Heidelberg i el seu castell, les ruïnes més bucòliques d'Alemanya

 Hui viatgem al sud d'Alemanya per a conéixer una ciutat amb la universitat alemanya més antiga i coronat per les ruïnes d'un castell considerades les més boniques del país. Heidelberg està situada en la vall formada per riu Neckar que besa el seu cuidat i preciós centre històric.

Entrarem a la ciutat pel camí més senyorial que és a través de l'Alte Brücke, un pont de pedra roja molt comuna en tots els edificis de la ciutat i que es va aixecar en el segle XVIII. És el més antic de la ciutat i va ser reconstruït després de la Segona Guerra Mundial.

L'amo i senyor d'aquest pont és el Brückenaffe, una estàtua d'una mona que es remunta al segle XV, però que va desaparéixer en la Guerra del Palatinat, dos segles més tard. Ja al segle XX es va recol·locar una altra de bronze que com l'original mostra el cul cap a Magúncia, la ciutat de prínceps electors rivals. La mona porta un espill en la mà que si toques et donarà prosperitat.

I per fi anem  endinsar-nos en el meravellós centre històric de la ciutat de Heidelberg travessant una de les portes de muralla més boniques, l'Stadttor. Es tracta d'una porta flanquejada per dues torres medievals que mesuren vint-i-huit metres d'alçada.

Continuant caminant en línia recta després de travessar la porta del pont arribem a un dels monuments més interessants de la ciutat, l'església del Sant Espirit. Es tracta d'una edificació del segle XIII i que ha patit diverses remodelacions. El seu campanar i absis són una verdadera meravella.

Els canonges d'aquesta col·legiata eren també professors de la Universitat de Heidelberg, la més antiga del país. La planta del temple és gòtica de saló amb unes galeries laterals que estaven destinades a guardar llibres.

L'absis de l'església dóna a la plaça del mercat, lloc de comerç des de temps medievals, en aquesta plaça es troba l'ajuntament i una bonica font amb una columna coronada amb la figura d'Hèrcules. Simbolitza l'esforç dels ciutadans per reconstruir la ciutat després de la Guerra del Palatinat. També hi descobrim la Haus zum Ritter, un dels millors palaus urbans renaixentistes del centre històric, que va pertànyer a una rica família de comerciants.

Al costat d'aquesta plaça naix altra plaça de nom Kornmarkt que també és molt bonica i ofereix unes precioses vistes del castell palatí de la ciutat de Heidelberg. Al mig d'ella s'aixeca la columna de la Mare de Déu.

Pel carrer conegut amb llengua local Zwingerstrasse en direcció est s'arriba a l'altre monumental temple de la ciutat, la catòlica església dels jesuïtes. La seua façana imita el model barroc de l'església mare de la Companyia en Roma.

I finalment ens dirigirem cap a Kornmarkt per a agafar el funicular o Bergbahn i estalviar-nos un costós camí de pujada cap al castell on estava la presó, motiu de l'entrada de hui i per descomptat moltíssimes coses més.

L'origen del castell és del segleXIII, però als segles XVI i XVII va patir diverses ampliacions i remodelacions per a adaptar-se als gustos artístics dels seus propietaris que el convertiren el conjunt palatí més bonic del renaixement al nord dels Alps. La guerra dels Trenta Anys el va deixar en un estat ruïnós. El pati d'armes llueix encara les façana renaixentista del palau de Friedrich i la Brunnenhalle, una lògia gòtica.

En el castell està ubicat el Museu Alemany de la Farmàcia, una col·lecció de material de vidre, instruments de laboratori i de pots ceràmics, dels millors del món. Heidelberg està molt lligat a la química, Robert Bunsen, millorador d'una mistera de laboratori i un gran exponent de l'espectroscopia va viure en aquesta ciutat i en col·laboració amb al seu amic que també habità en la ciutat, Gustav Kirchhoff descobriren el cesi i el rubidi.

Les vistes de la ciutat vella de Heidelberg i del riu Neckar són immillorables des de la gran terrassa del castell. Des d'ací es distingeix la imponent església de l'Esperit Sant, la dels jesuïtes i el Pont Vell amb els seus nou arcs de pedra roja.

Però el que tothom recorda per sempre després de visitar el castell és l'immens barril de vi. Té una capacitat per a dos-cents vint-i-dos mil litres i com que mesura set per huit i mig metres al seu damunt té habilitada una plataforma de fusta com a pista de ball. Tres barrils es varen construir abans, el d'ara és de la segona meitat del segle XVIII.

Hainburg an der Donau, la porta austríaca d'Orient

 La segona parada del tour de presons i llocs de càstig per a delinqüents la farem en la ciutat més oriental d'Àustria, Hainburg an der Donau. Un lloc carregat de natura en ple parc nacional Danubi-Auen, a la voreta del riu blau d'Strauss i carregat d'història celta, romana, medieval, otomana i jueva. La ciutat romana d'origen celta de nom Carnuntum es troba a huit quilòmetres i la seua antiga porta d'accés principal, la Heidentor, es veu des de la carretera que de Viena a Bratislava.

La ciutat ha sigut un lloc de frontera, entre l'imperi romà i la terra dels bàrbars, entre l'occident i l'orient del teló d'acer, entre Àustria i Eslovàquia, així que l'accés des de Viena o Bratislava en tren, autobús i vaixell està assegurat. Jo vaig tindre la sort de visitar-la gràcies a la invitació de la professora del Gymnasium FG Lorcu de Bratislava, Eva Babejova que portà als seus meravellosos alumnes de Druha B d'excursió a la ciutat austríaca. El primer que varem visitar és el seu castell al qual s'accedeix per una senda molt agradable que travessa un bosc.

A mesura que es va ascendint en altura es pot anar gaudint d'unes espectaculars vistes de la centre històric i medieval de Hainburg i també del riu Danubi que voreja pel nord la ciutat i del parc nacional Donau-Auen.

El Heimemburg és un castell del segle XI, ampliat en la segona meitat del segle XII per Ricard I d'Anglaterra conegut per Ricard Cor de Lleó. La fortalesa té unes muralles de 2,5 quilòmetres de diàmetre, tres portes d'accés i diverses torres.

Al seu interior encara es conserva el pati d'armes, la torre de l'homenatge i la capella del castell on en l'any 1252 es varen celebrar les noces entre Ottokar de Bohèmia i Margalida d'Àustria. També s'ha habilitat un xicotet museu que explica la història del castell.

Després de gaudir del castell i de la passejada en plena natura cal visitar el centre històric de Hainburg baixant del castell i accedint al poble per la Freiungstrasse s'arriba a la Picota, el lloc destinat a humiliar a delinqüents. Aquestos acabaven encadenats a aquest pilar de la vergonya a la vista de tots i ser l'objectiu d'escopinyades, fruites i verdures en mal estat. La darrera humiliació pública es va fer en l'any 1756.

I en un jardí veí es troba el Karner, un edifici redó del segle XIII amb la porta d'accés orientada a ponent i un xicotet absis que mira cap a llevant. Consta de dues plantes, la planta baixa és un ossari i la planta alta és una capella.

I des del Karner buscarem la Hauptplatz o plaça major, orientats pel campanar amb cúpula de bombeta de ceba de l'església de Sant Felip i Sant Jaume. Es tracta d'un temple barroc del segle XVII, però que ja existia al segle XIII com a església dels comerciants.

Cal destacar la columna de la pesta, que no pot faltar en cap ciutat de l'antic Imperi Austrohongarés i que en aquest cas està dedicada a la Mare de Déu. Es va aixecar en l'any 1749 i està coronada per una imatge de Santa Maria i als seus peus es representen quatre sants, un d'ells Sant Florià patró dels bombers, apagant un foc.

Passejant pels carrers del centre històric trobarem moltes casses d'origen medieval i altres de segles posteriors que encara conserven l'elegància i l'ornamentació de quan l'Imperi Austrohongarés era una gran potència del continent europeu.

De la muralla que protegia la ciutat es conserven tres portes, la més impressionant i gran de les tres és la porta de Viena o Wienertor. Es va aixecar al segle XIII amb una estructura de pedra de vint metres i un sostre de fusta d'onze. Hui en dia és un xicotet museu de peces històriques.

La porta de muralla que guarda el fet històric més important és sense cap mena de dubte la Fischer Tor, o porta dels pescadors. També es coneguda amb el nom de la porta de la sang per que ací varen morir quasi tots els habitants de la ciutat, uns quatre mil, quan intentaven escapar dels otomans en l'assetjament de 1683.

Però la porta de la muralla de Hainburg més antiga és la porta d'Hongria que dóna nom a l'estació de tren propera, l'Ungartor Bahnhof. Es tracta d'una construcció de planta rectangular aixecada en l'any 1230.

Visitar Hainburg va ser per a mi una bonica experiència. Moltes Gràcies a Eva Babejova i a un dels millors grups d'alumnes que mai tindré, aquell Druha B del curs 2008-2009.

Pels districtes d'Extramurs i l'Olivereta de València, arquitectura industrial dels dos segles passats.

 Un cinc de març de 1644 es funda en València la primera presó exclusivament per a dones de la Corona d'Aragó. Així que hui encentem un recorregut per diverses ciutats per a conéixer diferents edificis que han sigut presó en algun moment de la història. La primera parada la farem en el Cap i Casal i passejarem pels districtes d'Extramurs i l'Olivereta per veure ni menys ni més que tres edificis que han sigut presó.

El primer d'ells és un dels millors monuments de la ciutat, les Torres de Quart. Es tracta d'una porta d'accés de la murulla cristina que es va aixecar en el segle XV. Era l'entrada natural dels que venien de ponent i que donava pas al carrer Quart que s'ajunta amb el de Cavallers, l'antic decumanus de la Valentia romana i arriba a la plaça de la Mare de Déu, el centre polític i religiós de la ciutat des d'època romana. 

Les Torres de Quart tenen moltes històries a contar, als seus peus han dormit molts viatgers que per arribar tard han trobat les portes de les muralles tancades i "s'han quedat a la lluna de València", expressió que hui en dia s'utilitza per a dir que s'ha estat a punt d'aconseguir alguna cosa. També diem que si algú es deixa la porta oberta que si és de Madrid. En aquesta ciutat no tancaven les portes de la muralla per que era quasi impossible un atac sobtat de pirates i tropes invasores. Aqusta porta hi ha resitit els atacs invasors com podem contemplar en els forats de bola de canó que deixà l'artilleria francesa durant la guerra del francés.

La porta hui està oberta a tothom durant el dia, si fas tarde et quedaràs a la Lluna de València, i l'accés és de franc els diumenges i festius. És molt recomanable entrar i gaudir tant de la seua arquitectura com de les vistes de la ciutat vella que des d'ací es poden obtenir.

Les Torres de Quart varen ser la primera presó de dones de la Corona d'Aragó, o casa Galera, com recull l'ordre reial de Felip III que ordenava la creació de centres de reclusió exclusius per a dones. Des de fora les torres són imponents i semblen infranquejables, des de dins la cosa canvia, estan obertes per a evitar ser utilitzades de bastió si alguna vegada eren ocupades per l'exèrcit enemic.

I pel carrer Quart direcció oest arribem a l'església de Sant Sebastià i Sant Miquel. És l'únic vestigi que queda del convent de Sant Francesc de Paula. L'edifici és un temple barroc del segle XVIII amb una bonica cúpula. A l'interior trobarem un impressionant sòcol de ceràmica i capelles profusament decorades, com la del Beat Gaspar Bono, nascut no massa lluny de l'església i molt venerat pels veïns de Ciutat Vella.

Ara agafarem l'Avinguda Ferran el Catòlic en direcció sud fins a arribar al Col·legi Jesús i Maria que s'ubica en l'antic Convent del Socor. La seua fundació  va ser en l'any 1501 i es deu al cavaller Joan d'Eixarch complint la seua promesa de fundar un convent després de que el vaixell en el que viatjava cap a Itàlia no s'enfonsara en plena tempesta. La llegenda diu que ja sa i estalvi en Roma, se li va aparéixer la Mare de Déu i li va donar un quadre de l'advocació mariana de la Verge del Socor. El quadre original va desaparéixer en un incendi durant la invasió francesa.

Continuarem caminant cap al sud per Ferran el Catòlic i pel carrer Sanchis Siviera trencarem cap a ponent fins a arribar a l'antic Mercat d'Abastos, un edifici d'arquitectura industrial dels anys 40 del segle passat dedicat a l'abastiment de productes als comerciants per a la posterior venda. Hui en dia és comissaria de policia, biblioteca i institut de secundària. La piscina climatitzada ha tancat ja pels preus de l'energia, primera víctima de la guerra d’Ucraïna a les nostres terres.

Ara caminarem cap al nord per l'avinguda Pérez Galdós fins a l'avinguda Sant Josep de la Muntanya i allí ens detindrem per a visitar l'església del Col·legi del Immaculat Cor de Maria. Aquest temple neogòtic es va aixecar en 1925 i està dedicat a Sant Josep. Custòdia les restes de la Mare Petra, la fundadora, que vren ser trobades en un camp de tarongers de Puçol i va camí de ser santa.

I caminant fins al que va ser riu Túria fins a la fi del segle XX trobem un antic escorxador dels darrers anys del segle XIX d'estil classicista i eclèctic. Hui en dia és un complex esportiu i la part posterior té un gran fumeral de rajola, testimoni d'antiga activitat industrial. Aquestos fumerals estan protegits en tot el nostre territori.

Just davant de l'entrada principal s'aixequen dos dels monuments més desconeguts de la ciutat, els prètils de pedra que delimiten el marge del riu Túria i un monument dedicat a Isis d'època romana. Es tracta d'una làpida de color fosc i damunt d'ella una altra de color més clar amb la representació del corn de l'abundància, escut de la Valentia romana.

Seguirem la nostra ruta caminant cap a ponent pel passeig de la Petxina fins a arribar a l'antiga presó de dones, un edifici de 1925 que funcionà com a tal fins als anys noranta del segle passat. Hui en dia s'ha convertit en el Col·legi 9 d'Octubre i de segur que per alguns xiquets continua essent una presó.

Per la part de darrere està el carrer Castany Tobeñas que és molt més tranquil per a passejar i així poder arribar fins a l'antiga Alqueria de Julià. Cal destacar la seua porta barroca i la torre des d'on el mariscal Suchet de l'exèrcit francés va dirigir l'atac a la ciutat.

L'edifici ha sigut destinat a molts usos, no fa molts anys era col·legi de primària, hui en dia s'ha rehabilitat i s'ha destinat a ser seu de les bandes de música del País Valencià. Al seu interior encara trobem elements artístics interessants com un arc carpanel i un panell ceràmic de l'Ecce Homo. Tinc pendent la visita guiada que fan cada dijous.

I la fi del carrer Castany Tobeñas es troba el tercer centre presidiari que visitarem hui, la presó model, un majestuós edifici de la fi del segle XIX i convertit en oficines de la Generalitat Valenciana. Ací es va rodar la pel·lícula dirigida per Berlanga "Todos a la cárcel" i de segur que molts funcionaris i usuaris de la burocràcia autonòmica hui en dia pateixen ací la sensació de sentir-se presoners.