La biblioteca del monestir de Sant Llorenç de l'Escorial, la més bonica d'Espanya

 Hui el temple del saber i dels llibres que visitarem no està massa lluny, ens desplaçarem al municipi madrileny de San Lorenzo del Escorial per a conéixer el seu monestir, declarat patrimoni de la humanitat amb la seua preciosa biblioteca i també el mateix poble on s'ubica.

Des de Madrid es pot arribar en tren de rodalia fins al veí municipi de El Escorial i amb un agradable passeig per boscos i jardins s'arriba a una gran esplanada coneguda amb el nom de la llotja del monestir on està l'entrada principal, d'aquest imponent edifici que va construir l'arquitecte Juan de Herrera al segle XVI per ordre de Felip II.

El monestir està dedicat a Sant Llorenç en agraïment del rei Felip II al sant del dia en que va guanyar la batalla de Sant Quintí contra l'exèrcit francés en l'any 1557. L'edifici és molt auster i és l'obra mestra de l'estil herrerià, molt popular a Castella. El reial monestir s'articula en més de deu patis que simulen una graella, l'instrument de martiri de Sant Llorenç.

La seua biblioteca és una verdadera meravella que a banda dels llibres que el rei Felip II li agradava col·leccionar també hi ha globus terraqüis, instruments matemàtics i moltes cases més en un espai amb meravellosos frescos on no està permés fer fotos.

L'altra meravella del monestir és sense cap mena de dubte la seua basílica que en diumenge es quasi missió impossible de visitar per que les misses per a la gent del poble s'encadenen una darrere d'altra. La façana està decorada amb l'escultures dels reis jueus més famosos i llueix imponent al centre del pati dels reis.

A l'interior trobarem tres naus amb volta de canó, que ocupen un espai quadrat de cinquanta metres de costat, per tant, encara que siga basílica per ordre papal realment no és un temple de planta basilical. El millor de dins és sense cap mena de dubte l'altar major de trenta metres on treballaren més de seixanta artistes.

A banda de commemorar la victòria espanyola sobre les tropes franceses en Nàpols, Felip II volia també construir un panteó reial per als seus pares i és en aquest lloc on més personatges de la família reial es troben soterrats, des de Carles I, el mateix Felip II i fins a cinquanta-sis, la darrera Maria de las Mercedes de Borbon-Dos Sicilias, la mare de l'emèrit.

Altres llocs a destacar són la sala de les batalles on estan pintades les victòries de l'exèrcit dels Àustries i que cada visitant i ambaixada havia de travessar i l'escala principal amb frescos de l'artista italià Luca Giordano.

 Les façanes sud i est del monestir, les que millor orientació solar presenten, tenen unes terrasses amb jardins d'estil italià. Aquestos jardins estan dissenyats amb un arbust anomenat boix  que descriu formes rectangulars.

 I com que encara ens queda temps ens dedicarem a visitar el que és el poble de San Lorenzo del Escorial. Davant de l'entrada principal al monestir es troben dos edificis històrics coneguts com les cases dels oficis i comunicats mitjançant un pont. L'oficina de turisme es troba en un d'ells.

L'edifici més emblemàtic del poble, sense considerar el majestuós monestir, és el Reial Coliseu de Carles III. Es tracta d'un típic teatre d'estil italià del segle XVIII, de titularitat reial i gestionat pel poble que acabà en mans particulars. Finalment, va ser restaurat als anys huitanta del segle passat, guanyant fins i tot un premi d'arquitectura.

Cal caminar pels bucòlics i històrics carrers del poble sense por a perdre's per que no hi ha massa, tots amb agradables terrasses on deixar passar el temps i també arribar a la plaça de la Constitució on es troba l'Ajuntament.

Un altre dels edificis històrics del poble és el palau dels Duc de Medinacelli per a la seua família, ell podia residir al monestir. És obra de Juan de Villanueva de 1785, que al segle XIX es va convertir en edifici d'habitatges.

I acabarem la ruta en un conjunt d'edificis del segle XVIII conegut com les Cotxeres del Rei on està ubicat el museu que  encara custodia diferents mitjans de transport històrics com cotxes de cavalls, trineus i cadires de mà entre altres.

I per a recuferar les forces un bon dinar tastant la gastronomia local al restaurant El Asador del Rei, un lloc per a menjar de forma contundent la porcella o el corder de llet al forn i de postres la típica tarta de San Lorenzo.

Inverness, la ciutat amb més qualitat de vida d'Escòcia.

 Amb poc més de cinquanta mil habitants, Inverness és la capital de les terres altes, Highlands, d'Escòcia i és considerada com una de les ciutats amb més qualitat de vida del Regne Unit. La nostra parada de hui per terres escoceses està més que justificada per conéixer un temple de llibres més que impressionant.

Travessada pel riu Ness, el centre històric de la ciutat queda en la part dreta i la primera cosa que visitarem una de les llibreries més boniques i bucòliques de tota Escòcia. Es tracta de la Leakey's Bookshop, un verdader temple de llibres que cal visitar si es fa parada en aquesta ciutat.

Si encara tens comprera i diners per a gastar pots anar caminant en direcció sud al conegut Victoria Market, un estructura de carrerons i cobertes de ferro i fusta on hi ha botigues per a comprar i cafeteries per a seure. Tot un espai romàntic construït al segle XIX.

El centre històric d'aquesta ciutat no és massa gran, sols és un grapat de carrers que envolten el Victoria Marquet, però cal dir que està molt ben conservat i que és molt agradable de passejar sempre que la pluja i el fred donen un respir.

Un dels monuments més emblemàtics de la ciutat és el seu Tolboth Steeple. és un esvelt campanar de finals del segle XVIII construït en estil georgià. É el que resta d'un edifici que era duana i ajuntament de la ciutat.

el monument més important i vistós d'Inverness és sense cap mena de dubte el seu castell, situat al cim d'un pujol cobert d'herba verda que costa poc de muntar. Aquesta edificació té l'origen en una estructura defensiva del segle XI, però el que hui es pot apreciar és del segle XIX.

Des del castell s'obtenen unes vistes magnífiques de la part esquerra del riu Ness, un riu que naix en el llac Ness, ben famós pel seu monstre i que en direcció nord recorre uns vint quilòmetres fins a la mar del Nord.

I la fi de la nostra ruta de hui serà en la catedral de Sant Andreu. Caldrà creuar primer el riu i passar a la part esquerra. És considerada la catedral més al nord del regne unit. L'edifici recorda un poc a la catedral de Notre Dame de París, però aquesta és de la segona meitat del segle XIX.

Al seu interior podràs gaudir d'un espai de tres naus separades per arcades fetes en pedra de granit i columnes decorades amb motius vegetals. La nau central que és la més gran mesura vint-i-set metres de llarg per divuit metres d'ample.

La meravellosa Biblioteca Nacional d’Àustria, en el cor del centre històric de Viena.

 El passat quatre de juliol es celebrava el dia internacional del llibre electrònic, un artefacte que en poc espai pot emmagatzemar els mateixos llibres que caben en una prestatgeria, però que sembla que no està destinat a fer desaparéixer els llibres impresos en paper que formen part de la nostra identitat des de l'edat mitjana. Aquest estiu ens dedicarem a recórrer verdaders temples dedicats al llibre i no trobe millor lloc on començar que en la Biblioteca Nacional d'Àustria, ubicada en la ciutat de Viena que cada any visitem.

Començarem la nostra ruta al principi del carrer dels agustins que rep aquest nom perque en l'any  1327 el Federic I dels Habsburg mana construir un convent per a l'ordre dels agustins. Aquest temple de nau gòtica és el lloc on Francesc Josep I d'Àustria i Isabel de Baviera, coneguda com a Sissi emperadriu, es casaren en 1854.

He visitat aquesta església en moltes ocasions, amb familiars, amics, companys de feina i sempre he tractat que alguna parella escenifique la boda de Sissi i l'emperador, de vegades s'ha creat una mica d'escàndol i comboi i el rector com a molt a fet mala cara. Però una vegada ens varen convidar a abandonar el temple, després que la meua cunyada començara a repartir caramels a tot el grup. Així que ja sabeu que sóc un poc excomulgat.

No podem abandonar l'església sense dedicar un temps a contemplar un dels cenotafis més famosos de la ciutat, el de Maria Cristina d'Àustria , una obra mestra de l'escultor italià Antoni Canova en marbre blanc i d'estil neoclàssic.

Caminarem per l'Agustinerstrasse en direcció al centre i ens pararem en la Josefsplatz, una plaça dedicada a l'emperador Josep II, el fill major de Maria Teresa d'àustria i germà de Maria Antonieta. Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic que té en aquesta plaça una escultura eqüestre.

L'entrada a la Biblioteca Nacional d'Àustria està en aquesta plaça, i s'han de pagar huit euros per visitar un edifici realment impressionant, considerada una de les més boniques del món. La sala principal mesura huitanta metres de llarg per vint d'ample i custodia més dos-cents mil volums.

El que és una meravella és el magnífic fresc que decora la cúpula d'aquesta sala, una apoteosi de l'emperador Carles IV on es tracta de reflectir-se les grandeses dels Habsburg i la riquesa dels països que governen.

I sota a aquesta meravella pictòrica està la sala que es divideix en dues parts la de pau i la de guerra. A banda de llibres es pot gaudir d'una interessant col·lecció d'escultures obra de i sobretot de dos globus barrocs venecians un d'ells terrestre i l'altre celeste.

Deixarem la Josefsplatz passant per davall d'un arc que comunica el complex de Hofburg amb les quadres de l'Escola Espanyola d'Equitació. Una institució creada en la segona meitat del segle XVI i que encara ofereix espectacles eqüestres de doma de cavalls.

I acabarem la nostra ruta curta i intensa en la Michaelerplatz, on vaig viure un xicotet episodi de síndrome d'Stendhal. Es tracta d'una malaltia que causa confusió, palpitacions i tremolors quan els individus que la pateixen estan exposats a meravelloses obres d'art. Rep aquest nom del primer malalt documentat de cognom Stendhal que en 1817 va patir aquestos símptomes quan va visitar la basílica de la Santa Creu de Florència. Jo el que vaig patir va ser una immensa emoció, de les més grans que he sentit maai quan he visitat un lloc, quan després de fer aquest recorregut vaig arrivar a la plaça de Sant Miquel i vaig veure la impressionant cúpula que corona l'entrada al palau dels Habsburg des d'aquesta plaça. Vaig pensar que estava en una de les ciutats més boniques del món.

En mig de la plaça hi ha una rotonda amb restes romanes del campament militar romà de Vindobona, el germen o bressol de l'espectacular ciutat de Viena, capital de dos imperis i de l'actual país d'Aústria, la que en un temps va ser la meua ciutat preferida.

I si es diu plaça de Sant Miquel on es troba tot açò es per que ací està l'església de Sant Miquel una de les més antigues de la ciutat construïda en la primera meitat del segle XIII encara que la modesta façana és molt posterior.

Si entrem dins trobarem una nau central amb dues laterals més menudes d'estil gòtic, un altar major d'estil barroc i l'original porta d'entrada d'estil romànic que ara està tapiada. També hi ha una cripta que conserva més de quatre mil esquelets.