Centre històric de Tbilissi, la capital de Georgia ocupada per 1000 imperis

Un 21 de Novembre de fa aproximadament sis segles i mig, el cabdill Tamerlà saquejava la ciutat de Tbilissi, la capital de l'actual estat ex-soviètic de Geòrgia. Aquest descendent de Genguis Khan va aconseguir formar un imperi de quasi 8 milions de quilòmetres quadrats al centre d'Àsia i encara que no és massa conegut a occident està considerat un dels majors conqueridors de la història.

El saqueig de Tbilissi no va ser el primer ni l'últim que va patir la ciutat, abans ho havien fet perses, bizantins, selèucides, àrabs i després ho feren altres més fins i tot els russos.

La ciutat, després de l'era soviètica i un període de crisis econòmica, que mai acaba, intenta recuperar-se i molts són els llocs que s'estan rehabilitant encara que queda molta feina per fer i pocs són els diners per a fer-ho i recuperar el seu impressionant patrimoni. Cal dir que ho té tot per a convertir-se en focus d'atracció turística com ho són altes ciutats europees puix està rodejada de muntanyes, prop d'un llac, sota aigües termals sulfuroses, travessada pel riu Kura i amb gran centre històric.

Si se n'anem al centre de la ciutat i  mirem les muntanyes que ens envoltem, de segur que ens crida l'atenció la imponent escultura d'una dona, Kartlis Deda, que representa la mare pàtria georgiana.

La torre de la televisió, sobretot amb la il·luminació que llueix durant la nit, és un altre punt de referència de la ciutat. Està ubicada en un parc d'oci per a xiquets conegut amb el nom de Mtatsminda i s'hi pot accedir amb un funicular.

Però el que realment corona la Tbilissi és la seua fortalesa, Narikhala, nom que ve del mongol i que significa fort menut. Sols conserva les muralles exteriors però cal pujar-hi i també gaudir-la de nit amb llums.

L'ascens a Narikhala és dur però suportable i allà dalt es pot gaudir de les millors vistes de la capital  de Geòrgia.

A la fortalesa l'únic edifici en peu que es pot trobar és l'església de Sant Nicolau, d'arquitectura típica del país amb un interior renovat al segle XIX. Molt prop està els jardins botànics, un espai natural on cal deixar-se perdre's.

Baixant del castell està el barri àzeri, un poble ètnicament turc i de religió musulmana que habita principalment a l'Azerbaidjan i l'Iran. Són ells qui exploten les aigües sulfuroses en diversos banys ubicats al barri.

Es pot visitar també l'única mesquita que ha sobreviscut al segle XX. Va ser construïda al XVIII pels otomans, destruïda pels iranians, va ser finalment restaurada per un italià. El seu interior està ricament decorat amb tapisos i pintures.

Si ens desplacem uns quants metres per carrers restaurats hi arribarem al barri armeni on es troba la seua catedral del segle XIII, però incendiada i restaurada en nombroses ocasions.

La catedral Sioni va ser el temple més important de l'església ortodoxa georgiana fins l'any 2004, quan es va consagrar la catedral de la Trinitat. Va ser al seu interior quan els nobles de la ciutat van jurar lleialtat a l'imperi rus.

Just al costat s'ha restaurat un antic caravanserall, lloc on pernoctavent els comerciants durant la seua ruta, en el Museu d'Història de Tbilisi.

La comunitat jueva, encara pressent a la ciutat després de quasi un segle dominació soviètica, encara manté oberta la seua gran sinagoga, construïda en estil eclèctic entre 1895 i 1903.

Tbilissi és com el Jerusalem del Caucas, puix quasi totes les religions monoteistes es troben representades i per això un temple catòlic no podia faltar, el de l'Assumpció.

Però el monument religiós més antic de la ciutat és la basílica d'Anchiskhati, del segle VI i que rep el nom d'una icona duta des de Turquia al segle XVII.

Per a arribar ací hem travessat bucòlics carrers amb balconades que recorden Istanbul, alguns ja restaurats i altres que ho necessiten urgentment.

Al costat de la basílica es pot veure una boja torre de rellotge que assenyala on està el museu de la titella.

No podem abandonar el nucli antic de la ciutat sense tastar els torrons que elaboren en aquesta regió del Caucas. Tenen forma diferent però estan fabricats a base de fruits secs i un xarop de mel i sucre.

El rellotge de la porta del Sol, el que marca la fi i l'inici dels anys en aquest país.

Hui anem a visitar el rellotge més famós del país, el rellotge de la casa de correus de la porta del Sol de Madrid.

Aquest rellotge forma part de la vida de tots nosaltres, perquè cada nit de cap d'any, en el cas d'haver-hi una televisió prop, tot espanyol compleix el ritual de menjar un gra de raïm després de sentir cadascuna de les dotze campanades que toca el rellotge a la fi del 31 de desembre.

En primer lloc cau una bola daurada i sonen unes campanades totes seguides, se senten els quarts i llavors comença la successió de dotze campanades. El procés no és gens fàcil, s'hi ha d'introduïr una quantitat important de fruit de vinya ràpidament que no dóna temps a mastegar i tragar, però crec que ningú mai ha mort d'això. Fa uns anys començaren a comercialitzar el raïm en conserva i sense pinyol, que suposadament havia de facilitar la tasca, però cal dir que no sap tant bo com comprar-lo fresc de la Vall del Vinalopó.

Aquesta bucòlica tradició ni ve d'època medieval ni és ancestral, més aviat té un origen econòmic i comercial, perquè farà poc més d'un segle calia donar eixida a un excedent de raïm i algú va tindre aquesta idea.

El rellotge va ser inaugurat per la reina Isabel II fa hui just 150 anys, per a commemorar l'aniversari de la seua primera proclamació i va ser un regal del prestigiós rellotger lleonés exiliat a Londres, José Rodríguez Losada.

L'enginy de José Luis Losada està instal·lat en un templet del de l'edifici de la reial casa de correus que va ser construït en la segona meitat del segle XVIII després de tombar un grup d'habitatges de dues plantes.

L'edifici va passar a ser el ministeri de Governació en 1847 i degut a la importància de la nova institució s'enderracaren més cases per a adequar l'espai. Amb la desamortització de Mendizábal es derrocaren els convents de Sant Felip i el de la Mare de Déu de les Victòries donant-li a la porta del Sol l'aspecte de plaça que té ara. Al número 1 estava l'històric hotel París amb el cartell publicitar de tio Pepe, l'edifici és hui propietat de la multinacional Apple.

A la zona de vianants de la plaça trobem l'escultuura del rei Carles III, popularment conegut com el millor alcalde de Madrid perquè durant el seu regnat es feren nombrossíssimes obres de millora de l'urbanisme de la ciutat.

L'altra escultura que ornamenta la porta del Sol és la de l'ós i l'arbocer. Són el símbol de la ciutat puix apareixen en el seu escut des del segle XII.

Però el lloc més fotografiat. pot ser siga el Km zero, el punt des d'on es mesuren les distàncies de totes les carreteres d'Espanya. I ara emprenem quatre trajectes d'un quilòmetre aproximadament des d'aquest punt de referència.

En direcció sud-est agafen la transitada carrera de Sant Jerònim per a arribar a la plaça de les Corts on s'ubica el Palau de les Corts. Aquest edifici va ser construït al segle XIX en estil neoclàssic i és la seu del Congrés dels Diputats. Per als espanyols sentir les paraules Congrés dels Diputats és vindre a la ment les escultures dels dos lleons que es troben a la porta i per a mi personalment l'escena de l'intent del cop d'estat de Tejero.

I molt a prop trobem la font de Neptú, obra de l'escultor Ventura Rodríguez que la va acabar en l'any 1786. Cada vegada que l'Atlético de Madrid guanya algun títol la seua afició ho celebra ací.

En direcció nordest des de Sol s'ha d'agafar l'arxiconegut carrer d'Alcalà que ens portara fins a la plaça Cibeles. Una font que representa una deessa romana que els grecs anomenaven Rea. El títols que guanya el Real Madrid són celebrats en aquest lloc.

En aquesta mateixa plaça podem trobar l'edifici el Banc d'Espanya, un dels més representatius de la ciutat, que va ser edificat entre el segle XIX i XX. La imatge de la seua façana sempre apareix a les notícies quan es parla de diners o de crisis. Si et queda alguna pesseta, és en aquesta institució l'únic lloc on te la podrien canviar a euros.

En direcció nord-est i eixint des de Sol, caminem pel carrer Preciados, sols autoritzat per a vianants i verdader paradís de les compres. En aquest carrer s'inaugurà el famós gran magatzem Galerias Preciados on ara es troba l'fnac i també hi ha un Corte inglés on es pot gaudir d'una experiència gurmet i bones vistes de Madrid a la seua terrassa.

El carrer preciados passa per la plaça Callao abans d'orientar-se cap a l'oest i és en aquesta plaça on ens podem detenir a fer una foto a altre dels cartells publicitaris més famosos de la ciutat, el de Schweppes. Està ubicat a l'edifici Capitol que va ser construït als anys 30 del segle passat per a ser hotel, bloc d'apartaments i cinema.

I per a acabar aquesta entrada sols ens queda recórrrer uns centenars de metres en direcció sud-oest pel carrer major de Madrid i gaudir d'una sensacional experiència culinària en el mercat de Sant Miquel. L'edifici realitzat en ferro i inaugurat en 1916 és hui un espai on part de les seues parades s'han convertit en un lloc on degustar la millor cuina nacional i internacional.

El moll de Tsim Sha Tsui, l'enclavament més atrafegat de Hong Kong

Hui viatgem a l'extrem orient per conéixer un rellotge típicament colonial britànic dins d'un espai típicament xinés. Allí l'any nou arriba set hores abans i es celebra amb un espectacular castell de focs artificials que és disparat al port Victòria i oferint un dels millors espectacles que es fan al món per a rebre el nou any. El port Victòria es situa a l'extrem de la península de Kowloon que junt amb un grapat d'illes més formen el territori xinés autònom de Hong Kong, l'hereu de l'antiga colònia britànica.

La torre del rellotge és el que queda de l'antiga estació de Kowloon, un dels extrems de la línia Kowloon-Canton. L'edifici és monument nacional i mesura 44 metres.

Just davant està el moll de Tsim Sha Tsui d'on ixen vaixells a totes les illes del territori de Hong Kong, però el que cal fer és passar a la bulliciosa illa de Hong Kong amb un dels ferry star. Són un conjunt d'històriques embarcacions, que per un simbòlic preu, creuen el port Victòria.

En pla més romàntic i bucòlic es pot fer un agradable passeig en el tradicional jonc xinés al llarg de la badia Victòria.

És del tot recomanable fer-ho de nit i gaudir del famós espectacle "Symphonie of lights" que permet veure el joc de llums tant de l'illa de Hong Kong com de la part de Kowloon.

Al moll també atraquen creuers de luxe, per això al costat s'ha construït un luxós centre comercial visitat per creueristes i locals i als voltants de la Canton Road es poden visitar les botigues de les millors marques.

Als voltants no poden faltar els hotels de luxe, com per exemple l'Hotel Península que va obrir les seues portes en 1928. Durant l'ocupació japonesa de la segona guerra mundial una suite de la tercera planta es va convertir durant dos mesos en la presó del Governador anglés.

Però no tot és luxe i compres en aquesta àrea de Kowloon, també hi ha lloc per a la cultura. Una sèrie de museus ocupen el que va ser l'antiga estació del que sols resta la torre del rellotge i el territori
guanyat a la mar.

El Centre Cultural de Hong Kong, construït en 1980 amb certa polèmica per la seua excessiva modernitat i manca de finestres, és la seu de diverses activitats de música i dansa.

Al Museu d'Art es pot aprendre com ha evolucionat la cal·ligrafia xinesa al llarg dels segles i ofereix una grandiosa col·lecció d'objetes de materials ben diversos com ceràmica, cristall o jaspi.

El Museu de l'Espai de Hong Kong ofereix projeccions de pel·lícules IMAX i una exposició d'invents astronòmics xinesos. La seua curiosa forma d'iglú no passa desapercebuda.

I per acabar la visita al que és l'extrem de la península de Kowloon, passejarem per l'avinguda de les Estrelles, un intent d'impulsar el cinema de Hong Kong i rendir homenatge als seus actors. No pot faltar la foto amb Bruce Lee.

Des d'ací es pot gaudir de l'espectacular Skyline de l'illa de Hong Kong situada a l'altra part del port Victòria.