Fira capital de Santorini, un lloc fascinant al mig de l'Egeu

Santorini és coneguda arreu del món per ser l'illa més fotogènica de Grècia però cal aclarir que Santorini és en realitat un conjunt de illes que provenen d'una illa major que es va fragmentar i en part afonar degut a un dels més terribles terratrèmols de la història farà més de 3600 anys.
La forma de l'illa és molt peculiar, és com un croissant reminiscència d'un gran volcà al mig del qual hi ha una gran llacuna marina on està creixent una nova illa anomenada Nea Kameni.

La història  de les civilitzacions que han passat per aquestes terres donaria per molts llibres, abans del terratrèmol una cultura pospera i avanzada poblava aquesta illa ja que s'han trobat interessantíssimes restes arqueològiques com extraordinàries pintures murals que s'exposen en un museu de Fira. Molts entesos en la matèria creuen que Santorini era la pròspera Atlàntida que s'afonà amb el terratrèmol que sembla que si que va provocar un sunami de tal magnitud que acabà amb la cultura minoica de la veina illa de Creta. Després vingueren més grecs, egipcis,romans, bizantics, venecians que rebatejaren l'illa amb el nom actual en honor a Santa Irene i turcs. Finalment acabà incorporant-se a la Grècia moderna en 1840.

Hui centraré l'entrada en la capital, Fira, ciutat blanca i blava que penja de penyassegats de 300 metres d'altura per a asomar-se a la grandiosa caldera de mar blava. A pesar de ser un formiguer de turistes que no paren d'entrar i eixir de les tendes de souvenirs, bars i resturants la ciutat sense grans monuments que visitar resulta preciosa en les primeres llums del dia i cap al crepuscle.

 Els edificis que més destaquen entre les casetes blanques i blaves que conformen la ciutat, són les dues catedrals una ortodoxa i altra catòlica construides després del terratrèmol de 1956 però amb l'encant de les construccions antigues típiques d'aquestes.

catedral ortodoxa

catedral catòlica

Si tinguera que triar entre una de les dues crec que me quedaria amb la catedral catòlica per que està ubicada més prop del penyasegat rodejada de carrers més pintorescos. A més l'interior decorat amb un estil més orientalitzant resulta molt evocador.
Però sembla que els habitants de la ciutat prrefereixen l'ortodoxa que sempre està més plena de fidels.









Però sens dubte el més atractiu de la ciutat és recorrer els seus estrets carrers i anar sortejant turistes, samarretes penjades en tendes de souvenirs, però pujant a la zona alta on està la catedral catòlica uns quants carrers pareixen al·liens a tot aquest bullici i el motiu és que ni hi han tendes ni restaurants.

 

Si vas recorda de tant en tant asomar-te  al penyassegat i la caldera d'aigua marina, que amb l'intens blau mediterrani no deixarà de sorprendre't. Abans me'n vaig anar de l'illa que en vaig cansar de mirar-los.

 

 Si vols disfrutar d'un moment de pau junt a la mar, baixa cap a la fi de la vesprada al port vell. El lloc resulta idílic quan els creueristes fan les compres per la ciutat i pots disfrutar d'algunes típiques tavernes gregues que ofereixen menjar molt mediterrani. Per a baixar pots fer-ho a peu, amb burro però jo recomane el funicular que t'estalviarà una gran pendent plena d'excrement d'ases.
El grans creuers atraquen en altra part perque ací ho tindrien realment difícil, així que sols alguns menuts vaixells amb excursions de turistes ho fan, per tant el lloc no acaba essent un lloc intransitable.

Arnedillo, pau i glòria en una vall de La Rioja

Arnedillo és un poble menut d'uns cinc-cents habitants situat en la Vall del Cidacos, un afluent de l'Ebre. El poble és molt tranquil sempre i quan no estiga de festes que es celebren principalment en agost. Però els encants que poseix són tals que poden deixar satisfet a qualsevol tipus de turista.

La Vall del Cidacos junt a les Valls del Jubera, Leza i Alhama han estat declarades Reserva de la Biosfera per la Unesco perque ací la natura encara és natura i la mà de l'home es deixa sentir d'una forma molt discreta. Arnedillo està ubicat en la zona més agraciada, encaixonat entre muntanyes junt al riu Cidacos i un naiximent d'aigües termals.

Pots disfrutar d'un bany arab cent per cent natural en un lloc anomenat "las pozas" on es recull l'aigua calenta en tres bassetes que van de més a menys temperatura abans de fusionar-se amb el fred riu que fa circular la sang. Molts són els beneficis que té aquesta aigua que has de descobrir una nit d'hivern surant en l'aigua a 40ºC mirant les estreles.



 Quan ja has estat prou de temps arremulla pots caminar amb el barnús uns quants metres per la bucòlica senda fluvial fins arribar a l'encantador allotjament rural on pots hospedar-te, la casa rural Peñalba. El tracte és excel·lent, i l'ambient de pau i tranquil·litat es palpa a cada racó.  www.ascarioja.com/pre.../casa-rural-penalba
Una ruta verda junt al Cidacos, riu amunt et porta al Balneari i a un jaciment d'ignites dels més importants d'Espanya i riu avall hi ha una buitrera i pots arribar a ciutats amb un ric patrimoni com Arnedo i Calahorra.

Si vols empaparte d'història i patrimoni sols dir-te que ací trobaràs un pont medieval que uneix el poble amb la torre d'un castell del segle XIII residència d'estiu dels bisbes de Calahorra i posteriorment pressó de rectors rebelds.






Just als peus del castell começa una interessant ruta de menys de mija hora que et porta a descobrir tres interessants ermites. La primera en ordre d'aparició és la de Sant Andreu i Sant Blai del segle XVIII amb altar rococó. D'ací ix des del segle XIX la popular processó del fum, fet amb herbes aromàtiques en el mes de novembre per commemorar com Sant Andreu salvà el poble d'alguna epidèmia. La següent ermita en ordre d'aparició és la de Sant Miquel que resulta curiosa per les seues pintures. I la darrera i més impressionant és la de Santa Maria de Peñalba del segle X i de les poques mossàrab que hi ha al món, llàstima que la seua restauració no arriba.

ermita de Sant Miquel

ermita de Santa Maria de Peñalba

Més són les ermites i els monuments però el més destacable és l'església renaixentista de Sant Germà i Sant Servand que es troba presidint la plaça del poble que curiosament està en la part més baixa prop del riu i del llavador.

La gastronomia es molt rica i variada on s'aprofiten els aliments de l'horta que els habitants de la zona guarden en uns rebosts que són coves excavades en la roca, a Santa Eulalia Somera, pedania d'Arnedillo s'esta habilitant un recorregut per una d'aquestes coves que fou eremitori ja al segle VI. Cal degustar les delicioses pebreres al foc de llenya amb oli i all, menestra de verdures, creïlles a la riojana, confitures, fessols i un llarg etc com també carns i embotits excel·lents.
Per al turista més urbanita cal dir-li que Soria i Logronyo estan a uns 60 Km, Pamplona i Saragossa a poc més de cent i Vitòria, Burgos, Bilbao i Sant Sebastià a menys de 200.
Però abans de marxar emporta't una imatge del poble que acompanyat de les 1000 sensacions viscudes et fraguran un record inolvidable.

Les Bons, viatge al passat en Andorra

Les bons és un poble que pertany a la parròquia d'Encamp en el país dels Pirineus, Andorra.
L'encant de visitar aquest poble està en poder passejar per un interessant conjunt medieval format per una església romànica, elements del sistema de fortificació i carrers de cases de pedra no habitades però si ben conservades per part dels seus propietaris. Ací no trobaràs el bullici comercial de la capital, de fet no hi ha cap tenda de souvenirs, ni bar et donarà la sensació de que eres un invasor de temps passats i que els habitants d'aquesta aldea s'han refugiat en el castell del senyor feudal.

Dos edificis destaquen per la solidesa de la seua construcció i per estar construits sobre dos turons que són l'esglèsia de Sant Romà i la Torre dels moros.

 

L'església de Sant Romà és un més bonic exemple del romànic andorrà que va ser construida en el segle XII. És difícil trobar-la oberta ja que sols hi han visites guiades en juliol i agost, però es pot accedir al seu bell porxe construit al segle XVIII i disfrutar d'unes boniques vistes del poble i la vall.

La portada d'entrada a l'església resulta un poc peculiar per la combinació d'arc romànic de pedra i afegitons de fusta.

L'interior és una sencilla nau que conté una interessant successió de frescos que són còpia dels romànics que es traslladaren al Museu d'Art de Catalunya en 1930.

La Torre dels moros es mostra esbelta segons el costat del que es mire ja que un dels quatre murs ja no es conserva. Al seu interior s'ha instal3lat una escala de ferro per poder accedir fins a la part més alta i gaudir de bones vistes.

El nom de Torre dels moros em resulta un poc desconcertant perque jo crec que ací no s'instal·laren mai, però no és l'únic perque a un antic dipòsit se'l coneix com bany de la reina mora que segons la llegenda fou construit per un cabdill àrab allunyat del poble per a que la seua dona pugués gaudir de la seua higiene personal amb privacitat.

Vaduz, la capital alpina de Liechtenstein

La setmana passada vaig començar una trilogia d'entrades referides als diminuts estats  que són el poc que resta de lleis feudals i vasallatges de l'Europa medieval.
Hui viatgem a Vaduz la capital de Liechtenstein, un país alpí de 160 quilòmetres quadrats al cor dels Alps entre Suïssa i Aústria.
De senyoriu feudal passà a ser un estat sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic al segle XVIII i amb la caiguda d'aquest imperi propiciada per Napoleó al segle XIX Liechtenstein es va veure lliure de tot vasallatge i es va convertir un país amb plena sobirania. Però tots els estats menuts necessiten d'associar-se d'altres veins més grans per qüestions tan bàsiques com moneda, exèrcit, etc.
Lienchtenstein mirà a llevant en un principi, és a dir cap a la veina Aústria o millor dit Imperi Austrohomgarès, però la primera guerra mondial deixà fora de joc aquest gegant centreuropeu i el menut país girà la vista a ponent establint uns fort vincles amb Suïssa.
Hui Liechtenstein és una raresa europea on s'utilitza el franc suís, es parlà un dialecte de l'alemany, i on les dones votaren per primera vegada en 1984 i on la monarquia amenaçà d'abandonar el país si no es ratificaven els seus poders.
Per a arribar a la capital sols es pot fer en autobús des de Sargans, en Suïssa que està molt ben comunicada en tren amb Zurich. Es possible adquirir un billet únic, el transport suís funciona a la perfecció i Liechtenstein s'apunta al carro.
El primer que destaca una vegada entres al territori nacional és l'imponent i blanc castell del poble de Blazers.

Estem en el quart país més menut d'Europa per tant no passarà massa temps per a que l'autobús arribe a Vaduz, la capital, i el primer monument que ens rep és la catedral de Sant Florian.

Aquest temple neogòtic data del segle XIX però substiteix a altre anterior d'origen medieval. En 1997 es va convertir en catedral.






Caminant cap al centre de la ciutat i mirant cap al cel es veu la muntanya on es troba un castell amb tota la seua majestuositat. Ací resideixen els prínceps i per tant no es pot visitar. Aquestos senyors poseeixen una interessantíssima colecció d'art que en part es pot veure al museu nacional.

Pocs atractius més ofereix el centre de la ciutat, sols el museu postal i quatre carrers peatonals i més si se ve un dia festiu com vaig fer jo, el 8 de desembre amb un fort vent que no es podia anar pel carrer. Així que poques coses més vaig poder veure encara que molt a prop hi han pistes d'esquí i balnearis molt apreciats pels turistes xinesos.