Westminster Abbey, el panteó reial d'Anglaterra i de personatges il·lustres.

Viatjarem hui a Londres per conéixer un dels seus monuments més importants, l'abadia de Westminster, que amb més de mil anys d'història és el lloc reial de noces, coronacions i soterraments. Però no sols reis descansen ací, també hi podem trobar les despulles d'altres britànics sense sang reial que han destacat en camps tan dispars com la política, la ciència o la literatura.

A principis del segle X es va establir ací una comunitat de monjos benedictins, però l'esplendorós edifici gòtic és bàsicament del segle XIII, i amb la reforma eclesiàstica d'Enric VIII els benedictins hagueren de marxar i el que hui en dia coneguen com l'abadia de Westminster en realitat és l'església col·legiata de Sant Pere. Per a visitar-la agafarem el metro fins a l'estació de Westminster.

La porta nord resulta espectacular, però no és la més majestuosa. Es tracta d'una construcció gòtica amb gran rosetó i tres portes, la central la més gran, té un mainell amb una bonica escultura de la mare de Déu.

L'entrada principal és l'entrada oest que està flanquejada per dues imponents torres que es varen finalitzar en el segle XVIII. Una galeria d'escultures sota la porta representen màrtirs cristins recents com Òscar Romero i  Martin Luther King entre altres.

A l'entrar al temple ens trobarem amb una esvelta nau de deu metres d'amplitud i trenta-un metres d'alçada. Aquesta nau gòtica va substituir altra d'estil normand i necessità cent cinquanta anys per a ser acabada.

Una pantalla en mig de la nau conté el monument a un dels millors físics de la història, sir Isaac Newton, que està soterrat just davant. També està soterrat ací Charles Darwin, el de la teoria de l'evolució, excomulgat per l'església catòlica que no el va perdonar fins cent anys després.

Per darrere del monument a Newton es troben l'orgue i el cor i al costat mirant a nord està el passadís dels hòmens d'estat on podem trobar escultures i també llocs de soterrament d'alguns mandataris del govern britànic com el cèlebre Wiston Churchill.

Més endavant, en la part del creuer està l'altar major i el mausoleu on reposen les despulles del rei Eduard el Confessor que va viure a principis del segle XI i que va ser canonitzat cent anys després pel papa Alexandre III.

A la part nord hi ha tres capelles, en la de Sant Pau que està abans de pujar tres graons que condueixen a la Lady Chapel, podem trobar el mausoleu de Francis Sidney, la comtessa de Sunsex. Cal fixar-se en l'escultura de l'eriçó blau i daurat que hi ha els peus de la comtessa, a mi em va sorprendre molt. L'eriçó forma part de l'escut de la casa Sunsex.

Ara passarem a la Lady Chapel o capella de Santa Maria, el lloc més espectacular de tota l'abadia. Va ser afegida al segle XVI a la primitiva nau gòtica del segle XIII. El seu estil és d'un renaixement anglés exuberant amb una volta decorada que et deixa bocabadat.

En aquesta capella hi ha soterrats quinze monarques. Cal admirar el mausoleu de la reina Elisabet I i de la seua germana Maria I, néta dels reis catòlics. Lluitaren per la corona d'Anglaterra que finalment s'emporta la jove Elisabet I que manà decapitar a la catòlica Maria I.

Ara accedirem a la part sud de l'Abadia pel braç sud del creuer, on està el racó dels poetes. Ací trobarem un conjunt d'escultures que honren la memòria dels més grans escriptors de la llengua anglesa com són Dickens i Shakespeare.

La sala capitular de planta octogonal amb seients de pedra per a vuitanta persones era el lloc de reunió dels frares i és ací on va començar a reunir-se el parlament. Cal destacar les pintures murals que encara es conserven de finals del segle XIV com també part de la ceràmica del sòl.

Una habitació d'estil normand coneguda com a la càmera Pyx és de les parts més antigues que es conserven del mil·lenari edifici. L'altar és en realitat una taula on es fonien les monedes per a provar que eren realment de plata.

El gran claustre del monestir benedictí encara es conserva, però és del segle XIV perquè els anteriors d'arquitectura normanda varen patir un incendi en l'any 1298 i per tant va ser reconstruït ja en estil gòtic.

Un xicotet claustre conté un bucòlic i una mica descuidat jardí amb una discreta font al centre. El més interessant és la magnífica vista que ofereix a una de les torres del Parliament Houses, lloc de reunió dels lords i parlamentaris britànics.

Les Invalides, el mausoleu de Napoleó a Paris

Segona visita de la ruta d'arquitectura funerària i hui ens aturem en la capital del país veí per excel·lència, França. Allí visitarem el lloc de soterrament d'un dels seus personatges més sorprenents que ha donat a la història, Napoleó Bonaparte. Va ser general de l'exèrcit durant la Revolució francesa que ompliria l'atmosfera europea i nord-americana de llibertat, fraternitat i igualtat i que enderrocà la monarquia borbònica de França i va passar a autoconvertir-se en més que rei, emperador i quasi dominar el continent europeu.

Començarem la ruta de hui en el complex de Les Invalides va ser manat construir pel rei Lluís XIV en la segona meitat del segle XVII. La finalitat d'aquest lloc era donar residència als soldats retirats invàlids que no tenien casa ni família. Travessarem una gran esplanada i entrarem a l'edifici i de seguida ens trobarem un gran claustre.

Encara que el lloc és molt interessant el que més sorprén és la cúpula daurada de l'església des despulles de cap rei descansen ací, llevat de les del germà de Napoleó, Josep Bonapart que va ser rei d'Espanya.

La tomba més imponent es troba sota la cúpula i està esculpida en quars roig. Ací es troben les despulles de Napoleó I que arribaren de l'illa de Santa Elena en l'any 1840. Les restes del seu fill Napoleó II que mai va regnar varen ser dutes ací com una concessió de Hitler al mariscal Vichy cent anys després.

A Les Invalides podem trobar diversos museus, però nosaltres ens dirigirem cap a l'altra part del Sena a buscar més llocs que ens recorden a Napoleó, protagonista de l'entrada de hui. Ens pararem abans a contemplar el meravellós edifici classicista de l'Assamblée National. En origen va ser una casa de camp de la duquessa de Bourbon però es va nacionalitzar en la revolució francesa i en 1806 Napoleó manà construir l'espectacular façana classicista que dóna al Sena. Hui és la seu del parlament francés.

Travesarem el riu pel pont d'Aleixandre III, està dedicat al penúltim tsar de Rússia i es va inaugurar en l'any 1900 amb motiu de l'Exposició Universal. En aquella època les relacions diplomàtiques entre França i l'Imperi Rus eren excel·lents i els dos pobles ja no guardaven rancor de l'episodi d'invasió i derrota de les tropes napoleòniques en les gèlides terres russes.

Caminant contra corrent del riu arribem a la plaza més gran de la ciutat, la plaça de la Concòrdia, on arranca la famosa avinguda dels Camps Elisis. Durant la revolució francesa va ser el lloc on es procedia a guillotinar a presos, entre ells Lluís XVI i Maria Antonieta.

Dues fonts monumentals decoren la plaça, la font dels mars i la font dels rius que rendeixen homenatge al comerç francés tant per mars com per rius i canals fluvials. Són obra de Jacques Ignace Hirtoff en l'any 1840.

Però si s'ha de destacar algun element de la plaça, és sense cap mena de dubte el majestuós obelisc portat del temple de Luxor en Egipte en l'any 1833. Mesura vint-i-tres metres i pesa més de dues-centes tones i els relleus narren la vida del faraó Ramsés II.

Per la rue Royal arribarem a la place de la Madeleine on es troba l'església de la Magdalena, d'estil neoclàssic. Però cal dir que en el projecte de Napoleó estava  dedicar-lo a la glòria de la Grande Armée, l'exèrcit imperial napoleònic. En 1837 s'estudià la possibilitat de convertir-la en estació de ferrocarril però finalment acabà essent església en l'any 1845.

El temple està dedicat a Santa Maria Magdalena, la patrona de França junt amb Santa Joana d'Arc. Segons una llegenda popular es creu que Maria Magdalena va arribar a Marsella i on va viure els seus darrers anys.

I per acabar la ruta de hui anirem a la place Vendôme un dels millors exemples d'urbanisme de finals del segle XVII. És considerada una de les places més luxoses del món per que ací hi ha diverses joieries i de les bones.

Però cal fixar-se sobretot en la gran columna que es pot trobar al seu centre que aixecada en l'any 1810 per ordre de Napoleó i imita un poc la columna trajana. En els seus baixos relleus es commemora la victòria en la Batalla d'Austerlitz.

I coronant aquesta colossal columna de quaranta-quatre metres d'alçada i quasi quatre metres de diàmetre es troba Napoleó Bonaparte, coronat amb fulles de llorer que segons la història li lleva de les mans la corona d'emperador al papa Pius VII per a coronar-se ell mateix emperador.

El conjunt de l'imam Khazrati, centre històric i religiós de la ciutat de Tashkent

 Hui dia de Tots Sants, el més atípic de les darreres dècades, per les visites restringides a cementeris encetem un conjunt de sis entrades dedicades a mausoleus i panteons d'arreu del món. I començarem en Àsia Central per a gaudir de l'arquitectura persa en un dels països més interessants per a fer-ho, Uzbekistan. 

La seua capital Tashkent, queda eclipsada per les històriques ciutats de Samarcanda o Bukharà però clar que mereix una visita, en la que no cal desviar-se massa de qualsevol tour programat per què el seu aeroport és pràcticament l'únic d'entrada i sortida del país. I sobretot el conjunt històric de l'imam Khrazrati, una col·lecció d'edificis històrics i reconstruccions que no ens podem perdre.

Començarem entrant al mausoleu de Kaffal-Sashi, un poeta i filòsof del segle X, fill de manyà que es traslladà molt jove a estudiar a Bagdad, capital del califat i de la ciència i les arts en aquella època. Va arribar a ser un erudit en qüestions de lleis, llibres sagrats i llengües de l'Orient mitjà.

Ja major va tornar a la seua ciutat natal amb la fama de savi ja guanyada i a la seua mort era conegut amb el sobrenom de l'imam sant. És el sant patró de la ciutat de Tashkent i les seues despulles es guarden en aquest mausoleu que llueix l'aspecte de la renovació que es va fer al segle XVII.

Després ens traslladarem cap a la Madrassa de Barak Khan un espectacular edifici del segle XVI que estava destinat a ser escola i allotjament de joves estudiants de l'Alcor on les habitacions donaven totes a un pati central.

El lloc més sagrat d'Àsia Central potser és la Biblioteca de Moyie Mubarek, que significa els sagrats cabells. En aquest menut edifici davant la mesquita de Khast Imam es custodia una edició de l'alcorà del segle VIII, la més antiga del món. També s'hi guarden uns quants cabells del mateix profeta Mahoma.

I tancant la plaça de Khast Imam per la part est està la reconstruïda mesquita amb dos imponents minharets de cinquanta metres d'alçada i les seues dues cúpules de ceràmica blau turquesa que són en segell de l'arquitectura del país.

I en direcció sud, cap a una zona de la ciutat anomenada Chorsu, es troba el basar de Chorsu, un lloc on es celebra mercat sota una de les més imponents cúpules de la ciutat, decorada amb ceràmica típica del país.

Un lloc eternament transitat per locals i turistes on es poden adquirir productes frescos com les autòctones carlotes grogues que el president del país inclou en el seu equipatge cada vegada que ix a l'exterior.

I acabarem la ruta de hui en la Madrasa de Kukeldash que es va aixecar en l'any 1570 i estava ubicada en el que era la plaça principal de la ciutat en aquella època. Al llarg dels posteriors segles va ser destinada a altres usos com fortalesa defensiva i lloc d'execucions però hui en dia torna a ser patrimoni de professors i estudiants.