El nord de Roma i els seu Panteó d'Agripa, el panteó de panteons

 Acabarem l'any 2020 i la sèrie de sis entrades dedicades a panteons i mausoleus en la ciutat de Roma per visitar un dels seus monuments més famosos, el Panteó, l'edifici més antic que conserva la ciutat eterna i per a molts el més extraordinari i millor conservat de la Roma clàssica.

Començarem la ruta de hui en la Piazza Navona que ocupa el solar del qual va ser un estadi del segle I en temps de l'emperador Domicià. Ací es disputaven competicions d'atletisme i de quadrigues fa dos mil anys, hui en dia és la plaça barroca més bonica de la ciutat i un dels llocs més bulliciosos.

La plaza està presidida per l'església de Sant Agnés martiritzada en aquest lloc. Però cal destacar les seues tres fonts, la dels quatre rius obra de Bernini, la del Moro esculpida per della Porta excepte la imatge del moro que és obra de Bernini i la font de Neptú esculpida per della Porta

Font del Moro

.

I quasi al costat està el Panteó que es va aixecar com a temple dels déus romans entre el 27 i el 25 aC, però l'estructura actual és del 118 dC en temps de l'emperador Adrià. Que s'haja conservat tan bé fins als nostres dies és per que al segle VII es va convertir en església per a fer fora a tots els dimonis que es pensava que hi habitaven al seu interior.

El que més sorprén d'aquest edifici és la seua enorme cúpula, una de les més grans del món, es tracta d'una semiesfera de radi igual a l'altura del cilindre que la sosté i coronada amb una claraboia de nou metres de nou metres de diàmetre.

El Panteó d'Agripa o església de Santa Maria dels Màrtirs és el lloc de soterrament d'italians il·lustres com són els enormes sarcòfags dels escassos reis italians i el discret monument de marbre de Rafael Sanzio, un dels millors pintors del Renaixement.

A unes quantes passes s'arriba a la plaça de la Minerva on es troba el majestuós obelisc, un dels tretze que tingués la capital de l'Imperi Romà, que es va trobar soterrat al segle XVII. Bernini va ser l'encarregat de fer-lo lluir de nou i el va col·locar sobre l'escultura obra seua d'un enorme elefant.

I en la mateixa plaça es troba una de les poques esglésies gòtiques que queden en la ciutat, l'església de Santa Maria sopra Minerva, que com bé diu el seu nom, ocupa el solar d'un antic temple romà dedicat a la deessa Minerva.

De la discreta façana passarem a un meravellós interior on cal destacar les magnífiques pintures renaixentistes dels quatre evangelistes del sostre sobre fons blau estrelat que recorden als àngels de Paolo di San Leocadio de la catedral de València.

Una escultura de Miquel Àngel conegut com a Crist de la Minerva es pot veure en la part esquerra de l'altar major. Es tracta d'una obra en marbre blanc de mida natural on Jesús sosté una creu i que va ser acabada en l'any 1521.

L'església era part del convent annex dels dominics per això podem trobar ací les tombes de dominics il·lustres com el pintor Fra Angelico o Santa Caterina de Siena on està el seu cos per què el seu cap incorrupte es troba en la Basílica de Sant Domènec de Siena.

Tomba de Santa Caterina de Siena

Cap a l'est està l'església de Sant Ignasi que amb dues que hi ha més cap al sud, la de Sant Andreu de la Vall i Il Gesú, són els millors exemples d'arquitectura barroca jesuítica que després es va escampar arreu del món com l'església de la Nativitat de Turís, l'església de Sant Feliu i Sant Tomàs de València, la de la companyia de Quito o les restes de la catedral de Sant Pau de Macau en la Xina.

Sant'Andrea della Valle

Nosaltres caminarem en direcció nord fins a arribar a la plaça de la Colonna on està el Palau Chigi, la residència del primer ministre italià. Però el més destacable de la plaça és la columna de Marc Aureli, erigida després de la seua mort en l'any 180 dC.

Dues illes de cases més cap a l'est arribarem a una xicoteta plaça ocupada completament per la font més famosa de Roma, la fontana di Trevi. Va ser dissenyada per Nicola Salvi al segle XVIII i està presidida per una escultura del déu Neptú.

I la visita a Roma l'acabarem a la posta de sol en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, la plaça d'Espanya que rep aquest nom del palau del segle XVII que va ser l'ambaixada d'Espanya en els Estats Pontificis. 

La imatge més universal d'aquesta plaça és la de la seua enorme escalinata de l'any 1720 que comunicava la plaza amb l'església francesa de la Trinità dei Monti. El lloc és de parada obligada per a tot turista que visita la ciutat eterna.

Kosovo Polje, el camp de batalla que donà la clau de Sèrbia als otomans

Hui viatgem a terres kosovars per a conéixer un lloc que ha marcat per sempre la història dels Balcans, Kosovo Polje, el nom d'aquesta ciutat es podria traduir com el Campa de Kosovo i és l'escenari de dos fets històrics separats amb el temps sis-cents anys, que varen configurar el mapa dels Balcans.

 Anem per parts i per ordre cronològic i es traslladem a l'any 1389, l'any de la batalla de Kosovo, on els serbis foren derrotats per l'exèrcit otomà en aquesta zona a 5 quilòmetres de Pristina, la capital del país. Això va significar quasi cinc segles sota dominació turca fins a la conquesta per part dels Habsburg al segle XVIII i l'alliberament definitiu al segle XIX.

Al segle XIV es va aixecar un mausoleu en honor del soldà Murat I que va perdre la vida en aquesta batalla assassinat per un noble cavaller que havia desertat de l'exèrcit serbi. Aquest mausoleu està considerat com la primera construcció d'estil otomà de la zona.

Una part de les seues despulles, els seus òrgans vitals, i el seu turbant van ser depositats ací i la resta del cos va ser traslladat a la ciutat turca de Bursa, que en aquell temps era la capital de l'Imperi Otomà. Constantinoble va caure en mans turques seixanta- quatre anys més tard i es va convertir en la nova capital.

Una enorme morera està just a l'entrada del mausoleu  que segons la tradició es creu que és l'únic supervivent viu de la batalla de Kosovo. Aquest mausoleu és un lloc de pelegrinatge per als musulmans kosovars, encara que els kosovars són ètnicamentt albanesos que comparteixen religió amb els turcs, que afavoriren durant els segles posteriors el seu establiment en aquesta zona i l'emigració dels serbis fins ser majoritaris.

Una casa de dues plantes que abans era lloc d'hostalatge per a peregrins i lloc de reunió del partit comunista en era iugoslava s'ha convertit en museu dedicat a la batalla de Kosovo gràcies al finançament del govern de Turquia.

A uns vint minuts caminant des del mausoleu trobem el Gazimestan, un monument commemoratiu de la batalla de Kosovo format per l'arrel ghazi que significa heroi en turc i mesto que significa lloc en serbi. Però abans trobarem una mesquita en mig del camp, coneguda amb el nom de Xhamia Lazaverë.

El Gazimestan és una construcció aixecada en 1953 que imita a una torre medieval i està ubicada en el lloc on els serbis aixecaren una columna de marbre per a honrar al seu rei, Lazar Hrebeljanovic mort en la batalla de Kosovo i considerat sant per l'església ortodoxa de Sèrbia.

En aquest lloc en 1989, Slobodan Milosevic president de Iugoslàvia, va fer el famós discurs de Gazimestan amb fortes connotacions patriòtiques sèrbies i germen de la guerra dels Balcans i de la guerra de Kosovo en la dècada posterior.

Guadalajara, una sorpresa monumental en Castella-la Manxa

Hui viatgem a terres de Castella-la Manxa per conéixer el panteó de la poderosa família Mendoza en Guadalajara, còpia del panteó dels Reis del Monestir de l'Escorial. Aquesta ciutat de huitanta mil habitants és més una ciutat dormitori de Madrid que un destí de turistes i no és considerada patrimoni de la humanitat com altres capitals provincials com Toledo i Conca. Però cal reconéixer que té un ric i original patrimoni artístic molt accessible a visitar gràcies a les visites turístiques que organitza l'oficina de turisme.

Començarem la visita en el conegut com a Fort de Sant Francesc, antic convent convertit en caserna durant a invasió francesa i que va tenir ús militar fins a l'any 2000. En la cripta de l'església, la família Mendoza que ostentava el títol de ducs de l'Infantat van decidir instal·lar el panteó familiar, una verdadera joia que els soldats francesos s'encarregaren de profanar.

  

El temple actual de dimensions catedralícies és el més gran de la ciutat. Es tracta d'una església de nau única en estil gòtic amb capelles en els contraforts. A cauas del seu ús militar durant dos-cents anys, no conserva massa decoració.

La volta estrellada de final del gòtic sobre el presbiteri resulta d'allò més curiosa i original per què els nervis estan pintats amb figures allargades de dracs d'un verd fosc que representen els pecats i no l'infern, com molta gent pensa.

Com estem extramurs de la ciutat anem a travessar les desparegudes muralles que s'aixecaren al segle IX i que perduraren fins al segle XIX. Ho farem a través de la porta de Bejanque que encara continua en peu i que data del segle XIV.

I al costat de la porta de Bejanque es troba la torrassa de l'Alamín, una antiga torre de vigilància vora un barranc que va ser hospital i magatzem municipal. Després de la seua restauració es va convertir en el centre d'interpretació de la muralla de Guadalajara.

Molt prop està la cocatedral de Santa Maria la Major, un temple del segle XIV amb portes i campanar d'estil mudèjar que es va convertir en catedral al segle XX, encara que la principal seu de la província és la catedral de Sigüenza. 

Al seu interior trobarem un conjunt de tres naus amb volta de canó. El més interessant és l'altar major d'estil manierista presidit per una representació de l'Assumpció de la Mare de Déu. Està datat en l'any 1624  i és obra de Francesc Mir.

Davant de la cocatedral es troba altra de les joies arquitectòniques de la ciutat, la capella de Don Luis de Lucena del segle XVI on se suposa que anava a ser soterrat. Un exterior fet de rajoles que ens recorden l'estil mudèjar.

A l'interior cal destacar les impressionants pintures al fresc d'estil renaixentista, una curiosa escala de caragol que ens recorda un minaret i les restes d'algepseria mudèjar rescatades de l'església de Sant Gil molt similars a les de la sinagoga del Trànsit de Toledo.

I de la capella de Don Luis de Lucena passarem a visitar el palau de la Cotilla. Casalot del segle XVII que va pertànyer a la família Torres i després a la família Figueroa. El més destacable és el saló de te que està decorat amb un paper d'arròs xinés pintat a mà únic a Europa.

Altre palau destacable de la ciutat és el d'Antonio Mendoza, un edifici renaixentista del segle XVI reformat al segle XIX, en estil neoclàssic. Ha sigut convent, seu de la diputació, museu i actualment és un institut de secundària. El pati central és una meravella amb una interessant ceràmica, artesanats i un escut de Carles V procedent de la muralla.

Al costat està l'església de Sant Jaume el Major, un temple gòtic del segle XIV, que era part del convent de Santa Clara fundat al segle XIII. Després va ser convertit en hotel i posteriorment desmuntat i traslladat a una finca de Madrid.

I acabarem la ruta de hui en el monument més emblemàtic de la ciutat, el palau de l'Infantat, una fortalesa-palau de finals del segle XV de les més boniques del renaixement espanyol. Ací es casaren Felip II i Felip V. La seua façana decorada amb puntes de diamant i la bonica i ornamentada galeria superior són una meravella.

Al seu interior ens deixarà bocabadats el pati dels lleons, conegut amb aquest nom per les figures de lleons i grius que el decoren. L'edifici és la seu del museu provincial de Guadalajara el primer museu provincial que es va crear a Espanya.

Westminster Abbey, el panteó reial d'Anglaterra i de personatges il·lustres.

Viatjarem hui a Londres per conéixer un dels seus monuments més importants, l'abadia de Westminster, que amb més de mil anys d'història és el lloc reial de noces, coronacions i soterraments. Però no sols reis descansen ací, també hi podem trobar les despulles d'altres britànics sense sang reial que han destacat en camps tan dispars com la política, la ciència o la literatura.

A principis del segle X es va establir ací una comunitat de monjos benedictins, però l'esplendorós edifici gòtic és bàsicament del segle XIII, i amb la reforma eclesiàstica d'Enric VIII els benedictins hagueren de marxar i el que hui en dia coneguen com l'abadia de Westminster en realitat és l'església col·legiata de Sant Pere. Per a visitar-la agafarem el metro fins a l'estació de Westminster.

La porta nord resulta espectacular, però no és la més majestuosa. Es tracta d'una construcció gòtica amb gran rosetó i tres portes, la central la més gran, té un mainell amb una bonica escultura de la mare de Déu.

L'entrada principal és l'entrada oest que està flanquejada per dues imponents torres que es varen finalitzar en el segle XVIII. Una galeria d'escultures sota la porta representen màrtirs cristins recents com Òscar Romero i  Martin Luther King entre altres.

A l'entrar al temple ens trobarem amb una esvelta nau de deu metres d'amplitud i trenta-un metres d'alçada. Aquesta nau gòtica va substituir altra d'estil normand i necessità cent cinquanta anys per a ser acabada.

Una pantalla en mig de la nau conté el monument a un dels millors físics de la història, sir Isaac Newton, que està soterrat just davant. També està soterrat ací Charles Darwin, el de la teoria de l'evolució, excomulgat per l'església catòlica que no el va perdonar fins cent anys després.

Per darrere del monument a Newton es troben l'orgue i el cor i al costat mirant a nord està el passadís dels hòmens d'estat on podem trobar escultures i també llocs de soterrament d'alguns mandataris del govern britànic com el cèlebre Wiston Churchill.

Més endavant, en la part del creuer està l'altar major i el mausoleu on reposen les despulles del rei Eduard el Confessor que va viure a principis del segle XI i que va ser canonitzat cent anys després pel papa Alexandre III.

A la part nord hi ha tres capelles, en la de Sant Pau que està abans de pujar tres graons que condueixen a la Lady Chapel, podem trobar el mausoleu de Francis Sidney, la comtessa de Sunsex. Cal fixar-se en l'escultura de l'eriçó blau i daurat que hi ha els peus de la comtessa, a mi em va sorprendre molt. L'eriçó forma part de l'escut de la casa Sunsex.

Ara passarem a la Lady Chapel o capella de Santa Maria, el lloc més espectacular de tota l'abadia. Va ser afegida al segle XVI a la primitiva nau gòtica del segle XIII. El seu estil és d'un renaixement anglés exuberant amb una volta decorada que et deixa bocabadat.

En aquesta capella hi ha soterrats quinze monarques. Cal admirar el mausoleu de la reina Elisabet I i de la seua germana Maria I, néta dels reis catòlics. Lluitaren per la corona d'Anglaterra que finalment s'emporta la jove Elisabet I que manà decapitar a la catòlica Maria I.

Ara accedirem a la part sud de l'Abadia pel braç sud del creuer, on està el racó dels poetes. Ací trobarem un conjunt d'escultures que honren la memòria dels més grans escriptors de la llengua anglesa com són Dickens i Shakespeare.

La sala capitular de planta octogonal amb seients de pedra per a vuitanta persones era el lloc de reunió dels frares i és ací on va començar a reunir-se el parlament. Cal destacar les pintures murals que encara es conserven de finals del segle XIV com també part de la ceràmica del sòl.

Una habitació d'estil normand coneguda com a la càmera Pyx és de les parts més antigues que es conserven del mil·lenari edifici. L'altar és en realitat una taula on es fonien les monedes per a provar que eren realment de plata.

El gran claustre del monestir benedictí encara es conserva, però és del segle XIV perquè els anteriors d'arquitectura normanda varen patir un incendi en l'any 1298 i per tant va ser reconstruït ja en estil gòtic.

Un xicotet claustre conté un bucòlic i una mica descuidat jardí amb una discreta font al centre. El més interessant és la magnífica vista que ofereix a una de les torres del Parliament Houses, lloc de reunió dels lords i parlamentaris britànics.