Trebujeni, un bonic poble de Moldàvia on perdre's per cap d'any

La darrera entrada de l'any i darrera parada per les antigues repúbliques de l'URSS la farem en Moldàvia  que és país independent des de l'any 1991 i abans de per descomptat pertànyer a l'Imperi Rus va ser part de l'Imperi Otomà. El país és considerat com el més pobre d'Europa i potser siga el motiu de la poca afluència de turistes, encara que a poc a poc les coses van canviant i amb un incipient turisme rural i etnològic.

El poblet que hui visitarem s'anomenaTrebujeni i es situa dins de la zona arqueològica del Vell Orhei que espera ser declarada patrimoni de la humanitat. L'espectacular paisatge del meandre del riu Raut amb les típiques cases de poble i les restes del passat fan d'aquest lloc un destí turístic obligatori si se visita el país.

Abans de baixar cap al poble s'aturarem en el pujol que conté les restes d'una fortalezsa otomana, ací les vistes són espectaculars, no podem dir el mateix del castell, sols resten els fonaments que vàren ser pèssimament restaurats en era soviètica. Es creu que abans va haver ací una fortalesa dàcia.

De camí al poble toca aturar-se per a veure les bucòliques restes dels banys tàrtars que poca diferència tenen amb els banys turcs, hereus dels banys romans, amb la seua sala freda, vestuari i sala de vapor.

Aquestos banys es troben just a la voreta del riu raut que era el subministrador d'aigua i al mateix temps el destructor en temps de riuades.

I l'altra banda del riu es poden veure unes coves que de pensament et traslladen a la prehistòria i la veu d'un guia et trasllada al segle XX quan et diu que varen ser excavades en era soviètica per a magatzems agrícoles.

Ja en el poble cal gaudir de la seua arquitectura rural, a mi el que més en va sorprendre són els pous i les creus que es troben pels carrers.

I al centre del poble l'edifici més imponent, l'església de la Mare de Déu, amb les seues peculiars cúpules que et traslladen als orientals contes de les mil i una nits.

Kozelets, la ciutat cosaca d'Ucraïna

Anem a fer la penúltima parada per les repúbliques que fins fa trenta anys encara formaven part de l'URSS. Hui visitarem un bonic poble d'Ucraïna, que des de la seua independència en l'any 1991, és el segon país més gran d'Europa.

Les relacions amb Rússia es varen complicar quan el govern d'aquest país va fer un gir pro-Unió Europea. De fet es pot dir que el govern de Kíev està tècnicament en guerra amb els separatistes pro-russos de les províncies de l'est i la històrica regió de Crimea ja forma part de Rússia, encara que no ho reconeguen la majoria dels països de l'ONU.

El lloc que hui coneixerem, Kozelets està lluny d'aquesta zona est en conflicte i per tant la seua visita resultarà del tot pacífica sobre ser des del segle XVII un regiment militar de cosacs. Aquest poble nòmada procedent d'Àsia Central que es va establir per l'Europa de l'Est, va acabar formant part de milícies al servei del sobirà del territori. Amb els diners guanyats com a soldats i els saqueigs en períodes de guerra construïren a principis del segle XVIII la catedral de la Nativitat de la Mare de Déu, una joia del barroc ucraïnés.

Aquest exhuberant temple en realitat està format per dos esglésies, la de dalt, més bonica i monumental i la de Baix, més recollida i senzilla que s'utilitza en hivern quan les temperatures passen per davall de zero.

Però cal gaudir de la monumentalitat de la nau de l'església de dalt, i per això cal pujar unes escales que els fidels amb mobilitat reduïda no poden i en estiu escolten missa al jardí. De seguida que accedim quedarem bocabadats del retaule barroc realitzat en fusta en Itàlia.

La catedral està rodejada d'un agradable jardí que en estiu s'ompli de flors, a més el campanar també està envoltat de jardí per que en les esglésies ortodoxes sol ser exempt.

Resulta molt curiós el pou d'aigua beneïda que es troba al jardí, que en aquesta catedral és molt gran i està decorat per icones de sants.

I de la catedral a altra església hi ha un agradable passeig entre cases enjardinades. L'església de Sant Nicolau és de finals del segle XVIII i va ser dels últims monuments  que es construïren en estil barroc ucraïnés.

Marxem de nou cap a la catedral per que a la part de darrere de l'absis es troba l'Ajuntament, ubicat en l'edifici seu del Regiment Cancel·lar cosac ja amb unes línies més neoclàssiques.

I  en direcció nord podem gaudir d'alta església, la de l'Ascensió, de la segona meitat del segle XIX amb dos campanars inclosos en la façana principal i una bonica cúpula verda.

I acabarem la nostra ruta en l'edifici de l'administració provincial de Kozelets, per que aquest poble és capital d'una província integrada en la regió de Txerníhiv. Aquesta construcció és d'era soviètica amb línies rectes que trenca amb l'esplendor del barroc i del neoclàssic dels edificis que abans hem visitat.

Trakai, el millor castell de Lituània

Lituània va pertànyer a l'Imperi Rus des de 1795 fins després de la primera guerra mundial, quan va declarar la seua independència. Però en 1940, en plena segona guerra mundial, va ser incorporada a l' URSS com una república més. Poc durà aquest nou estatus, perque l'Alemanya Nazi l'ocupà en 1941 fins que va ser de nou recuperada per l'URSS en 1944.

A finals dels anys huitanta un moviment nacionalista lituà va anar guanyant força a nivell polític i social i finalment en l'any 1990 Lituània encetava un nou període de país independent acompanyat de les altres dues repúbliques bàltiques, Letònia i Estònia.

Hui visitarem un dels pobles més bonics i bucòlics de Lituània, rodejat per frondosos boscos i llacs, presidit per un imponent castell i habitat per caraïtes, que encara mantenen viva la seua arquitectura i gastronomia jueva des del segle XIV.

El poble de Trakai és un poble sense quasi carrers, la major part del seu territori urbà està ocupat per cases amb enormes jardins. Moltes de les seues cases, les de tres Finestres, responen a l'arquitectura que uns jueus de Crimea, vinguts com a presoners del rei Vitautas en el segle XIV, portaren a aquesta part septentrional d'Europa.

La millor manera d'entrar en contacte amb la cultura jueva caraïta d'aquest poble és tastar la seua gastronomia que es pot degustar en diversos restaurants que es pot trobar al llarg del carrer Karaimu, una autèntica espina dorsal de la península lacustre on s'assenta el poble. Tastar les típiques panades de carn i verdures és quasi una obligació.

En l'àmbit monumental cal destacar l'església ortodoxa de la Nativitat de la Mare de Déu, sufragada per la tsarina Maria Aleksandrovna amb una aportació de sis mil rubles. L'església es va acabar en 1863 i pertany a la comunitat ortodoxa rusa.

Més al nord podem gaudir d'altra església, aquesta de confessió catòlica, la majoritària al país. L'església de la visitació de la Mare de Déu ja existia al segle XV encara que l'aspecte actual correspon al barroc del segle XVIII.

Al seu interior es pot gaudir d'una interessant mostra d'altars barrocs, orfebreria i la imatge d'una Mare de Déu que presideix l'altar major amb fama de molt miraculosa.

I ara anem a deixar la península per a arribar a l'illa del castell, una illa en mig del llac Galve. Un bucòlic pont de fusta uneix la península amb l'illa.

Aquest castell del segle XIV construït en pedra i rajola roja va ser restaurat al segle XX, durant l'ocupació dels alemanys en la primera guerra mundial i finalment acabaren en plena era soviètica en l'any 1961.

El lloc més impactant per a mi va ser el pati interior o pati del Palau, una rectangular edificació de rajoles de color roig i balcoanades i galeries de fusta quasi negra. És com estar en l'era medieval.

Es pot passar tot un matí descobrint les seues sales o s'exposa tota mena de mobiliari d'època, ceràmica, joies i un llarg etc.

I si et queda temps i ganes cal gaudir del llac, amb un banyet, passeig en barca o fent esporta amb canoa.