Bukhara, la ciutat més monumental d'Àsia Central.

Un més dels èxits editorials de Juli Verne narra la història de l'home correu del tsar, Miquel Strogoff, que ha de creuar tota Sibèria per a evitar la invasió dels tàrtars tramada per un militar exiliat. En aquesta novel·la es nomena la ciutat de Bukjara, per que el seu emir està del costat del traïdor de la Rússia Imperial.

Bukhara encara que no siga tan popular i famosa com la pròxima ciutat de Samarcanda, va ser capital de l'imperi samànida als segles X i XI a més de tenir una de les majors poblacions en època medieval junt amb Bagdad i Còrdova. El seu centre històric està declarat patrimoni de la humanitat i està plagat de mesquites i escoles alcoràniques que es diuen madrasses i eren com una mena d'internats.

El centre neuràlgic de la ciutat és la plaça Labi-i-Hauz, amb un estany central que dóna nom a la ciutat que agafà el nom de llac en llengua tadjik. En un extrem de la plaça es troba la madrassa de Nodir Divan Begi, un edifici del segle XVIII. 

El més curiós és la peculiar ceràmica que decora la façana principal, dos ocells de la felicitat amb un mamífer a les potes que volen cap al sol, amb cara humana. Aquesta representació d'animals i éssers humans és molt poc comú en la cultura islàmica.

Conta la llegenda que aquesta madrassa i altres edificacions varen ser construïts amb la venda d'una de les dues arracades que un marit regalà a la seua muller per a les noces. La muller havia quedat molt despagada amb el regal i el marit va vendre una de les arracades i quan la muller va obrir el joier pensava que hi havia hagut un robatori i llavors el marit li explicà tot el que s'havia pogut fer amb sols una de les arracades.

Una altra madrassa, la Kukeldash s'aixeca en la part nord de la plaça i va ser manada construir per l'emir Abdullah II en 1569. En aquella època era la més gran de tota Àsia Centra, mesura 80x60 metres i podia acollir fins a 320 estudiants.

I en la part de llevant està ubicat el Nadir Divean Begi Khanak, un edifici de principis del segle XVII, lloc de reunió dels sufís va ser el centre religiós i espiritual de la ciutat.

Si deixem la plaça i caminem en direcció nord-est de seguida ens troben en la mesquita de Magoki Attor del segle IX , la més antiga d'Àsia Central, que abans havia estat temple zoroastrista al segle V i anteriorment un temple budista.

Just per darrere comença a veure's un dels conjunts arquitectònics més interessants de la ciutat, el minaret Kalon amb la seua mesquita i la madrassa Mir-i-Arab. El minaret de l'any 1127 mesura poc menys de cinquanta metres i diu la llegenda que Guengis Khan va quedar tan meravellat que va el va salvar de la destrucció de la ciutat.

La mesquita del mateix nom és posterior ja que es va construir en el segle XVI sobre el solar de la mesquita destruïda per Guengis Khan. L'enorme esplanada és un lloc idíl·lic on passejar en les primeres hores del matí.

I el conjunt monumental es completa amb la madrassa de Mir-i-Arab, que rep el nom de la dona del visir Divan Begi i que es va quedar sense arracada per ser una parladora i dir que la seua família política no li havia fet un regal a l'altura del seu estatus econòmic.

Després de la visita monumental cal apropar-se a altre monument que és el basar Taki-Telpak Furushon, està ple de botigues de souvenirs i artesania d'Uzbekistan i just al mig el mercat de les espècies.

I en direcció nord arribem a la madrassa d'Ulugbek, la més antiga d'Àsia Central, de l'any 1427 que va ser el model per a la construcció d'altres madrasses. Ací estudiaven 80 alumnes i destacava per l'ensenyança de l'astronomia.

I queden moltes coses més que visitaren en altra ocasió

El nord del castell de Buda, el Budapest amb més petjades otomanes

Estimat Rafel:

Recorde amb enyorança quan vinguéreu a visitar-me a Bratislava, tu havies de fer un conferència de literatura catalana als alumnes del Gymnázium FG Lorcu per commemorar Sant Jordi i coincidireu amb na Marta i n'Anna.  El cap de setmana, tots plegats, el vam passar en Budapest, però jo hi vaig arribar un dia més tard perque havia de treballar. Així que vosaltres visitareu abans de la meua arribada el més turístic de Budapest i que jo ja coneixia i el dia que vaig estar jo, l'aprofitarem per a anar descobrint les escases restes que queden d'arquitectura otomana en el barri al nord del castell de Buda.

La capital d'Hongria va estar ocupada pels turcs durant cent cinquanta anys, en els segles XVI i XVII fins que va ser de nou reconquistada pels Habsburg. En els segles posteriors es tractà d'esborrar aquest episodi de sobirania otomana i és per això que hui en dia són molt poques les mostres d'arquitectura que queden d'aquesta època, la majoria concentrades en un agradable passeig vora el riu Danubi.

De Pest, on estava el nostre hotel, fins a Buda, hi ha diversos Ponts per a crear el riu però el més bonic i monumental és el pont de les cadenes, construït en la primera meitat del segle XIX i dinamitat pels nazis va ser refet en 1949.

Caminant en direcció nord, com nosaltres vam fer ja fa més de deu anys, s'arriba a l'església dels caputxins, del segle XIV i reformada en el segle XIX, on és molt difícil trobar elements del gòtic original al seu interior.

L'església va ser mesquita durant el període d'ocupació otomana i encara hui en dia es conserva una finestra de l'època d'estil oriental on han col·locat un sant.

La següent parada va ser davant de l'església calvinista, de finals del segle XIX, amb sostre recobert de rajoles ceràmiques. Si s'està a l'altra part del riu i es mira cap a aquest costat, el castell de Buda i aquesta església són els edificis que més destaquen.

Però l'església més monumental del barri és sense cap mena de dubte, l'església de Sant Anna, un imponent edifici barroc de rematat amb dues torres que es va construir en el segle XVIII.

El seu interior està profusament decorat com no podia ser d'altra manera tractant-se d'un temple barroc. Cal destacar els frescos de Vogl de finals del segle XVIII que es completaren amb altres neobarrocs de 1938.

En la mateixa plaça on es troba  aquesta església està també el mercat, un edifici modernista que ja ha perdut l'efervescència de mercat de barri per a convertir-se en un mini centre comercial amb poca vida.

Molt prop està l'església de Santa Isabel, un edifici barroc de finals del segle XVIII que va reemplaçar per complet una mesquita otomana del segle anterior.

I seguirem caminant en direcció nord fins que a la fi arribàrem als banys Király, un dels quatre banys turcs que queden en la ciutat de les aigües termals que és Budapest. Per fi va quedar saciada la meua fam de descubrir arquitectura oriental, en una Europa Occidental i Central que començava a quedar-se menuda per a mi. Aquestos banys de la segona meitat del segle XVI continuen en funcionament.

I la ruta la vam acabar en la tomba de Gül Baba i el jardí de les roses. Aquest senyor, poeta i frare dervix, va morir després de la primera cerimònia religiosa islàmica després la batalla de Mohács, quan Budapest caigué en mans otomanes. És considerat home sant pels musulmans i la seua tomba és un lloc  de pelegrinatge.

La tomba va ser convertida en capella de Sant Josep fins que va ser comprada pel govern de Turquia i restaurada. Nosaltres vam trobar a la porta a un vigilant que no sabíem si venia entrades o no, a la fi li vam donar una propina del que va quedar molt sorprés. Supose que l'entrada es lliure i que el vigilant és un treballador del govern turc.

I no massa lluny, d'estil neoclàssic, estan els senyorials banys Lukács de finals del segle XIX encara que hi inclou altres del segle XVI. Els no banyistes sols poden visitar el seu pati amb un jardí frondós.

Va ser un viatge curt però intens que sempré recordaré, ara n'has fert un de més llarg. Que et vaja molt bé  i fins a sempre Rafel.

El centre de Copenhague, parada de mercaders i comerciants

Una de les novel·les més exitoses de Juli Verne va ser "El viatge al centre de la Terra" del que s'han fet més d'una versió cinematogràfica. El narrador és el Nebot d'un científic de la ciutat d'Hamburg que gràcies a uns antics escrits troba la manera d'endinsar-se en el centre de la Terra.

Per a arribar al centre de la Terra els protagonistes havien de descendir a través d'un volcà de l'illa d'Islàndia que en aquella época era una possessió més del Regne de Dinamarca. Així que l'expedició viatja d'Hamburg fins a Copenhaguen on eixiria el vaixell cap a la gran illa del nord d'Europa. Nosaltres visitarem el centre de la capital danesa, un dels més interessants dels països nòrdics.

Partirem de l'Estació Central, un bonic edifici de principis del segle XX posterior a la que es va trobar el professor Otto Lidenbrock i el seu nebot Axel de camí cap al misteriós i perillós centre de la Terra.

Molt prop estan els jardins de Tívoli, un parc d'atraccions inaugurat en 1843 amb dues atraccions, una muntanya russa i un carrusel de cavalls. Hui l'oferta és major i convé visitar-lo de nit per a gaudir de la seua espectacular il·luminació.

Per la part de darrere de l'estació trobem altra atracció ideal per a xiquets i majors, és el planetari Tycho Brahe, que porta el nom d'un dels millors astrònoms de la història. Va nàixer al castell de Knutstorp, molt prop de Copenhaguen en un territori que hui és Suècia.

I després s'enfilaren cap a la plaça de l'Ajuntament, una de les més grans de la ciutat on podem trobar un gegant termòmetre coronat amb l'escultura d'una xiqueta que ix en bicicleta si fa bon temps o agafa el paraigua si plou.

Destaca per la seua alta torre i la seua arquitectura Art Nouveau el Palace Hotel, un edifici de rajoles roges construït en l'any 1910 que hui en dia pertany a la cadena hotelera Scandic Hotels.

Però per a torre alta la de l'ajuntament que mesura 105 metres i per a muntar-la cal trepitjar dos-cents noranta-huit escalons. L'edifici de 1905 d'inspiració renaixentista italiana afegeix també elements de l'arquitectura medieval danesa.

Al seu interior podem gaudir de preciosos frescos, el saló principal amb un curiós sostre de cristall com també un bonic pati interior entre altres coses.

Cap al nord-est es troba la catedral luterana de la ciutat. L'edifici actual és el tercer que ha existit en aquest solar després de guerres i incendis. Es tracta d'una construcció neoclàssica de 1820 a la que se li va afegir un campanar.

Al seu interior trobarem una nau ampla i lluminosa amb escassa decoració. Cal remarcar les escultures dels dotze apòstols i la del Crist de l'altar major obra de Thorvaldsen.

Una altra església interessant és la de la Trinitat que es troba adossada la Rundetarm, una torre rodona de poc més de trenta metres que es va construir com a observatori astronòmic i que encara és utilitzat com a tal.

Convé ascendir fins a dalt del tot a través d'una rampa interior que dóna set voltes i mitja a la torre i que va ser muntada a cavall pel rei Cristian IV en la seua inauguració en l'any 1642. En 1712 el tsar Pere el Gran va muntar amb la seua esposa Caterina amb un carruatge i sis cavalls.

Hui en dia ja no pugen cavalls però si es fa una carrera ciclista contrarellotge. Dalt de tot podem gaudir d'unes boniques vistes de la ciutat i també conéixer un poc com és l'observatori en actiu més antic d'Europa.

L'interior de l'església tampoc té cap desperdici amb l'ampla nau de parets blanques i les làmpades i altars barrocs.

I caminant cap a l'est s'arriba al Castell de Rosenborg, un edifici barroc del segle XVIII que és descrit per Juli Verne com un castell molt menut. Hui en dia és el museu reial que exposa mobles, peces d'art, joies i armes de la família reial.

I en direcció sud arribarem a l'església de marbre amb una de les cúpules més grans d'Europa. La va manar construir el rei Frederic V per a commemorar el tres-cents aniversari de la seua família com a cap del Regne de Dinamarca.

I acabarem la passejada en Nyhavn que encara que vol dir port nou en danés, es tracta de l'antic port on de segur que va salpar la nau que portà als protagonistes de la novel·la a Islàndia. Hui en dia és una zona plena de restaurants.