El monestir de Pecherska Lavra de Kiev, un dels llocs més sagrats de les esglésies ortodoxes.

 Acabarem la ruta de coves màgiques en el monestir de les Coves de Lavra, un espai de 28 hectàrees al costat del riu Dnièper en la ciutat de Kíev, capital d'Ucraïna. Per a mi va ser una de les millors experiències viatgeres que he viscut, una combinació d'art, història i experiència mística difícil de superar.

El monestir està rodejat d'una muralla i es divideix en dues parts, una més turística i l'altra més de culte i pelegrinatge, totes dues visitables, encara que en la part de culte cal ser més respectuós. En molts llocs no es poden fer fotos i els hòmens han de dur les cames tapades i les dones han de cobrir-se el cap amb un mocador quan s'accedeix a les esglésies i a les coves.

El monestir es va fundar en l'any 1051, quaranta anys després d'instal·lar-se un monjo del mont Athos en unes coves properes al Dnièper. Aquest monjo conegut com a Sant Antoni de Kíiev va ser el primer però després en vingueren molts més. Sobre les coves s'anaren afegint esglésies i edificis al llarg dels segles i pot ser la construcció més espectacular siga la catedral de l'Assumpció.

El primitiu temple data de la dècada dels setanta del segle XI que amb el temps anà  ampliant-se i redecorant-se al gust de l'època. El que podem veure hui és una reconstrucció de finals del segle XX, perquè en plena segona guerra mundial va ser dinamitat pels russos per a evitar que fora pres pels nazis.

Espectacular les pintures de les dues naus com també ho són els seus iconoclast, les seues respectives cúpules i l'ornamentació del passadís que les uneix. Encara que no té valor històric si que cal reconéixer el seu valor artístic.

Em va sorprendre trobar un crist jacent tridimensional en un temple ortodox, però la guia no veia cap problema en què una escultura estiguera sota la tomba d'un personatge il·lustre a l'eixida d'una església ortodoxa.

Per a continuar la visita caldrà agafar forces per a poder pujar els noranta metres del campanar de la catedral que com mana la tradició ha d'estar exempt. L'estil del campanar és més classicista per que es va construir al segle XVIII.

No cal dir que des de les altures del campanar podrem gaudir d'unes meravelloses vistes del conjunt monàstic, el riu i la ciutat. Jo em vaig quedar embadalit pel daurat de les cúpules de la catedral i de la resta d'edificis.

Altre edifici a destacar en aquesta zona menys sacralitzada del monestir és el refectori i l'església de Sant Antoni i Sant Teodosi. L'església del segle XII ens recorda l'arquitectura bizantina sobretot si veiem la seua cúpula per dins.

I ara cal passar a la zona més sagrada del monestir on es troben els dos conjunts de coves on habitaren els monjos però que es creu que ja estaven habitades en el neolític. Cal travessar un arc i de seguida trobarem més esglésies que van del segle XII al segle XVII.

Però el més interessant d'aquesta part és endinsar-se en les coves amb una candeleta col·locada entre els dits de la mà per a evitar que caiga cera a terra i recórrer aquest laberint soterrani on trobarem més de quaranta sants de cos incorrupte i relíquies. La passejada per aquest fosc itinerari, sols enlluernat per la llum que crema les caneletes és viscut pels fidels de forma molt intensa i devocional. La veritat és que és tota una experiència mística que m'agradaria tornar a repetir de nou però amb guia en silenci.

En realitat hi ha dos conjunts de coves les de baix que són més modernes i les de dalt a les que es pot accedir fent un breu passeig i si plou, cap problema per què hi ha camí cobert.

Acabada la visita eixirem per on entren i ixen els pelegrins un carrer llarg i empinat que et condueix fins a una avinguda repleta de cotxes i autobusos que esperen als seus passatgers més renovats espiritualment.

Al recinte hi ha diversos museus i esglésies per a avorrir però si tens ganes de veure més coses al costat està la gran escultura de la mare pàtria. Mesura 62 metres d'alçada que junt amb la base on es recolza assoleix ni menys ni més que 102 metres. Es va inaugurar en era soviètica i encara conserva símbols comunistes, açò i el fet que costara un preu desorbitat fa que no siga vista amb bons ulls per molta gent de kíev.

La cova de Seokguram, un dels llocs més importants del budisme coreà

Segona visita a cova carregada de màgia i misticisme que visitem, la cova de Seokguram. Està ubicada en la muntanya de Tohamsan en l'antiga capital del regne de Sila, que s'estenia per tota la península de Corea. Aquesta cova no és cap cavitat natural, es va fer amb granit en el segle VIII i a part de ser patrimoni de la humanitat és un dels monuments nacionals més apreciats de Corea del Sud.

Està situat a pocs quilòmetres del temple de Bulguksa que ja vàrem visitar fa uns anys (https://ferranlerma.blogspot.com/2014/07/el-temple-de-bulguksa-en-gygeongju-la.html).  Segons la història el rei Kim Dae-seong va manar la construcció dels dos temples, el de Bulguksa que ja visitàrem, estaria dedicat als seus pares vius i el Seokguram que veurem hui seria dedicat per als seus pares morts.

Arribarem en cotxe a l'arc de l'entrada al temple, construït en fusta es troba profusament decorat. Les columnes que el mantenen i la balustrada que el recorre són de color roig mentre que el blau impera en vigues que subjecten el sostre i la mateixa part baixa del sostre.

A través d'un camí decorat amb fanals de papers colorits i rodejat de l'exuberant massa boscosa que cobreix la muntanya de Tohamsan arribarem a la mateixa entrada del temple de Seokguram, ubicat en una cova artificial.

Abans d'entrar a la cova caldrà fer el ritual de purificar-se amb la gèlida aigua que brolla de les pètries goles de dos lleons que custodien la font.

I ja dins ens rebrà una escultura de Buda de tres metres i mig que està assegut sobre un pedestal esculpit de quasi metre i mig que representa una flor de loto. Una cúpula de granit de més de sis metres i mig d'alçada.

El buda no es troba sol, darrere d'ell hi han esculpits en panells i nínxols una sèrie de deixebles, deus i bodhisatves. Un bodhisatva significa ésser en la recercade la il·luminació i es refereix a qualsevol individu que segueix les passes de Buda per a assolir el nirvana.

Sòria i els seus espais màgics

 El passat 2 d'octubre, Sòria capital hauria d'haver celebrat les seues festes patronals en honor al seu patró Sant Saturi, un sant eremita que va viure al segle VI en una cova propera a la capital castellana. En aquell lloc es va erigir una ermita rupestre, un lloc realment màgic a la ribera del Duero. Per tant hui començarem una tríada de rutes per llocs carregats de misticisme i ubicats en coves.

Començarem visitant la popular ermita del sant que s'aixeca sobre la cova on hi va viure que es troba a pocs metres del Duero. L'església actual és un edifici del segle XVII d'estil barroc a la que s'accedeix a través de la primitiva cova on el sant vivia i on va erigir l'oratori de Sant Miquel.

En el temple de planta octogonal trobarem una interessant mostra de frescos realitzats pel pintor sorià més important de l'època, Juan Zapata Ferrer i un altar barroc molt profusament decorat on està el bust reliquiari del sant.

Aquest bust que conté les despulles del sant ix en processó cada 2 d'octubre i arriba fins al centre mateix de la ciutat de Sòria. En una sala contigua hi ha una exposició que explica la història del lloc i on s'exposa la col·lecció de capes que té el bust del sant.

Des de l'ermita de Sant Saturi començarem una agradable passejada per la ribera esquerra del riu Duero, que bordeja la part de llevant de la ciutat i on podem gaudir de boniques vistes de la ciutat i de l'ermita.

Passarem per sota d'un històric monestir a través d'un tunel, es tracta del monestir de Sant Polo de finals del segle XII o principis del XIII i habitats pels mítics cavallers templers fins a l'any 1312. En aquest lloc Gustavo Adolfo Becquer es va inspirar per a escriure  dues de les seues llegendes.

I si continuem caminant seguint el camí de Sant Saturi arribarem a un pont medieval i just després està el bucòlic monestir de Sant Joan de Duero. El seu claustre és per a mi un dels llocs més màgics de la península. Es va construir al segle XIII en estil romànic però amb clares influències bizantines i califals. El sostre de fusta que en part el cobria es va cremar i per això hui es mostra amb tota la seua força.

Al costat està la nua església de pedra d'una sola nau amb volta de canó i un absis amb volta de forn.  Murs despullats de qualsevol mena de decoració i l'única cosa que trenca un poc aquesta manca d'ornamentació són dos peculiars templets es situen a cada costat de l'inici de l'absis.

Els templets estan rematats per una cúpula semiesfèrica en el cas del de l'esquerra i una original cúpula cònica en el cas del de la dreta. Els dos tenen altar i columnes amb capitells romànics tallats amb escenes bíbliques.

I ara creuarem el Duero pel pont medieval de pedra i seguirem la nacional 234 per a trobar-nos de seguida amb la imponent cocatedral de Sant Pere.  Aquest temple es va començar a  construir a principis del segle XII, però al segle XVI es va voler llevar un pilar per a donar més visibilitat a una imatge de la Mare de Déu i llavors va caure el sostre. Així que va haver de construir-se una nova església.

El resultat fou un nou temple inspirat en la colegiata de Berlanga del Duero on el gòtic ja té els dies comptats així que no trobarem la típica i alta nau central acompanyada per dues naus laterals més estretes sinó que trobarem una església de planta de saló format per cinc naus de volta estrelada.

De la primitiva construcció es conserva el claustre romànic. El fet de tindre claustre demostra que des del primer moment aquesta va ser l'església més important de la ciutat però no va assolir el rang de catedral en l'any 1959, la històrica catedral de la província de Sòria es troba en la ciutat de Burgo de Osma

Continuant caminant per la nacional i agafant després la travessera de les cin villes s'arriba a una de les principals places de la ciutat, la plaça de Ramon Ayllón. Allí trobarem el monument civil més interessant de la ciutat, el palau dels Comtes de Gómara. Es tracta d'un imponent edifici renaixentista de la família López del Río que va fer fortuna amb la ramaderia i els privilegis de la Mesta.

Caminant en direcció sud s'arriba a la plaça major de Sòria, el centre neuràlgic de la ciutat. Ací trobarem una interessant mostra d'històrics edificis civils com són el palau dels 12 llinatges que hui en dia és la seu de l'ajuntament, el palau de l'Audiència que va ser ajuntament i presó, les restes del palau de Na Urraca com també la bonica font dels lleons.

I no massa lluny en direcció sud-oest podem gaudir d'un bon exemple del final del romànic sorià, l'església de Sant Joan de Rabanera que rep el nom pels primers pobladors d'aquesta zona de la ciutat que venien de Rabanera del Campo. A mi em va encantar el seu esvelt i elegant absis.

I tornarem a buscar la nacional 234 per contemplar una de les millors façanes romàniques de l'art espanyol, la de l'església de Sant Domènec, que jamb el claustre de Sant Joan de Duero són el símbol de Sòria. Anteriorment aquesta església era la parròquia de Sant Tomé, però el veí monestir de Sant Doménec l'acabà utilitzant com a capella.