Macau, centre històric portugués i capital del joc xinés.

 L'entrada d'avui ens fa viatjar a l'extrem orient per a conéixer ciutat que durant quatre segles i mig va formar part d'altre imperi marítim i comercial, l'Imperi Portugués. Després de la revolució dels clavells en l'any 1975 Portugal va renuniciar a la seua sobirania en favor de la Xina i finalment es va donar el traspàs definitiu al gegant asiàtic el vint de desembre de 1999, això si amb govern autònom supervisat per Pequín.

Macau hui en dia es una mescla de cultura portuguesa molt present en l'arquitectura del centre històric declarat patrimoni de la humanitat, ciutat d'avantguarda amb gratacels i casinos i cultura popular xinesa. Diversos temples btaoistes podem trobar per la ciutat, el temple A-Má és més antinc que la propia ciutat erigida pels portuguesos al segle XVI, data del segle XV.

No pot faltar la crema d'incens en aquest temple oriental que ací es precenta en una curiosa forma espiral pot habitual per als ulls occidentals però el que resulta més curiós és que en el patí es llancen coets per a espantar els espirits malignes.

I del lloc més pur i tranquil del centre de Macau se n'anem al més impur i bulliciós, el casino Grand Lisboa l'edifici més imponent i grandiós de la ciutat. Edifici de quaranta-huit plantes de dos-cents cinquanta-huit metres da'alçada inaugurat en l'any 2007.

Al seu interior es podem trobar mil màquines escurabutxaques, huit-centes taules de joc, hotel, restaurant amb una carta de més de set mil vins i l'exposició permanent d'un diamant de quasi cinquanta grams el més gran del món en el seu estil. El joc prohibit a la Xina continental és per Macau el seu principal negoci.

I caminant cap al nord entrarem de ple en el casc antic de la ciutat de Macau, un trocet del Portugal històric en el llunyà Orient. El Leal Senado va ser la seu del govern colonial portugués i el títol de Leal li ho va donar el rei Joao VI de Portugal per que la ciutat mai va reconéixer la sobirania espanyola quan Portugal va romandre sota la monarquia dels Aústries entre 1580 i 1640.

Molt prop, en el mateix Lardo do Senado, un bonic carrer per a viannants es troba la Santa Casa de la Misericòrdia manada aixecar en l'any 1569 per un bibe per a donar servei hospitalari i de caritat als necessitats de la ciutat de Macau.

I una mica més cap a l'est s'aixeca la cateral de la ciutat, la coneguda com igreja da Sé, està dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. L'edifici original de pedra del segle XIX va desaparéixer per culpa d'un tifó, així que al segle XX s'hagués de reconstruir.

L'església conservada més antiga de la ciutat és l'església de Sant Doménec que es va començar al segle XVI i es va renovar al següent segle. Es tracta d'un temple barroc amb façana de tres alçades i un peculiar color groc.

El passejar pel centre històric de Macau és cm estar en la vella Lisboa, amb edificis d'estil portugués i carrers i cartells que encara utilitzen l'idioma portugués. Una gran quantitat de turistes visiten cada dia la ciutat procedents de la Xina continental i la regió autònoma de Hong Kong amb la que comparteix moneda.

La imatge més icònica de la ciutat és sense cap mena de dubte la façana i sols la façana per que més res queda, del que va ser l'església de Sant Pau, situada sobre un xicotet pujol a la que s'accedeix pujant una cran escalinata. L'església aixecada en l'any 1640 es va cremar en 1835 i sols es va salvar la monumental façana. La seua ubicació i l'aspecte de ruïna li donen un bucòlic aire que a tothom impressiona.

I finalitzarem la visita a l'excolònia portuguesa pujant al Monte do Forte, una fortalesa construïda pels jesuïtes entre els anys 1617 i 1626 per defensar la ciutat. Va rebutjarr l'assalt de tres vaixells holandesos. Està situada sota la muntanya més alta de la península on es troba Macau i ofereix bones vistes de la ciutat.

Voortrekkermonument, l'imponent edifici que honra la memòria dels colons neerlandesos en Sudàfrica.

 De l'Atlàntic més septentrional ens desplacem a l'Atlàntic meridional per que altre imperi colonial comercial va establir en l'Àfrica austral una colònia. En l'any 1656 prop del Cap de Bona Esperança, la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals va crear una zona per a abastir d'aigua i aliments als vaixells que es dirigien a les colònies de Madagascar i Indonèsia. La població procedent dels Païssos Baixos i els hugonots expulsats de França ana creixent i la Colònia Neerlandesa del Cap anà prosperant. Finalment en l'any 1806 l'Imperi Britànic la va annexionar aprofitant l'invasió napoleònica de la metròpoli neerlandesa. 

Aquells holandesos, anomenats afrikáans o bòers, que significa llaurador en holndés, anaren fugint cap al nord i est de l'actual Sudàfrica i hagueren de lliutar contra zulús. Arribaren fins i tot a terres de Zàmbia i Zimbàbue, però la febre groga els va fer tornar. Hui en dia uns set milions descendents d'aquestos pioners colons viuen en Sud-àfrica i la seua llengua, l'afrikàans, derivada de l'holandés, és una de les onze llengües oficials al país. 

Hui se n'anem a visitar el magnífic monument que vol honrar la memòria d'aquestos voortrekkers, que significa els que avancen primer en afrikàans. Aquest imponet edifici de granit de quaranta metres d'ample i quaranta metres d'alt es troba prop de Pretòria, una de les tres capitals del país. Per cert el nom de Pretòria ve del líder bòer Andries Pretorius. 

L'edifici està rodejat per una peculiar tanca circular d'escultures que representen carros de rodes per recordar la batalla del riu sagnant on els voortrekkers feren un cercle amb els seus carrors per a defensar-se dels zulús que els atacaven. Uns cinc-cents bòers s'impossaren a milers de zulus gràcies a l'ús de rifles i un cannó.

Passada la tanca podrem gaudir d'un bonic jardí amb plantes autòctones i de les imponents façanes de granit amb els quatre cantons decorades amb quatre esculutres, tres representen a tres líders bòers, una altra representa al voortrekker desconegut. En la façana principal també trobem l'escultura d'una mare i el seus fills que representa els valors dels afrikàans, la família i el cristianisme.

A l'interior gaudirem d'un ample espai coronant per una impressionant cúpula amb la part més alta coberta amb un vidre rosó que deixa invaïr de llum tot l'espai i que enlluerna un majestuós cenotafi dedicat als voortrekkers morts.

En la planta baixa de l'edifici, a banda del cenotafi, hi ha un xicotet edifici que recull objectes de l'època, algun dels carros que els primers colons utilitzaren i una exposició de quadres on es reflecteix la vida que portaven.

Pujar a la part alta de l'edifici és una gran experiència per que es pot gaudir d'unes espectaculars vistes de la ciutat de Pretòria, i de la reserva natural que envolta el monument, una bucòlica sabana amb molts exemplars de cèrvids.

Gullfoss, la catarata més espectacular d'Islàndia

L'entrada anterior ens va portar a l'illa de Santorini en el Meditarrani, l'entrada de hui ens porta a una illa de l'Atlàntic. Hui de vistarem l'illa d'Islàndia pre que va formar part de l'Imperi Colonial Danés, que s'escampà sobretot per Escandinàvia, Islàndia, les illes Feroe i l'illa de Groenlàndia però també es va establir al Carib, el golf de Guinea i l'India. 

La nostra visita comença en la zona d'aparcament que hi ha al costa del Gullfoss panorama, un hotel, cafeteria i botiga de souvenirs, lloc ideal per a prendre un calentet si fa l'aire gelat com passa quasi sempre.

L'hotel es troba sobre una meseta volcànica on fa tan de fred que no creix la vegetació ni en primavera. Al fons es poden divisar unes muntanyes cobertes pel blanc gel d'una glacera, tot un espectacle per als ulls d'un mediterrani.

I a pocs metres de l'hotel comença el meravellós espectacle natural de la caiguda de més de huitanta metres cúbics d'aigua per segon que pot duplicar-se en estiu, en dos salts d'onze i vint-i-dos metres dins d'un clavill escavat pel riu Hvità de vint metres d'amplària.

Baixarem unes escales de fusta i de seguida en trovarem amb un monolit amb la cara de Sigriur Tómasdóttir filla d'un granger de la zona que va impedir que son pare venguera les catarates per a fer una pressa, amenaçants que es llançaria a les mortíferes aigües.

Una xicoteta senda discorre vora el riu Hvaitá considerat el riu més perillós d'Islàndia i el tercer més llarg de l'illa. En el riu es pot practicar rafting i pesca i s'ha lliurat de ser centre de producció elèctrica.

I a cinc minuts en cotxe podem visitar una granja familiar de nom Myrkholt on podrem descobrir com són els cavalls d'Islàndia. Resulta que són molt més menuts i més peluts del que estem acostumats a veure. 

Però a la granja no sols hi ha cavalls, també tenen un gos i crien unes peculiars ovelles de les que s'extreu la llana que després utilitzen per a fer diverses peces de roba per a calfar un cos humà o una tassa de té calent.

Oia, la millor posta de sol de la Mediterrània oriental

 L'Imperi Romà d'Orient, va desaparéixer després de la pressa de la seua històrica capital, Constantonoble, per part dels turcs. Era l'any 1453, més de mil anys després de la partició de l'imperi romà dels césars en dos. Aquest fet marca per als historiadors l'edat moderna i l'esplendor del renaiximent. D'aquell imperi d'orient que dècades més tard de la seua desparició els historiadors nomenarien com a Imperi Bizantí, hui visitarem una diminuta illa, una gota d'aiigua en una llacuna, si comparem Santorini amb tot el vast territori que l'emperador bizantí Justinià va governar.

Hui visitarem el poble d'Oia, situat al ponent de l'illa de Santorini. Podem arribar-hi de varies formes però la més bonica i bucòlica és arribar en catamarà per la vesprada als peus del penyasegat d'on penja la població que mira a la badia de Ammóudi, on està el seu port.

Aquest poblet mariner és de per si un llogaret paradisiac de construccions blanques que resalten sobre la rojor de la pedra volcànica del penyasegat i la blavor de la nostra mar Mediterrània. És sense cap mena de dute un lloc on gaudir relaxadament d'un vinet.

Però més amuunt ens espera el poble d'Oia, un entramat de casetees blanques i cúpules blaves que aguaita tant a la vora del penyasegat que sembla que vaja a caure. Aquest relleu tan abrupte és conseqüència d'un terratrèmol que va ocórrer fa ja tres mil cinc-cents anys.

Per a pujar al poble sols tenim dues opcions, o utilitzar ,es nostres cames o utilitzar les cames d'un dels molts asses que esperen als turistes que arriben a aquest lloc per la mar. Un camí serpentetja des de la mar fins al penyasegat. El passeig és de per si tot un espectacle.

I ja dalt anirem a descobritr el seu senzill i bucòlic patrimoni arquitectònic abans de que es pose el sol pel ponent. El primer que fotografiarem seran les cúpules blaves de les esglésies Agios Anastasi y Agios Spyridon, les dues del segle XIX i separades no més de deu metres.

L'església més gran es troba en la plaça principal i rep el nom de l'església de l'himne a la Mare de Déu i destaca per la seua espadanya amb sis campanes i com no podia ser d'altra manera una cúpula de color blau.

Al seu interior trobarem una gran col·lecció d'icones, espelmes enceses i incens, tot un espectacle carregat de misticisme. Segons la tradició una de les icones de la Mare de Déu va ser rescatat de la mar per un pescador, anys més tard dels enderrocs d'un terratrèmol.

I d'esglésies passarem a visitar els espectaculars molins de vent que aprotaven la força dels vents intensos que bufen sobre l'alt penyasegat per a moldre gra. Aquest tipus de construcció que trobem al llarg de la Mediterrània fins i tot a casa nostra ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Passejarem per carrers bucòlics i carrers turístiques per a descobrir l'essència del poble grec i l'essència de la vida del turista que es concentra en les botigues, cafeteries i restaurants de la carretera principal d'Oia.

I la darrera cosa que visitarem abans de gaudir del major i més famós espectacle d'Oia és de les restes escases del castell medieval que protegia a la població dels possibles atacs i del que hui sols queden unes poques ruïnes.

I quan ja queda poc per a que el Sol es ponga de la manera més elegant i espectacular a l'est del Mediterrani cal agafar bon espai i gaudir de les últimes llumades que ens regalarà l'astre rei i que d'una forma tan bonica i espectacular enlluernaran el poble d'Oia.