L'església de Fanftoft de Bergen, de les més antigues de Noruega.

La segona parada visitant païssos que durant la Segona guerra Mundial van ser visitats per les tropes del Tercer Reich la farem a Noruega que va ser ocupada pels nazis de 1940 a 1945. Hui tornarem de nou a la ciutat més turística del país, Bergen on cada any milers de turistes i creuristes visiten el seu centre històirc i el barri de Bryggen, patrimoni de la humanitat. Nosaltres ja ho freme en el 2014 així que hui toca eixir-se'n uns sis quilòmetres del centre de la ciutat. Eixirem des del parc Byparken, centre neuràlgic de la Bergen moderna amb un interessant pavelló de la música.

L'estació de tren de Bergen no es troba massa lluny i és un ionteressant edifici de l'any 1913 obra de l'arquitecte Jens Zetiltz Monrad Kielland. Es tracta d'una de les estacions més grans del país amb un estil arquitònic definit com a nacional romàntic.

No anem a agafar cap tren des d'aquesta estació que té connexió amb Oslo seguirem passejant per la zona fins a arribar a l'església parroquial de Sant Joan Baptista, aixecada en les darreries del segle XIX. Destaca per l'agulla del seu campanar i el color roig dels seus murs i campanar.

I tornarem al Byparken per a agafar un tramvia en direcció aeroport (Bergen lutthavn) o Lagunen per a baixar en el xicotet poble de Fanftoft. Des d'allí ens espera un agradable passeig que passa per dins d'un bosc.

I finalment haurem arribat al nostre destí, una església de fusta del segle XII construïda pels vikings i remodelada en el segle XVI en plena Reforma protestant. Al segle XIX estigué a ount de deaparéixer per que altra església més gran i més moderna s'havia aixecat al poble. Per sort es va salvar i es va traslladar a aquest lloc.

Un enreixat protegeix l'església que en l'any 1992 va patir un incendi provocat, com va ocòrrere a altres esglésies, que s'aixecaren sobre les restes de temples pagans vikings. Aquesta corrent d'atemptats varen ser obra de músics i seguidors del corrent musical Black Metal. Així que l'església reconstruïda en la seua totalitat s'ha de contemplar des de fora.

I fora està també una creu de pedra medieval procedent de Tjora en el municipi de Sola. En el cementeri d'aquesta localitat hi havia quare grans creus de pedra dels segles XI i XII però dues d'elles es traslladaren a Bergen i una és la ques pot veure junt a l'església de Fanftoft.

Centre històric de Bucarest i part dels seus monuments històrics.

 Hui anem a encentar una llarg tour que acabarem a final d'any per països que durant la segona guerra mundial vàren ser trepitjats per les tropes nazis. A Romania va passar en octubre de 1940, després del colp d'estat del mariscal Ion Antonescu. Amb la promesa de recuperar per a Romania els territoris perduts durant les dècades anterios que suposaven més d'un 30 % del territori, Antonescu s'embarcà amb l'Alemània nazi en l'operació militar d'ocupar la Unió Soviètica. Hui comença la nostra ruta en el centre històric de Bucarest on visitaren interessants edificis que no vàrem visitar quan hi passarem per la Paris dels Balcans ja fa nou anys.

El nostre recorregut comença en la bonica església de Sant Nicolau, en romanés Parohia Bisericii Sfântul Nicolae Vladica, cal dir tot el món per que a Bucarest hi ha més esglésies dedicades a Sant Nicolau. Aquest temple ortodox data dels primers anys del segle XX i es va construir gràcies a la donació d'un ric propietari agrícola.

Caminarem cap a la seu del patriarcat ortodox romanès, que ja visitaren en el 2013, creuarem el Bulevardul Regina Maria i posteriorment el riu Dâmbovita, un riu de poc més de dos-cents cinquanta quilòmetres que desemboca en el riu Arges, afluent del Danubi.

El Museu d'Història Nacional de Romania està a l'altra part del riu  ubicat en un edifici de la Calea Victorei, un dels principals eix de comunicació del centre de la ciutat. Abans l'edifici era el palau de correus, però hui recull peces que van de la prehistòria fins a l'actualitat. Destacar una reproducció en guix de la columna de Trajano de Roma.

Caminant cap a l'est dee seguida ens trobarem en les restes del palau del Voivoda, que ja coneguèrem fa nou anys, però molt prop està la històrica església de Sant Antoni, la biserica Sfântul Anton, que substetueix a altra més antiga de fusta que donava servei religiós al palau. L'edifici actual es de la meitat del segle XVI essent l'església més antiga de Bucarest.

I no massa lluny està el Banc Nacional de Romania, l'antiga seu ocupava una antiga fonda del segle XVII i es va acabar de construir en l'any 1890. La nova seu que està al costat es va aixecar en plena segona guerra mundial en un estil neoclàssic racionalista més auster que l'anterior.

I anant cap al centre neuràlgic de la ciutat que és la Plaça de la Universitat ens apareixerà la Biserica Coltei, que és el que queda d'un antic hospital i monestir de principis del segle XVIII. Durant la revolució que va enderrocar el règim comunista de Ceausescu, va ser lloc de refugi i el seu rector repicava les campanes quan hi havia perill.

I de la Plaça de la Universitat se n'anem a la Plaça de la Revolució, on es trobava l'antic Palau Presidencial on Ceasescu va donar el seu darrer discurs abans de fugir junt amb la seua dona en helicopter. La plaça no té massa atractiu a nivell arquitectònic, però és allí on s'ha aixecat un monument de més de vint-i-cinc metres d'alçada que honra a les mil cinc-centes víctimes de la revolució de 1989.

En un cantó d'aquesta plaça podrem visitar una de les esglésies més interessants de la ciutat, la Biserica Kretzulescu. Es va aixecar entre 1720 i 1722 i continua en peu després de suportar els terratrémols de 1940 i 1977, els plans de demolició del règim comunista i la revolució de 1989.

 A l'interior encara es possible gaudir d'uns interessants frescos del segle XIX que cobreixen murs i sostre, cosa que no passa a l'exterior que també en tenia però els varen llevar durant la restauració de l'any 1935.

I acabarem la ruta de hui en un curiós edifici al nord de la Plaça de la Revolució, l'Ateneu Romanès, un edifici construït en 1888 i seu de la Filarmònica Romanesa. Un segle més tard estigué a punt de caure i es va restaurar gràcies a les donacions populars que responien al lema "dona un leu per l'ateneu". El leu és la moneda del país.

Alcoi, ciutat medieval de primer ordre al Regne de València i bressol de la indústria i les revoltes dels treballadors.

Hui acabarem el nostre itinerari per llogarets menuts que s'han declarat independents dins de casa nostra, en la ciutat d'Alcoi que començà a forjar-se com a població el segle XIII, després de la revolta del cabdill musulmà Al-Azraq. De seguida Alcoi es convertiria en una de les ciutats més importants del Regne de València. Però el seu període de màxima esplendor el va assolir al segle XIX, essent el principal focus de la revolució industrial i ciutat més pròspera de la recentment creada província d'Alacant, demanant ser fins i tot la capital.

En l'any 1873 Alcoi ja tenia trenta mil habitants i la tercera part de la població treballava en les seues fàbriques incloent els xiquets que poc més de la meitat arribaven a ser adults. Un alçament conegut com  revolta del petroli, un dels més importants en l'àmbit europeu, es va produir en l'any 1873 i des del nou fins al tretze de juliol Alcoi es va declarar un cantó independent com va passar en altres ciutats com Cartagena, València o Salamanca entre altres. Així que des de l'estació caminarem fins al centre històric de la ciutat que encara conserva algun tram de les seues muralles medievals com la torre Na Valora.

Molt a prop està la placeta de la Mare de Déu en es troba una curiosa capella dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats que va ser construïda al segle XIX. Al seu interior cal destacar les pintures de Vicent Castelló deixeble del pintor reial Vicente López.

En aquest entorn i amb set segles d'història, es troba l'Antic Hospital, primer va ser l'església de Santa Maria de la qual encara queda la porta romànica, de 1787 a 1877 va ser hospital, més tard casa de la guàrdia civil, escola i ara jutjats.

I de la placeta de la Mare de Déu s'enfilem cap al centre de la ciutat pel carrer Sant Tomàs on està l'església neobizantina de Sant Jordi. Ací es venera al sant patró d'Alcoi que segons la llegenda va aparéixer durant la batalla entre moros i cristians, ajudant als cristians a véncer i recuperar la ciutat. Tot açò es rememora cada any el 24 d'abril durant un període de festes reconegudes com d'interés turístic internacional.

A continuació, en l'altra illa de cases està situat el convent del Sant Sepulcre, que va ser manat construir per l'arquebisbe Sant Joan de Ribera per commemorar la desaparició i aparició de formes ja consagrades.

I el carrer Sant Tomàs condueix al centre neuràlgic de la ciutat d'Alcoi on està ubicat l'Ajuntament i on ocorren tots els esdeveniments més importants. Els parlaments i l'aparició de Sant Jordi en les festes de moros i cristians, l'encontre de pasqua de resurrecció de la Mare de Déu dels Lliris amb Crist al so dels xiulets i la culminació de la cavalcada de reis més antiga d'Espanya. També va ser ací on l'alcalde de la ciutat de malnom el Pelletes manà disparar als treballadors de les fàbriques durant la revolta del petroli.

Des de la plaça d'Espanya, coneguda pels alcoians com la bandeja, es pot baixar al seu subsol i visitar la llotja de Sant Jordi obra de Santiago Calatrava amb els típics arcs blancs en forma de paràbola. Cal destacar la cúpula i el campanar de l'església arxiprestal de Santa Maria, que es va construir al segle XVIII, però va ser arrasada en la guerra civil i reconstruïda anys més tard.

I de la plaça d'Espanya ens n'anem cap a la placeta de dins que en el passat va ser part del castell manat construir per Jaume I per a defensar-se de les incursions d'Al-Azraq i el que es pot veure hui són els arcs del claustre neoclàssic del desaparegut convent de Sant Agustí.

Ara cal agafar el carrer sant Nicolau que es pot considerar el carrer major de la ciutat d'Alcoi on es troba la major part dels edificis modernistes que visitarem en altra ocasió i que arriba a l'històric convent franciscà. La seua església va desaparéixer durant la guerra civil, així que el seu imponent campanar i bonica façana són dels anys quaranta del segle passat.

Pel carrer Sant Josep s'arriba a la capella de Sant Miquel, una edificació del segle XVIII que estava unida a la Reial Fàbrica de Panys d'Alcoi. Està dedicada al sant arcàngel, patró del gremi tèxtil, tant present en la ciutat.

I abans d'abandonar el centre històric cal passar per la placeta de les xiques coneguda amb aquest nom per que en l'edat mitjana ací es trobaven les xiques que es dedicaven a la prostitució on encara és visible un llenç de muralla i part de la torre de l'Andana. I deixarem l'Alcoi medieval passant pel portal de Riquel i torre de n'Aiça un dels elements millors conservats de les fortificacions medievals.