El Montsant de Llutxent, en plena ruta dels monestirs

  Acabarem l'any 2021 poc de casa i visitarem el Montsant un lloc fantàstic a un tur de pedra de la població de Llutxent i en plena natura. En aquest lloc conta la història que en l'any 1239, els cristians estaven celebrant missa i varen ser atacats pels musulmans. El pare Mateo Martínez va guardar els sants corporals baix d'una pedra fins que els musulmans varen ser rebutjats. Quan tornà a alçar la pedra va veure les sagrades formes amb sang. Tots els senyors que estaven allí volien endur-se la prova del miracle a la seua ciutat natal i com que no hi hagué consens es va decidir carregar-los damunt d'una burreta fins que aquesta es parara d'esgotament. Després de tretze dies la burreta va morir extenuada de cansament en Daroca, en la província de Saragossa. En la basílica de Santa Maria es custodien hui en dia aquestos sants corporals.

En el lloc on va ocórrer el miracle es va aixecar el fabulós Monestir del Corpus Christi de Llutxent durant el segle XV que va ser regentat per l'ordre dels dominics. Va ser un dels més importants de les comarques centrals, però durant la guerra de successió es va destruir quasi per complet. El claustre de fet res té a veure amb el gòtic original per que és de la segona meitat del segle XVIII.

L'església conventual en un principi va ser l'ermita del segle XIII que es va aixecar després del miracle, però finalment es decideix fer-ne una de nova a finals del segle XV a la que s'accedeix a través d'una porta gòtica.

A l'interior trovarem sols una nau quadrada amb volta estrelada i capelles laterals bellament decorades. L'altar major està ubicat segons la tradició diu que va succeir el miracle però no és l'original, per que aquest es va perdre en la guerra civil.

L'altra joia del Montsant de Llutxent és l'ermita de la Consolació, que va ser aixecada per un matrimoni català en la segona meitat del segle XVIII, aprofitant l'estructura d'altra anterior. També va construir una casa adosada.

El més interessant de l'ermita és sense cap mena de dubte la ceràmica que decorativa del sòcol i del seòl. Es tracta de ceràmica de Manises del segle XVIII on es representa la història del miracle dels corporals.

I a dos quilòmetres d'aquesta ermita es troba el castell de Xiu, d'on segons la tradició varen eixir els moros que atacaren les hostes cristianes durant l'eucaristia. Les ruines d'aquest castell almohade del segle XII encara llueixen molt.

El temple de Beomeosa de Busan, un dels més antics de Corea del Sud

 La penúltima entrada de l'any i penúltima entrada dedicada a monestirs ens porta al lloc més oriental que mai he visitat, es tracta de la ciutat de Busan que molt prop té la muntanya de Geumjeongsan de més vuit-cents metres. En aquest espai natural s'aixeca un dels temples budistes més antics de Corea on viuen els monjos budistes de l'Ordre Jogye.

Arribar a aquest indret amb transport públic no és difícil, s'ha d'agafar la línia 1 de metro fins a l'estació de Beomeosa i després l'autobús 90 que et puja fins al temple. El trajecte en autobús és d'aproximadament mitja hora.

Només baixar et trobaràs en un entorn natural molt bonic i agradable, sense el soroll i el bullici de Busan, la segona ciutat més gran i el port més important del país. La millor època és la tardor quan les fulles dels arbres canvien a tons més rogencs.

Unes escultures de pedra que representen  tortugues sostenint dos pilars molt pesats resulten d'allò més curiós. Estan gravades amb escriptura coreana i rematades amb capitells de pedra amb dracs, Es tracta d'esteles o monuments commemoratius.

El lloc és un centre de pelegrinatge i d'estudis del budisme on es pot pernoctar i entrar en comunió amb la vida dels monjos és per això que sempre hi trobaràs gent perque està obert al públic els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. La porta d'entrada iljumun, que vol dir la porta d'un pilar si es mira de perfil, en realitat està sostinguda per quatre robustos pilars de pedra i es considera tresor nacional de Corea.

Després hem de travessar  la porta dels quatre reis que ens esperen i sostenen instruments musicals i armes.  Aquestos gegants tan típics en els temples coreans són quatre deus i es consideren els protectors dels quatre punts cardinals. 

Després de travessar les tres portes d'entrada en alt i sostingut per diversos pilars de pedra trobem el pavelló de Bojeru. Es tracta d'una bonica construcció de fusta decorada amb espectaculars i acolorides pintures.

Un altre dels tresors de Corea, el 434 és el Daeungjeon que va ser refet en l'any 1614 després de la crema que va patir aquest conjunt monàstic en la invasió japonesa de 1592, de les construccions originals del segle VII queda ben poc.

Però encara és possible veure una làmpada de pedra del temple original construït durant el període del Regne de Silla, allà pel segle VII just a l'esquerra de les escales de pujada al temple. És considerat el monument tangible nº 16 de Corea.

Per a entrar a qualsevol saló o temple és necessari llevar-se el calcer, però cal fer-ho per a gaudir de les pintures i les daurades escultures de Buda. Nosaltres ho vàrem fer i quan eixíem vàrem escoltar a una de les dues monges que buscaven les seues sabates "jo tinc putxero". No sé que voldria dir, si algú sap coreà que m'ho comente. Abans nosaltres havíem intentat entrar en una zona prohibida i la monja més vella ens havia llançat una mirada assassina.

L'origen del nom d'aquest lloc ve de peix daurat del Nirvana per que es creu que un peix daurat que venia de l'estat de Nirvana es va instal·lar a viure en un pou al cim de la muntanya amb aigües màgiques, per tant, no estaria de més tastar aquestes aigües.

Més pavellons i temples molt ben pintats i decorats t'esperen en aquest lloc i fins i tot podràs veure alguna creu gammada en posició horitzontal molt típica del budisme que res té a veure amb l'esvàstica nazi.

El campanar és un dels llocs més bonics del recinte, Una construcció de fusta pintada que conté una històrica campana del segle XVIII de la dinastia Joseon i que mesura cent vint-i-set centimetres d'alt i té quasi un metre de diàmetre.

El temple de Beomeosa és un dels principals llocs d'ensenyament del budisme on han viscut grans mestres molt importants d'aquesta religió. Hui en dia és considerat un dels huit llocs d'entrenament monàstic del budisme coreà.

El noroest de Bukharà, madresses, mesquites, mausoleus i forticacions

 Continuarem viatjant més cap a l'est i ens detindrem en un dels països més interessants per a visitar de l'Àsia Central, Uzbekistan. La ciutat de Bukhara és la més monumental on hui xafarem la part més septentrional i occidental del seu nucli antic on descobrirem dues escoles alcoràniques anomenades madrasses que venen a ser com monestirs amb cel·les islàmics.

La ruta de hui començarà molt prop d'on va acabar una altra fa any i mig quan visitàvem aquesta ciutat de Bukhara amb tan gran patrimoni arquitectònic. El primer que farem serà contemplar les espectaculars muralles que protegeixen la fortalesa d'Arq.

Aquesta fortalesa es va construir no es sap quan, però ja es té referències d'estar habitada pels governants de la cituat al segle VI. El darrer visir hi va viure ací fins l'any de l'ocupació de l'exèrcit bolxevic rus en 1920.

Al seu interior trobarem de tot, mesquita, saló de tron i museus. Molt famosa va ser també la seua biblioteca que tant va alabar el filòsof i metge Avicenna i de la que segurament va desaperèxer en alguna de les ocupacions i posteriors destruccions que ha patit el fort.

Més cap a ponent trobarem una mesquita davant un curiós estany. Es tracta de la mesquita de Bolo Haouz, construïda al segle XVIII. El sostre és sostingut per vint columnes de fusta que al reflectir-se a les aigües de l'estany li ha valgut el sobrenom de la mesquita de les quaranta columnes.

Més cap a l'oest trobarem dos mausoleus, el primer que visitarem és el mausoleu de Chashmai Ayub. El seu nom significa pou de Job, profeta de l'antic testament que segons la tradició va fer brollar aigua amb el seu bastó en aquest lloc. Cal destacar la seua cúpula cònica.

El següent és el més menut però més elegant. És el mausoleu d'Ismail Ibn Àhmad. En aquest edifici del segle X està soterrat el fundador de la dinastia Samànida i és la construcció d'arquitectura islàmica més antiga d'Àsia Central.

I hem deixat per al final dues madrasses que es troben una enfront de l'altra. Estan en direcció sud i a la primera que accedirem serà la madrassa d'Abdulloxon construïda al segle XVI i amb una façana i pati interior recoberts de bonica ceràmica.

L'altra madrassa és la  de Modari Khan, que junt amb l'anterior formen part del conjunt Madrassa de Qosh, que significa doble. Les dues es construïren al segle XVI amb una diferència de menys de vint anys.

Monestir de Sant Naum en Macedònia del Nord, un paradís i bressol de la cultura búlgara.

 Seguim viatjant en sentit contrari a com ho fa el Sol i hui ens aturem una mica més cap a orient per conèixer el tercer monestir de la ruta de sis monestirs que acabarem a final d'any. La tercera parada la fem en Macedònia, un jove país resultat de la desmembració Iugoslava que des de fa poc té com a nom oficial Macedònia del Nord, per a distingir-la de la històrica regió de la Grècia clàssica bressol d'Alexandre el Gran de Macedònia.

Des de la ciutat més turística del país, Ohrid, conduirem una vintena de quilòmetres vorejant el llac d'Ohrid fins a arribar a la zona d'estacionament del monestir de Sant Naum. I el primer que ens trobarem és una bonica platja lacustre d'aigües massa gelades per al meu gust.

Estem dins del parc nacional de Sant Naum, just en les fonts d'aigües cristal·lines que aporten aigua a aquest llac que pertany a Albània i a Macedònia del Nord. Es pot aprofitar la visita per fer una passejada en plena natura siga a peu o en vaixell.

I situat en un xicotet pujol es troba el monestir de Sant Naum, un dels primers sants de l'església ortodoxa búlgara que va fundar aquest cenobi al segle X en temps del Gran Imperi de Bulgària. Aquest sant va ser un dels primers escriptors i promotor del primer alfabet adaptat a la llengua eslava.

El monument més singular del complex monàstic és la seua església dedicada als sants Arcàngels i d'estil bizantí que respon  a les reconstruccions dels segles XVI al XVIII després de les destrosses dels otomans. En una xicoteta sala està soterrat el sant.

Al voltant de l'església hi ha un bonic jardí en el qual hi podem trobar paons blaus que passegen en llibertat per aquest indret i que no sempre es manifesten de forma amigable de cara als milers de turistes i pelegrins que visiten el monestir.

Fraueninsel, una diminuta illa en un llac patrimoni de la humanitat de Baviera.

La segona parada de la ruta dels monestirs la farem en l'estat de Baviera per a visitar una abadia benedictina ubicada en la segona illa més gran del llac Chiemsee, l'abadia de Frauenwörth en Fraueninsel o illa de les dones.

Per a arribar-hi l'opció més fàcil és agafar un tren fins a Prien am Chiemsee, després agafar altre tren més històric fins al port o caminar menys de dos quilòmetres, el camí resulta agradable, però pujar al bucòlic tren de seients historiats ho és més.

En el port hi ha una línea de vaixells que et porta primer a la Herreninsel on es troba l'espectacular palau barroc que ja visitàrem fa anys, i després fa parada en la Fraueninsel, el trajecte total és d'aproximadament mitja hora.

En Fraueninsel es celebra un mercat de Nadal durant les setmanes d'advent que trenca per complet la tranquil·litat del menut poble de dos-cents cinquanta habitants i la seua abadia fundada pel duc Tassil en l'any 782 que va beneir el mateix bisbe Sant Virgili de Saltzburg.

Ja posats els peus en l'illa anirem a visitar la seua església que presenta un espectacular campanar que s'assenta sobre els fonaments d'un edifici del segle VIII, els dos primers pisos són del segle XII, els superiors són del segle XIV i la cúpula de ceba, tan típica de Baviera es va afegir al segle XVII.

Els fonaments de l'església i part dels murs són d'època carolíngia, l'església actual té elements dels segles XI, XII i de l'ampliació del segle XIII. Durant el segle XV es va afegir una volta de creueria i al segle XVII els altars barrocs.

Un altre element important que cal visitar és la coneguda com a sala de la porta carolíngia que va ser descoberta en l'any 1961 durant un procés de restauració. Es tracta de l'antiga entrada al monestir i de diversos frescos d'àngels a grandària natural que estaven amagats sota diverses capes d'algeps.

I per a finalitzar es pot realitzar a peu, perque les bicicletes i per descomptat els vehicles a motor estan prohibits a l'illa, una xicoteta ruta de senderisme de menys de dos quilòmetres per l'illa i gaudir del llac i l'abadia.