El Berlin de l'est, el més històric i monumental

La tercera i última finestra de la que aguaitarem, serà la de l'hotel Adlon, un històric edifici que es va fer famós en l'any 2002 quan Michael Jackson va mostrar al seu fill menut als fans. El xiquet estava literalment fora de la finestra, son pare el sostenia sols d'un braç, el xiquet començà a agitar-se i tots els seguidors del cantant que es concentraven baix, pensaren que aquest anava a caure del cinqué pis.

Afortunadament el xiquet no caigué, el pare demanà disculpes públicament i els seus fans pogueren gaudir de la música del rei del pop al llarg de set anys més.

Començaren la nostra ruta per la Hauptbahnhof, l'estació principal de Berlín. Es tracta d'un colosal edifici de ferro, vidre i formigó que es va acabar de construir en l'any 2006, just abans del mundial de futbol. Està considerada l'estació més gran de la Unió Europea i a banda d'estació és també un centre comercial.

En direcció nord està l'antiga estació Hamburger Banhof, hui reconvertida en museu d'art contemporani. Un edifici blanc amb interior lluminós que conté obres d'Andy Warhol, Haring i Beuys, entre d'altres.

A pocs metres de la Hauptbahnhof es troba l'imponent edifici del Reichstag, el lloc de reunió del parlament alemany, des de temps de l'imperi, allà en el segle XIX. Va ser seriosament danyat en la segona guerra mundial i renovat per Norman Foster en els anys noranta del segle passat. Es pot visitar i pujar a la cúpula nova de vidre i així adonar-se del que és Berlín, una ciutat moderna instal·lada sobre les restes que quedaren de la segona gran guerra i la guerra freda.

Travessarem el riu Spree a través del Moltkebrücke, un elegant pont de finals del segle XIX que rep el nom d'un general de l'exèrcit prussià. Des del pont es pot divisar el modern edifici de la Casa de la Cultura.

I ara ens trobem en el Berlín occidental i travessarem un parc on Ronald Reagan va pronunciar el seu famós discurs pro-unificació alemanya en 1987 a l'esquena de la porta de Branderburg, el símbol de la separació del món en dos blocs.

Aquest meravellós edifici neoclàssic de finals del segle XVIII era una de les divuit portes d'entrada a la ciutat, encara que sembla més un arc del triomf. La quadriga que la corona va estar a París com a trofeu de Napoleó i va tornar vuit anys més tard a Berlín.

Ara travessarem la porta, cosa que abans sols podia fer la família reial, i entrarem a la plaça de París, on naix el carrer més popular de Berlín, unter den Linden que significa baix els til·lers, que són els abres dels laterals. En aquest carrer es troba el famós hotel Adlon, un glamourós hotel de 1907 que va ser hospital en la guerra i residència d'estudiants en l'època comunista fins que es va enderrocar. Afortunadament es va reconstruir en 1997 cinc anys abans del circ montat per Michael Jackson.

Si mirem a l'oest, notarem que la Victòria ens observa dalt la famosa columna Siegessaüle, un monument que commemora el triomf dels prussians contra els danesos en 1874.

Si intentem seguir el traçat de l'antic mur de Berlín i la muralla en direcció sud o esquerra s'arriba a l'imponent i silenciós monument que recorda les víctimes de l'holocaust jueu. És obre d'Eisenman i ocupa una superfície de 19000 metres quadrats.

Si tornem a la plaça París i caminem cap a l'est per unter den Linden arribarem a la Bebelplatz, la que s'havia de convertir en el fòrum de la Roma del segle XX, un somni de Hitler que no va arrivar a cuallar ni a nivell arquitectònic ni a nivell polític. Ací podem visitar la catedral catòlica de Santa Eduvigis.

A l'altra part del carrer unter den Linden està l'edifici neoclàssic de la Nova Guàrdia, inaugurat en 1818. Al seu interior es troba la flama eterna, que recorda les víctimes del feixisme i les dictadures. També hui una curiosa escultura d'una mare amb el fill mort als seus braços.

I tornarem a Bebelplats i en direcció sud, guiats per dues magnífiques cúpules veïnes arribarem al Gendarmenmarkt una de les places més monumentals. Ací trobem les catedrals francesa i alemanya que semblen bessones però no ho són.

I entre les dues s'aixeca la Konzerthaus, un auditori de música de la primera meitat del segle XIX que destaca per la seua espectacular façana i el seu interior profusament decorat.

La Roché de Mònaco, de colònia grega a senyoriu dels Grimaldi

Continuarem vegent món a través de cèlebres finestres i hui ens traslladarem a la capital del segon estat més menut del món, La Roca de Mònaco. I és que en el palau dels Grimaldi, una sobirana parella recentment casada va saludar als seu súbdits des d'una finestra del palau dels Grimaldi. Ja sabeu tots de quina parella estic parlant, Rainier III de Mònaco i la bellíssima actriu Grace Kelly.

En un país sense reis com era els Estats Units, però molt amant dels contes de prínceps i princeses, una jove i bella actriu trobava al príncep europeu dels seus somnis i es convertia en princesa d'un diminut però glamurós estat de la Mediterrània.

La millor manera d'arribar a Mònaco, si no eres amant de la mar, és en avió fins a Niça, després ja tens l'opció de l'autobús amb un trajecte de mitja hora. Jo vaig voler acomplir un dels meus somnis i vaig gaudir d'un curt vol de 7 minuts en helicòpter, amb unes vistes meravelloses de la Riviera Francesa.

L'edifici del Museu Oceanogràfic de Mònaco et dóna la benvinguda i et convida que el visites. Aquest museu va ser dirigit durant anys pel famós Jacques Cousteau.

La Roché és el nucli més antic del que hui és l'urbanitzat país de Mònaco. Una plaça i uns quants bucòlics carrers i carrerons on és quasi imposible allotjar-se. En la resta del país és molt car, així que, si vols estalviar, el millor és fer-ho a la francesa vila de Beausoleil, on els seus carrers es fusionen amb els de Montcarles. I des d'allí començar un agradable passeig pel comercial barri de la Condomina i anar pujant a la Roché.

Un bucòlic mercat de nadal s'instal·la en aquesta zona, a més també es pot visitar l'església de Santa Devota, un boniquet edifici sota un enorme pont, necessari per a comunicar amb carretera el país amb França.

El camí de pujada a La Roché no és massa esgotador, encara que es trobe a 123 metres sobre el nivell de la mar i a més permet observar les muralles que protegien el castell que fa set-cents anys va conquerir el primer Grimaldi al qual va accedir disfressat de frare franciscà.

Ja dalt cal gaudir de les més meravelloses vistes que un país et pot donar, són sense dubte d'allò més espectaculars, sobretot a l'hora del crepuscle.

El palau dels Grimaldi és l'edifici més antic i més bonic de tot el nucli antic, és la residència dels prínceps de M'onaco des del segle XIII i s'ubica davant una enorme plaça on cabrien tots els monegascos.

Després caldrà perdre's pels bucòlics carrers que ixen de la plaça d'armes i gaudir del que encara s'intueix a com centre històric d'una xicoteta població Mediterrània. Recorda que estem en Mònaco, un dels països més densament poblats del món.

I cal visitar la seua catedral, un temple neoròmanic acabat de construir a principis del segle XX sota una església parroquial del segle XIII dedicada a sant Nicolau.

El seu interior de planta basilical consta de tres naus, amb una impressionant nau central flanquejada per arcs que imiten l'estil romànic.

L'absís esta decorat amb un mosaic daurat que imita les esglésies bizantines, a més també podem trobar retaules medievals en alguna de les capelles laterals.

I dues tombes de les moltes que hi ha passen desapercebudes, però són les del príncep Rainieri III i la seua muller Gratia Patricia Kelly.

El castell de Praga, el més gran i bonic del món

Les primeres entrades del recentment estrenat any 2019 aniran dedicades a finestres famoses i conegudes per les històries que poden contar.

A l'antic palau reial del castell de Praga hi ha unes finestres des d'on foren llançats en l'any 1618 tres personatges enviats pels Habsburg a la capital del regne de Bohèmia. La noblesa majoritàriament protestant no veu amb bons ulls al nou rei Ferran II d'Hagsburg fermament catòlic. Les pobres persones no van sofrir cap mal perque caigueren sota un muntó del fem que hi havia al fossat però més tard començaria la guerra dels trenta anys, una verdadera catàstrofe del continent Europeu.

A l'antic palau reial es poden visitar moltes coses més, a destacar l'escala dels cavallers una fantàstica construcció renaixentista que dóna al saló de Vladislau, el més gran del palau.

Visitat el palau eixirem al conegut com a tercer pati del castell on es troba la més monumental de les construccions, la catedral de Sant Guiu. Aquest enorme temple destaca pel seu absis gòtic i la monumental façana flanquejada per dos fastuoses torres d'agulla i un bonic rosetó.

L'interior de la catedral també et deixarà bocabadat, L'espaiosa nau amb volta gòtica és obra de l'arquitecte Peter Parler.

També al tercer pati es pot visitar la basílica i convent de Sant Jordi, l'edifici que queda en peu més antic del castell. Es va construir al segle X encara que van ser necessàries unes reformes al segle XII després d'un incendi.

L'interior de la basílica no té res a veure amb el de la catedral uix es tracta d'una nau d'estil romànic més austera amb restes de pintures medievals. L'antic monestir és hui un dia un museu de pintura.

Al segon pati, el més gran del castell hi ha una monumental font, una església i el palau reial nou, de l'època de la reina Maria Teresa on està el despatx del president.

I a través del passadís passarem al primer pati on estan les portes d'accés al castell i els soldats que faran el canvi de guàrdia que tant agrada als turistes.

Però no tot són patis al castell, el carreró de l'or que ja existia al segle XV i que a finals del segle XVI l'emperador Rodolf II donà permís als soldats per a construir-se la casa als seus 24 soldats. Per això les boniques cases de colors són tan menudes. Però guarden històries extraordinàries com són la pràctica clandestina de l'alquímia, les visions d'una vident morta per la Gestapo o les lletres de Kafka que va viure ací.

I del castell ningú se'n pot anar sense gaudir de les vistes de la ciutat vella de Praga que sens dubte és una de les més boniques d'Europa.