Podgorica, el bressol de Dioclecià

Dioclecià segurament siga un dels emperadors romans més coneguts i un dels motius és per haver engrandit la llista de màrtirs cristians després de manar la seua persecució l'any 303.
Segurament va naixer a Dioclea, ciutat romana per aquells temps però d'origen anterior sobre un assentament de la tribu il·líria. D'aquella ciutat sols queden les restes, a sis quilòmetres de l'actual Podgorica, perque va ser arrassada pels gots.
La ciutat anà recuperant-se durant l'edat mijana i era coneguda amb els noms de Zeta i Ribnica a l'igual que dos dels cinc rius que travessen el seu terme municipal. De 1466 a 1878 formà part de l'Imperi Otomà, marcant fortament la fisonomia de la ciutat. En aquest any un menut i jove estat anomenat Montenegro va nàixer. Però aviat va unir el seu destí a Sèrbia i més tard amb la fusió d'altres estats com Croàcia i Eslovènia es crearà Iugoslàvia que significa alguna cosa pareguda a estat dels eslaus del sud. Després de la segona guerra mondial Iugoslàvia queda al costat est del teló d'acer però mantenint relacions amb la part occidental i el seu destí serà guiat durant molts anys pel president Tito. És durant aquest periode quan la ciutat canvia de nom i passa a ser Titograd i quan começa a desenvolupar-se i a costruir-se els blocs de vivendes típicament soviètics.
En els anys noranta la guerra destrueix part de la ciutat i Iugoslàvia es desmembra.
Però va ser en el 2006 quan Podgorica entra de ple en el panorama internacional perque després d'un referèndum amb un ajustadíssim si i amb intent dels serbis de suprimir els autobussos i trens que amb votants montenegrins cap a la zona electoral, Montenegro es separa de Sèrbia i Podgorica serà la nova capital. El país adopta l'euro i intenta despegar i accedir a la Unió Europea.
El turisme ja ha arribat amb força a les zones costaneres però la capital a pesar de tindre l'aeroport més important del país viu al·liena al boom turístic i pot ser siga per això que m'agradara tant. Encara que no vaig poder comprar cap postal per a la col·lecció i em dol.
L'arribada més fàcil és en autobús, perque les conexions són excel·lents i l'estació d'autobussos està molt ben organitzada.

Caminant uns cinc-cents metres per una avinguda amb edificis que ben bé podrien estar a Moscow, Varsòvia o Bratislava sense desdir s'arriba al'autèntic barri d' Stara Varos que és el casc antic. El que més destaca és la torre del rellotge que sempre està present en les ciutats otomanes.

Després el que toca és adintrar-se en el barri, en princip caòtic perque no té voreres i és quasi imposible orientar-se. Passejar per ací em donava la sensació d'estar en Turquia perque em vaig trobar amb dos mesquites encara obertes al culte, cases amb grans balconades i un pont otomà.

Reconec que em va costar eixir de l'Stara Varos, però va ser interessant veure com la gent en part d'origen turc i de fe islàmica viu volcada al carrer conversant amb els veins. 

Ara tocava veure la ciutat dels segles XX i XXI i per això calia creuar el pont del nou mil·leni que per damunt de les blaves aigües del riu Moraca crea un surc de molta profunditat.

A l'altra part de la ciutat es troba la nova catedral de la resurrecció que encara està en construcció i que és la seu de l'església ordotoxa montenegrina perque la independència de Sèrbia ha de ser total.

 

 


 La veritat que el temple és realment espectacular per les seues magnituds, encara que descansa sobre
uns solars abandonats a les afores de la ciutat. Supose que algun dia el lloc estarà totalment acondicionat. En aquells moments sols veia que obrers, un senyor a l'entrada venent icones i una calor de més de 35º que habien derretit per complet el xocolate que portava a la motxilla.










Jo ja no podia més, estava esgotat i el calor m'estava deixant aplatanat i encara quedava visitar l'ortodoxa església de Sant Jordi, del segle XV i tornar a l'estació d'autobussos. Això eren molts quilòmetres així que vaig decidir agafar un taxi. La nostra lliga és el tema més socorregut pels taxistes i policíes que intenten donar-te conversa quan viatges per aquestos païssos. Així que el trajecte va ser divertit fins a l'església de Sant Jordi que estava oberta per obres.
Jo vaig baixar i li vaig dir al taxista que m'esperara mentre que aprofitant l'hora de dinar dels obrers que restauraven el temple, m'endinsava en ell. Aquest fet en va permetre arribar fins on mai havia arribat en un temple ortodox, que és l'iconoclast. És com l'altar major d'un temple catòlic però sols decorat amb pintures que ho cobreixen tot i on es col·loca el rector de cul a la gent quan fa missa. L'iconoclast i el temple són menuts però tenen molt d'encant, vaig fer les fotos fins que un obrer s'acostà, aleshores vaig eixir despedint-me i donant les gràcies no sé bé en quin idioma.

Fora m'esperava el taxista que em va dur a l'estació d'autobussos. La carrera en va costar euro i mig.
Dins l'estació vaig dinar a la cafeteria que més bé semblava un bar d'universitat on una dona molt agradable et servia el plat que demanaves. Jo em vaig decantar per una sopa i uns pebres farcits de carn que vaig trobar boníssims i que acompanyat d'una cervesa montengrina i la calor em feren suar a gotes. Crec que el dinar no arribà a quatre euros.
Acabava de descobrir en essència Montenegro una fusió de cultura eslava i mediterrànea.

Münchener neues Rathaus, en una plaça idílica de Munic

Tancaré la primera trilogia d'entrades dedicades a ajuntaments o cases del poble, com diria molta gent gran del meu poble,parlant del neogòtic, monumental i impressionant ajuntament nou de Munic. He de confesar que mai he visitat el seu interior sobre estar en la ciutat en tres ocasions, però la façana i la plaça on s'ubica coneguda per Marienplatz és realment un lloc per a gaudir.
La plaça és el lloc de referència per a trobar-se amb la gent i no és d'extranyar per que és molt fàcil arribar ja que té parada de tramvia i baix d'ella hi ha metro i tren de rodalies. El que no és tan fàcil és veure't de seguida amb la gent amb la que t'has quedat per molts altres grups anònims han triat el mateix lloc.

El nom de Marienplatz ve de l'escultura de la mare de Deu que es troba al centre sobre una columna i coneguda com a Mariensaüle, la patrona de Babiera. Aquesta columna commemora la fi de la guerra dels trenta anys i descansa sobre quatre símbols que representen les maldicions més grans que poden caure sobre una ciutat i Munic es salvava per aquesta vegada. Aquestes són la fam representada per un drac, la guerra representada per un lleó, les malalties per un híbrid de gallina-reptil i l'heretgia protestant per una serp.



Però el protagonista de la plaça és sens dubte l'ajuntament nou  perque a part de la seua monumentalitat ocupa quasi tot un dels costats que delimita la plaça més bonica de la ciutat.

Es va construir entre 1867 i 1909 i és un dels monuments més fotografiats de la ciutat per l'espectacularitat de la seua façana que arriba fins als 100 metres i sobretot pel seu carrilló, un instrument musical de campanes que a les onze del matí i a les set de la vesprada sona acompanyat per un ball de figures mòbils que és captat per les càmeres dels turistes concentrats a l'espera de tal espectacle.

Seria imperdonable anar-se'n de la plaça sense fixar-se en l'antic ajuntament, l' "Altes Rathaus" que es va construir en el segle XV encara que ha hagut de ser renovat i en part reconstruit. Veure'l et transporta a l'Europa medieval de les fàbules.

 

Ajuntament d'Estocolm, espectacular façana al Bàltic

Si la setmana passada estiguerem en l'ajuntament gòtic més impressionant del món hui viatgem més al nord per visitar-ne d'altre, que d'estil romàntic i construit fa cent anys de segur que també et deixa bocabadat. Es tracta de l'Stadthuset en Estocolm.
Estocolm és una de les ciutats més boniques del nord d'Europa i no sols pel lloc on es troba ubicada, en les illes entre el llac Mälaren i el mar Bàltic, també pels seus edificis històrics i moderns i la seua important oferta cultural i museística. I tot acompanyat del màxim nivell d'organització d'un país nòrdic.
La meua visita a finals de març del 2008 es va veure marcada pel fred i el fet de que gran part dels seus monuments estaven tancats esperant l'arribada del bon temps. Eren les 14:58 i entrava a l'ajuntament amb la certesa de no poder visitar el seu interior per no haver contractat cap visita, amb la intenció de veure un hall bonic i meravellós mentre en negaven entrar més endins. Ja m'havia conformat en veure sols la façana d'aquell impressionant edifici que dona al llac Mälaren i que tan majestuós es veu des de l'illa on s'ubica el centre històric.

Però la sort em va acompanyar i va ressultar que a les 15:00 hores començava la darrera visita guiada i degut a baixes encara quedaven entrades lliures. Així que vaig pagar les 170 corones i em vaig afegir al grup que acabava de començar a escoltar les explicacions del guia.
 En primer lloc vam veure el saló blau, que mai va arribar a pintar-se de blau, i que recorda els palaus italians dels renaiximent amb balcó de Julieta inclòs. L'espai és enorme i és internacionalment conegut per que és ací on es fa el ball de gala dels premis nobel. Els agraciats amb el premi baixen junt a la família reial per la magnifica escala i comença la gala.

La visita continua pel saló de plenari de l'ajuntamnet on el bònic sostre de fusta vol recordar el sostre de cases vikingues.
Els tons blaus de la part més alta imiten el color del cel que es podia veure perque les atingues cases dels vikings no tenien fumeral i el fum s'escapava a través d'unes claraboies.















Continuarem per la Galeria del Príncep, degut a que el príncep Eugeni va guanyar el concurs públic de decorar-lo sense manifestar la seua identitat. El mural blau és obra seua.

I per fi arribem al lloc que més em va deixar impressionat, el Saló Daurat que està decorat amb un mosaic de més de 19 mil·lions de fragments de pa d'or i que presideix la figura de la reina del llac Mälaren, no massa agraciada, tot siga dit. Al costat dret de la reina està representat l'orient que es reconeix per Santa Sofia d'Estambul i al costat esquerre l'occident on distingim l'estatua de la llibertat i la torre Eiffel.

 La visita acaba però pots passejar pels jardins junt al llac i fer impressionants fotos de la torre que medeix 106 metres i està coronada valga la redundància per tres corones, l'escut heràldic suec. El nom de la Torre és Tre Konor i si vens entre maig i setembre podràs visitar-la i disfrutar de les vistes que proporciona. Jo hauré de tornar per poder-ho fer.

L'ajuntament de Leuven, una de les set meravelles de Bèlgica

No vos ha passat mai el fet de viure una experiència sense pena ni glòria però al cap del temps recordar-la i disfrutar-la? A mi açò em va passar quan vaig anar a Lovaina, Leuven per als habitants locals.
Era el diumenge posterior a cap d'any hi feia hores que deambulava per la ciutat de Bruges. Com que no tenia massa ganes d'anar a tancar-me a l'hotel i disposava d'un billet interrail on podia viajar en qualsevol tren regional del Benelux durant tot el dia, vaig decidir fer cas a la meua guia de viatge i enfilar-me cap un dels "top eight" recomanats per aquesta que no era ni més ni menys que el conjunt format per l'ajuntament de Lovaina, l'església de Sant Pere i el Tafelrond.

Així que sense dinar ni res em vaig plantar dalt d'un tren i vaig arrivar a l'estació de Leuven. La primera imatge de la ciutat, la primera impressió, aquella que diuen que queda va ser bona perque en el lloc on arriben totes les vies, es trobava un hangar modern i elegant.







 El primer objectiu que m'havia marcat era trobar un lloc per dinar de camí cap al centre històric i la veritat siga dita, que el vaig poder assolir tard i de mala manera. Per que al ser diumenge tot estava tancat i el centre històric estava tot alçat en obres. A més l'únic lloc que vaig trobar obert va ser un de menjar ràpid i ocupat per adolescents.

En eixir d'aquest malanomenat restaurant en vaig topar amb un edifici gòtic que estava ocult per uns montons de terra i maquinària d'obres. En primer lloc vaig creure que era l'ajuntament, segons la guia i la pàgina web oficial de la ciutat, l'edifici més interessant i vaig pensar que tampoc era per a tant. Però en realitat el que estava veient era Tafelrond que traduit al nostre idioma significa ni més ni menys que taula rodona. Aquest evocador medieval es deu a l'edifici que es va construir en aquest mateix lloc al segle XV. L'actual edifici neogòtic és de 1817 que va ser restaurat en 1914.

just enfront del Tafelrond i a poca distància d'on jo em trobava estava l'església de Sant Pere que es trobava oberta i que seria l'únic monument que podria visitar durant la meua expedició a Lovaina.

Aquest edifici d'estil gòtic flamenc és el temple més antic de la ciutat. A mi em va sorprendre el seu interior blanc i lluminós i sobretot el seu púlpit de fusta.

Després de la visita al temple i eixir per la porta principal es va presentar a la meua vista l'esplendorós i magnífic edifici, joia del gòtic mondial, l'ajuntament de Lovaina. Per suposat que estava tancat en diumenge de vesprada i que no podia visitar el seu interior però ja vaig estar un temps mirant la seua impressionant façana.

Després de fer les fotos pertinents i vaig recòrrer els carrers i places dels voltants delimitats per casetes al més pur estil de Flandes.

Per a reposar forces i per matar el temps vaig rematar la vesprada en una elegant i abarrotada cafeteria que hi havia just enfront de l'edifici de l'ajuntament i he de reconeixer que va ser un gran encert perque vaig poder degustar el millor wafel que mai he menjat. Com a aclariment vos diré que wafel és conegut per gaufre en la zona francòfona de Bèlgica i que pot ser siga aquesta denominació la més coneguda per a nosaltres.
Quan vaig eixir de la cafeteria, ja de nit perque en aquestos indrets els dies de nadal són extremadament curts, l'ajuntamnet es presentava als meus ulls amb altre loock, amb una iluminació nadalenca, discrreta i elegant que també em vadeixar bocabadat.

Ja cansat era hora de tornar a l'hotel i de camí cap a l'estació em vaig perdre amb la grandíssima sort d'acabar enfront de l'impressionant edifici de la la biblioteca de la Universitat Catòlica de Lovaina, la institució universitària més antiga i coneguda del país que data de 1425. L'edifici de 1920 recorda el renaiximent flamenc i es troba presidint una enorme plaça.

Ja dalt del tren el meu cap començà a recapitular tot el que havia viscut a Leuven: centre històric desvirtuat per obres, tot tancat sense gent pel carrer, museus i monuments sense visitat, Gran Beateri de Lovaina declarat patrimoni de la humanitat no localitzat.
Però després de moltes nits dormint plàcidament el meu cervell ha ordenant els meus pensaments i vivències deixant a Lovaina en el lloc que mereix, un lloc per a gaudir-lo.

Viena, intercanvi imperial

Ja fa molt de temps que intente escriure una entrada sobre la capital d'Aústria pero fins ara no sabia com fer-ho simplement perque Viena és per a mi la ciutat perfecta i on m'agradaria viure. I jo no sóc l'únic que ho pensa perque en els estudis que es fan cada any la ciutat està en els primers llocs de ciutats  amb més qualitat de vida.
 Aquesta primera entrada sobre Viena, per que de segur que n'escriuré més, parlarà d'uns carrers que  molts turistes deixen oblidats ja que ací no es troba cap dels monuments més espectaculars ni tampoc estan vinculats a la vida de l'emperatriu Sissí, un dels grans reclams turísitics.

Es posarem d'esquenes a la façana principal de la catedral i caminarem cap a la dreta per un carrer anomenat Rotherturmstrasse fins arribar a altre carrer de nom Fleischmarkt. Girarem a l'esquerra i pujarem uns quans metres de desnivell fins arribar a l'església de sant Rupert.





  Aquesta església data del 740 i és la més antiga de tota la ciutat. Segons la llegenda va ser fundada per mercaders de la sal que venien de Saltzburg i que tenien com a patró a Sant Rupert. El temple d'estil romànic molt modificat té unes excel·lents vistes a un braç del Danubi que passa pel centre de la ciutat, si vols veure el riu has d'eixir quasi fora.



Cal dir que ens troben en l'antic barri jueu encara que és difícil de saber-ho per que l'única sinagoga que queda està oculta dins d'uns edificis, sols una discreta inscripció amb lletres hebraiques i la presència d'un policia que custòdia l'entrada després de l'atentat de 1985, et pot ajudar a trobar-la.

Caminarem pel Wipplingerstrasse flanquejat per dos interessants edificis, l'antic anjuntament i el el Böhmische Hofkanzelei. El primer és un edifici barroc amb capella renaixentista i el Museu i Arxiu de la Resistència Austriaca contra els nazis. Els segon, també barroc, va ser la seu de la cancilleria de Bohèmia, l'actual Txèquia, que pertanyia als Habsburg.

Passat l'edifici de l'àntic ajuntament girarem a mà dreta per trobar-se amb l'esglèsia de Maria am Gestade que localitzarem amb facilitat pel seu alt i esbelt campanar gòtic. L'edifici sorprem per que és estret i alt i està encaixonat entre altres edificis. Encara que va ser utilitzat com a quadra i magatzem en la invasió napoleònica encara conserva vidrieres medievals.

Tornarem al carrer  Wipplingerstrasse i girarem a l'esquerra fins arribar a la plça Am Hof que significa "junt a la cort" per que ací estava el palau de la dinastia Babenberg anterior als arxipoderosos Habsburg.
La plaça ens ofereix edificis interessants com el palau Cobaltoon on Mozart va fer el seu primer recital i una columna coneguda com Mariensaüle que celebra la fi de la guerra dels trenta anys.Però a mi el que més em va impactar de la plaça va ser el mercat de Nadal que hi havia en desembre i de segur que tornarè i la terrassa de l'esglèsia dels nou cors celestials.

En aquesta elegant terrassa va desapareixer un imperi de més de mil anysd'història i en va naixer un nou que sols en duraria cent.
Mil anys durà el Sacre Imperi Romanogermànic creat quan el papa Lleó III coronava emperador a Carlemany en l'any vuit-cents. Però tot s'acabà en l'any 1806 quan des d'aquesta terrassa s'anunciava la fi d'aquest imperi com a conseqüència de les conquestes d'aquell home menut que no es deixà coronar pel papa conegut per Napoleó.
Però Viena no es quedaria sense imperi perque es declarava un nou imperi conegut amb el nom d'Imperi Austriac, més tard Austrohogarès, i que es forjava amb la Aústria lliure ja de l'imperia anterior i les possessions dels Habsburg heretades com eren la corona de Bohèmia i Hongria i també conquerides als turcs con Croàcia i Bòsnia-Herzegovina.