Monestir de Sant Naum en Macedònia del Nord, un paradís i bressol de la cultura búlgara.

 Seguim viatjant en sentit contrari a com ho fa el Sol i hui ens aturem una mica més cap a orient per conèixer el tercer monestir de la ruta de sis monestirs que acabarem a final d'any. La tercera parada la fem en Macedònia, un jove país resultat de la desmembració Iugoslava que des de fa poc té com a nom oficial Macedònia del Nord, per a distingir-la de la històrica regió de la Grècia clàssica bressol d'Alexandre el Gran de Macedònia.

Des de la ciutat més turística del país, Ohrid, conduirem una vintena de quilòmetres vorejant el llac d'Ohrid fins a arribar a la zona d'estacionament del monestir de Sant Naum. I el primer que ens trobarem és una bonica platja lacustre d'aigües massa gelades per al meu gust.

Estem dins del parc nacional de Sant Naum, just en les fonts d'aigües cristal·lines que aporten aigua a aquest llac que pertany a Albània i a Macedònia del Nord. Es pot aprofitar la visita per fer una passejada en plena natura siga a peu o en vaixell.

I situat en un xicotet pujol es troba el monestir de Sant Naum, un dels primers sants de l'església ortodoxa búlgara que va fundar aquest cenobi al segle X en temps del Gran Imperi de Bulgària. Aquest sant va ser un dels primers escriptors i promotor del primer alfabet adaptat a la llengua eslava.

El monument més singular del complex monàstic és la seua església dedicada als sants Arcàngels i d'estil bizantí que respon  a les reconstruccions dels segles XVI al XVIII després de les destrosses dels otomans. En una xicoteta sala està soterrat el sant.

Al voltant de l'església hi ha un bonic jardí en el qual hi podem trobar paons blaus que passegen en llibertat per aquest indret i que no sempre es manifesten de forma amigable de cara als milers de turistes i pelegrins que visiten el monestir.

Fraueninsel, una diminuta illa en un llac patrimoni de la humanitat de Baviera.

La segona parada de la ruta dels monestirs la farem en l'estat de Baviera per a visitar una abadia benedictina ubicada en la segona illa més gran del llac Chiemsee, l'abadia de Frauenwörth en Fraueninsel o illa de les dones.

Per a arribar-hi l'opció més fàcil és agafar un tren fins a Prien am Chiemsee, després agafar altre tren més històric fins al port o caminar menys de dos quilòmetres, el camí resulta agradable, però pujar al bucòlic tren de seients historiats ho és més.

En el port hi ha una línea de vaixells que et porta primer a la Herreninsel on es troba l'espectacular palau barroc que ja visitàrem fa anys, i després fa parada en la Fraueninsel, el trajecte total és d'aproximadament mitja hora.

En Fraueninsel es celebra un mercat de Nadal durant les setmanes d'advent que trenca per complet la tranquil·litat del menut poble de dos-cents cinquanta habitants i la seua abadia fundada pel duc Tassil en l'any 782 que va beneir el mateix bisbe Sant Virgili de Saltzburg.

Ja posats els peus en l'illa anirem a visitar la seua església que presenta un espectacular campanar que s'assenta sobre els fonaments d'un edifici del segle VIII, els dos primers pisos són del segle XII, els superiors són del segle XIV i la cúpula de ceba, tan típica de Baviera es va afegir al segle XVII.

Els fonaments de l'església i part dels murs són d'època carolíngia, l'església actual té elements dels segles XI, XII i de l'ampliació del segle XIII. Durant el segle XV es va afegir una volta de creueria i al segle XVII els altars barrocs.

Un altre element important que cal visitar és la coneguda com a sala de la porta carolíngia que va ser descoberta en l'any 1961 durant un procés de restauració. Es tracta de l'antiga entrada al monestir i de diversos frescos d'àngels a grandària natural que estaven amagats sota diverses capes d'algeps.

I per a finalitzar es pot realitzar a peu, perque les bicicletes i per descomptat els vehicles a motor estan prohibits a l'illa, una xicoteta ruta de senderisme de menys de dos quilòmetres per l'illa i gaudir del llac i l'abadia.

San Millán de la Cogolla, un poble de La Rioja amb monestirs patrimoni de la humanitat.

 El 12 de novembre el poblet de La Rioja de San Millán de la Cogolla comença les seues festees patronals en honor a Sant Emilià i Santa Gertrudis. La devoció a Sant Emilià ve del fet que aquest sant eremita va decidir viure la seua espiritualitat en una cova molt prop d'on ara està el poble. Per tant hui i fins que acabe l'any visitarem llocs arreu del món on una série de persones decidiren retirar-se per a viure la seua espiritualitat.

La cova on va viure San Millán Suso que significa Sant Emilià de dalt és la cova on hi va viure el sant. Més tard es va convertir en un cenobi on es guardaven les despulles del sant des de la seua mort en l'any 574. 

El monestir del segle VI es va renovar i consagrar en l'any 954 i va vindre fins i tot el rei García Sanxes II de Pamplona. El que es veu a l'interior és la sala de reunió dels monjos en un peculiar i discret estil mossàrab. Un dels pocs exemples que queden en el país.

El monestir va patir alguna remoodelació en èpcoca del romànic però i segles més tard va quedar en desús al construïr-se més avall, junt al riu Cárdenas altre monestir, el de Sant Millán de Yuso. Des d'ací dalt s'obté una bona vista del monestir de Baix.

I ara ens toca visitar el monestir de Sant Millán de Yuso, on més tard es va desenvolupar el menut poble de Sant Millán de la Cogolla, que hui no arriba a 300 habitants. Els dos monestirs del poble han estat declarats patrimoni de la humanitat per raons històriques, artístiques i lingüístiques.

El de Yuso fou monestir benedictí des del seu origen al segle XI fins a la desamortització de Mendizàbal al segle XIX. Després va ser habitat per monjos de l'ordre de Sant Agustí que han cedit part de les instal·lacions per a hotel i per a que siga visitat. De la visita cal destacar el seu claustre del segle XVI.

Sobre començar-se la construcció en la segona meitat del segle XVI, la galeria d'arcs de baix, els pinacles que coronen les columnes i les voltes són encara d'estil gòtic, La galeria superior respon més a un estil classicista amb columnes toscanes d'una posterior ampliació.

Entrarem a la seua església de tes naus amb volta de canó decorada amb pintures i un retaule del segle XVII on apareix Sant Emilià a cavall lluitant contra els moros en la batalla de Hacinas de Burgos. Sant Emilià aparegué en diverses batalles lluitant contra els musulmans, però mai pogué ser patró d'Espanya per que Sant Jaume va lluitar en un nombre més gran de batalles.

Passarem a visitar la sagristia aque en principi va ser la sala capitular del cenobi i amb moltíssimes caixoneres per guardar les cassulles i estoles per celebrar els ritus religiosos. El sostre es de volta de canó i está decorat amb unes boniques pintures.

Al monestir es custodia una de les peces d'orfebreria més interessants del romànic espanyol, l'arqueta que va manar fer l'abad de Blas per a custodiar les despulles de Sant Emilià, amb interior recobert de riques teles i exterior amb or i pedres precioses i sobre tot les plaques de marfil del segle XI que recobreixen el nou relicari d'argent de 1944.

I per a acabar no poder deixar de gaudir d'un dels incunables més importants del país, las Glosas Emilianenses un llibre en llatí on apareixen unes xicotetes anotacions en castellà i en euskera de finals del segle X, el llatí clàssic ja començava a ser una llengua incomprensible per que ja havia evolucionat a llengües romanç. Són les primeres paraules escrites de les que se té constància en llengua castellana i en llengua basca.

Oriola, seu universitària i diocesana d'Alacant

 Acabarem aquesta ronda de visites de ciutats universitàries en l'extrem sud de casa nostra, la ciutat d'Oriola que amb més de setanta-cinc mil habitants és una de les ciutats més poblades del territori valencià i sense cap mena de dubte una de les més monumentals. Es troba a la voreta del riu Segura que rega les seues hortes i de vegades l'inunda.

El nostre passeig el començarem al Col·legi de Sant Doménec, el monument nacional més gran del País Valencià, un edifici que es començà a construir al segle XVI en estil gòtic i va acabar-se al segle XVIII en estil rococó passant pel renaixentista i barroc abans.

En 1546 va ser la seu de l'Estudi General que acabà essent universitat en l'any 1569. Tres-cents anys després es va claussurar i la ciutat d'Oriola no tornà a tindre universitat fins l'any 1996 quan es funda la Universitat Miguel Hernández amb seu principal a Elx. El primer que veurem és el seu claustre renaixentista, el de l'antic convent.

El claustre del costat és un claustre barroc construït en la segona dècada del segle XVIII per a la Universitat. Es tracta d'un gran pati rodejat de dues galeries d'arcs de mig punt de belles i esbeltes columnes.

La joia de l'edifici és l'església de volta de canó decorada amb boniques i exhuberants decoracions barroques dels segles XVII i XVIII. A les capelles laterals podem trobar obres de grans artistes del moment com Nicolau Borràs, el retaule de la Mare de Déu del Roser és una meravella.

Molt prop està la casa-museu del poeta oriolà Miguel Hernández i més cap a l'oest es troba la catedral de la ciutat d'Oriola que continua eesent ciutat episcopal a pesar dels intents d'absorció de la pròxima catedral de Múrcia.

El seu claustre del renaiximent es va traslladar al solar de l'antic fossar de la catedral en l'any 1942, que en aquell temps estava en el convent de la mercè. Ressulta molt curiós trobar-lo hui en dia exempt i separat d'aquesta per diverses edificacions. 

La catedral des de fora no sorprén però cal visitar-la per dins per a descobrir un bonic espai que encara conserva el cor en el centre del temple i diverses pintures d'afamats pintors com Velázquez i Paolo de San Leocadio entre altres.

De la catedral ens dirigirem cap a la plaça del Carme on es troba l'ajuntament però abans ens aturarem a visitar l'església de Santa Justa i Santa Rufina, amb el seu imponent i bonic campanar gòtic, el que més llueix de tota la ciutat.

Ja en la plaça del Carme cal fixar-se en un palau amb escut en el cantó que es troba harmoniosament llaurat en les dues façanes i que és seu de l'ajuntament. Abans aquest edifici va ser el palau  del Marqués de Arneva.

La següent aturada será en l'església parroquial de l'Apòstol Sant Jaume, que té una portada barroca i altra d'estil gòtic conegut amb el nou d'isabelí per coincidir temporalment la seua execució amb el regnat d'Isabel la catòlica.

I per a acabar i deixant-se molt de patrimoni per visitar, ens acostarem al museu arqueològic de la ciutat, ubicat en l'església de Sant Joan de Déu i on es custòdia la diablesa, un pas de setmana sant que desfila en les processons des de fa segles i que mai xafa una església, llevat de la de Sant Joan de Déu que està desacralitzada. El motiu és que sota la santa creu apareix la figura d'un dimoni.