La biblioteca del monestir d'Strahov, de les més boniques del món

L'entrada de hui, la segona dedicada a llibreries i biblioteques, ens porta a la capital de la República Txeca, una ciutat que no et pots perdre. Te propose una ruta de vint minuts caminant que ens durà des del famós pont de Carles (http://ferranlerma.blogspot.com.es/2014_01_01_archive.html ) fins a la part més alta d'un petit pujol per a poder gaudir d'una de les biblioteques més interessants del món.

Situat a l'extrem del pont que dóna a Malá Strana i dirigeix les teues passes cap a l'església de Sant Nicolau. El barri és conegut amb el malnom de la perla del barroc per la quantitat d'esglésies i palaus que es construïren.

Si tens la sort de no trobar-la tancada per la preparació o execució d'algun concert de música clàssica, paga l'entrada i visita el seu interior podràs gaudir d'una explosió de barroc.

A més pots pujar a la galeria alta que rodeja la nau per gaudir de més prop dels frescos d'aquesta església jesuïta construïda al segle XVIII. La torre de 65 metres ofereix molt bones vistes del barri, per això va ser utilitzada en època comunista per a vigilar les ambaixades occidentals que s'ubicaven al barri.

Des de malonstranské naméstie, plaça on s'ubica Sant Nicolau, un llarg i empinat carrer munta cap al castell i el monestir de Strahov. El carrer s'anomena Nerudova en honor al poeta Jan Neruda, escriptor txec del segle XIX. El castell de Praga amb l'espectacular façana del palau Schwarzenberský quedarà en alt i a la nostra dreta.

El carrer Nerudova es converteix en el carrer Úvoz i cal que et desvies a la dreta per conéixer el santuari de Loreto, un dels llocs de pelegrinatge més importants de la ciutat.

Al seu interior es pot gaudir de l'església de la Nativitat, per descomptat que d'estil barroc com quasi tot en aquesta zona.

Però el que els peregrins busquen quan venen a Loreta es troba al claustre i no són precisament les seues pintures murals que resulten realment curioses.

El lloc més sagrat del recinte és la reproducció de la casa de la Mare de Déu que es troba a la ciutat italiana de Loreto, segons la tradició catòlica duta pels àngels per evitar la seua destrucció durant l'ocupació islàmica de Terra Santa.

L'excessiva ornamentació exterior fa difícil imaginar que siga la casa de la Verge Maria, però a l'interior i després d'haver-se perdut part dels frescos ja es pot pensar més en una casa de Natzaret de fa 2000 anys.

No te'n vages sense visitar el tresor de Loreta amb unes peces d'orfebreria d'allò més espectaculars.
Ara continua cap muntant pel carrer Úvoz que de seguida estarà al monestir Strohov.

Abans d'accedir-hi millor que mires cap a baix i fixa't en la meravellosa vista de tot allò que has deixat darrere.

Ja dins del monestir trobaràs una església de l'Assumpció de Maria que sols s'obri en hora de missa però que conserva un orgue on va tocar Mozart en repetides ocasions.

I ara ja pots entrar dins del recinte monacal per gaudir de dues sales amb més de 200.000 llibres i que estan decorades amb pintures de gran qualitat, diversos objectes d'estudi i peces d'art. La més bonica pot ser siga la sala teològica amb sols llibre de teologia i un sotre que combina frescos i estucats.

El monestir posseeix una de les pinacoteques més grans del Centre d'Europa i algunes rarees com animals dissecats.

Sant Miquel dels Reis, l'escorial valencià

Hui de Sant Jordi i dia del llibre comencem una trilogia d'entrades dedicades a edificis imponents que es fan servir de biblioteca o en tenen una realment digna de visitar.
El nostre viatge de hui ens portarà al nord de la ciutat de València per visitar la seu de la Biblioteca Valenciana instal·lada ací des de l'any 2000.
La llavor d'aquesta biblioteca és molt diversa i interessant, però sempre sorprén quan et diuen que un exemplar de cada llibre que es publica al País Valencià ve  a parar ací com també d'aquells publicats fora en la nostra llengua o qualsevol altra d'autor valencià.

A banda dels fons bibliogràfic, l'edifici és un dels monuments de la ciutat que mereix una visita per que és un llibre obert d'història i art. al seu origen va ser una casa de camp  islàmica del segle XI, coneguda amb el nom d'alqueria de Rascanya. Algunes restes del fonament es poden veure al claustre nord.

Però el més visible del que queda al claustre nord són les restes del primitiu monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya que es va construir sobre l'alqueria islàmica al segle XIV. També es pot distingir com els frares, no els cistercencs sinó els jerònims que vingueren al segle XVI, intentaren construir un nou claustre al segle XIX però que no es va acabar mai.

Per a accedir al claustre sud es pot fer a través de l'escala claustral que  està decorada amb una volta i la inscripció commemorativa dels fundadors del segon monestir, el dels jerònims, que foren els virreis de València al segle XVI, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria i Germana de Foix. El lleó de biax és el símbol de Sant Jeroni, fundador de l'ordre.

De camí cap al claustre sud trobem la cripta on estan soterrats el duc Ferran d'Aragó, les seues germanes i la seua esposa, Germana de Foix. El dia de Sant Miquel, el titular del monestiri, un raig de sol assenyala el lloc exacte on estan els cossos que no es correspon en el lloc on està situat el sepulcre.
Segurament les ànimes dels que reposen en aquest sepulcre no són els responsables dels fenòmens paranormals que ací es diu que ocorren, De fet s'han arribat a gravar psicofonies amb l'excusa de que molta gent va morir ací en condicions infrahumanes quan el monestir fou presó des de 1877 a 1964.

El claustre sud és una verdadera joia del renaixement valencià, format per dues galeries d'arcs era el lloc on s'ubicaven les cel·les. Va ser construït per l'arquitecte Alonso de Covarrubias que tantes obres va fer a Toledo com per exemple en la seua catedral.

Des del claustre s'accedeix a l'església a través d'una porta lateral, ja que la porta principal dóna a la porteria i exterior del monestir en direcció ponent.

L'església actual dedicada a sant Miquel s'ubica sobre l'antiga església de Sant Bernat, és d'estil barroc i es va construir al segle XVII. Hui es dedica per a actes culturals. Destaca la decoració de la taula davant de l'altar major, per la diversitat de marbre de colors utilitzada.

I per acomiadar-se d'aquest imponent monument cal mirar enrere i observar la façana de la seua església en forma de retaule monumental i de tres cossos.

Piccadily Circus, el melic de Londres

El nostre viatge de hui ens porta a la ciutat de Londres i ens farà de guia un dels personatges més antagònics de la història anglesa, el poeta Lord Byron. Tancarem així la trilogia dedicada a casanoves de la història amb un home que en una conversa assegurava haver tingut més de dues-centes amants, cosa que té el seu mèrit considerant que va morir un 19 d'abril de 1824 a l'edat de 36 anys.


Va viure de forma desenfrenada la vida i va ser totalment rebutjat per la societat conservadora britànica. Va participar en la guerra dels grecs contra l'opressor Imperi Otomà i va defensar als obrers que trencaven telers mecànics perque es quedaven sense feina en la Cambra dels Lords.

Encara que era coix de naixement va tindre molt d'èxit entre les dones de tota classe social. Es va instal·lar en el carrer Piccadily amb una amant que era prostituta fins que es va quedar sense diners.

El carrer Piccadily que abans es deia de Portugal en honor a una reina consort portuguesa, deu el seu nom ni menys ni més a un tipus de collar anomenat piccadil que va ser un complement indispensable per als amants de la moda al segle XVIII. El seu creador que es féu ric i es va construir una casa,  la mansió Piccadily, en aquest carrer que amb el temps canvià de nom.

El carrer Piccadily naix en Hyde Park i mor en Piccadily Circus, la plaça considerada el melic de Londres. El nom de circus no es refereix a cap nom, ve del fet que és redona. El que més crida l'atenció són els seus cartells lluminosos de publicitat que estan des de principis del segle XX. Quan els vaig veure per primera vegada em feren sentir que estava en una gran metròpoli.

A destacar la font dedicada al seté comte de Shaftesbury que és recordat per les seues obres de caritat. La font està coronada per un àngel que representa la caritat cristiana però que la majoria dels que la visiten pensen que és Cupido.

En direcció nord-est es troba un dels millors llocs de la ciutat per a perdre's que és el barri de Soho. Està ple de restaurants i botigues ubicats en bucòlics carrers on el trànsit no és molest.

És en aquesta zona on es pot gaudir d'obres de teatre i musicals i de la millor pasta, capuccinos i comprar les coses més extravagants. Però no sempre ha estat així, en el seu origen era el jardí i horts d'un convent, després zona de cacera del palau reial i finalment un barri de prostitució i locals de la indústria del sexe, fins a convertir-se en el que és ara.

En un dels extrems uns quants carrers amb multitud de restaurants xinesos amb escaparetes plens d' ànecs lacats es coneix amb China Town, Un típic arc et dóna la benvinguda.

Burgos, la primera capital del regne de Castella

Encetada una trilogia dedicada a hòmens que han sabut tornar boges a les dones estaria hui bé dedicar una entrada al breu rei de Castella Felip I més conegut amb el sobrenom "el Bell". Encara que va morir jove, als vint-i-huit anys, va fer tornar boja d'amor a la reina Joana I de Castella, la filla dels reis catòlics.



Aquest inesperat rei vingut de Borgonya va morir a la ciutat de Burgos en l'any 1506 en el palau dels Contestables de Castella, més conegut per la casa del cordó ja que al voltant de la porta hi ha esculpit un cordó en homenatge a Sant Francesc d'Assís, sant a la que l'ama de la casa li professava gran devoció.

Al seu interior trobem un impressionant pati renaixentista amb tres galeries d'arca prou modificat ja que l'edifici s'ha transformat en seu cultural d'una entitat bancària.

Caminant en direcció l'omnipresent catedral vora el riu Arlanzon ens trobem amb la porta de Santa Maria altra joieta del renaixement del segle XVI, la porta de Santa Maria encara que hi havia una porta més antiga abans des dels temps del Mio Cid.

Creuant la porta la ciutat ens rebrà amb una de les més boniques estampes de Castella, la façana gòtica de la catedral de Burgos, declarada patrimoni de la humanitat.

La visitarem en altra ocasió per que ben bé mereix una entrada, ara ens enfilem cap al castell passant abans per un llenç de muralla prou llarg i ben conservat i conegut amb el nom de passeig dels cubs.

Altra porta de la muralla, en aquesta ocasió més senzilla i d'estil mudèjar, és l'arc de Sant Martí que trobem pel camí.

L'església de Sant Esteve és de parada obligatòria en l'ascens al castell. Gòtica dels segles XIII i XIV hui en dia és la seu del museu del retaule.

I després d'un suportable camí d'ascens arribem a les ruïnes del castell de Burgos que per fora encara està en un estat prou lluïdor. D'alcàsser reial a fàbrica de pólvora, un incendi el llançà a perdre al segle XVIII.

I des del castell a 75 metres sobre la ciutat sols queda gaudir de les vistes al centre històric de Burgos i a la seua joia més preciada, la catedral.

La plaça de Sant Marc de Venècia, la sala més elegant d'Europa

Després de dedicar tres entrades a dones valentes que han passat a la història hui comencem una nova trilogia dedicada a homes que han sabut tornar boges d'amor a les dones i pot ser un dels personatges que més sàpiga d'aquest art siga Giacomo Casanova que just ahir 2 d'abril feia 267 anys que va nàixer. Després de recòrrer mija Europa enganyant a tot el personal i amb 137 conquestes amoroses va ser empresonat a la seua ciutat natal, Venècia, als piombi, cel·les que es troben al Palau Ducal i de les que va aconseguir escapar amb l'ajut d'un frare reu. Als darrers anys de la seua vida es va relaxar una mica arribant a ser diplomàtic i bibliotecari i fins i tot escriptor.
La visita de hui ens trasllada al cor de la ciutat de Venècia, en concret a la plaça de Sant Marc, la sala més elegant d'Europa i no ho dic jo, ho va dir el mateix Napoleó Bonapart.

Dues columnes, la de Sant Teodor i la de Sant Marc et donen la benvinguda a la plaça, però no et refies massa per que els venecians diuen que dóna mala sort. aquestes columnes vingueren de Constantinoble i es col·locaren ací en l'any 1172, una està coronada per Sant Teodor i l'altra pel lleó símbol de l'evangelista Sant Marc, patró de Venècia.

Si Sant Marc és el patró de Venècia, és perque les seues restes mortals varen ser traslladades ací en l'any 828 des de la ciutat d'Alexandria. I per albergar tan preades relíquies es va construir en la plaça la basílica de Sant Marc. La meravellosa i extraordinària construcció que poden apreciar hui en dia és de planta de creu grega amb cinc portes d'entrada. Inspirada en una església bizantina i decorada amb els mosaics dels millors artistes de mosaics de Bizanci, entrar en ella no et fa pensar que estás en un temple cristià de l'Europa Occidental.

L'interior recovert amb més de 4000 metres quadrats de mosaics daurats dels segles XII i XIII et deixa bocabadat. a destacar la fabulosa cúpula de l'ascenció.

Multitud d'obres d'art atresora aquesta basílica però la més coneguda de totes és el seu Pala d'Oro. Es tracta d'un retaule del segle X elaborat amb 250 panells esmaltats a pa d'or i decorat amb pedres precioses. Napoleó en va furtar unes quantes però encara es poden apreciar moltes d'elles.

De la basílica se n'anem a l'edifici civil més important de la República de Venècia, el seu Palau Ducal. Era la residència oficial del Dux de Venècia i també presó del vividor Casanova. L'edifici està rodejat d'una lògia gòtica i es pot considerar un dels millors edificis del gòtic mundial.

La porta principal d'accés al palau era la Porta della Carta construida al segle XV i una verdadera joia del gòtic.

Les cel·les del piombi i el palau estan comunicats pel Pont dels Sospirs. Aquest pont barroc del segle XVI rep aquest nom per que els empresonats veien per última vegada el cel i la mar quan passaven per ací, però tots no, recordeu que Casanova va ser un afortunat que va aconseguir escapar.

El palau s'articula entorn a un enorme pati de columnes gòtiques que suporten una galeria superior coberta i dos pisos més.

L'Scala dei Censori accedeix a les oficines administratives i està rematada per dos estàtues dels deus Mart, el de la guerra i Neptú, el de la mar.

L'altra escala per pujar a la segona planta és l'Scala d'Oro, aquesta és coberta i està profusament decorada.

Dins de l'edifici cal admirar la Sala Magior del Consiglio on es reunia el Gran Consell de Venècia que podia tindre fins a 2000 membres. La paret del fons pintada per Tintoretto representa el paradís i amb unes dimensions de 24,65x7,45 és una de les més grans del món.

La cel·la on estigués presoner Casanova i la sala de la tortura sols es pot visitar amb el tour "itineraris secrets" i costa

Escapant com Casanova d'aquestes cel·les inhòspites tornem a la plaça per contemplar el seu Campanille construida en 1912 per que l'antiga que es va completar en 1173 va caure sobtadament en 1902. Aquesta antiga torre va ser l'escenari on Galileo Galilei mostrà el seu telescopi al Grand Dux de Venècia en 1609. Si sols vols pujar a una torre, recomane no fer-ho en aquesta i passar a l'illa de San Giorgio i ascendir al campanar de l'església d'on es gaudeix de les millors vistes de Venècia sense fer cua.

I per acabar el recorregut per una de les places més boniques del món cal fixar-se en la Torre dell'Orologio construida al segle XV. El mecanisme del seu rellotge era tan bo que una llegenda dia que als seus constructors els arrancaren els ulls per a no construir-ne més.