Greenwich, el poble londinense que marca el temps al món

En unes poques hores ens tocarà canviar d'hora el rellotge, un ritual que fem dues vegades a l'any i encara que sempre és motiu de queixa generalitzada per part de la població, el ritual es manté immodificable amb el temps.

Per tancar la trilogia dedicada als rellotges i el temps hui ens embarcarem en un vaixell que ens durà des dels peus del mateix Big Ben fins a una agradable i tranquil·la barriada de Londres de nom Greenwich, gaudint d'unes boniques vistes mentre surem per les aigües del Tàmesi.

És aquesta població la que dóna nom al meridià, una corba imaginària que uneix els dos pols, més famós perquè marca les hores de la resta del món. Tots aquells que estiguen a la dreta sumaran hores a l'hora oficial en Greenwich i tots els que estiguen a l'esquerra restaran hores.

Desembarcarem en el moll de Greenwich per a tornar a embarcar-se en un veler comercial del segle XIX, el Cutty Sark que portava té de la Xina i com que era el més ràpid el món en la seua mida sempre duia el primer té de la temporada. Hui convertit en museu és ideal per a visitar amb xiquets.

La següent parada la farem al Reial Observatori de Greenwich, però abans caldrà fer un camí costera amunt a través d'una agradable zona verda abans d'arribar. Allí es pot visitar un xicotet museu dedicat a l'observació del temps.

Entre altres curiositats es pot entrar a una cambra obscura, un dels instruments òptics més senzills, que ens permet veure coses llunyanes de més prop amb imatge invertida.

En altre museu es pot veure i palpar un meteorit de més quatre mil milions d'anys ,la mateixa edat que tenen el Sol i la Terra.

I com no podia ser d'altra manera, al Royal Observatory cal fer-se la típica foto de turista, assenyalant, xafant o posant una cama a cada costat del meridià 0 que no el tenim tan lluny. Quilòmetres més avall passa per Castelló.

Tornem de nou al poble per a palpar l'encant dels seus carrers i visitar l'església de Sant Alphege, un bisbe anglosaxó mort pels vikings ací en Greenwich. L'església va ser el lloc de bateig d'Enric VIII i va ser seriosament danyada durant la segona guerra mundial. Hui es troba perfectament restaurada.

Prop de l'església podem passejar pel bullici d'un agradable mercat d'antiguitats i llibres, envoltat de carrerons o cal deixar-se perdre.

La següent visita ens portarà al Museu Marítim Nacional, del que sincerament esperava molt més, però que per descomptat resulta interessant. A mi la col·lecció de mascarons de proa de vaixell em va resultar molt curiosa.

I per fi ja ens toca troar-mos amb la joia més imponent de Greenwich,  l'Old Royal Naval College. Va ser dissenyat per l'arquitecte més prolífic d'Anglaterra del segle XVIII, Christopher Wren, que en realitat era científic. La capella i el majestuós Painted Hall són de les poques coses obertes al públic.

I abans de tornar cap al centre de Londres, creuarem a l'altra part del Tàmesi, pel Greenwich Foot Tunnel, construït en 1902 per a ús dels treballadors dels molls Milwall. Mesura 370 metres.

I ja en l'altra part gaudirem de les millors vistes del Reial Col·legi Naval i la Casa de la Reina, abans de refer les passes pel túnel i esperar el nostre vaixell.

Zuric, la capital econòmica de Suïssa

En una trilogia dedicada als rellotges no podia faltar una parada en Suïssa famosa pels seus rellotges ja siguen de pulsera o siguen de paret.
Zuric és la ciutat més poblada i dinàmica de Suïssa, però no és la seua capital, i està ubicada en una àrea de parla germànica. La seua situació al costat  del llac del mateix nom que la ciutat i travessada pel riu Limmat fa que el seu bonic centre històric encara siga més interessant.

Arribarem a la ciutat amb tren, que ací en Suïssa funcionen a una perfecció i puntualitat absoluta, i el primer que farem serà observa el monumental edifici renaixentista del segle XIX de l'estació central. Estem en el punt més bulliciós del país, per tant el pas de tramvies, cotxes i autobusos és continu.

Des de l'estació ix l'arteria comercial més important de la ciutat, la Bahnhofstrasse, plagada de restaurants, botigues de luxe i tot el que un comprador puga imaginar. En el número 31 està ubicat el Museu del Rellotge. Nosaltres millor ens deixarem perdre's pels carrers i places d'una zona del centre antic coneguda amb el nom de Lindenhof, on va estar l'assentament celta i romà.

No ens costarà trobar l'església més antiga de Zuric, la de Sant Pere que és coneguda per tindre el rellotge d'esfera més gran d'Europa. Està al campanar i el seu diàmetre és de 8,7 metres, tot un símbol de la ciutat, visible des de qualsevol punt alt.

La Frauenmünster és una església d'un antic convent, destruït durant la reforma protestant. El més interessant de l'edifici són el presbiteri romànic i sobre tot les vidrieres dels artiste Auguto Giacometti i Marc Chagall. Al costat de l'església, al solar de l'antic convent fundat per Lluís l'alemany al segle IX, s'alça l'ajuntament, un espectacular edifici neogòtic.

Creuarem el pont de Frauenmünster per visitar la Grossmünster, la catedral de la ciutat que diu la llegenda que va ser fundada pel mateix Carlemany entre finals del segle VIII i principis del segle IX. Són espectaculars les seues torres bessones a les quals es pot pujar i gaudir d'unes meravelloses vistes de la ciutat.

La Grossmünster de Zuric té l'honor de tindre la cripta més gran de tot el país, amb una enorme escultura del que es diu que va ser el seu fundador, Carlemany. El menut claustre i l'agulla roja de la nau són prou interessants.

Otos, el poble dels rellotges de sol

Encara que la tardor es resisteix enguany res a arribar, les hores de llum solar van minvant i ja va quedant poc per al temut canvi d'hora on tothom es preguntara si realment és útil. Per això dedicarem una trilogia d'entrades basades en els rellotges.
La primera parada la farem ací al costat, en Otos, un bonic poble de la Vall d'Albaida que té la major concentració de rellotges solars del vell continent. Alguns són particulars, altres d'artistes de renom i així fins a la trentena.

A l'entrada del poble, just al costat del trinquet ens dona la benviguda el rellotge del Repoblament, de Tino Pla i Joan Olivares, que representen els tres xipresos que els romans plantaven a l'entrada de les cases com a signe d'hospitalitat. És també un homenatge als nouvinguts amb la carta de repoblament després de l'expulsió dels moriscos.

En la plaça principal del poble, la del llaurador, el rellotge més cridaner és el conegut amb "la norma no és un dogma", d'Andreu Alfaro. Aquest nom ve d'un canvi de senyal de trànsit que s'hagué de demanar a Madrid per que quedava antiestètica al costat d'un rellotge tan preciós.

En una raconada de cases que hi ha en la plaça, es troba la que va ser la casa d'un dels roders valencians més famosos, el Gatet d'Otos. Aquest home era com un Robin Hood que robava per als pobres i cada vegada que escapava de la guàrdia civil cridava com ho fan els gats. Va passar molts anys a la pressó i al final dels seus dies va ser molt respectat al seu poble puix era fins i una espècie de jutge de pau que tothom anomenava carinyosament el tio Gato.

Agafant el camí de la font de baix veurem el rellotge dels pimentons, obra de Rafael Armengol i inspirat amb un poema de Vicent Andrés Estellés dedicat als pimentons torrats.

Trencant pel carrer Sant Antoni està el rellotge que marca les hores babilòniques i com  no podia ser d'altra manera, el dia de Sant Antoni, el patró del carrer.

Al costat de l'església queda el gnòmon del que segurament és el rellotge més antic del poble, ubicat en el pati d'una antiga casa de llauradors.

L'església parroquial de la Immaculada és junt al palau del Marqués de Sant Josep el monument més important de la població. Està construïda sobre altra anterior del segle XVI. L'actual del segle XVIII és d'estil neoclàssic, consta de tres naus i té un campanar on cal buscar la rabosa, símbol dels otosins.

Davant l'església està ubicat el rellotge de nom la bicicleta. És una creació de l'artista Antoni Miró i com que no està sobre cap paret pot marcar fins i tot les hores amb més poca llum.

El palau del marqués de Sant Josep es va construir al segle XVIII, quan Joan Nunyes adquirí la baronia d'Otos. El darrer marqués de Sant Josep el va perdre al segle XIX, jugant al casino de Montecarlo i en l'any 2000 va ser comprat pel municipi per a convertir-lo en ajuntament.

Té un jardí molt gran amb molt bones vistes de la Vall i un interessant rellotge conegut com la pedra de Basset que el 25 d'abril, dia de la derrota d'Almansa, una ombra tapa per complet l'escut de baix.

Una col·lecció permanent de pintures de l'alcoià Antoni Miró estan repartides per l'escala i la cambra de l'antic palau del marqués de Sant Josep.

Altres rellotges interessants són el rellote Melon Soleil d'Arthur Heras i el que està ubicat en el que era un forn.

I la darrera visita serà l'ermita de la Mare de Déu dels Dolors, del segle XVIII però reformada en els anys setanta del segle passat.