Segurament va naixer a Dioclea, ciutat romana per aquells temps però d'origen anterior sobre un assentament de la tribu il·líria. D'aquella ciutat sols queden les restes, a sis quilòmetres de l'actual Podgorica, perque va ser arrassada pels gots.
La ciutat anà recuperant-se durant l'edat mijana i era coneguda amb els noms de Zeta i Ribnica a l'igual que dos dels cinc rius que travessen el seu terme municipal. De 1466 a 1878 formà part de l'Imperi Otomà, marcant fortament la fisonomia de la ciutat. En aquest any un menut i jove estat anomenat Montenegro va nàixer. Però aviat va unir el seu destí a Sèrbia i més tard amb la fusió d'altres estats com Croàcia i Eslovènia es crearà Iugoslàvia que significa alguna cosa pareguda a estat dels eslaus del sud. Després de la segona guerra mondial Iugoslàvia queda al costat est del teló d'acer però mantenint relacions amb la part occidental i el seu destí serà guiat durant molts anys pel president Tito. És durant aquest periode quan la ciutat canvia de nom i passa a ser Titograd i quan começa a desenvolupar-se i a costruir-se els blocs de vivendes típicament soviètics.
En els anys noranta la guerra destrueix part de la ciutat i Iugoslàvia es desmembra.
Però va ser en el 2006 quan Podgorica entra de ple en el panorama internacional perque després d'un referèndum amb un ajustadíssim si i amb intent dels serbis de suprimir els autobussos i trens que amb votants montenegrins cap a la zona electoral, Montenegro es separa de Sèrbia i Podgorica serà la nova capital. El país adopta l'euro i intenta despegar i accedir a la Unió Europea.
El turisme ja ha arribat amb força a les zones costaneres però la capital a pesar de tindre l'aeroport més important del país viu al·liena al boom turístic i pot ser siga per això que m'agradara tant. Encara que no vaig poder comprar cap postal per a la col·lecció i em dol.
L'arribada més fàcil és en autobús, perque les conexions són excel·lents i l'estació d'autobussos està molt ben organitzada.
Caminant uns cinc-cents metres per una avinguda amb edificis que ben bé podrien estar a Moscow, Varsòvia o Bratislava sense desdir s'arriba al'autèntic barri d' Stara Varos que és el casc antic. El que més destaca és la torre del rellotge que sempre està present en les ciutats otomanes.
Després el que toca és adintrar-se en el barri, en princip caòtic perque no té voreres i és quasi imposible orientar-se. Passejar per ací em donava la sensació d'estar en Turquia perque em vaig trobar amb dos mesquites encara obertes al culte, cases amb grans balconades i un pont otomà.
Reconec que em va costar eixir de l'Stara Varos, però va ser interessant veure com la gent en part d'origen turc i de fe islàmica viu volcada al carrer conversant amb els veins.
Ara tocava veure la ciutat dels segles XX i XXI i per això calia creuar el pont del nou mil·leni que per damunt de les blaves aigües del riu Moraca crea un surc de molta profunditat.
A l'altra part de la ciutat es troba la nova catedral de la resurrecció que encara està en construcció i que és la seu de l'església ordotoxa montenegrina perque la independència de Sèrbia ha de ser total.
La veritat que el temple és realment espectacular per les seues magnituds, encara que descansa sobre
uns solars abandonats a les afores de la ciutat. Supose que algun dia el lloc estarà totalment acondicionat. En aquells moments sols veia que obrers, un senyor a l'entrada venent icones i una calor de més de 35º que habien derretit per complet el xocolate que portava a la motxilla.
Jo ja no podia més, estava esgotat i el calor m'estava deixant aplatanat i encara quedava visitar l'ortodoxa església de Sant Jordi, del segle XV i tornar a l'estació d'autobussos. Això eren molts quilòmetres així que vaig decidir agafar un taxi. La nostra lliga és el tema més socorregut pels taxistes i policíes que intenten donar-te conversa quan viatges per aquestos païssos. Així que el trajecte va ser divertit fins a l'església de Sant Jordi que estava oberta per obres.
Jo vaig baixar i li vaig dir al taxista que m'esperara mentre que aprofitant l'hora de dinar dels obrers que restauraven el temple, m'endinsava en ell. Aquest fet en va permetre arribar fins on mai havia arribat en un temple ortodox, que és l'iconoclast. És com l'altar major d'un temple catòlic però sols decorat amb pintures que ho cobreixen tot i on es col·loca el rector de cul a la gent quan fa missa. L'iconoclast i el temple són menuts però tenen molt d'encant, vaig fer les fotos fins que un obrer s'acostà, aleshores vaig eixir despedint-me i donant les gràcies no sé bé en quin idioma.
Fora m'esperava el taxista que em va dur a l'estació d'autobussos. La carrera en va costar euro i mig.
Dins l'estació vaig dinar a la cafeteria que més bé semblava un bar d'universitat on una dona molt agradable et servia el plat que demanaves. Jo em vaig decantar per una sopa i uns pebres farcits de carn que vaig trobar boníssims i que acompanyat d'una cervesa montengrina i la calor em feren suar a gotes. Crec que el dinar no arribà a quatre euros.
Acabava de descobrir en essència Montenegro una fusió de cultura eslava i mediterrànea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada