes del tercer Reich molts d'ells eren jueus, però la majoria varen ser assassinats durant la segona guerra mundial.

La primera notícia de la que es té constància és de 1276, quan el príncep Vladimir Vasilkovich manà construir en aquest lloc un castell per a protegir la frontera oriental del seu principat, el de Volínia ubicat en el que hui és Bielorrúsia, Polònia i Ucraïna. Hi ha un monument on apareix el noble i un bisó europeu, símbol de la regió.

El que queda d'aquell castell és la torre cilíndrica de l'homenatge, hui convertida en part del museu històric de Brest. Aquesta imponent construcció de trenta metres d'alçada és una de les construccions històriques més important del país que forma part del patrimoni mundial. La seua arquitectura és una anomalia per que està feta amb rajola cosa poc popular al segle XIII i en estil occidental.

Molt prop de la torre trobem un caràcterístic edifici que és la seu de la biblioteca de la ciutat i davant d'ella uns curiosos tòtems de fusta que representen figures humanes d'allò més diverses i que recorden prou a les escultures que en fusta es fan en les Repúbliques Bàltiques. Cal recordar que aques territori va format part durant segles del Gran Ducat de Lituània.

I en un pujol veí s'aixeca des de l'any 1912 l'església de Sant Simeó l'estilita. Els estilites eren uns homes que decidien dedicar la seua vida a l'oració i no es tancaven en convents ni coves, preferien viure en plataformes col·locades dalt de columnes.

Des del pujol on està l'eglésia es veu altra eglésia, la catòlica de Sant Pere i Sant Pau. L'edifici actual és una reconstrucció de les darreres dècades del segle passat, el temple catòlic anterior que tenia ja tres segles va desaparéixer.